CENSURA ALS MAX

-Molta gent recordarà que el recurs televisiu del diferit immediat va fer-se molt popular als Estats Units arrel del cas de la mamella de Janet Jackson. Quan la cantant va deixar anar el seu pit al bell mig de la retransmissió de la Super Bowl va causar un escàndol que riu-te de la Sabrina als huitanta. Per no molestar més als sensibles puritans estatunidencs es va prendre la decisió de retransmetre l'esdeveniment amb uns segons-minuts de marge, per donar temps així als oportuns censors d'evitar qualsevol visió pecaminosa.

Per a la retransmissió dels Premis Max de les arts escèniques d'anit també es va optar pel recurs del diferit immediat. L'excusa en aquesta ocasió no era evitar que ningú mostrara el pit, o alguna cosa pitjor, sinó evitar que la gala s'eternitzara amb els tradicionals parlaments d'agraïment. No obstant, en la pràctica el que vam viure anit va ser un acte de censura en tota regla.

POLITITZAR EL TEATRE

Ahir es va celebrar la taula redona sobre la nova censura, organitzada per la revista Hamlet dins el seu programa d'Accions reflexives entorn al fet escènic. Entre alguns dels temes que es van fer presents hi havia el de la politització de l'actual teatre català.

Diversos parlaments van fregar-la. Josep Maria Loperena o Romà Gubern, per exemple, van posar l'accent en l'autocensura, aquell mecanisme intern i sord que es contagia a creadors a través de pressions comercials, administratives o per la dictadura del que es considera políticament correcte. Bastant clara ha estat la qüestió quan ens hem referit al panorama del País Valencià. Però, i Catalunya?

REFERÈNCIES EN XARXA

-El company Miquel Valls dedica un detallat i detallista article des del web Artez Blai al canvi d'imatge que està experimentat la revista d'arts escèniques Hamlet, que poc a poc es va fent visible entre els aficionats al teatre.

HAMLET ACCIONS: LA NOVA CENSURA

-La censura no ha desaparegut malgrat la creença general. La censura no és la pretèrita anècdota d'un passat totalitari, continua viva i vigent a través de recargolats mecanismes que van adaptant-se a la dinàmica social dels nostres dies. Sempre, això sí, es pot identificar la seua essència: l'interès d'aquell qui té el poder en silenciar la informació que amenaça el seu estatus.

Carles Alfaro. Converses Teatrals Valencianes III

La seua vida es veu abocada al continu desplaçament. Perquè Carles Alfaro, malgrat la seua reconeguda trajectòria com a director, no troba espai per treballar al País València i es veu obligar a fer-ho a Barcelona i Madrid, sobretot. La conversa telefònica discorre entre alguna de les pauses de la seua feina en la diàspora. 

#ConversesTeatralsValencianes

Quina és la teua relació amb les institucions oficials del teatre valencià?

En aquests moments és nul·la. I no es deu a que haja rebutjat cap tipus d'oferta de feina, no, és que no hi ha hagut cap tipus d'oferta. Com saps, a València Teatres de la Generalitat ho copa tot...

Exiliat?

No sé si la paraula és exiliat.... Jo continue residint a València, pague els meus impostos a València, però tot ho guanye fora. Si la meua faena depenguera del que treballe ací ara em dedicaria a una altra cosa. És una realitat absolutament irracional que una persona per dedicar-se al teatre haja de marxar fora. Estem parlant d'un xicotet país que té uns recursos i una demografia suficient per a una vertebració cultural raonable. Estem parlant d'una ciutat, València, que està prop del milió d'habitants.  

Alguna cosa no va bé. 

Evidentment, alguna cosa falla, perquè ni tan sols es poden programar les obres que he dirigit fora. A mi em consta, perquè ha sigut prou habitual, que les productores o els teares públics amb els que he pogut treballar a Madrid o Barcelona han intentat anar a València amb alguns dels meus espectacles, i tampoc hi ha hagut manera. Tot això no ho dic amb cap tipus de victimisme. Jo sóc, evidentment, un privilegiat, el meu cas seria un paradigma perquè almenys tinc feina fora. Ara bé, em pregunte què pot fer un director que comença ara. Quants professionals valencians te trobes a Madrid i Barcelona perquè a València no hi ha hagut manera? Molts.

Imatge promocional de Traïció, uns dels darrers espectacles dirigits per Alfaro al Teatre Lliure de Barcelona.

A finals de la temporada passada, la companyia del Micalet abandonava la gestió del teatre, entre d'altres coses, per problemes d'ofegament administratiu. Tu que vas dirigir una sala privada, el Moma Teatre, penses que és insostenible el teatre de qualitat en valencià?

Jo crec que no és cap utopia una sala a València amb qualitat, en absolut. No és una qüestió de diners, és una qüestió d'un altre tipus. El Moma, com era el cas del Micalet, representava un problema per a les institucions. Eren sales que demostraven que es pot fer un teatre amb vocació inequívocament pública, en la nostra llengua, amb un repertori gens còmode i assumint els riscos que el mercat no pot assolir. I, és clar, hi havia un greuge comparatiu molt fort amb Teatres de la Generalitat. Perquè d'alguna manera estàvem demostrant que es podia fer el que ells no han fet mai.

Com va funcionar, en concret, el cas del Moma Teatre? 

En el cas de Moma, no va ser el fet que no es pogués mantindre. De fet, la mitjana d'ocupació se situava més enllà del 80 % de l'aforament. Recorde un any en concret que vam fer més funcions i vam tenir més públic que l'Abadia o el Lliure. Amb l'afegit que els recursos que se gastaven ells per a una producció a nosaltres ens valien per a tot l'any. Li donàvem una rendibilitat als diners que rebien que mai han tingut els teatres públics.

Imatge de l'espectacle L'altre (Umbral), dirigit per Carles Alfaro a l'Espai Moma el1997.

Quin va ser el problema doncs?

No teníem la possibilitat de créixer, que no vol dir tenir més metres d'escenografia. Vol dir tenir més possibilitats d'intercanvi per produir amb teatres de fora, millors condicions laborals, més racionalitat. Cada any havies de signar un conveni. A nosaltres ens venien ofertes de coproduccions d'Europa, Madrid o Barcelona a tres anys vista, com és lògic, però nosaltres signaven convenis anuals, i mai abans d'octubre de l'any en curs. 

T'obliguen a improvisar. 

És una bogeria. Nosaltres estaven intentant donar qualitat, amb riscos de teatre públic. Perquè és molt fàcil omplir teatres, i qui diga el contrari està mentint. Omplir teatres és fàcil, omplir-los amb segons quines coses és més complicat. El que no pot fer un teatre públic es programar Mamma Mia! al Principal i després presumir de números. Això és enganyar. A més és d'una competència deslleial respecte de sales privades com l'Olímpia. Això i mil barrabassades més. No hi ha cap tipus de racionalitat o criteri. S'ha de posar nom a les coses, i això que fan és teatre de bar. No hi ha política cultural, no saben el que volen. Estem parlant de molts anys de majoria absoluta d'un partit que no ha tingut cap tipus de sensibilitat respecte de la llengua ni d'un teatre que no siga populista.

La directora de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro (esquerra), amb l'equip del musical Mamma mia!

Després està també el tema de l'aïllament.
Eixa és una altra de les gangrenes del teatre valencià. No hi ha cap tipus d'intercanvi. El País Valencià està totalment aïllat del circuït. No té cap festival de renom. Cap de les grans produccions de volada internacional que passen per, ja no per Madrid i Barcelona, sinó per Sevilla o Bilbao, a València ni s'acosten. Ni el públic ni els propis professionals tenen el contrast del que fan respecte del que es fa.

De cara al futur? 

No cal ser especialment perspicaç per adonar-se que les dificultats són enormes. Jo estic molt, molt preocupat i molt cabrejat amb la situació que està patint la professió teatral valenciana. La situació és tremenda. Pràcticament s'han carregat dues generacions de professionals. Gent que ara té una certa edat i que ja no viu del teatre. I entre la gent jove igual. Seran, com a molt, mitja dotzena d'actors els que ara viuen exclusivament de la seua professió. Hem tirat enrere una barbaritat. 

Malgrat tot, el nivell és altíssim. 

Ara tenim tota una generació que és molt més ariscada, perquè ja no té res a perdre, perquè ja no espera res de la classe política. Però l'esperança aguanta una anys. Si després no hi ha oportunitats, la gent s'acaba exiliant. És la brutal conseqüència d'una política partidista, d'una falta absoluta d'actituds democràtiques, de sentit comú. La cultura és una inversió de futur, no pot estar al servei de signes polítics.

Paco Zarzoso. Converses Teatrals Valencianes II

Matí assolellat de tardor. Una taula arrapada contra l'enorme aparador de La Confiteria, bar recurrent de l'ambient escènic del Paral·lel barceloní. Paco Zarzoso és una de les figures de més projecció de la dramatúrgia valenciana. Juntament amb Lluïsa Cunillé i Lola López forma l'Hongaresa, companyia que pateix l'ostracisme generalitzat que viu el teatre valencià.  

#ConversesTeatralsValencianes.

Amb muntatges col·lectius com Zero Responsables, o amb la teua obra El alma se serena, hem vist la cara crítica del teatre valencià. La professió havia estat adormida?

Fins fa poc, estàvem vivint una dramatúrgia que parlava d'un moment en què no hi havia grans conflictes. Vivíem en esta mena de màscara, en la què tot més o menys anava bé, sense crisi. Per tant, en eixos moments de suposada prosperitat, la dramatúrgia estava més centrada en els conflictes de l'individu: la solitud, la identitat... Amb la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre.   

I les subvencions? No han actuat tot aquest temps com a mordassa?

El sector teatral depèn de les subvencions. Estic d'acord en que hi ha hagut una autocensura molt forta. Quan vam fer Zero Responsables i El alma se serena algú de la professió ens va dir: "a ma casa mai faltarà un plat de paella", com volent dir que això ens anava a costar car. L'autocensura és molt forta. Existeix la por a perdre un estatus. Una por justificada perquè s'han pres i es prenen decisions de censura. S'hi respira a l'ambient. Hi ha hagut actors que per posicionar-se davant de determinades qüestions han estat censurats i no han entrat en repartiments de Teatres de la Generalitat, o companyies que pel fet de treballar un tipus d'obres no han sigut programades. Hi ha un sentiment de por. Però pensem que ara a València el 90% dels actors estan a l'atur.

Això és matèria primera de contestació.
Jo crec que sí, perquè com no hi ha res a perdre es faran moviments per canviar molt poderosos. És un moment terrible per a que és un moment fèrtil perquè puguen passar coses, i jo crec que estan passant. En aquest sentit, El alma se serena va ser tot un fenomen, la gent va respondre d'una forma increïble.

Tot i això, no es va poder veure a València capital.
Després d'haver-la estrenada a grans teatres de Sevilla, Madrid o Mallorca, a València no es va poder veure a cap sala, pública o privada, vam haver de recórrer a una sala per a xiquets per poder exhibir-la. Els programadors de teatres poden dir que no ha estat un acte de censura sinó que no els ha interessat. Però jo sé que la censura ha estat molt important, perquè quan hem intentat parlar d'esta obra no ens han rebut.

El repartiment d'El alma se serena durant la representació.

Com es conviu amb la censura?
És molt dolorós, perquè hi ha grans creadors com Carles Alfaro, Carles Santos, els Sirera, que d'alguna manera han tingut una veu pròpia i brillant i que s'han vist obligats a marxar,  a exiliar-se. En el nostre cas continuem allí per una qüestió personal, perquè és el lloc de viure i tenim molts amics. Però en cap moment per tenir cap connexió o recolzament institucional. Vull continuar allà, però és molt frustrant. Jo vinc ara d'estar programat tres mesos a Buenos Aires, han produït la meua obra, però ací directament ni et reben.

Conseqüentment, la relació de la teua companyia, l'Hongaresa, amb Teatres de la Generalitat és...
Terrible. Fins i tot ara anem a entrar en un contenciós administratiu per la manera de tractar-nos. En 17 anys de vida de la companyia ens han donat menys ajuda de la que rep anualment el casa faller més menut de València. El fet que Lluïsa [Cunillé] siga Premi Nacional de Literatura dramàtica hauria de ser important, però no, i és molt penós. Perquè la censura no és nomes ideològica, és també estètica. No li donen importància a projectes amb una coherència. Només importen les relacions d'amistat o projectes molt comercials que poden omplir teatres.

I això no contribueix a crear un repertori propi.
És clar. Està molt bé fer un Txèkhov, però si tu vols fer un teatre nacional d'una qualitat, amb veu pròpia, hauràs de veure quina és aquesta veu pròpia de l'autoria. I mai ha hagut des de Teatres de la Generalitat la voluntat de recolzar els autors. Ells diuen que sí, i de tant en tant es programa alguna cosa, però mai en teatres grans i amb el suport decidit de les institucions.

La gaviota de Txèkhov és una de les obres produïdes aquesta temporada per Teatres de la Generalitat.

De cara al futur?
Jo crec que hi haurà una reconversió, i serà molt positiva en este sentit. Com va haver també a Buenos Aires, on a partir de la crisi es van buscar maneres diferents de fer teatre. Perquè eixe impuls de fer teatre no es pot matar d'un dia per l'altre. I jo espere que en un moment de crisi com el que estem vivint  es generen reconversions.

De quin tipus?
Les persones que estan en el teatre públic han de canviar perquè són persones a les que no els agrada el teatre, i no tenen un criteri per pensar com d'important és el teatre per a una societat. Ells no se n'adonen de que és un aliment per a l'esperit de les persones. I, per tant, s'ha de fer un teatre de repertori, de qualitat, s'ha de confiar en la veu dels professionals, recolzant els autors propis. S'ha de dignificar uns actors que porten molts anys i són molt bons. És, simplement, el que necessiten els ciutadans, la possibilitat de tenir un teatre públic de qualitat.

Josep Ll. Sirera. Converses Teatrals Valencianes I

València, migdia, lloc cèntric: cafeteria de l'Octubre. Josep Lluís Sirera—autor, crític, polític i meitat del tàndem dels germans Sirera—arriba amb un pesat paquet postal ple de documents. Demana un tallat, s'asseu i comença la conversa. Se sent més còmode amb la gravadora, coneix de les tergiversacions periodístiques, per això rumia bé cada paraula.
#ConversesTeatralsValencianes.

La música en valencià, la literatura, s'han mostrat sempre crítiques amb la situació política. Per què al teatre li costa tant?

La societat valenciana es troba lleugerament adormida. És una societat on no hi ha mecanismes de crítica. Per tant, el teatre no es pot excloure de la situació d'apatia, de desencís. En el cas de la música, no existeix de veritat una estructura econòmica que la sustente. Quantes vegades al mes actua Rafa Xambó? No viu d'això. Són pocs els grups que tenen un públic que els permet viure. Què passa amb el teatre? Que aquelles persones que generacionalment podrien intervenir de forma política són creadors que estan desvinculats del procés productiu. És a dir, si els teatres públics són institucions i el mecanisme que por existir per a la seua organització s'assembla al model Canal 9, ja et pots fer una idea. Rodolf [Sirera] i jo no hem estrenat en un teatre públic de València des del 1995. 

És el que Rodolf anomena autoexili? 

És l'autoexili, o l'exili interior que comentava Gil-Albert. Nosaltres no hem escrit cap obra, com ha fet Paco Zarzoso [El alma se serena], parlant sobre una situació social concreta. Ací el problema no és que la teua obra puga ser conflictiva, no t'estrenen perquè la persona no és grata per als polítics. 

Llistes negres?

Les llistes negres que no existeixen, però hi ha una norma velada. El meu germà ha accedit a una obra de teatre públic perquè un director li ha demanat una dramatúrgia. I es pot estrenar Una jornada particular amb dramatúrgia de Rodolf però no una obra de Rodolf. L'única estrena en estos anys va ser la del T6 de Nacional de Catalunya [Raccord, 2005], que el llavors director de Teatres de la Generalitat (TGV)—cessat poc després—va programar al Rialto.

Imatge promocional de l'espectacle Raccord, dirigit per Carme Portaceli.

En eixe sentit, Rodolf i tu ja escriviu pensant que les vostres obres no s'estrenaran?

Som conscients de la situació que hi ha al País, i donades les circumstàncies no estrenarem en molts anys. En última instància, però, considerem que si la nostra obligació és donar testimoniatge—encara que no puguem estrenar—com a mínim podem publicar i fer circular els textos que tenim escrits. Professionalment tenim la sort que no necessitem estrenar per viure, la qual cosa és important, lògicament.

Això comporta un greu problema de professionalització. El teatre necessita de la resposta de l'espectador, per no parlar dels hàbits de consum del públic, que s'habituen a la discutible línia de programació de TGV.

El problema no és allò que es fa sinó el que no es fa. Són, al capdavall, decisions estètiques però que en el fons són polítiques. És inqüestionable que es puga produir un Txèkhov, com fa TGV, però igual al públic li agradaria més saber el que els està passant ara mateix. La dramatúrgia occidental està plena d'obres que estan reflexionant sobre l'actual crisis i ací s'estrena Los locos de Valencia. Algú pot atacar Lope de Vega? Mai de la vida! Però si estes obres estan impedint que s'estrene al meu germà, o a Paco Zarzoso, o que Lluïsa Cunillé puga exhibir les seues obres a València, doncs jo m'ho qüestione. Estem parlant de les no censures. Estem parlant d'espectacles tan notables com El alma se serena, que no s'ha pogut veure a cap teatre de València ciutat.

Alternatives?

Vaig a ser esperançador: tota aquesta gent jove de menys de 40 anys, o la gran promoció de creadors com Carles Alberola o Paco Zarzoso, han descobert la solució al problema de com viure comercialment del teatre. Quan una obra va a un poble necessita omplir el teatre, doncs es pot dur Bessos. Mentrestant, apliquem el sistema Buenos Aires, que és que aquesta mateixa gent que està treballant dedique una part dels seus ingressos, una part del seu temps i la seua energia, a fer el teatre que no es pot fer comercialment. Recents exemples com Cabanyal Íntim són una bona mostra.

El Festival Cabanyal Íntim, microteatre a cases particulars, va celebrar la seua primera edició el passat octubre.

I mentrestant, el model públic, què en fem d'ell?

Si jo ara fos un gestor, diria no al teatre públic. Tal i com està plantejat no. Un teatre públic no hauria de tenir locals, no hauria de tenir espais. La situació d'ara tal i com la tenim és un entrebanc. I la qüestió de les subvencions, evidentment, crea un sistema captiu del poder.

Quin seria, doncs, el model de teatre públic que caldria fer?

Les subvencions, fins ara, s'han orientat al producte. Jo pense que la subvenció s'hauria d'encaminar a l'acció social dels grups. El que s'ha d'avaluar no és si muntes un Txèjhov o una Lluïsa Cunillé, sinó directament cap a quin públic t'adreces, quin compromís social amb l'entorn té la teua sala. Es tracta de pagar a gestors culturals amb plena independència. El sistema francés dels anys 60 funcionava així. Se rep una subvenció si aquesta reverteix en la societat.

I els centres de producció catalans, funcionen com toca respecte del català i no només dels catalans?

Jo crec que no. Hi ha hagut un desinterès. L'única proposta del Teatre Nacional de Catalunya que ha rebut Rodolf ha estat una adaptació. Li va semblar un poc insultant. No es tracta de tenir una quota de participació, però hi ha autors que podrien estrenar textos al Nacional i no ho han fet mai. El mateix problema amb les companyies. Fa vint anys, en el moment que les companyies catalanes decideixen estrenar en castellà a València, això provoca una fractura que no s'ha pogut superar. En aquell moment, a finals dels 80 principis dels 90, les companyies de pes podien haver pressionat, perquè tenien un públic. El mateix passa amb el model lingüístic, que a Catalunya és exclusivament l'oriental, i quan un actor com Pep Cortès no ha estat capaç de perdre l'accent valencià doncs queda limitat a fer papers marginals. És lògic, t'estan preparant per un mercat, però per un mercat limitat, que ha deixat escapar la possibilitat d'acostumar el públic a diferents varietats lingüístiques. 

Converses Teatrals Valencianes

-Ja deu d'estar distribuint-se pels quioscos el número 20 de la revista d'arts escèniques Hamlet, on s'inclou un plural monogràfic dedicat a estudiar la relació entre censura i teatre. La meua aportació va centrar-se en el cas valencià, en l'actual cas valencià, que no necessita de fonts hemerogràfiques. 

L'alarmant situació de les arts escèniques valencianes, però, donaria per a un llibre sancer, i malauradament molts dels temes s'han quedat al tinter. Amb la convicció que dóna saber que un reportatge és com un porc—que d'ell s'aprofita tot—, utilitzarem aquest blog per publicar el contingut d'algunes de les entrevistes realitzades durant la preparació del text. 

Ja hem parlat ací del cas Corrüptia i de les represàlies que està patint el seu autor, Josep Lluís Fitó,  o de Xavi Castillo, i dels problemes que ambdós creadors es troben també a l'àmbit editorial. És ara el torn d'altres participants com Josep Lluís Sirera, Paco Zarzoso o Carles Alfaro, que aniran dient la seua als pròxims dies, als pròxims posts. Agrair-los a tots ells la participació i la no sempre senzilla sinceritat en un moment tan crític per als professionals del teatre valencià. 

Censura Teatral no nomès al Teatre

L'encontre amb Xavi Castilo de l'anterior post (tot un èxit de visites segons el comptador de Google) venia a col·lació d'una sèrie d'entrevistes que he mantingut les darreres setmanes amb diferents creadors de l'escena valenciana. I tot arrel d'un reportatge que estic preparant sobre els diversos episodis de censura que estan patint les arts escèniques valencianes, els puntuals i els perllongats, em referisc. I tot removent casos, sembla que la por al totpoderós Consell no només afecta a les arts escèniques. 

El cas del retrat zaplanesc retallat també me l'he deixat al tinter.

Tant Josep Lluís Fitó com Xavi Castillo, m'han explicat, a més de les portes tancades d'alguns teatres, s'estan trobant també les de les editorials. Fitó, el represaliat autor de Corrüptia, una regió de l'Est, després de diversos intents no ha aconseguit més que “excuses peregrines” per part de diversos editors. De moment, els que no heu vist l'obra haureu d'esperar per llegir-la.

Castillo, per la seua banda, editava a l'abril el primer llibre antològic de material de la seua companyia, Pot de Plom, amb l'alcoià títol d'Això ho pague jo. I ho feia a través de la creació d'un segell editorial propi després que Bromera declinés publicar-lo en l'últim moment. Castillo promet, als seus pròxims espectacles, donar més detalls sobre l'afer, que s'aventura sucós. 

Per cert, si algú vol consultar el reportatge del que parlava abans, lamente anunciar que s'haurà de comprar el nou-nou numero de la revista Hamlet que sortirà el més vinent. Tot i això, aquest blog continuarà donant llum a altres passatges molt llaminers que s'han quedat fora de redactat. 

Xavi Castillo Contraataca

-Ha estat tot el mes a la Sala Muntaner amb Hamlet, això ho pague jo!, i quan encara falten 5 funcions reconeix que no li ha anat malament del tot. I això que s'ha presentat per primer cop davant el públic barceloní sense afluixar ni una miqueta la carrega de valencianitat que embafa els seus espectacles. Part de l'èxit s'ha de d'agrair a la cada cop més nombrosa colònia d'emigrants valencianets, que hem fet córrer la veu. També al fet, ben significatiu, que les misèries de la política autòctona i l'allau de corrupció hagen ultrapassat les fronteres del País Valencià. Matèria primera per al bufó extraoficial, Xavi Castillo, que entaulat, com tots els còmics, sembla molt seriós. Açò ho paga ell!

La cervesa consumida durant esta entrevista la paga ell, per suposat!

Quan va començar a guanyar pes la política en els teus espectacles?

És un pas natural, lògic. Jo en realitat no faig imitacions sinó que passe a crear personatges basats en polítics. Eixos personatges dins d'algunes històries que jo m'imaginava em venien de puta mare. Així, vaig començar a utilitzar en els meus monòlegs a Zaplana, Trillo o Rita Barberà. És a partir de La Vengansa (2002) que l'actualitat política guanya el pes definitiu. 

 

I arriba el punt de dir con la iglesia hemos topao

La primera anècdota va ser durant una entrega de premis que conduïa. Davant una imitació del Papa Joan Pau, un home del públic va començar a dir-me cerdo, i fins i tot un regidor del PP el va recolzar pujant a l'escenari per demanar disculpes. Davant d'això, la gent del públic va començar a demanar llibertat d'expressió. Es va armar molt de rebombori. Això va ser amb el Papa, l'estrella del món de la censura. Poc després començarien els vetos i les prohibicions.

Tu entens que la gents s'emprenye?

A vore, jo no ho pense massa. Jo faig els espectacles com me'ls imagine. Jo crec que tant en la qüestió eclesiàstica com en la política, depèn molt del sentit de l'humor de la persona. Jo ho faig amb molt de catxondeo. Té mala llet, d'acord, però ho faig intentant que la gent es descollone al màxim. Fins i tot ma mare, que era molt beata, reia quan em veia fer de papa. Depèn de l'humor de la persona. Puc entendre que s'ofenguen però si ho fan tenen dues faenes...

Treus molt profit de la censura. 

Tinc assumit que la censura m'ha portat més públic. Però també s'ha de tenir present que estem vetats i hi ha molts pobles en els quals no podem treballar. Contractar en estos moments a Pot de Plom s'ha transformat en una qüestió quasi política, i jo no vull això, jo vull treballar pels pobles, perquè en els pobles hi ha gent de totes classes. Perquè un alcalde mana al poble però no en el poble. No tothom és del PP. Les instal·lacions públiques no són finques privades de cap gestor, són també d'aquells que volen veure'ns. Hi ha moltíssima gent que ens seguix arrel de la censura però, clar, els vetos ens obliguen a estar molt actius, a fer moltes actuacions, a treballar per dos duros. S'ha d'actuar on siga.

El Capità Moro paga també els bolos de Barcelona, encara que els catalans mai hagen vist un boato.

Llistes negres?

Al País Valencià cada companyia té una visió diferent del que és la censura. Uns te diran a mi no em deixen actuar per allí o allà. Altres, fins i tot, se senten exclosos i diuen que el circuït els arracona per treballar en castellà. Evidentment, hi ha llistes negres. Jo estic a una. Al principi no m'ho creia però després la realitat ha anat demostrant que sí. Però a més m'ho han dit a la cara. Des de Diputació diuen que Castillo no lo podemos publicar.

És pitjor la censura o l'autocensura?

El pitjor de la censura és la por. La gent té por de dir les coses. Alguns diuen dos cosetes i ja se creuen estar fent un alegato antifascista. Aneu a prendre pel cul! S'han de dir les coses clares. Al Centre Dramàtic diuen que parlen de la crisi amb un Lope de Vega. Fan un Txèkhov i els creadors se poden sentir trencadors i subversius. Però em suda la polla per davant i per darrere. Tenen por!

A què?

Anem a dir-ho clarament: la gent té por de perdre les subvencions, de perdre les seues ajudes econòmiques. Ja n'hi ha prou de parlar d'ajudes i de subvencions, anem a parlar del teatre tan poc compromès que tenim al País Valencià. A mi, fent de director, un actor ha tingut por de parlar de Canal 9, perquè resulta que eixe actor vivia de les sèries. No ens enganyem, perden el cul per actuar a Canal 9. Estan acovardits. Quan he tingut problemes amb la censura, la mateixa gent de la professió m'ha dit: eh, clar, com dient, clar que te passaria això, que no saps on vius?. Jo preferisc quedar-me ben a gust damunt d'un escenari, no rebre subvencions i que no em telefone Canal 9. 

Et sents un outsider?
No ho sé. Jo no pense en eixes coses. En tot cas, jo el que faig no té misteri, faig que la gent es descollone, però com a mínim mantinc la coherència. Al País Valencià s'ha de parlar de creativitat, de quins temes escollim per fer una obra de teatre, quins autors. Es fa un teatre burgès i acomodat i a més tenen poreta. Si això ho ampliem, al final, farem un show. Mira, es podria titular Artistes, Culturetes, Xupapolles i Tocacollons. Els agrada ser com alternatius i dir, ay, yo soy comunista, tu lo que tens és una bescollada que en déu, fill de puta!

Xavi Castillo Aterra a Barcelona

-El mil voltes censurat còmic alcoià, Xavi Castillo, s'ha establit aquesta setmana a la Sala Muntaner de Barcelona, de la qual no pensa moure's en tot el mes. 

El seu assalt a la capital del Principal ve precedit per la legió de fans valencians que el segueixen i que l'idolatren com el Pepe Rubianes de Sènia cap abaix... bé, ara de Sènia cap amunt també...

En fi, que en donarem més detalls en aquest blog en pròximes entregues. De moment, com a mostra de l'espectacle, ací us deixe la seua pròpia explicació, que no aclarix molt les coses, però que és suficientment explícita per aquells que ja el coneixen i prou llaminera per tots els que no l'han vist mai en acció.

 

La Doble Moral

-Els reialmes de la hipocresia i fariseisme s'estenen cada cop més dins la desorientació general d'aquests anys de confusió. Al circ global de la doble moral que hi ha muntat aquesta setmana vull afegir—sense  que tinga el grau de comparació possible—la narració d'un petit fet local encara que simptomàtic.

Alguns francòfils morbosos recordaran el cas del famós assassinat de l'actriu Marie Trintignant a mans del seu marit, el polèmic exlíder del grup rock Noir Desir, Bertrand Cantat. Ella va morir com a conseqüència dels cops i ell va ser jutjat i condemnat a presó el 2004. Fi de la primera part.  

Imatge promocional de l'espectacle Des femmes.

Anys després, l'interessant director teatral Wadji Mouawad hi veu la necessitat d'incloure un rocker a un dels seus espectacles, li pregunta al reinserit Cantat—que va eixir del presidi als quatre anys per bona conducta—si coneix algú. Ell li respon que ell mateix ho pot fer i a Mouawad li sembla perfecte.

Finalment l'espectacle es dirà Des femmes i Cantat ha de renunciar a la funció prevista a Avinyó per no haver de coincidir amb el pare de la víctima, el també actor Jean-Louis Trigtignant. Canadà també va amenaçar de negar-li el visat ja que el país és molt restrictiu amb els delictes d'aquesta mena.

Aquesta setmana, finalment, l'Ajuntament de Barcelona a través de l'Institut de Cultura (ICUB) ha posat a Mouawad en la disjuntiva: o l'espectacle venia al Festival Grec sense Cantat o no venia. Finalment no vindrà i, òbviament, des de la companyia denuncien censura argumentat que no hi ha cap raó legal que ho impedisca. 

Des de l'ICUB reconeixen que la decisió no ha estat fàcil, però que finalment ha pogut el respecte a les víctimes, més encara quan l'espectacle parla de les dones. Jo llegisc també la por d'un partit arraconat davant les imminents eleccions, la por a què un escàndol molt al gust de la moral de dretes acabe monopolitzant el discurs cultural, un punt fort dels socialistes. 

A ningú, novament, sembla importar-li la teoria: Bertrand Cantat ha estat condemnat per assassinat, sí, però ja ha pagat la seua pena. Si creiem en la justícia i les seues condemnes no com a mètode punitiu sinó com a via per a la reinserció, quin sentit té tot aquest escàndol? Novament la doble moral.  

Més sobre 'Corrüptia'

Entrevista publicada a Teatralnet.
Josep Lluís Fitó parla sobre Corrüptia, una regió de l’Est (Darrera setmana en cartell al Tantarantana)

Què ens explica Corrüptia, una regió de l’Est?
La trama narra el procés intern pel qual Ric, el Portaveu parlamentari i Secretari general del Partit Regional de l’Est, es convertix en el cap de turc d’un l’escàndol per presumpta corrupció i finançament il·legal.

Una trama amb clares referències a l’actualitat política valenciana.
Òbviament, el referent de l’obra és l’actualitat. Volíem que Corrüptia s’assemblara el màxim possible a la realitat, que tu com espectador pugues reconèixer tot el que passa a l’escenari i tot semble versemblant.

I al capdavall tot agafa un aire de farsa.
Els referents i les situacions que ens inspiren són molt absurdes, és per això que quan em vaig posar a escriure el to de farsa vingué rodat. Estem parlant de frases famoses tipus te quiero un huevo o amiguito del alma. En aquest sentit, jo tinc una experiència molt positiva de la reacció del públic. L’espectador s’ho passa molt bé però quan acaba l’espectacle reflexiona, perquè es rebota i pensa com ens estan prenent el pèl. El teatre sempre ha servit per remoure consciències. Sé que el tema de la corrupció és en el fons un drama però és millor divertir-se per a després reflexionar. Per això jo sempre dic que Corrüptia és una comèdia sobre el drama de la corrupció.

Què és el que t'empeny a escriure una obra com aquesta?
Va ser una proposta que em va fer Teatre de l’Enjòlit, en concret Elies Barberà, un dels actors de la companyia que és amic meu de la infància a Xàtiva. Jo ja havia fet teatre a nivell d’aficionat, a l’institut. Elies va creure que era la persona adequada pel meu interès pel teatre i per la meua condició de periodista. Aquest és l’origen del que després acabaria sent Corrüptia.

Quin paper juga, doncs, la teva condició de periodista en el procés creatiu?
Hi ha tota una tasca de documentació darrere el text. Jo com a periodista ja fa temps que estic apartat de la informació de Palau, de la informació política, però sé el que és trepitjar la moqueta, sé com funcionen les clavegueres del poder. Sense les anècdotes que t’expliquen els companys i la pròpia experiència periodística no hauria pogut escriure aquesta obra, perquè explica coses que ocorren molt de portes cap endins però que són un reflex i alhora explicació del que està passant.

Tan semblant a la realitat que el PP no ha encaixat bé tot el que s'explica. Tinc entès que us van censurar una de les representacions previstes al País Valencià, cert?
Sí. Realment no esperàvem el tema de la censura, que ens tancaren les portes d’un teatre públic. Jo no podia creure que a l’any 2011 per fer teatre i per fer crítica política hi hagués algú capaç, a priori, de censurar. A mi sí m’ha sorprès, pense que no està dins del joc democràtic. Però al País Valencià vivim dins d’un règim terrible de dèficit democràtic.

Però ja hi havia antecedents d’obres de teatres censurades pels governants, no pensàveu que us podia arribar a vosaltres?
Es parla de por, hi ha por. Tothom sap de l’existència de llistes negres. El fet que Teatre de l’Enjòlit estiga establida a Catalunya ha estat crucial. Hauria sigut molt difícil per a una companyia valenciana fer una cosa semblant. No per la qualitat o la preparació, sinó per poder representar l'obra a la xarxa de teatres del País Valencià.

Signar un text com aquest et deuria plantejar més d'un dubte.
Sí, és cert. A l’hora de signar l'obra vaig tenir dubtes. Va haver-hi tot un debat intern. Perquè jo sé on visc i on treballe. Sé que al País Valencià no es fa este tipus de crítica, que amb aquesta obra som pioners. També podia intuir tot el que m’anava a ocórrer. Des del punt de vista personal són experiències enriquidores però a l’àmbit professional intuïa que em podia perjudicar. Però finalment aquest dubte em condueix a signar Corrüptia, perquè jo crec que no hem de cedir al xantatge de la por i no hem de sentir-nos culpables per fer crítica política. Ningú ha de ser una excepció que no se li puga criticar. No hi ha intocables ací. En aquest país se parodia al cap d’estat, al Rei, i no passa res. I si algú se sent identificat en les actituds que s’expliquen a la nostra obra que s’ho faça mirar.

Crec, a més a més, que l’episodi de censura no ha estat l’única represàlia.
No. Després del cas de censura a Xàtiva vam buscar un local alternatiu i finalment l’obra es va poder veure aquell mateix cap de setmana a l’Olleria, una ciutat a pocs quilòmetres, amb una acollida excepcional. La setmana següent, eixe mateix dimarts, em comuniquen que no seguiria treballant com a comentarista esportiu de Canal 9, la televisió pública valenciana, que ja no anava a retransmetre més partits de pilota valenciana i que em substituiria un altre company.

No cal ser massa intel·ligent per lligar ambdós fets.
Com diria Ionesco, què curiós, què estrany i què coincidència. Però en fi, coses que passen. I et sents malament perquè penses que es tracta d’una causa extra-professional. Perquè a mi dins del meu treball a Canal 9 se m’hauria de jutjar per les meues competències professionals. I si jo en la meua vida privada no puc fer el que estime convenient, sense que em repercutisca a la meua vida laboral, llavors és que vivim en una societat malalta.

Amb tots aquests problemes, penses continuar la teva nova carrera com a dramaturg?
Sí, claríssimament. Tots aquest episodis m’encoratgen a seguir endavant. El meu segon projecte parlarà sobre el món del futbol. El tinc més o menys estructurat ja, només he de seure per acabar de dissenyar-lo i escriure els diàlegs. Però sí, continua la marxa.

Malalties Endèmiques

-Amb motiu de la presentació del senzill i encisador cabaret No te'n riguis de Rimbaud (fins diumenge al Brossa Espai Escènic), els veterans mallorquins Iguana Teatre llançaven a l'aire una d'aquelles qüestions que per molt que se'n torne mai no ha estat resolta: Barcelona hauria de ser el principal aparador del teatre que es fa arreu dels Països Catalans? No ho és, per moltes raons que seria llarg, complicat i dolorós d'explicar.

El cas és que, casualitat o no, les darreres setmanes són especialment promiscues en visites de companyies perifèriques. Acabem de suggerir la proposta dels mallorquins i ja hem tornat una i dues vegades sobre les fèrtils visites valencianes. Ara tocaria parlar de Teatre de l'Enjòlit que, tot i ser una companyia resident a Barcelona, parla al seu darrer espectacle d'un Tema i un País que sense gaires subtileses ens recorda a la Regió del Sud.

Jenny Beacraft, Elies Barberà, Albert Alemany, Marta Montiel i Arnau Marín són Teatre de l'Enjòlit i protagonistes de Corrüptia, una regió de l'Est.

Corrüptia és el títol d'una divertidíssima farsa creada pel debutant xativí Josep Lluís Fitó que, sense massa maquillatge, retracta d'una forma espaterrant i didàctica els ets i els uts de la Gürtel. Camps, Costa o Fabra es transformen en deliris dramatúrgics que serien més propis de l'esperpent de no trobar-nos-els cada dia als diaris o als jutjats. Una proposta pensada i escrita Sènia abaix que el director Carles Fernández Giua resol d'una manera dinàmica, amb el ritme que requereix una sàtira basada en el sovint poc interessant tema de la política. És, pelat i resumit, la versió teatral del Polònia que mai tindrem els valencians.

Però, que no patisquen tots aquells a qui la política valenciana li la bufa. L'obra camina per ella mateixa i els personatges són suficientment consistents. En gran part gràcies a l'intuïtiu treball dels actors. Ben probablement, una imitació dels referents reals hauria empobrit el conjunt. Però no, i el resultat final és bastant rodó. Seguirem la pista d'aquesta companyia (de la qual és membre el també recomanable poeta Elies Barberà) per veure si es capaç de portar més lluny aquest compromís, aire fresc que s'allunya de la repetitiva frivolitat habitual dels dramaturgs i companyies de nova planta. Fins al 6 de febrer al Tantarantana.

Finalment, a mode de postdata cafre, afegir que Corrüptia, una regió de l'Est, obra que acabem de recomanar, ha estat l'enèsima víctima de l'analfabetisme democràtic del PP al País Valencià. L'alcalde Rus, en una de les seues habituals tisorades, va evitar que l'obra es veiés al teatre públic de Xàtiva. No contents amb això, el mateix Josep Lluís Fitó—periodista artífex de la revolució narrativa en les retransmissions esportives de pilota valenciana—ha estat apartat de les seues funcions de presentador dels partits. No cal ser molt intel·ligent per lligar ambdós fets.

El mateix Fitó m'explicava l'altre dia que el més curiós de tot l'afer no són les conseqüències de les represàlies, per altra banda fastigosament previsibles, sinó que la gent, pel carrer, els hi recrimina: però que esperàveu que us arribara amb una obra com aquesta? Gran error de base.

Stalags: Pornografia i Holocaust

-La primera vegada que vaig tenir contacte amb els Stalags va ser la setmana passada, dijous, mentre em feia una cervesa al bar Els Tres Tombs tot esperant la fi d'un petit diluvi nocturn. Xarràvem i xarràvem i les botelles buides començaven a ser abundants damunt la taula, una greixosa taula d'un establiment que malgrat l'oratge enarca estava mig ple a eixes hores de la nit. De tant en tant, un llamp es reflectia als enormes finestrals que donen a la Ronda de Sant Antoni. No recorde sobre quina tautologia malèfica estàvem parlant al bell mig d'aquell ambient de novel·la negra, però de sobte, per boca d'una xilena d'origen jueu, vaig escoltar per primer cop la paraula Stalags.

Segons sembla, els Stalags van ser un gènere de novel·la il·lustrada molt popular a Israel durant principis de la dècada dels seixanta. Per sorprenent que parega, el seu repetitiu argument se centrava en escenes de tortura i sadisme on soldats aliats eren extremament vexats per belles i descocades oficials nazis. Aquestes obres van ser durant uns pocs anys l'aliment espiritual de les masturbacions israelianes, l'única matèria pornogràfica que escapava al control de la conservadora censura. Es disfressaven com traduccions de novel·les americanes o angleses però en realitat eren ideades, pensades i escrites per jueus.

La bola de neu va anar creixent, en molt poc temps els stalags van assolir una enorme distribució i es van convertir en un consum habitual, publicant-se milers i milers setmanalment, fins i tot hi van aparèixer subgèneres com el dels jueus venjadors (del qual Tarantino extrauria inspiració per al seu film Inglourious Basterds). La competència va anar creixent i la baralla entre els diferents editors passava per portar als quioscos la història més bestia i cruel. La polèmica va esclatar quan els tribunals van acabar per prohibir una d'aquestes novel·les, titulada Jo vaig ser la puta privada del coronel Schultz (casualment una de les poques en les que el rol ama-esclau s'invertia). El gènere va acabar etiquetat com pornogràfic i poc a poc la moda va passar; el fet , però, roman.

Una bona part d'aquella societat acabava d'eixir del trauma de la Segona Guerra Mundial, dels camps d'extermini, de tota la monstruositat simbòlica que suposava per als ciutadans d'Israel la sola menció de l'holocaust. Malgrat tot, compraven massivament novel·les on la pornografia es fabricava a partir de ferides col·lectives mai curades, horror transformat en excitació, el nazi mutat en objecte sexual; la realitat a voltes tan incomprensible.

Havia deixat Els Tres Tombs i la pluja continuava caient. De tant en tant un llamp es reflectia a l'espill que formaven els carrers mullats del Raval. Pel meu cap no parava de pegar voltes la paraula stalag. Desviació? Perversió? Malaltia? Hi ha d'haver, segur, alguna cosa més, alguna cosa que encara roman inexplicable, que se m'escapa.