La Solitud Organitzativa

-Diu la llegenda que això va ser i era un valent guerrer de l'art que un dia qualsevol es va atrevir a presentar un quadre titulat Horitzó on es podia veure només una ratlla horitzontal. La constant necessitat d'anar més enllà va portar a un altre brillant cavaller a presentar una reeixida tela completament pintada de blanc anomenada Blanc. Aquestes són llegendes que s'expliquen al voltant del foc de l'art contemporani, que es perdran segurament en la nit dels temps, o que es tornaran l'oli de la llàntia que altres artistes portaran en el camí de retorn a la cova, eixa gruta on s'amaga el misteri primigeni de l'art.

El Caixa Forum s'obre aquests mesos al geni de Miquel Barceló, una àmplia retrospectiva que comprèn des de l'any 1983 fins gairebé hui mateix. I el visitant no pot sinó rendir-se a la certitud d'estar davant d'una de les figures que transcendirà a la frivolitat regnant de l'art dels nostres dies. L'enigma Barceló té a veure amb el elements que utilitza, amb un retorn a la matèria elemental, a oficis ja extints com el de terrisser, a temes tan i tan antics i malgrat tot encara vius. La solitude organisative—títol de l'exposició—ens convida a fugir de l'excés contemporani, a retrobar-nos amb l'essència dels paisatges i la natura, a buscar la reminiscència viva, animal i humana entre tot aquell fang primordial del que un dia van sortir tant les persones com les bèsties.

D'aquesta manera, l'artista—es veu, se sent—torna a retrobar-se amb l'impuls originari de la creació, amb la frontera africana de l'art on l'artifici tendeix a rebaixar-se considerablement. Un mon de paisatges i caminants, de la vida a partir de la seua matèria primera, de la mort i la ironia que acompanya no només als cadàvers de carn i ossos sinó també als de l'esperit, als de les idees. El quadre que dona nom a l'exposició es una obra recent, del 2008. En ell, a mode d'autoretrat, es pot veure un mico assegut sobre un paisatge boirós. L'animal-Barceló descodifica des de la seua atalaia un món d'imatges i sensacions, un univers segurament elemental però al mateix temps encara ple d'incògnites i secrets inconfessables. Un retorn al misteri de la cova que va servir de bressol a l'art.

Ctrl + Alt + Supr

-Estic segur que a hores d'ara és la notícia bomba a totes les tertúlies teatrals estivals. I no és per a menys. TeatreBCN, la revista on havia treballat tan i tan a gust durant aquests quasi tres anys, ja no tornarà a sortir al carrer. No és que jo ho tinguera amagat, no. Simplement és que ho vaig saber ahir mateix, just quan tornava de vacances. Un poal d'aigua freda que no només cau sobre un grapat curt de professionals sinó també sobre una manera de fer periodisme que aviat s'extingirà, sempre segons els experts.

Les explicacions passen per parlar de la competència, d'unes conjuntures polítiques que bufen sempre cap al mateix costat, més fort ara si cap quan més s'acosten les eleccions i els previsibles perdedors s'enroquen al voltant del botí saquejat durant el govern. Afegim a la fórmula la pitjor crisi de la història del periodisme i del món editorial en general. Sumem l'escassa voluntat, la poca dedicació i la manca de gràcia a l'hora salvaguardar el producte. Tot açò s'eleva a la potencia monopolística del sector teatral, a les actituds mafioses, a la prevaricació d'un sistema que no tolera l'autonomia, a les rancors i altres pudors pròpies d'un corral de galls tan menut com és Barcelona. Resultat final: revista tancada.

TeatreBCN deixa enrere quasi onze anys dedicats al periodisme cultural de qualitat, a l'anàlisi insubornable i rigorosa de l'actualitat de les arts escèniques, al respecte escrupolós pels valors d'independència que han de regir sempre la feina del periodista. Els que marxem ho fem amb la satisfacció que dóna el treball ben fet i amb la pena pagada pels moments gaudits fent el que ens agrada.

Pedra Viva (Homenatge a Louise Bourgeois)

-No es va emportar cap trauma a la tomba, ja els havia parit, ja els hi havia deixat esculpits per tots els racons del món. Recorde que el primer contacte amb la seua obra em va horroritzar. Eren dies d'excessos a Bilbao i aquella aranya gegant, la guardiana de la porta del darrera del Guggenheim, venia a ser la metàfora d'aquella maldat que hi havia sempre instal·lada al capvespre al qualsevol lavabo del casc antic.

Més endavant, amb una altra perspectiva, vaig arribar a entendre que un tros de marbre pot tenir vida més enllà dels paràmetres perfectes del David, que la vida—en tota la seua vastitud—a voltes també és grotesca, obscena, retorçuda. I que molts cops la bellesa comporta l'enfrontament directe amb el que ens espanta, car les nostres pors, els nostres recels, ens descriuen molt millor que les nostres virtuts.

Anys després, en tornar a la ciutat, una exposició d'Amish Kapur em va confirmar el que jo ja sabia: no morirà mai. Marxarà la carn, i amb ella se n'aniran els seus terrors, l'essència del grans, però, roman, i això ja és un fet en el seu cas.

Ritual de Dolor

"¿Por qué? Esa es la pregunta del dolor. ¿Por qué? ¿Por qué nos cargaste de sufrimiento si no nos diste fuerzas para soportarlo? ¿Por qué? ¿Por qué me arrancaré la carne con mis propios dientes y seguiré amándote? ¿Por qué? ¿Por qué no me quitas la rebelión? Si estás decidido a seguir jodiéndome la vida, a seguir humillándome, a seguir dándome por el culo, a seguir haciéndome daño, a seguir mintiéndome, engañándome, por qué no me quitas al menos la rebelión. Hazme sumisa. Quítame la rebelión."

Te haré invencible con mi derrota, Angélica Liddell

-Antigament, quan tots érem una mica més primitius del que ho som ara, acudíem als xamans de la tribu per buscar la cura als nostres mals. Aquella saviesa es manifestava a través d'unes coreografies farcides d'objectes estranys, d'uns impossibles moviments l'explicació dels quals només el bruixot i els seus deixebles coneixien. Aquells rituals eren la carta de supervivència d'aquells que els ideaven i executaven, els asseguraven el seu estatus dins de la comunitat. El poble, enfonsat en la seua ignorància, no podia fer res més que donar-los per autèntics, i a força de repetir-los generació rere generació, entraven a formar part de la seua cultura.

Aquest podria ser un més que probable origen del teatre, també de la religió. I és curiós que puga coincidir l'origen d'aquests dos fenòmens. No oblidem que a l'antiga Grècia, bressol de brssols, el teatre s'utilitzava com a via d'administració dels mites. I potser buscava el mite la multitud de persones que van omplir dissabte el teatre Lliure per a l'estrena a Barcelona de Te haré invencible con mi derrota, una de les darreres obres de la sempre polèmica Angélica Liddell (Aprofite per recomanar una excel·lent entrevista que publica TeatreBCN al voltant d'aquest espectacle). La reacció va ser tan freda com calia esperar. El públic va encaixar malament la comprensió d'un ritual on hi havia trets, vidres trencats, roses de dacsa, autolesions amb molta sang, crits d'angoixa, dolor i patiment, molt de patiment. Va haver-hi gent que no ho va suportar, altres, la gran majoria, van reaccionar amb negativa indiferència davant de tot el que va ocórrer, inclòs la portada final. El posterior silenci només va trencar-se per uns pocs i desganats aplaudiments.

El que va passar és que la gran romeria de la modernitat anava a descobrir el mite però este no hi era. Comprant aquella entrada, anant a vore a la Liddell, buscaven pertànyer a la gran comunitat cool que prega reunida, que adora als grans ídols culturals situats a la cresta de l'ona. És com si un ciutadà de l'antiga Grècia trobara de sobte un xaman africà al teatre en comptes d'una Antígona. Dos rituals completament allunyats: els adeptes a la frivolitat obligats a conviure amb l'horror i el patiment teatralitzat.

Cementiris de Llibres

-Entre els nombrosos desavantatges que comporta la vida a la gran ciutat també trobem algunes altres raons que justifiquen la permanència. Caldria imaginar-ho tot com un gran laberint on sempre trobem un cul-de-sac amb forma d'interrogant.

Dic això perquè pensava en la feina del periodista, aquesta que si es fa bé requereix una important vessant d'investigació. Imagine ara, per exemple, un matí tranquil de redacció. De sobte, l'agenda es capgira i et cau al damunt una tasca que has d'enllestir a corre-cuita, car sempre hi ha un tancament vista. És llavors quan has de visitar el cementiris vivents, el carrerons sense eixida on van a morir el vells llibres.

Barcelona compta amb algunes botigues dedicades a recopilar tota la literatura de deixalla, aquella que ha quedat descartada de la voràgine comercial, és a dir, el 99 % de tot el que es publica. Molts pocs llibres són els que romanen a les llibreries més enllà dels quatre o cinc mesos que dura la seua explotació editorial. Després s'obliden, i l'oblit és el morir.

Afortunadament, existeixen punts com Els llibres del mirall, una fascinant cova on podem trobar tresors inimaginables fent només un clic a la pantalla de l'ordinador. Un exemple, però hi ha més. L'altre dia vaig descobrir l'últim d'aquests amagatalls, la Llibreria Fontana, un deliciós racó groguenc i polsós amb sabor al vell Paral·lel que conserva algunes joies impossibles de trobar enlloc. Una nova referència d'obligat coneixement de qualsevol bibliòfil. Una raó de pes per estimar, una miqueta més, a aquesta mastodòntica ciutat.

Flamenc Sideral (o Montañas de Basura)

Los Planetas Festival De Cajón! Palau de la Música. 12 de març de 2010. 21.30 h.

-Si fa deu anys els hi hagueren dit als incondicionals de Los Planetes que els adalils del rock indi d'aquest país anàvem a fer un tomb ben profund per les lisèrgies flamenques no s'ho hauria cregut ningú. En saber-ho segur que molts d'ells haurien deixat d'acudir en processó a la romeria de Benicàssim on els sants estel·lars s'han vingut apareixent quasi en cada edició. Ara, però, ja és tard, i Jota, Florent i la resta ho saben, ja es creuen divins, ja han escrit el seu nom a La leyenda del espacio.

L'altra nit, mentre la banda debutava a can Millet, els seus fans ens sentíem un poc majors. Grinyolava alguna cosa quan ens pensàvem asseguts al temple de la burgesia escoltant a Los Planetas, i tot plegat enquadrat en un festival de flamenc. Més de la meitat dels simpàtics gafapasta-arròs-covat segur que recordaven nits com aquella on el garrafó de concert ho emboirava tot i de sobte et trobaves mossegant-li els llavis a qualsevol xicona borratxa a ritme de Santos que yo te pinté, o aquella altra festa on tothom dormia o vomitava menys aquella deessa i tu que ballàveu Que no sea Kang, por favor just abans d'una cardada inoblidable; tants i tants records que no paraven de venir-me al cap l'altra nit quan veia el meu retrat generacional assegut per primer cop per veure la seua banda favorita.

Renovar-se o morir. Ho crec a peu juntetes. Llavors, totalment d'acord amb les excel·lents crítiques que ha suscitat el flamenc concert de l'altra nit. I també crec que el gir de la banda és el millor que els hi podia haver passat, també als fans. Los Planetas s'havien dedicat a fer el millor rockopop del nostre país als últims 15 anys. Després d'Unidad de desplazamiento el model havia arribat al cim. Era necessari, doncs, transformar-se en allò que abans ningú havia estat, superar els gastats models anglosaxons per metamorfosar-se en alguna cosa veritablement genuïna. I com és fa això? Buscant en les arrels. Sàvia decisió.

I amb la valentia que dóna saber-se portador de la raó, l'altra nit es van presentar Los Planetas al Palau de la Música amb només la seua cara flamenca, sense quasi concessions als clàssics (només un parell d'antigues cançons). D'hipnòtica es pot qualificar la nova barreja de peteneras, tientos, fandangos, mirabras amb la psicodèlia; una escabussada en la mètrica flamenca sense deixar de recordar-nos la força de l'elèctrica sideral i la passió d'unes balades tranuitades.

Un parell de cops, quan es produïen els necessaris instants de silenci del concert, un xicon, probablement un fan de tota la vida, demanava a viva veu Montañas de basura, la cançó que tenia associada als grans instants. Jota, increïblement serè, allunyat de la seua aura de divo drogat i malcarat, no va voler respondre, va fer que no l'escoltava. Són les coses dels recintes menuts i d'un públic acostumat a cridar fins trencar-se les cordes. Quan es tornava a produir un altre silenci es torna a escoltar Montañas de basura! molt més fort. I la banda continua ignorant-lo.

Marxa un Gran

"Mi vida de escritor no sería como es si no se apoyase en un fondo moral inalterable. Ética y estética se han dado la mano en todos los aspectos de mi vida."

Miguel Delibes (17/10/1920 - 12/03/2010)