Una Nit d'Òpera

ACTE III
L’espart (estipa tenacissima) és una planta herbàcia perenne el conreu de la qual va estar molt estès al sud-est peninsular fins a la dècada dels seixanta. La seua grogor i duresa són les principals característiques que la distingeixen... Ara recorde, encara que no ho vaig viure; les mans d’un nen, les veig sagnar després de catorze hores al camp. L’espart punxa, l’espart és de les poques coses que creix a l’estepa: fred i gel a l’hivern, flames de l’infern a l’estiu. S’utilitza en la confecció de basquets, cabassos, cadires, cordes, barrets i paper de la millor qualitat... Només pagaven unes miserables pessetes la braçada. L’espart va deixar de conrear-se per falta de mà d’obra, només és possible arrencar-lo amb les mans.
Font: Viquipèdia

ACTE I
Le nozze di Figaro. Commedia per musica en quatre actes. Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra La folle journé ou Le mariage de Figaro de Pierre Agustin Carron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart.
Resum argumental: Estrenada al Burgtheater de Viena el 1786, és una de les òperes més estimades de Mozart. L’acció se situa prop de Sevilla, al Castell Aguas Frescas, propietat del comte d’Almaviva, amb molts dels personatges de Le barbier de Séville. Ja fa anys que el comte s’ha casat amb Rosina gràcies a l’ajuda de l’aleshores barber Figaro, ara al seu servei i a punt de casar-se amb Susana, cambrera de la comtessa.
Font: Programa de mà del Liceu. Le nozze di Figaro temporada 08/09.

ACTE II
Principis de la dècada dels cinquanta del segle XX. Una bicicleta la cadena de la qual era una corda. Quatre hores de trajecte a l’escola. Quan la fam espenta, a ca la iaia. Un rosegó de pa dur que remullat en aigua és la berena perfecta. L’altra meitat se la menja un gos llebrer famolenc que algun dia caçarà alguna cosa.

ACTE IV
Diumenge, 30 de novembre de 2008. Aquesta nit hi ha Liceu, de l’aristocràcia palau. Entre la porqueria, a platea, l’home més elegant de tot el teatre és també el que té les mans més dures. Ara ja ningú no passa fam, però hi ha certes coses que són impossibles d’entendre, car és tard, és ja massa tard.

Cap de Setmana Musical

Track 1 - Vive la Fête (Sala 2, Razzmatazz) 24/10, 22 h.
Poques formacions poden presumir de tenir un directe tan potent com els belgues Vive la Fête. Poderoses essències rock damunt d'una base electro penetrant, cabassos de glam i desvergonyiment en la veu d'Els Pynoo, contundència i perseverança a la guitarra de Danny Mommens; això és el què ens ofereix aquest grup cosit a força de carretera i manta. Per damunt de productes en sèrie, reedicions, retrobaments i altres fórmules de màrqueting diverses, els Vive la Fête saben imposar-se allà on ha de destacar un músic, damunt de l'escenari. Els cada cops més nombrosos seguidors els coneixem gràcies als seus divertidíssims shows, una explosió d'adrenalina ballable que va saber a poc donat la criticable fórmula Razz del concert expres.
Web
MySpace

Track 2 - La Maga i El Club de la Serpiente (Teatre Romea) 25/10, 21 h.

Quim Lecina va reunir als experimentats i solvents SwingSet acompanyats per la veu versàtil de Laia Porta i una convincent Andrea Fantoni interpretant a la mítica Maga; tots plegats escenifiquen musicalment un dels més colpidors capítols del gran clàssic del segle XX Rayuela. El jazz, un dels grans protagonistes de la primera part de la novel·la, per fi pren cos. Les nombroses mencions musicals que hi ha al llarg del text es transformen en melodia i es fan presents per a les nostres orelles. Lecina crea jazz des de l'admiració, com ho plantejava Cortázar. Partitures i versions que passen directament del paper a l'escenari. Un concert 100% recomanat per a tots els fans de la gran Rayuela.

Track 3 - Pablo Mannise i la seua troupe (Live in his house) 25/10, 23 h.

El bo de Pablito ens convida a sopar un ben presentadet pollastre al forn. Té un nou pis al Born que ens vol ensenyar. Carmela i jo, botella de vi en mà, ens deixem caure en sortir del teatre. Després del pertinent àpat, i amb les copes ja quasi buides, el binomi Pablito-Claudio treu els instruments. Els acompanya com pot un jove i prometedor Marco Llano. Improvisen els hits de sempre: Barcelona, Montevideo i les noves Un lugar debajo del agua i Sueños clónicos. Melodies senzilles, les lletres encara més; un músic de cult... ocult, que malgrat tot compta amb l'estima dels seus gràcies a tantes vegades com l'hem escoltat.

MySpace


Track 4 - The Infadels (Sala Bikini) 26/10, 20 h.

Aquests sanguangos es mouen entre el típic rock de ràdio-fórmula rebel i unes bases electro sense cap tipus de brillantor. Tot i això tenen un directe presentable i una presència vistosa en escenari, en bona part gràcies al carisma i vàlua del cantant, la seua millor carta de presentació. Sobre les seues esquenes tenen un mínimament interessant treball de debut. El segon disc els va llançar a perdre. El futur dirà si fan alguna cosa més de profit. De moment ahir van fer un bon concert, i això ja és prou.
Web
MySpace

Strindberg dins l'Infern

-Arran d'un article publicat a la revista la passada temporada vaig entrar en contacte amb la figura de l'escriptor suec August Strindberg, un personatge ben curiós. Allò que més em va interessar en un primer moment va ser la fertilitat de la seua obra, en especial la del gènere autobiogràfic. Fa unes setmanes vaig pagar 20 euros per la primera edició completa en castellà que s'ha publicat d'Infern, relat basat en els episodis d'una de les més fosques èpoques de la seua vida.

L'infern d'Strindberg va discórrer entre França i alguns racons d'Alemanya. Concretament entre 1894 i 1897 (any de l'escriptura de l'obra). Segons sembla el desencadenant d'aquesta crisi va ser el seu segon divorci. Després del trencament amb la periodista austríaca Frida Uhl, sol i arraconat dins d'un París huitcentista que es prestava a ser font d'inspiració però també de perdició, el dramaturg i novel·lista va aïllar-se en ell mateix, concentrant-se les seues activitats en tasques que precisament li havien reportat la desgràcia sentimental. Parle de l'ocultisme, l'alquímia, les drogues, les gatzares nocturnes i un greu empitjorament de la malaltia que el va acompanyar la major part de la seua vida i que mai sabria detectar: paranoia i mania persecutòria.

Infern és una narració angoixant pels meandres psicològics d'un malalt mental amb prou geni i capacitat per canalitzar tot el turment que patia a través d'uns exercicis de reflexió força delirants. Testimoni d'una època on encara flotaven a l'aire les reminiscències del romanticisme i on Strindberg edifica tot un corpus de fantasies patològiques que farien les delícies del psicoestudiosos. Un calidoscopi de bogeria amb el marc d'allò real com a teló de fons.



Infierno d'August Strindberg. Títol original: Inferno. Ediciones El acantilado, Barcelona 2002.

Film d'encàrrec

VICKY CRISTINA BARCELONA ANY: 2008 DURACIÓ: 96 min. PAÍS: EAU, Espanya DIRECTOR Woody Allen GUIÓ Woody Allen FOTOGRAFIA Javier Aguirresarobe WEB OFICIAL http://www.vickycristina-movie.com/ REPARTIMENT: Javier Bardem, Penélope Cruz, Scarlett Johansson, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Rebecca Hall, Chris Messina

-Woody Allen, eixe genial cineasta i tal i qual, que ens té acostumats a grans films, però també a treballs menors, acaba d'estrenar un de molt fluixet. Per tant, ens reservarem els afalagaments per a quan ens presente una altra Mach point (per dir alguna de les poques coses bones que li han sortit darrerament) i posarem al seu lloc una pel·li que tal volta, per les circumstancies que l'han envoltat, havia despertat massa expectacions.

Vicky (Rebecca Hall) i Cristina (Scarlett Johansson) es traslladen per motius diversos a passar un estiu a Barcelona. Un cop arribades comencen a cardar a tort i a dret amb Juan Antonio (Javier Bardem), un pintor abstracte que viu a una mansió i condueix un descapotable. Més tard s'incorpora María Elena (Penélope Cruz), ex-parella de Juan Antonio i que amb la seua bogeria afegeix un punt surrealista a la trama.

Allen torna a demostrar que és un gran conductor dels sentiments humans i que se'n sap sortir a l'hora de parlar dels afers del cor. Les creïbles motivacions dels personatges són un cop més els punts a favor de la cinta. No era d'esperar, per altra banda, que un estatunidenc que es congratula d'ésser el lobby del savoir affaire europeu als EUA construís un artefacte tan carregat de tòpics. Barcelona en mans d'Allen és un pastiche turístic amb moltes poques pinzellades de realitat i versemblança. L'escriptura presenta més ombres que llums i la primera part del metratge sembla més un tractament que no pas un guió acabat. L'injustificat i barroer abús de la veu en off no té cap sentit més enllà de reflectir el cansament d'un cineasta que tal volta hauria de pensar més en la qualitat i no en la quantitat dels seus treballs. De cara a la interpretació, és trist destacar que una actriu tan poc brillant com Penélope Cruz siga la responsable, dins la segona part, de salvar un film rodat amb la mà esquerra. La resta dels integrants del repartiment estavella les seues bones intencions amb una direcció molt poc rigorosa. La música, repetitiva i eixordant. El ritme, desconcertant i desigual.

Fluix acostament d'Allen al nostre territori. Un encàrrec que sembla haver-se completat ràpidament i amb desgana.

Crisi, Futbol i Rock'n'roll

-Verd: Àlex Rigola ofereix aquests dies una autèntica lliçó escènica al Teatre Lliure gràcies a un magnific text de Tom Stoppard. Una entremaliada narració de la Praga de l'altre costat del Teló d'acer contraposada a l'occidentalitzada i academicista Cambridge. Una personal crònica de l'ensorrament de les grans ideologies revolucionàries del segle XX i de l'ascens capitalista de l'individualisme postmodern. Un complex compendi polític que el director del Lliure ha trasformat en espectacle sense caure en el pamfletisme. Rock'n'roll és recomanable a tots els nivells i obre una temporada teatral que promet bons moments.

Groc: L' administració Bush té previst concloure hui la tramitació d'un pla de rescat de l'economia estatunidenca que marcarà un històric precedent mundial. Davant la greu crisi financera que aquests dies sacseja els mercats globals, el Govern del EUA posa en marxa un pla de suport econòmic que injectarà 700.000 milions de dòlars al mercat. La mesura no és més que una nacionalització encoberta dels capitals bancaris de risc que han desencadenat l'actual crisi. Enfront als teòrics del lliuremercat radical, l'actualitat prova la irracionalitat del sistema econòmic mundial i posa de manifest, al mateix bressol del capitalisme, la necessitat d'un ens regulador, l'Estat, que garantisca la estabilitat i la cordura del sistemes financers.

Roig: El derbi futbolístic del cap de setmana, Espanyol-Barça, s'ha transformat novament en un camp de batalla. Els radicals han campat a voluntat amb la permissivitat dels dispositius de seguretat dels clubs. Violència-futbol torna a ser un binomi d'actualitat. Si tenim en compte la importància de l'esport a la nostra societat, aquests esdeveniments haurien de ser motiu d'alarma per tothom.

Estellés-Ovidi-Ollé

-A molts lloc he llegit aquella frase mítica de Joan Fuster a la qual es definia a Vicent Andrés Estellés com el més gran poeta des d'Ausiàs March. Darrerament, l'he vista escrita a moltes notes reduccionistes acompanyada de la marca "valencià". No sé si Fuster es referia només al territori valencià o a la llengua catalana per complet. En tot cas, no cal afegir res més a este assumpte, ja que el propi Estellés ja ho va deixar clar:

"Em moriré escrivint els millors versos
de l'idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu."

Per esbrinar les raons d'aquesta superioritat faria falta un assaig molt llarg que explicara perquè un simple home es capaç d’erigir-se veu, consciència i ànima de tot un poble, a més d'arribar a teixir la crònica poètica perfecta de tot un temps i tota una generació, constituint un pont entre els seus coetanis i les generacions que li hem vingut després. Estellés és un poeta sortit de la humilitat, amb veu autoritzada per parlar del poble i des del poble, perquè ell mateix era poble, el fill del forner. "A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint" ens diu en altre moment d'inspiració Fuster. Són fets diferencials que podrien establir tota una xarxa argumental, però això, com ja he dit, no és l'objectiu d'aquesta reflexió. Destriar el perquè Estellés no està al lloc que es mereix en els llibres de text és endinsar-se en una complexa reflexió al voltant de les sinergies que han estirat la cultura catalana des de la segona meitat del segle XX, unes tan centralistes i altres tan vertebradores. Una bona matèria per l’assaig, però—com ja he dit—no es la meua intenció d'avui.

Jo volia retornar al mestre de mestres perquè aquesta setmana s'ha estrenat a Barcelona una versió escènica d'una de les millors composicions d'Estellés: Coral Romput. Si per a Vargas Llosa el Tirant lo Blanc és la novel·la total; Coral Romput és el poema total; per allò que té de poema (els temes universals de sempre) però també per tot allò que té d'univers personal propi d'un ésser concret i també per tot allò que té de crònica d'un poble, d'un temps i d'unes circumstancies particulars. També per la seua espectacular estructura que en primera instància sembla escriptura automàtica, post-dadaisme, casualitat. Però amaga contingut, o millor dit, amaga el contingut, un tot, un resum o síntesi de la poètica estellesiana i al mateix temps una projecció cap a fora de totes les seues interrogants. Un text increïblement complex i inabastable en la seua magnificència. Enfrontar-se a ell es una tasca no apta per a tots els públics, un gran castell molt difícil d’assetjar.

Només un altre geni, bon coneixedor de la realitat humana al voltant de la qual Estelles creava el seus versos, podia enfrontar-se al text i sortir guanyador. Ovidi Montllor i el seu inseparable Toti Soler van fer una versió discogràfica a l'any 1979 del Coral Romput. Ovidi va aportar els paragrafs que Estellés es resistí a incloure, i va posar-li música, però sobretot va posar-li veu i força, sintetitzant en dues hores la major concentració de bellesa que s'haja vist mai dins d'un disc en llengua catalana. Així, el disc serví per popularitzar el text i per consolidar a l'Ovidi com el gran caçador de poesia que era.

"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música”, Aixi se’ns presenta l’obra teatral. D’aquesta manera, ja podem intuir el què ha fet el seu director, Joan Ollé; intentar seguir l’estela deixada primer per Estellés i després per Ovidi, i tractar de dur la barreja a dalt d’un escenari. Bona jugada, molt ben pensat. Es podia haver passat per alt a Ovidi i anar directament al text. Però no, Ollé reprodueix el disc a l’espectacle, ha copiat la música i fins i tot a fer pujar a l’escenari a Toti Soler per a que torne a interpretar-la. També ha copiat moltes de les separacions i de les solucions que s’havien triat al disc per fer més digerible la fruïció del poema. Com ja he dit, bon intent. Malgrat tot, el resultat general no llueix. La posada en escena és massa estàtica, els actors no arriben al to (pense en Joan Anguera o en Montse Carulla), molts cops per la seua indiferència en front del text i molts altres (la majoria) per un clar error d'una direcció que no sap donar-li el ritme i la força que tan monumental peça requereix. De tota manera, és lloable i admirable la gosadia. Coral Romput és una vaca sagrada molt difícil de torejar. La faena aprova amb nota, clar el text ja ho dóna tot fet.

El Silenci arreu d'Europa

-Les Variacions Goldberg són una de les millors composicions musicals que mai s’hagen escrit. El comte Hermann Carl von Kayserlingk les va encarregar a Bach en 1742 per superar les molèsties que li causava l’insomni. La peça porta el nom del clavicordista del comte, el qual era l’encarregat d’interpretar els moviments durant les llargues nits que aquell bon senyor passava sense dormir.

Dos cents seixanta-sis anys després, una pianola automatitzada traspassa la substància fílmica i camina tota sola. Carles Santos i Pere Portabella s’han posat d’acord per amussar el mateix gos. Visca el piano (exposició que vaig veure l’any passat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València) i El silencio antes de Bach (film acabadet d’estrenar), comencen de la mateixa forma, la mateixa pianola que es desplaça tota sola interpretant mecànicament les Variacions Goldberg. Mentre que Carles Santos feia l’objecte presoner d’uns enormes bustos colpejables de Bach tots fet de suro, Portabella comença el seu film amb la mateixa pianola transitant autònomament per les sales buides d’un museu. Ambdós han caigut davall l’embruix del Cantor de Sant Tomàs, els dos pateixen la mateixa malaltia reflexiva.

Quan Europa s’encaminava cap a l’Holocaust, quan Leipzig ja portava escrit a l’ADN la seua devastació durant la II Gerra Mundial, quan el carnisser de Mendelssohn embolicava la carn sangonosa amb les partitures de La Passió segons San Mateu, abans de tot això, abans hi havia el silenci. Després vindria la música. Va ser i era un temps en que els europeus s’entenien gràcies a la música. Mentre els seus pobles s’esquarteraven els uns als altres, mentre esteníem la barbàrie a les colònies, mentre segrestàvem continents per esclavitzar-los o subjugar-los, mentre passava tot això i més, hi havia Bach, o Mozart, o Beethoven, i la música s’estenia com l’únic idioma sota el qual s’entenien el pobles i els tirans. Aquells escrivien en francès, els altres teoritzaven en alemany i els italians cantaven en italià; però tots ells llegien les mateixes partitures. L’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria segurament taral·lejava algun clàssic conegut un segon abans d’ésser assassinat. Un poble unit dessota un cel estrelat de rodones, corxeres i semicorxeres. Propose de canviar les estreles de la bandera europea i ficar notes musicals.

Conta Portabella a la seua pel·lícula que un Nadal els nazis van decidir posar música a les presoneres jueves. En sentir les cançons tradicionals, les presoneres van començar a plorar i tot seguit imploraren als captors que aturaren aquella tortura. “La música fa mal” comenta un personatge al film. Segurament, el comte Kayserlingk ja somniava aquestes coses quan es dormia escoltant les Variacions Goldberg.