Més sobre 'Corrüptia'

Entrevista publicada a Teatralnet.
Josep Lluís Fitó parla sobre Corrüptia, una regió de l’Est (Darrera setmana en cartell al Tantarantana)

Què ens explica Corrüptia, una regió de l’Est?
La trama narra el procés intern pel qual Ric, el Portaveu parlamentari i Secretari general del Partit Regional de l’Est, es convertix en el cap de turc d’un l’escàndol per presumpta corrupció i finançament il·legal.

Una trama amb clares referències a l’actualitat política valenciana.
Òbviament, el referent de l’obra és l’actualitat. Volíem que Corrüptia s’assemblara el màxim possible a la realitat, que tu com espectador pugues reconèixer tot el que passa a l’escenari i tot semble versemblant.

I al capdavall tot agafa un aire de farsa.
Els referents i les situacions que ens inspiren són molt absurdes, és per això que quan em vaig posar a escriure el to de farsa vingué rodat. Estem parlant de frases famoses tipus te quiero un huevo o amiguito del alma. En aquest sentit, jo tinc una experiència molt positiva de la reacció del públic. L’espectador s’ho passa molt bé però quan acaba l’espectacle reflexiona, perquè es rebota i pensa com ens estan prenent el pèl. El teatre sempre ha servit per remoure consciències. Sé que el tema de la corrupció és en el fons un drama però és millor divertir-se per a després reflexionar. Per això jo sempre dic que Corrüptia és una comèdia sobre el drama de la corrupció.

Què és el que t'empeny a escriure una obra com aquesta?
Va ser una proposta que em va fer Teatre de l’Enjòlit, en concret Elies Barberà, un dels actors de la companyia que és amic meu de la infància a Xàtiva. Jo ja havia fet teatre a nivell d’aficionat, a l’institut. Elies va creure que era la persona adequada pel meu interès pel teatre i per la meua condició de periodista. Aquest és l’origen del que després acabaria sent Corrüptia.

Quin paper juga, doncs, la teva condició de periodista en el procés creatiu?
Hi ha tota una tasca de documentació darrere el text. Jo com a periodista ja fa temps que estic apartat de la informació de Palau, de la informació política, però sé el que és trepitjar la moqueta, sé com funcionen les clavegueres del poder. Sense les anècdotes que t’expliquen els companys i la pròpia experiència periodística no hauria pogut escriure aquesta obra, perquè explica coses que ocorren molt de portes cap endins però que són un reflex i alhora explicació del que està passant.

Tan semblant a la realitat que el PP no ha encaixat bé tot el que s'explica. Tinc entès que us van censurar una de les representacions previstes al País Valencià, cert?
Sí. Realment no esperàvem el tema de la censura, que ens tancaren les portes d’un teatre públic. Jo no podia creure que a l’any 2011 per fer teatre i per fer crítica política hi hagués algú capaç, a priori, de censurar. A mi sí m’ha sorprès, pense que no està dins del joc democràtic. Però al País Valencià vivim dins d’un règim terrible de dèficit democràtic.

Però ja hi havia antecedents d’obres de teatres censurades pels governants, no pensàveu que us podia arribar a vosaltres?
Es parla de por, hi ha por. Tothom sap de l’existència de llistes negres. El fet que Teatre de l’Enjòlit estiga establida a Catalunya ha estat crucial. Hauria sigut molt difícil per a una companyia valenciana fer una cosa semblant. No per la qualitat o la preparació, sinó per poder representar l'obra a la xarxa de teatres del País Valencià.

Signar un text com aquest et deuria plantejar més d'un dubte.
Sí, és cert. A l’hora de signar l'obra vaig tenir dubtes. Va haver-hi tot un debat intern. Perquè jo sé on visc i on treballe. Sé que al País Valencià no es fa este tipus de crítica, que amb aquesta obra som pioners. També podia intuir tot el que m’anava a ocórrer. Des del punt de vista personal són experiències enriquidores però a l’àmbit professional intuïa que em podia perjudicar. Però finalment aquest dubte em condueix a signar Corrüptia, perquè jo crec que no hem de cedir al xantatge de la por i no hem de sentir-nos culpables per fer crítica política. Ningú ha de ser una excepció que no se li puga criticar. No hi ha intocables ací. En aquest país se parodia al cap d’estat, al Rei, i no passa res. I si algú se sent identificat en les actituds que s’expliquen a la nostra obra que s’ho faça mirar.

Crec, a més a més, que l’episodi de censura no ha estat l’única represàlia.
No. Després del cas de censura a Xàtiva vam buscar un local alternatiu i finalment l’obra es va poder veure aquell mateix cap de setmana a l’Olleria, una ciutat a pocs quilòmetres, amb una acollida excepcional. La setmana següent, eixe mateix dimarts, em comuniquen que no seguiria treballant com a comentarista esportiu de Canal 9, la televisió pública valenciana, que ja no anava a retransmetre més partits de pilota valenciana i que em substituiria un altre company.

No cal ser massa intel·ligent per lligar ambdós fets.
Com diria Ionesco, què curiós, què estrany i què coincidència. Però en fi, coses que passen. I et sents malament perquè penses que es tracta d’una causa extra-professional. Perquè a mi dins del meu treball a Canal 9 se m’hauria de jutjar per les meues competències professionals. I si jo en la meua vida privada no puc fer el que estime convenient, sense que em repercutisca a la meua vida laboral, llavors és que vivim en una societat malalta.

Amb tots aquests problemes, penses continuar la teva nova carrera com a dramaturg?
Sí, claríssimament. Tots aquest episodis m’encoratgen a seguir endavant. El meu segon projecte parlarà sobre el món del futbol. El tinc més o menys estructurat ja, només he de seure per acabar de dissenyar-lo i escriure els diàlegs. Però sí, continua la marxa.

Gran Adaptació

-En contrapartida a l'anterior post, hui toca destacar una obra estrenada també aquesta setmana encertadament exel·lent en matèria d'adaptació. I és que si hi ha un veritable geni català en aquesta matèria és sense espai al dubte Marc Rosich. Recorde ara, per posar només alguns exemples, Don Carlos i el Tirant lo Blanc amb Calixto Bieito o Mort de dama amb Rafel Duran, totes elles valentament arriscades. Peces que més d'un purista criticaria per allunyar-se de l'estructura dels originals a cop de reubicació de recursos, però propostes sòlides totes elles amb una idea ferma sempre acompanyada d'una intencionalitat; treballs que ultrapassen tots ells el talla i enganxa covard i asèptic.

L'últim d'aquests encerts es va estrenar dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional. Es tracta de l'adaptació de la novel·la de Maria Barbal Pedra de tartera. Qui millor que Rosich per donar-li forma dramatúrgica a un text íntegrament narrat en literària primera persona, que al capdavall esdevé una autèntica obra de teatre amb diàlegs precisos, situacions perfectament acoblades de l'estructura original i personatges dotats d'una entitat sòlida i versemblant. Amb aquest desenvolupament de recursos pròpiament escènics la funció camina per ella mateixa, sense perdre la força i la profunditat de la matèria primera.

La intenció d'encabir el gruix de la novel·la i tot el seu temps narratiu (la vida entera de la protagonista) en la comercialitat de les dues hores fa per moments espesa la narració dels esdeveniments, amb sobtoses metamorfosis dels protagonistes en adults o resums minutats d'anys de patiments, obstacle que es venç a força de ritme i solucions imaginatives en les transicions, sense ni tan sols abusar massa del sovint recurrent recurs de l'apart. I, finalment, destacar un últim gran encert: la voluntat acurada de portar a escena la parla pròpia de la varietat lingüística del Pallars, una càrrega de treball extra en els muntatges que resulta infinitament agradable tant a les oïdes dels espectadors com a l'higiènic funcionament d'un teatre que es vol dir Nacional.

Lectura Dramatitzada

-L'exili representa viure amb el cor dividit, i en el meu cas la divisió és doble perquè una part ben considerable de la meua biblioteca es troba sud avall, a ma casa de sempre d'Alcoi. La manca d'espai és la principal raó de la partició, clar. Hui precisament trobe a faltar la meua còpia d'El quadern gris, aquella profusament subratllada i anotada que vaig acabar a Londres i que no sé on ni quan es va mullar fins adquirir un aspecte arrufat i descuidat, al·lusió metonímica a l'autor, sens dubte.

Aquesta ànsia possessiva me la va provocar la contemplació de l'espectacle de Joan Ollé sobre l'obra mestra de Josep Pla que ahir es va reestrenar al Romea. És ben normal que un bon muntatge de teatre basat en un llibre ens torne a despertar el desig de llegir-lo, però no, aquest no és el cas. Més aviat al contrari, el muntatge sobre El quadern gris ens espenta a tornar a l'original per desfer-nos de la simplificació interpretativa en la que cau l'adaptació. Ollé no aixeca cap idea sinó més aviat ens presenta una successió veloç de fragments del dietari en els quals tres personatges (Pla jove, vell i...?) s'acosten superficialment a les situacions, ambients i personatges descrits.


Supose que no és gens fàcil encabir 800 pàgines en dues hores de funció, no ho dubte pas. Però quan s'aposta per una posada en escena tan eixuta s'ha de parar compte en què és el que volem transmetre. Optar per la lectura resumida en veu alta de l'original (amb quatre o cinc defectuosos enregistraments sonors d'entrevistes amb l'autor afegits) o bé és una presa de pèl o bé no és teatre. La literatura, i més els llibres de Pla, es gaudeix realment amb els ulls, amb la ment. Si Pla haguera volgut ser llegit en veu alta s'hauria fet poeta, no prosista.

Tampoc no crec en les virtuts pedagògiques que pot tenir una representació d'aquestes característiques. Tal i com ja va passar amb l'infumable represa dels versos d'Espriu, la no proposta d'Ollé desvirtua els originals, allunyant al públic de la necessària relació d'intimitat. Qui no estime i conega els originals—pense ara en les funcions escolars—eixirà escaldat davant del mur impenetrable que s'alça entre públic i escenari. Coses que passen quan es tracta fer passar una rajola pel cap d'una agulla. Teatre i literatura no són el mateix idioma, unir-los sense destil·lació té un nom: lectura dramatitzada.

Malalties Endèmiques

-Amb motiu de la presentació del senzill i encisador cabaret No te'n riguis de Rimbaud (fins diumenge al Brossa Espai Escènic), els veterans mallorquins Iguana Teatre llançaven a l'aire una d'aquelles qüestions que per molt que se'n torne mai no ha estat resolta: Barcelona hauria de ser el principal aparador del teatre que es fa arreu dels Països Catalans? No ho és, per moltes raons que seria llarg, complicat i dolorós d'explicar.

El cas és que, casualitat o no, les darreres setmanes són especialment promiscues en visites de companyies perifèriques. Acabem de suggerir la proposta dels mallorquins i ja hem tornat una i dues vegades sobre les fèrtils visites valencianes. Ara tocaria parlar de Teatre de l'Enjòlit que, tot i ser una companyia resident a Barcelona, parla al seu darrer espectacle d'un Tema i un País que sense gaires subtileses ens recorda a la Regió del Sud.

Jenny Beacraft, Elies Barberà, Albert Alemany, Marta Montiel i Arnau Marín són Teatre de l'Enjòlit i protagonistes de Corrüptia, una regió de l'Est.

Corrüptia és el títol d'una divertidíssima farsa creada pel debutant xativí Josep Lluís Fitó que, sense massa maquillatge, retracta d'una forma espaterrant i didàctica els ets i els uts de la Gürtel. Camps, Costa o Fabra es transformen en deliris dramatúrgics que serien més propis de l'esperpent de no trobar-nos-els cada dia als diaris o als jutjats. Una proposta pensada i escrita Sènia abaix que el director Carles Fernández Giua resol d'una manera dinàmica, amb el ritme que requereix una sàtira basada en el sovint poc interessant tema de la política. És, pelat i resumit, la versió teatral del Polònia que mai tindrem els valencians.

Però, que no patisquen tots aquells a qui la política valenciana li la bufa. L'obra camina per ella mateixa i els personatges són suficientment consistents. En gran part gràcies a l'intuïtiu treball dels actors. Ben probablement, una imitació dels referents reals hauria empobrit el conjunt. Però no, i el resultat final és bastant rodó. Seguirem la pista d'aquesta companyia (de la qual és membre el també recomanable poeta Elies Barberà) per veure si es capaç de portar més lluny aquest compromís, aire fresc que s'allunya de la repetitiva frivolitat habitual dels dramaturgs i companyies de nova planta. Fins al 6 de febrer al Tantarantana.

Finalment, a mode de postdata cafre, afegir que Corrüptia, una regió de l'Est, obra que acabem de recomanar, ha estat l'enèsima víctima de l'analfabetisme democràtic del PP al País Valencià. L'alcalde Rus, en una de les seues habituals tisorades, va evitar que l'obra es veiés al teatre públic de Xàtiva. No contents amb això, el mateix Josep Lluís Fitó—periodista artífex de la revolució narrativa en les retransmissions esportives de pilota valenciana—ha estat apartat de les seues funcions de presentador dels partits. No cal ser molt intel·ligent per lligar ambdós fets.

El mateix Fitó m'explicava l'altre dia que el més curiós de tot l'afer no són les conseqüències de les represàlies, per altra banda fastigosament previsibles, sinó que la gent, pel carrer, els hi recrimina: però que esperàveu que us arribara amb una obra com aquesta? Gran error de base.

El fill del forner, que feia versos

-Als últims anys de blau exili comprove, no sense alegria, com va creixent de mica en mica el prestigi i la difusió del més gran poeta en llengua catalana del segle XX, Vicent Andrés Estellés. A la iniciativa de recordar la seua figura a través de la celebració anual del seu naixement, i les no menys importants i nombroses reedicions de volums recopilatoris dels seus versos, ara també sumem en poc temps dues aproximacions teatrals. Ja vam comentar ací com d'encertada va ser la tria de Joan Ollé al portar l'incomparable Coral romput a les taules del Lliure fa tres temporades.

Una alegria comparable vam experimentar ahir els assistents a l'estrena de Poseu-me les ulleres, muntatge que l'incombustible companyia d'El Micalet va estrenar al seu teatre l'any passat i que molts dels que ens ho vam perdre esperàvem a Barcelona amb candeleta. I per fi va arribar, Calixto Bieito l'havia inclòs a la programació anual del Teatre Romea. I bé, el resultat és d'una senzillesa que fa conjunt amb els versos del poeta. Una proposta despullada on el treball de l'actor Enric Juezas és, sens dubte, el més destacable. Encomiable i literal furt de la carn i la veu del poeta.

Amb dues taules només, una barra de bar qualsevol que s'ubica a Burjassot. Apareix un periodista que ve a entrevistar el poeta, i xarra amb la cambrera i en això que arriba Estellés acompanyat d'un guitarrista que ben podria ser l'altre ego de l'Ovidi si no tinguera la veu trencada característica de Miquel Gil. Pocs elements però ben ubicats per traslladar a una simple tertúlia casolana tota la biografia i l'ànima d'un dels referents essencials de la cultura moderna en català. Una sèrie de vídeos (amb més bona intenció que no pas resultat) completen la proposta en el qual s'insereix també el treball coreogràfic que Isabel Anyó Andrés, ballarina i néta del poeta, desenvolupa a escena per subratllar el caràcter líric d'alguns passatges.

Pep Tosar, quixot del teatre independent barceloní i experimentat director d'espectacles sobre vida i miracles dels poetes de la catalanitat, signa el conjunt de la proposta la principal gràcia de la qual és que funciona sola. És a dir, la fam d'Estelles i la seua—nostra—causa són suficients per a que l'artefacte camine sol, per a que la catarsis regada de raó arribe a una platea que surt conscienciada del silenciament de la veu d'un poble, de les amargors d'un poeta que va ser autor i missatge. Recuperar, malgrat la distància, el bell patiment d'esser valencià.

El teatre valencià desembarca a Barcelona

[Publicat a Teatralnet]

Diverses formacions representatives de l’actual teatre valencià visitaran Barcelona aquest mes. Per una banda, la Sala Beckett de Gràcia programa aquest desembre dues companyies ben diferents, la veterana l’Hongaresa—al capdavant de la qual trobem dues primeres espases del teatre català, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé—i la jove companyia El Pont Flotant, una innovadora proposta que ha estat una de les grans revelacions de la passada Fira de Tàrrega [i Premi Epistolari Blau 09-10 d'arts escèniques]. A més, el Brossa Espai Escènic estrenava ahir Antígona 18100-7, del grup també valencià Carme Teatre, una reflexió que a través del clàssic grec explora les relacions de l’individu contemporani amb el poder.

"Les situacions complicades sempre potencien la creativitat", d’aquesta manera Toni Casares, director artístic de la Beckett, va voler explicar el bon moment creatiu que es viu al teatre valencià, coincidint en el temps amb la pitjor crisis econòmica i estructural que mai s’hagi viscut a les arts escèniques del territori veí, amb desmantellament de la xarxa d’exhibició teatral pública inclòs. Tot aquest context no és aliè al treball de les companyies, tampoc a l’argument de les obres.

D’aquesta manera, la Companyia Hongaresa, habitual en les programacions de la Beckett, explora a la seva peça El alma se serena la difícil situació de tres habitants de la ciutat de València que es veuen arraconats per la demolició del seu barri com a conseqüència de les polítiques especulatives. L’obra s’acompanya de la peça curta Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana), un apèndix de referències shakespearianes que apunta directament a un president valencià que es mou entre el remordiment i l'ànsia de poder. L’Hongaresa completa el seu desembarcament a Barcelona amb Umbral, una peça ja clàssica en el repertori de la companyia que es troba íntimament lligada a la història de la Beckett, lloc on es podrà veure tot aquest cap de setmana.

TEATRE DE SENTIMENTS

El teatre d’El Pont Flotant escapa a les classificacions, explora la natura ritual originaria del fet teatral i defuig la negativitat per abraçar una avantguarda positiva, carregada de bons sentiments. Entre el 15 i el 19 de desembre presenten a la Beckett les dues obres que han aconseguit despertar l’entusiasme de crítica i públic allà per on han passat. Com a pedres, en primer lloc, és un espectacle que parla de la memòria on la realitat familiar i els records personals dels actors es barregen amb la ficció pròpia d’una representació carregada de sorpreses.

Exercicis d’amor, per altra banda, és un espectacle concebut per a fer-nos reflexionar al voltant de les relacions humanes on, segons Pau Pons, integrant de la companyia, no parlem d’espectadors sinó de convidats a una celebració on fem al públic protagonista sense que ningú s’arribe a incomodar. A Exercicis d’amor també trobem un bon grapat de sorpreses, algunes d’elles gastronòmiques, que fan d’aquest espectacle una experiència difícil d’oblidar.

CLàSSIC D’AVANTGUARDA

La pervivència del mite clàssic de Sòfocles i les sues ressonàncies en la nostra societat són els trets bàsics de l’espectacle Antígona 18100-7, un qüestionament de la relació de l’individu amb el poder en un món cada cop més globalitzat i aparentment segur. La peça és un dels darrers èxits de Carme Teatre, una companyia amb quasi vint anys d’experiència que és tot un símbol del teatre alternatiu a la ciutat de València. Funcions fins al pròxim 12 de desembre al Brossa Espai Escènic.

***

Companyia Hongaresa de Teatre

-Umbral de Paco Zarzoso. Del 2 al 5 de desembre. Sala Beckett.

-El alma se serena, de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso, i “Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana)”. Del 8 al 12 de desembre. Sala Beckett.

El Pont Flotant

-Com a pedres del 15 al 17 de desembre. Sala Beckett.

-Exercicis d’amor, 18 i 19 de desembre. Sala Beckett.

Carme Teatre

-Antígona 18100-7 del 2 al 12 de desembre. Brossa Espai Escènic

Claudio Tolcachir

-Pertany a eixa estirp de directors i dramaturgs provinents d'argentina que fan un teatre que es teatre, que prescindeix d'elements superflus per mossegar l'essència d'un art sempre en crisi però mai mort. Claudio Tolcachir es declara alumne de Veronese, de Daulte, de tota una sèrie de creadors amb ànima d'il·lusionistes que es trauen del barret artefactes farcits de realitat i fantasia, de sentiment i tècnica, de vocació i professionalitat. Tolcachir encara sembla que no es creu tot el que li ha caigut al damunt—les gires, les entrevistes, els grans teatres—i ho viu sense perdre detall. Va començar a dirigir obres al seu propi apartament i la companyia que va sortir d'aquella experiència, Timbre 4, ja quasi ha fet la volta al món. Claudio Tolcachir, en definitiva, s'arrela a una tradició d'homes que encara bufen a les cendres de velles utopies i no recula si algú clava a la taula aquella vella pregunta que encara circula per l'aire de certs teatres de Buenos Aires:

-Pot el teatre canviar el món?

-"Yo creo que sí. Pero no por las obras, por los textos, sino por el hecho del teatro en sí. El teatro es el que puede cambiar el mundo, porque el teatro se enfrenta a un mundo individual, exitista, egoísta y sin futuro donde la gente se pisa las cabezas y el paradigma puede ser un Gran Hermano en el cual la gente se denuncia entre si y no tiene vocación, sólo estupidez tras estupidez y banalidad. El teatro es un hecho colectivo, social, solidario donde todos los integrantes entienden que el bien del proyecto es el bien de todos. Es necesario que vos estés bien en la obra para que me vaya bien, y entonces que el autor esté bien. Y les tiene que importar que todos podamos desarrollar nuestra vocación. Eso es sanísimo para mi. Es un lugar, un recorte del mundo que nos hace mejores a todos los que lo atravesamos y de ahí a los que nos rodean y de ahí a los que vienen a elegir ese mundo del teatro, a verlo. Más allá de los textos en si yo creo que el fenómeno del teatro es el que puede cambiar el mundo.

Tolcachir, Ateneu Barcelonès, 1 de desembre de 2010.