UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO

Allà pel 2005, l'editorial El Aleph publicava un llibre amb una sèrie de narracions curtes unides pel tema de l'emigració. El volum es va titular El privilegio de ser perro i alguns d'aquells textos arriben ara al Teatre Lliure interpretats pel seu autor, Juan Diego Botto, i amb direcció de Sergio Peris-Mencheta. 

Sobre el paper, aquells escrits presentaven certa tendència a divagar i un aplanament derivat del to anecdòtic imperant, poc apropiat a l'hora de tractar les múltiples arestes d'un tema de difícil digestió. La cosa no ha millorat passada a un escenari perquè pràcticament no ha existit el treball de dramatúrgia, o perquè s'han posat en pràctica certes tècniques aïllades, com el contacte amb el públic, que no contribueixen massa al sentit general del conjunt ni li aporten aire fresc.

TODOS AL PATIO

Dansa i improvisació, dos conceptes ben compassats que en aquesta nova proposta de Pere Faura entaulen, a més, un interessant joc d'interacció amb el públic. Els espectadors són convidats a escollir el contingut de l'espectacle en un exercici de deconstrucció de les tècniques de la dansa moderna però també un suspicaç joc d'ironia que mossega alguns dels estereotips de la creació contemporània. Una gran idea sobre el paper que troba els seus moments més divertits amb la interacció amb el públic però que xoca frontalment amb una execució plana i tècnicament poc elaborada.

LO ÚNICO QUE NECESITA UNA GRAN ACTRIZ...

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un lúgubre i senzill safareig rebuscat a les entranyes de Tàrrega, un punt de partida (Les criades de Genet) i un joc de rutina que degut als seus traços gruixuts ens acaba per semblar, per moments, un artifici de clown grotesc. Però la cosa funciona, i molt bé. Els vincles de dependència, els precipitats canvis emotius que passen de l’amor a l’odi en un sospir, l’hipnòtic discórrer dels rituals de quotidianitat, tot en aquest petit univers simple i alhora inquietant ens atrapa de principi a fi, ens colpeja però també ens fa riure. Sens dubte, un “imperdible” de la Fira Tàrrega 2013.

LAS SATISFECHOS

La proximitat de l'espai contribueix ressaltar un dels principals atractius de l'obra, el poder expressiu dels seus intèrprets. Una companyia, Trastro Teatro, que atresora unes deu produccions i que arriba a Fira Tàrrega per presentar-nos Las satisfechos una comèdia de caràcter reflexiu i un expressionisme amb cert aire al millor teatre clàssic castellà.

L'acció comença a una vetlla on ens troben tres personatges units per una misèria que els corca de gana. El cop d'efecte arriba quan el mort esdevé plat carregat de menjar, i amb ell el dilema entre saciar-se o mantenir l'honra no posant cullera a plat aliè.

LOS DÍAS FELICES

El Tantarantana continua amb la necessària tasca de traçar ponts entre el teatre valencià i l'escena barcelonina. Si a la temporada passada ja vam poder gaudir d'un cicle dedicat a algunes de les més interessants companyies del sud de la Sénia, ara aprofiten la mostra Complicitats en Xarxa per programar altres que es van quedar al tinter.

És el cas de Carme Teatre, que ens porten la seva versió de Los días felices de Samuel Beckett, una peça cabdal del teatre de l'absurd, tot un desafiament escènic tant per la profunditat simbòlica del text com per la dificultat que comporta la posada en escena.

NIT DE REIS

'Twelfth Night, or What You Will' va ser originalment concebuda per a ser representada a palau la Nit de Reis (la que fa dotze després de Nadal), és d'ací que apareix aquell títol tan poc relacionat amb el context de l'obra. Un altre dels entrellats del text que se'ns perd amb els segles és el del seu argument. A l'època elisabetiana els papers femenins havien de ser interpretats pels actors més joves de la companyia, és per això que la trama ordeix amb doble metasentit aquell delirant joc entre noies que es transvesteixen i amants que cauen al parany de la disfressa. Tot per donar ales a una de les comèdies de Shakespeare més embogidores i apoteòsiques.

ALMA I ELISABETH

Persona(1966) és una obra d'art cabdal, un tresor patrimonial del setè art en constant producció d'interpretacions i font inesgotable d'inspiracions, moltes implícites i algunes poques ben explícites. Entre aquestes darreres podem afegir Alma i Elisabeth, transfiguració bastant directa del film als escenaris barcelonins que dirigeix Magda Puyo i defensen cada dia sobre les taules de la Muntaner Marta Marco i Mònica López, amb la col·laboració filmada de Vicky Peña.

La historiografia de la peça ens explica que la cinta va partir d'una crisi creativa del seu autor, Ingmar Bergman, l'ingrés hospitalari del qual el va inspirar per crear a la protagonista, Elisabeth Vogler, una actriu de teatre que de sobte perd la parla al bell mig d'una representació d'Elektra. Durant la seua posterior emmudida convalescència l'acompanyarà la infermera Alma, i serà a través dels monòlegs de l'innocent assistent on sortiran les espurnen que prendran foc a la passió de la peça.