Molta Merda per Sagunt a Escena

-Mentre aquests dies es viu la enèsima posada en escena del ridícul circ de la política valenciana, amb gestació del segon Molt Honorable en una legislatura de menys de dos mesos, en un discret segon pla—com tot allò que afecta a la cultura valenciana—s'inaugura hui una escanyolida edició de Sagunt a Escena, descolorit titella que havia de ser el gran festival escènic del País Valencià.

La mostra és l'enèsima víctima del desgovern cultural de l'executiu del Partit Popular. De sobres són conegudes les notícies que fan referència al desbocat deute que pateix la institució encarregada de les arts escèniques valencianes, Teatres de la Generalitat, el forat de la qual es valora en 10 milions d'euros. Per a més referents, direm que en els seus primers 16 anys de vida Teatres només ha produït huit obres d'autoria valenciana i que a la seua responsable, Inmaculada Gil-Lázaro, se li atribueix el desmantellament de la xarxa d'exhibició pública, el que està deixant sense faena a la major part de professionals i companyies.

L'alcalde de Sagunt, Alfredo Castelló (que no es queixa perquè és també pepero), la consellera Johnson, altrament coneguda com la Goebbels valenciana pel seu paper de directora de Canal 9, i, finalment, Inmaculada Gil-Lázaro, acabada de ratificar el seu càrrec d'esbudelladora del teatre valencià.

Sagunt a Escena, com dèiem, arranca l'edició d'enguany amb una reducció del 30% del pressupost respecte del 2010, 70% si remuntem fins el 2009. Amb tot, la nova consellera de Cultura, Lola Johnson —ex màxima responsable del manipulat Canal 9—va declarar un hipòcrita "decidit suport" a les arts escèniques valencianes durant la presentació del festival el passat 4 de juliol, tractant, a més a més, de maquillar la desfeta assegurant que pràcticament la totalitat de les companyies participants són valencianes. Una endogàmia que no deuria ser motiu d'orgull publicitari.

Amb tot, però, que ningú es pense que la cultura valenciana i les arts escèniques sortiran beneficiades d'un festival que ha decrescut la seua durada en vora trenta dies. La llengua n'és un exemple. Com ja va ser motiu de vergonya l'any passat, es tornarà a repetir l'obscenitat de no programar ni una sola obra en valencià. I el que és més abominable, que la consellera defense aquesta indecència per "evitar discriminar els turistes". Fins i tot companyies com Oscura Teatre hauran de canviar la llengua de creació d'un dels seus espectacles per ser programades. 

Uns pressupostos més "acord als temps", unes decisions que discriminen la cultura pròpia, un despropòsit que no cessa. Hui arranca Sagunt a Escena:  molta merda, en ambdós sentits.

Sobre el Nou/Vell Periodisme Teatral

-L'internacionalíssim dramaturg Guillem Clua ens envia per mail una Proposta arrel d'un estèril debat generat a través de les limitacions de Twitter. El receptors som un grapat de periodistes especialitzats en major o menor grau en el complicat marc de la cultura, i més concretament en les arts escèniques. L'escrit ve a queixar-se de la manca de relleu generacional en el que s'entén com a "crítica" i ens espenta a crear plataformes i sinergies que ens identifiquen com a col·lectiu. Li responc el següent:

"El tema que planteges, Guillem, és força interessant.

És evident que als últims anys s'ha produït una revolució considerable al panorama teatral català. No només parle de l'emergència d'un necessari i importantíssim relleu generacional, sinó també del canvi de moltes altres coses com ara l'obertura dels referents, gèneres, temes, estructures i un suculent etcètera. Amb això no vull dir que tots els treballs joves/nous siguen bons—ni molt menys—de la mateixa manera que no tots els "vells" s'han quedat sense res a dir.

La crítica teatral, en canvi, com apuntes, no ha vist reflectida tota aquesta evolució ni en els seus referents ni, sobretot i més important, en seu àmbit d'acció. Pense ara en els grans diaris, única tribuna on a hores d'ara es pot fer amb més o menys rigor i projecció el que anomenem “crítica teatral”. La crisi d'aquest tipus de comentari i el seu desprestigi és el propi de les capçaleres que els editen. Cada cop hi ha menys espai, recursos i voluntat, i això òbviament espenta els professionals a caure en faltes, com haver de valorar espectacles de dues hores en 15 línies, entre d'altres mancances greus. No els culpe. Un altre tema són els clixés i dèries que puguen tenir; açò pense que continuarà mentre siguen persones les que facen els comentaris, hi haja o no relleu entre els professionals d'allò que anomenem “crítica”.

Per altra banda, l'aparició de revistes com Hamlet tampoc no està contribuint a crear nous públics i a difondre substancialment el fet escènic, vist el seu format, l'alt grau d'especialització i tenint present que publiquen estrictament els mateixos que ho fan als diaris. Desaparicions de magazins com TeatreBCN—perdoneu el proselitisme—o l'espai marginal dedicat al teatre a la major part de publicacions, encara tanca més el ventall, allunya el teatre del públic en majúscula i coarta la difusió i la independència del periodista front a les estructures empresarials i les famílies teatrals. De la televisió, ni en parlem. A la ràdio es poden fer cosetes, i de fet n'hi ha, però sempre limitades al caràcter del mitjà. A Internet tampoc hi ha recursos des d'on aixecar temples (gran excepció quixotesca és Teatralnet). Tot plegat indica, sota el meu parer, que de crisi no només n'hi ha a la “crítica” sinó al periodisme que s'aboca al teatre i, si m'apures, al periodisme cultural en general.

Arribats fins aquest punt, coincidisc amb tu, l'aportació de la crítica teatral barcelonina és a totes llums limitada i insuficient, com la del periodisme cultural.

I ara entraríem nosaltres, una nova generació de periodistes caracteritzats per la nostra relativa naturalitat de moviment entre la/les xarxes i el que això representa a nivell de projecció, que fins i tot alguns guanyem diners—pocs, molt pocs—pel que anem fent o pel que ens deixen fer, un grapat fan tribuna des del seu blog i podem trobar inclús qui es fa dir “crític”. La facilitat per comunicar-nos, però, no sempre ve acompanyada del temps ni de la dedicació que a molts de nosaltres ens agradaria per aprofundir encara més en el periodisme teatral, des del rigor que es mereix. Supose que la immediatesa és allò que en diuen el “signe dels temps”, com també ho és en molts casos la precarietat que patim pel fet de dedicar-nos al que ens dediquem.

Sense voler enrotllar-me més, servisca tot açò de primera i improvisada reflexió per anar fent o desfent, per tenir present aquesta unió de la qual parles Guillem, a la qual, òbviament, hauríem d'estar oberts i receptius. Els repetits i continuats intents de crear des del periodisme professional dedicat a les arts escèniques un vincle d'unió han fracassat, fins i tot quan ho intentava bastir José Monleón. Ara, però, hi ha una novetat, i és que estem acostumats a tractar els uns amb els altres a través de les diferents xarxes, connectats permanentment, i gaudim també de la possibilitat real d'obrir blogs i altres recursos i mitjans directes, com qualsevol altre aficionat. I encara no sabem els efectes que això pot tenir.

No es pot negar, però, que tens raó Guillem, i hauríem de fer alguna cosa continuada i consistent que anés més enllà dels 140 caràcters que ens permet el Twitter. Parlar-ho i discutir-ho pot ser un primer pas. D'agrair és el teu “brindis al sol”, que no per ximple deixa de ser encertadament positiu".