Poeta, Poema; Persona, Personatge

-"Me resulta grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables. Es una película desvergonzada, de título infamante y producida por gente sin escrúpulos". Aquesta va ser la generosa crítica que el novel·lista Juan Marsé va dedicar-li al film de Sigfrid Monleón El cónsul de Sodoma, pel·lícula on es fa una aproximació a la vida d'una de les figures més sucoses de la Gauche divine Jaime Gil de Biedma. La polèmica ha continuat creixent gràcies a diverses rèpliques a la premsa del productor, del guionista, del director (i encara) i novament de l'escriptor, una batalla que, com era d'esperar, ha tingut uns efectes propagandístics gens menyspreables per a una producció made in Spain.

Certament, l'obra literària de Jaime Gil de Biedma, en la seua desaforada qualitat, justifica per ella mateixa l'existència d'un biopic sobre l'autor, amb més raons si afegim que el subjecte es declarava poeta de l'experiència i que, per tant, la seua biografia és crucial de cara a comprendre el motor dels seus versos. Si, a més a més, a risc que se'ns considere morbosos, adduïm que el subjecte va arrossegar sempre una reputació de maleït, arribem a un còctel certament sucós. Marsé, que ix retractat a la cinta, té tot el dret a emprenyar-se. Supose que no ha de ser fàcil veure's transformat en personatge, ni a un mateix ni a un amic desaparegut. Menys encara quan els responsables de l'obra han prescindit del perfil amable, furgant i abusant dels tics més grogosos (sentimental i socialment parlant) de la biografia d'un poeta burgés, comunista i homosexual.

No obstant, dubte que tant Sigfrid Monleón com Miguel Dalmau (autor de la biografia que ha donat origen a la pel·lícula) es creguen portadors de la veritat absoluta i donen per descomptant que amb un llibre o film s'haja pogut fer un calc exacte de tot el que va ser i va significar Gil de Biedma. Totes les interpretacions són discutibles però, des de fora, el biopic funciona, en part gràcies als treballs dels actors—enlluernant Jordi Mollà—, convenç als profans que són els receptors últim de l'obra. Si a la cinta hi ha massa sexe, massa sentimentalisme o es retracta un personatge frívol és una altra cosa, dues hores han de ser per força parcials, la qual cosa no vol dir que aquests aspectes escabrosos no existiren realment. Si la cinta no és excel·lent és pel seu ritme i per la seua falta d'ambició estètica, tan pròpia del cinema espanyol, però no per ser covard, s'ha de reconèixer la gosadia a l'hora de donar-li forma al polèmic personatge, que no a la persona.

"Yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema", va dir Gil de Biedma un cop, i crec que finalment ho està aconseguint.

L'Odissea de Mira

-Quan la pudor de fem ens satura el nas fins al punt que ho donem tot per perdut, algun episodi puntual ens empeny a recobrar l'esperança, a continuar el dur viatge.

Un d'aquests episodis té noms i cognom, Joan Francesc Mira, l'intel·lectual valencià més sobreeixit del moment, una de les grans col·lumnes vives de la cultura en català al País Valencià, mantenidor i continuador d'aquell ressorgiment literari tardà dels seixanta, viu encara malgrat la mala maror. Donen testimoni d'aquest fet esdeveniments literaris com la publicació de la seua trilogia de València, on destaca la novel·la Purgatori (2003) o tants altres títols de gèneres diversos com Borja Papa (1996). No s'atura ací la cosa, perquè Mira és assagista, articulista, polític, professor de grec, historiador i descomunal traductor d'obres de la mida de la La Divina Comèdia; i tot això amb una qualitat i rigor poc habituals a latituds on les coses s'acostumen a fer arreu.

Aquest dies, intel·lectuals del pes de Vicenç Villatoro, Josep Piera, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria o Vicent Sanchis glossen la figura del que ja és un mestre a unes jornades organitzades per l'obra social de Caixa Catalunya a la Pedrera. Una reunió ben insòlita ja que rarament les lletres catalanes li reten un homenatge d'aquestes característiques a un escriptor viu. I com viu i ben viu, Mira ha volgut estar present per xafardejar tot el que d'ell diuen. Present també per parlar però no d'ell mateix sinó amb l'objectiu de remarcar, una vegada més, el seu caràcter d'humanista imprescindible.

La lliçó magistral d'ahir li donava una altra volta a La Divina Comèdia, traçant un encisador i colpidor contrast entre la figura d'Ulisses clàssica i la visió que d'ell dóna l'obra de Dante Alighieri, més influenciada per la història de Roma i per la narració de l'Eneida de Virgili. Un Ulisses traïdor i responsable de la tràgica destrucció de Troia que al trobar-se amb Dante a l'Infern li explica que realment mai va tornar a Ítaca, que el seu viatge mai va acabar, que va donar voltes i més voltes pels oceans fins que va arribar a la fi del món on va morir de gosadia.

La curiositat infinita sembla ser també la malaltia de Mira que, en el seu empeny d'erigir-se com a nom imprescindible de la nostra cultura, es troba immers en una altra tasca colossal, la d'una nova traducció al català, en aquest cas la de l'Odissea d'Homer. Llarga vida al viatge.

La Nàusea

-Quasi mitja part de la coberta del llibre reprodueix un detall del quadre Dinamisme d’un ciclista” d’Umberto Boccioni, pintat el 1911. La figura humana és pràcticament imperceptible. Tampoc no queden restes de l’incident…

Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.

Al carrer s’escolten les nadales d’una xaranga molt rudimentària. També alguns cotxes. Llegisc encara: La nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, per tot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.

L'Art Sacre

Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats
que la gent és inclinada a penitència.
Sant Vicent Ferrer.

Foto disparada a la Bata de Boatiné, la matinada de dissabte a diumenge 6 de desembre, 2.28 h.

Tres recomanacions per a qui vulga llegir-les

1. El Teatre Romea obre la temporada amb la que probablement siga la millor obra de l’any, signada per la que probablement siga la millor companyia d’Espanya. Em referisc a l’Urtain dels Animalario, una peça que ens submergeix en la vida i miracles del popular boxejador dels anys setanta José Manuel Ibar. Després d’un intens procés de documentació, Juan Cavestany ha parit una criatura que, passada pel complet filtre Animalario, es transforma en un dinàmic calidoscopi de situacions que, des d'una aparent senzillesa, s'estiren fins a posar-nos la pell de gallina. La vida del Morrosco de Cestona se’ns presenta marxa enrere, dividida entre els dotze rounds d'una velada de boxa, establint reveladores connexions entre la mediocritat del personatge i l’Espanya d’aleshores. Emotiva, sobrecollidora i descomunal transformació de Roberto Álamo, actor que interpreta el paper protagonista. S'ha d'anar a veure'l.

Fotografia de l'obra Urtain dels Animalario.

2. Fa uns dies lamentava la presència a Barcelona d’un museu tan poc atractiu com el MACBA. Per redimir-me, m’he deixat caure aquest cap de setmana per una plaça que ben podria servir-li d’exemple als responsables del museu del Raval. Parle de l’IVAM de València, un pioner, un referent, un exemple que continua viu malgrat la manca de medis i la inexistent política cultural del Govern valencià. Sota el títol Confins s'articula una de les expos més ambicioses que s'han vist als últims anys al museu del Carme. Uns confins proposats que més que delimitar amplien i atomitzen les visions i els punts de vista sempre polièdrics i propis de les arts contemporànies. Fins a sis comissaris diferents han donat forma a cada una de les quatre galeries entre les que es reparteixen les obres. Poètica, plasticitat, noves tècniques i mitjans, una acurada selecció entre el bo i el millor de l'art emergent barrejat amb el necessari pessic d'artistes consolidats. S'hi poden veure autèntiques meravelles. I tot acceptablement explicat. Això sí, única i exclusivament en castellà i anglès.

Fotograma del vídeo Happily Never After de Jaishri Abichandani.

3. Fa pocs mesos, l’editorial Acontravent publicava un recull de reportatges—als quals acompanya una petita novel·la—del sensacional periodista Domènec de Bellmunt. Tot plegat sota el revelador títol de La Barcelona pecadora. Bellmunt va conrear periodísticament la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat. El seu acostament al Barri Xino i altres indrets de la mítica Barcelona fosca són testimoni i al mateix temps espill, literatura i realitat barrejades. Uns treballs increïblement originals i frescos que incorporen al periodisme en català la gran tradició del reportatge novel·lat que tanta fama els hi reportaria a escriptors de la mida de Hemingway o Dos Passos. 100 % recomanable.

Portada de La Barcelona pecadora de Domènec de Bellmunt. Editorial Acontravent. Barcelona 2009.

Temps com a Pèrdua

No es pot ser museu i modern al mateix temps; amb aquesta cita de Gertrude Stein (amb e final i no com apareix reflectit) comença el llarg text de la guia que presenta l'actual exposició del MACBA. Seré sincer des del començament: no m'entusiasma l'"estil" d'aquest museu. Les meues raons són ben senzilles: mai m'ha acabat de convèncer cap de les exposicions que ha organitzat en aquests anys, i he anat unes quantes vegades. Tret d'alguns monogràfics interessants per la tria de l'autor i no per l'encert a l'hora d'explicar-lo, la meva sensibilitat artística presenta una esmena a la totalitat respecte de la línia del museu. Per això no comprenc el prestigi associat a la figura de Manuel Borja-Villel, que tants anys el va dirigir. Tampoc no combregue amb l'edifici, en tot cas això ompliria tot un post i hui no és el cas.

L'exposició, titulada El temps com a matèria, presenta les noves incorporacions a la col·lecció, és a dir, les obres que han adquirit recentment amb els diners dels nostres impostos. Sóc conscient que un museu ha d'adoptar una línia, un estil, una especialització o particularitat concreta que el diferencie de la resta. Òbviament, com és el meu cas, podem no estar d'acord. Als exemples em remetré, és a dir, al gruix de les obres comprades, posant alguns dels exemples representatius del que es pot vore.

Després d'una breu presentació referida a l'art abstracte, amb algunes obres d'autors estatunidencs poc representatius de de mitjans segle XX i alguns altres europeus, es dona un tret de sortida teòric amb New Babylon de Constant Nieuwenhuys, més que una obra d'art una representació conceptual de l'utòpic projecte d'un senyor amb els peus molt lluny de terra. Em faig creus al veure com s'intenta relacionar aquesta forma de fantasia amb la teoria de la Internacional Lletrista i la posterior Situacionista. Crec que en aquesta casa ningú entén el concepte revolució, combat, a més de tenir una discutible capacitat d'associació artística. Per sortir de dubtes, recomane llegir o veure La Société du Spectacle. No entenc tampoc que fa a la mateixa sala un vídeo (incomprensiu i mediocre) de Gordon Matta-Clark. Res a veure amb la fantàstica retrospectiva que li va dedicar-li el Reina Sofia, car no hi ha comparació possible entre els dos espais.

Incomprensiblement lluny d'allà, tenint en compte que volien parlar dels Situacionistes, es situen els treballs d'Asier Mendizabal i d'Ignasi Alballí. Dos notables punts d'interès que malauradament se'ns presenten als marges d'un conjunt poc coherent. Cinema de Mendizabal està dins dels paràmetres de l'estil MACBA i al mateix temps és interessant, un fet ben poc habitual. No gratuïtament aquesta obra dóna imatge a l'exposició. El trist conjunt que l'envolta i l'explica són un parell de pòsters de films de Jean-Luc Godard.

Mendizabal no és l'únic artista interessant mal explicat. El mateix li ocorre a Joan Jonas. Lines in the Sand és un treball menor de la novaiorquesa que desvirtua el conjunt de la seva obra. El fet que s'incloga aquesta autora, a més, és fruït de la conjuntura, ja que aquesta performance-instalació es va realitzar amb motiu del Documenta II. Bruce Naumann és un altre dels noms imprescindibles pel qual es passa de puntetes amb treballs menors.

La resta dels artistes, el gruix de l'exposició, és fàcilment prescindible. Francesc Torres i la seua instal·lació Contruction of the Matrix (1976) és simbòlicament pobre, infantil. La instal·lació de Matt Mullican està exempta d'interès i hom es compadeix de la tremenda pèrdua de temps que suposa la vida de l'autor. Presentar els treballs de Judith Barry com un exemple de relació entre els codis del cinema i la resta de les arts plàstiques és quasi una ofensa donada la frivolitat i el pobre llenguatge que atresoren les instal·lacions vistes. Les televisions amb boira constant de David Lamelas fan gust de dejà vu. El mateix li passa als conceptuals escrits de Lawrence Weiner. Finalment, els vídeos i les instal·lacions de Palle Nielsen no transmeten res, fredor.

Ni rastre a cap de les plantes de la mínima noció d'art interactiu, exceptuant l'Arena de Rita McBride (una especie d'amfiteatre sense espectacle). Tampoc hi ha rastre dels noms més importants de l'art de les últimes dècades. Manca de diners per a bones obres? No ho crec. Simplement mala tria, mala línia. Tot i que supose que ja es tard per canviar. O no. Bartomeu Marí i els seu nou equip tenen la clau.

Mentrestant, si algú vol veure exposicions veritablement instructives, didàctiques, emotives, ben presentades i amb una poc discutible línia, passeu pel sensacional CCCB, que actualment explora el Jazz amb motiu del seu primer centenari i dedica una retrospectiva força engrescadora i completa a la cultura dels Quinquis dels 80 i tota a la cinematografia que va generar.

No Guts No Glory (I)

-El jardi dels estels, espectacle inaugural del Festival Grec, Dissabte, 22 h, Teatre Grec.

Ricardo Szwarcer, dimissió. Sense arribar a l’escridassada de l’any passat, la inauguració del Festival Grec ha tornat a decebre. Potser la por a què es tornara a repetir l'esbronc ha motivat l’elecció del descafeïnat espectacle El jardi dels estels per a la nit de l’estrena. Marcello Ciarenza i Alessandro Serena, els responsables del xiquet, no passaran a la història per haver arriscat. La primera part de l’espectacle, Criatures, que tenia l'èxit assegurat car ja s'ha passejat per mig Europa, és una predictible combinació entre uns magnífics acròbates explotats durant més d’una llarga hora, una escenografia encertada, una soprano al seu lloc, un pallasso conductor sense recursos ni gràcia i una estructura discursiva copiada del Cirque du soleil. La segona part, que va tenir lloc als renovats jardins del Grec, tampoc no va entusiasmar malgrat ser una mica mes variada. Una part que molta gent no es va quedar a veure donat l’escàs interès que palesava tot el conjunt. Mala tria (hauria resultat més adient durant el qualsevol altre moment del festival i no durant la inauguració), mala gestió, el prestigi del Grec pel terra, els nostres impostos en mans incompetents.