EL BUIT QUE DEIXA L'AMOR

El teatre de Paco Zarzoso i els seus personatges es mouen a través d'unes coordenades pròpies,  defugen el naturalisme per caure en una poètica inconfusible, abassegadora, carregada d'ironia que panteixa sarcasme. Querencia és, probablement, una de les seves obres més ambicioses, pels extrems als que s'atansa, pel barroquisme manifest del llenguatge i per l'histrionisme tan marcat dels protagonistes i de la situació. 

Una ex-parella formada per un critic teatral i una gran diva dels escenaris es retroba temps després de la ruptura amb tot el sac de retrets carregat d'esmolats ganivets. El amor per oposició a la seva absència ens mostra uns éssers passionals i dolguts, un combat dialèctic carregat de referències metateatrals, de moments que barregen amb desimboltura la discursivitat de Pinter, els diàlegs punyents d'Albee i l'esperpèntic patetisme almodovarià.

No és senzill cuinar amb traça tot plegat. Carles Sanjaime se'n surt amb nota a la direcció, ha sabut filar l'humor que s'hi respira creant situacions divertides que no cauen en la pantomima grotesca. Verónica Andrés i Álvaro Báguena són l'afinat motor de tot el còctel, dues actuacions excel·lents,  generoses, amb energia i matisos, que ja per elles paga la pena tot plegat. S'ha de veure.

Querencia de Paco Zarzoso. Dir. Carles Sanjaime. La Seca - Espai Brossa fins el 23 de novembre.

ESPERPÈNTICA QUIMERA

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Ernesto Collado ens proposa un viatge per la cara més sorruda i profunda de Texas, un veritable road trip psicotròpic a la recerca d'un personatge quimera, Montaldo, un misteriós català mut integrant dels icarians, un moviment socialista utòpic que a mitjans del XIX va intentar crear una nova societat en el Nou Món.

Realitat i ficció conflueixen en aquest monòleg ple de situacions esperpèntiques, amb un temperat sentit de la narració ric en recursos expressius i una barreja equilibrada entre noves formes del llenguatge teatral i l'accessibilitat a prova dels públics més convencionals.

Comptat i debatut, estem davant d'un muntatge recomanable a tota mena d'espectadors, carregat d'imatges força potents i d'humor fresc, irreverent, amb alguns moments gratuïts marca de la casa, sense més incidència. Un pas més en sòlid camí de la constitució d'una de les veus més corrosives i originals del panorama alternatiu.

Montaldo d'Ernesto Collado.  La Seca - Espai Brossa fins al 2 de novembre.

UN TIPUS QUE ES VESTEIX

Ressenya publicada a Recomana.cat

Inquietant barreja de disciplines on el moviment i la paraula rellisquen entre els meandres d'un univers resclosit i pertorbat. Introspectiu fins a la malaltia, el personatge protagonista de elhombreVisible ens intenta arrossegar cap el seu món de lògiques desficaciades, d'olor a vell, d'explosions incontrolades d'entusiasme extravertit per a, tot seguit, recaure en el ritual de la misantropia. elhombreVisible és un monòleg sobre un personatge que es vesteix durant una hora, que es prepara per sortir al món, que per la mateixa peculiaritat dels seus raonaments poeticoinconnexos pot crear simpaties aferrissades o un rebuig insuperable, una mena d'Ignatius J. Reilly dels nous llenguatges escènics. En resum, lloable treball físic i expressiu de David Climent no apte per a la gran majoria del públic que busca espectacles convencionals.

elhombreVisible de loscorderos.sc. La Seca-Espai Brossa fins el 22 de juny.

CÀPSULES D'INCOMUNICACIÓ

 Ressenya publicada a Recomana.cat

Tècnicament brillant, humanament inquietant, així és Harket [Protocolo] una obra però també una experiència transmedia que continua a Internet un cop s'acaba l'espectacle. Sobre l'escena vuerem una versemblant barreja entre dansa, teatre i tècniques de vídeo-mapping la interactivitat de les quals constitueix un part crucial de la posada en escena. 

Argumentalment ens trobem amb una nova revisió de la relació entre humans i màquines tan explotada cinematogràficament a clàssics com 2001, una odissea de l'espai o més recentment a Moon. Harket, per la seva banda, també s'ancora en la ciència ficció per bastir la claustrofòbica presó de la protagonista, una jove que es presta voluntària a un experiment que consisteix en sobreviure dins un búnquer sota les atencions d'un sistema d'intel·ligència artificial, esser eteri que se'ns fa present a través d'una metàl·lica veu. L'assaig es capgira quan del mes inicial d'estada a l'interior es passa sense explicació ni justificació als dos anys i escaig. 

L'obra viu els moments més brillants en diàlegs entre un ésser humà carregat d'emocions, sentiments inexplicables i idees abstractes i la incomprensió robòtica del cervell de l'assistent. El desplegament tecnològic de les projeccions arriba a eclipsar per moments la història i, a estones, es corre el risc que el continent acabe tenint més protagonisme del necessari, fent caure l'obra en la rutina efectista. Heus aquí el treball de Cristina Fernández, carregat d'energia i recorregut, que ve a subministrar l'alè afectiu i anímic que aixeca el conjunt cap la dimensió de carn i os. 

Harket [Protocolo], fruit del treball del col·lectiu Panicmap i de l'enginy de Juan Pablo Mendiola (dramatúrgia i direcció), és una aposta de risc per a un gènere, la ciència ficció, de poca tradició a escena. El conjunt impressiona i commou, neguiteja i deixa solatge, una càpsula misteriosa on cal endinsar-se.

BANQUET DE MOTS I NOTES

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Treure a pasturar versos és sempre una feina complexa. El poeta, en tant que pastor de mots i salvant les excepcions necessàries, no és actor i els escenaris (amb necessitat de dicció, codis gestuals i sentit de l’espectacle) no són per força el seu medi. Enric Casasses té el pessic escaient d’atracció pel ridícul, a més d’un ben treballat paper de bufó que conrea amb desvergonyiment.

RAONS PER MORIR

Ressenya publicada a Recomana.cat

Dos adolescents es coneixen per Internet i organitzen una cita amb l’objectiu de suïcidar-se. En principi no és un tema massa joiós per bastir una peça de contingut amorós i tocs de comèdia juvenil, cal certa distància. 

Per mirar de donar coherència als sentiments en tan complicada situació l’autor tiba, en molts moments, la corda de la superficialitat, el que acaba per crear les sensacions contradictòries que són la base de la digestió més usual de la peça.