Poeta, Poema; Persona, Personatge

-"Me resulta grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables. Es una película desvergonzada, de título infamante y producida por gente sin escrúpulos". Aquesta va ser la generosa crítica que el novel·lista Juan Marsé va dedicar-li al film de Sigfrid Monleón El cónsul de Sodoma, pel·lícula on es fa una aproximació a la vida d'una de les figures més sucoses de la Gauche divine Jaime Gil de Biedma. La polèmica ha continuat creixent gràcies a diverses rèpliques a la premsa del productor, del guionista, del director (i encara) i novament de l'escriptor, una batalla que, com era d'esperar, ha tingut uns efectes propagandístics gens menyspreables per a una producció made in Spain.

Certament, l'obra literària de Jaime Gil de Biedma, en la seua desaforada qualitat, justifica per ella mateixa l'existència d'un biopic sobre l'autor, amb més raons si afegim que el subjecte es declarava poeta de l'experiència i que, per tant, la seua biografia és crucial de cara a comprendre el motor dels seus versos. Si, a més a més, a risc que se'ns considere morbosos, adduïm que el subjecte va arrossegar sempre una reputació de maleït, arribem a un còctel certament sucós. Marsé, que ix retractat a la cinta, té tot el dret a emprenyar-se. Supose que no ha de ser fàcil veure's transformat en personatge, ni a un mateix ni a un amic desaparegut. Menys encara quan els responsables de l'obra han prescindit del perfil amable, furgant i abusant dels tics més grogosos (sentimental i socialment parlant) de la biografia d'un poeta burgés, comunista i homosexual.

No obstant, dubte que tant Sigfrid Monleón com Miguel Dalmau (autor de la biografia que ha donat origen a la pel·lícula) es creguen portadors de la veritat absoluta i donen per descomptant que amb un llibre o film s'haja pogut fer un calc exacte de tot el que va ser i va significar Gil de Biedma. Totes les interpretacions són discutibles però, des de fora, el biopic funciona, en part gràcies als treballs dels actors—enlluernant Jordi Mollà—, convenç als profans que són els receptors últim de l'obra. Si a la cinta hi ha massa sexe, massa sentimentalisme o es retracta un personatge frívol és una altra cosa, dues hores han de ser per força parcials, la qual cosa no vol dir que aquests aspectes escabrosos no existiren realment. Si la cinta no és excel·lent és pel seu ritme i per la seua falta d'ambició estètica, tan pròpia del cinema espanyol, però no per ser covard, s'ha de reconèixer la gosadia a l'hora de donar-li forma al polèmic personatge, que no a la persona.

"Yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema", va dir Gil de Biedma un cop, i crec que finalment ho està aconseguint.

Notes Pendents

Unes de coses al voltant de les qual volia escriure:

1- A hores d'ara serà ja pràcticament impossible aconseguir entrades per a qualsevol de les funcions que queden de Mort d'un viatjant de Mario Gas. Aquests dies al Teatre Lliure es dóna una lliçó de correcció, en la qual destaca, sobretot, el treball dels actors (menció d'excel·lencia per a la Linda de Rosa Renom). La professionalitat ressalta les innombrables virtuts del magnific text d'Arthur Miller. Resumint: emoció pura.

2- En l'anàlisi dels elements que composen el nou film de l'irregular Ron Howard, Frost/Nixon, cal criticar amb força l'ús barroer del ja poc original recurs dels fals documental, com també l'interès del guió per l'anècdota front al fet històric contrastat. Destacaria per insòlita la manca de maniqueisme a l'hora de construir els personatges, cosa estranya en films estatunidencs. Una proposta salvada, en aquest cas també, pel bon nivell dels actors, potenciat pel cinematogràfic avantatge de la presa curta.

3- En els dies en què els directors de cinema atempten en contra de les velles regles de la composició del plànol (la qual cosa, aclarisc, no veig malament), he fet una deliciosa regressió a un dels mestres del découpage, Federico Fellini. La revisió de Il Casanova i La dolce vita ha provocat en mi una profunda nostàlgia per devorar als directors clàssics.

Film d'encàrrec

VICKY CRISTINA BARCELONA ANY: 2008 DURACIÓ: 96 min. PAÍS: EAU, Espanya DIRECTOR Woody Allen GUIÓ Woody Allen FOTOGRAFIA Javier Aguirresarobe WEB OFICIAL http://www.vickycristina-movie.com/ REPARTIMENT: Javier Bardem, Penélope Cruz, Scarlett Johansson, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Rebecca Hall, Chris Messina

-Woody Allen, eixe genial cineasta i tal i qual, que ens té acostumats a grans films, però també a treballs menors, acaba d'estrenar un de molt fluixet. Per tant, ens reservarem els afalagaments per a quan ens presente una altra Mach point (per dir alguna de les poques coses bones que li han sortit darrerament) i posarem al seu lloc una pel·li que tal volta, per les circumstancies que l'han envoltat, havia despertat massa expectacions.

Vicky (Rebecca Hall) i Cristina (Scarlett Johansson) es traslladen per motius diversos a passar un estiu a Barcelona. Un cop arribades comencen a cardar a tort i a dret amb Juan Antonio (Javier Bardem), un pintor abstracte que viu a una mansió i condueix un descapotable. Més tard s'incorpora María Elena (Penélope Cruz), ex-parella de Juan Antonio i que amb la seua bogeria afegeix un punt surrealista a la trama.

Allen torna a demostrar que és un gran conductor dels sentiments humans i que se'n sap sortir a l'hora de parlar dels afers del cor. Les creïbles motivacions dels personatges són un cop més els punts a favor de la cinta. No era d'esperar, per altra banda, que un estatunidenc que es congratula d'ésser el lobby del savoir affaire europeu als EUA construís un artefacte tan carregat de tòpics. Barcelona en mans d'Allen és un pastiche turístic amb moltes poques pinzellades de realitat i versemblança. L'escriptura presenta més ombres que llums i la primera part del metratge sembla més un tractament que no pas un guió acabat. L'injustificat i barroer abús de la veu en off no té cap sentit més enllà de reflectir el cansament d'un cineasta que tal volta hauria de pensar més en la qualitat i no en la quantitat dels seus treballs. De cara a la interpretació, és trist destacar que una actriu tan poc brillant com Penélope Cruz siga la responsable, dins la segona part, de salvar un film rodat amb la mà esquerra. La resta dels integrants del repartiment estavella les seues bones intencions amb una direcció molt poc rigorosa. La música, repetitiva i eixordant. El ritme, desconcertant i desigual.

Fluix acostament d'Allen al nostre territori. Un encàrrec que sembla haver-se completat ràpidament i amb desgana.

El Silenci arreu d'Europa

-Les Variacions Goldberg són una de les millors composicions musicals que mai s’hagen escrit. El comte Hermann Carl von Kayserlingk les va encarregar a Bach en 1742 per superar les molèsties que li causava l’insomni. La peça porta el nom del clavicordista del comte, el qual era l’encarregat d’interpretar els moviments durant les llargues nits que aquell bon senyor passava sense dormir.

Dos cents seixanta-sis anys després, una pianola automatitzada traspassa la substància fílmica i camina tota sola. Carles Santos i Pere Portabella s’han posat d’acord per amussar el mateix gos. Visca el piano (exposició que vaig veure l’any passat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València) i El silencio antes de Bach (film acabadet d’estrenar), comencen de la mateixa forma, la mateixa pianola que es desplaça tota sola interpretant mecànicament les Variacions Goldberg. Mentre que Carles Santos feia l’objecte presoner d’uns enormes bustos colpejables de Bach tots fet de suro, Portabella comença el seu film amb la mateixa pianola transitant autònomament per les sales buides d’un museu. Ambdós han caigut davall l’embruix del Cantor de Sant Tomàs, els dos pateixen la mateixa malaltia reflexiva.

Quan Europa s’encaminava cap a l’Holocaust, quan Leipzig ja portava escrit a l’ADN la seua devastació durant la II Gerra Mundial, quan el carnisser de Mendelssohn embolicava la carn sangonosa amb les partitures de La Passió segons San Mateu, abans de tot això, abans hi havia el silenci. Després vindria la música. Va ser i era un temps en que els europeus s’entenien gràcies a la música. Mentre els seus pobles s’esquarteraven els uns als altres, mentre esteníem la barbàrie a les colònies, mentre segrestàvem continents per esclavitzar-los o subjugar-los, mentre passava tot això i més, hi havia Bach, o Mozart, o Beethoven, i la música s’estenia com l’únic idioma sota el qual s’entenien el pobles i els tirans. Aquells escrivien en francès, els altres teoritzaven en alemany i els italians cantaven en italià; però tots ells llegien les mateixes partitures. L’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria segurament taral·lejava algun clàssic conegut un segon abans d’ésser assassinat. Un poble unit dessota un cel estrelat de rodones, corxeres i semicorxeres. Propose de canviar les estreles de la bandera europea i ficar notes musicals.

Conta Portabella a la seua pel·lícula que un Nadal els nazis van decidir posar música a les presoneres jueves. En sentir les cançons tradicionals, les presoneres van començar a plorar i tot seguit imploraren als captors que aturaren aquella tortura. “La música fa mal” comenta un personatge al film. Segurament, el comte Kayserlingk ja somniava aquestes coses quan es dormia escoltant les Variacions Goldberg.

Una de Zombis en Directe

[REC] TÍTOL ORIGINAL: REC (AKA [REC]) ANY: 2007 DURACIÓ: 85 min. PAÍS: España DIRECTOR Jaume Balagueró, Paco Plaza GUIÓ Jaume Balagueró, Paco Plaza, Luiso Berdejo FOTOGRAFIA Pablo Rosso WEB OFICIAL http://movies.filmax.com/rec/

-El gènere de terror ha estat sempre un dels més propensos a caure en encasellaments, clixés i tòpics. Últimament aquestes coses sembla que estan començant a invertir-se, i, cada cop més, vegem productes força interessants a les pantalles. Darrere d’aquest floriment hi ha alguns cops la mà dels nous efectes digitals, altres no.

[REC] és un exemple d’aquests darrers casos, d’aquestes pel·lícules on la imaginació prima per damunt dels diners. De fet, la cinta destaca només amb un grapat d’excel·lents actors, una càmera i un parell de claus de gènere.

En essència [REC] és una de zombis, amb tot els tòpics del gènere i fins i tot amb un posat de sèrie B. Però Jaume Balagueró i Paco Plaza—en camí cap a la glòria del terror espanyol—no anaven a conformar-se només amb això; i amb una sorprenent fusió de llenguatge televisiu i cinematogràfic mai vist en aquestes latituds, han parit un monstre sanguinolent i claustrofòbic.

Els periodistes d’un reality acompanyen a uns bombers en la seua ronda nocturna. El que semblava una urgència rutinària a una comunitat de veïns, acabarà convertint-se en una trampa mortal. Descripció tòpica, argument tòpic. El que fa especial el llargmetratge és la seua posada en escena. Tota la història serà narrada amb la càmera dels periodistes, amb el llenguatge del directe. És com El Projecte de la Bruixa de Blair filmat pels redactors del Aquí hay tomate. I si e estos ingredients li afegim unes pinzellades d’angoixa a lo Cube i el toc hispànic de La Comunidad, s’aconsegueix una barreja explosiva, un resultat sorprenent.

[REC] acollona, diverteix, té moments per riure i alhora ens fa reflexionar al voltat de la convivència multicultural. Un plat complet i nutritiu. Només embafa la falta de versemblança de la seua execució, i certs punts foscos o massa clarificadors del seu guió. En tot cas el festí dels zombis és un banquet suculent, nouvelle coisune del terror amb un punt de reflexió. Bon Apetit.

Camera: de l’Ull a l’Escopeta

-Aquesta nit, a l’incomparable Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, es clausura la 14è Festival de Cinema Independent. Ha sigut una setmaneta intensa, que no he pogut aprofitar tot el que haguera volgut, ja que no vaig poder falsificar-me el passe de premsa. Malgrat tot, he aconseguit veure uns quants treballs, i he pogut assabentar-me de les carreres de cineastes com Paul Bush i Peter Brook, als quals se’ls dedicava una retrospectiva enguany.

Tampoc no vull criticar més, no he vist prou projeccions i estic coaccionat pel fet de no haver aconseguit el passe. Em quede amb una imatge: la que ha servit de cartell i de capçalera del Festival. És una imatge molt retro, en la qual un home de començaments del segle XX sosté una escopeta enmig d’una filmació en Súper8 d’una cacera molt kitsch. Acostumem a veure metàfores clàssiques de la càmera, on se’ns mostra com un ull, com un punt d’observació que actua com a finestra del món. Així ho vegem des de les avantguardes, primers moviments que es van atrevir a reflexionar metadiscursivament al voltant del dispositiu fílmic. Buñuel va voler anar una mica més lluny i ens va presentar al Chien Andalou un ull que volia ésser esgarrat per una afiladíssima navalla d’afaitar. Interessant plantejament que resumeix tot sol la voluntat colpidora del surrealisme i d’altres avantguardes que van tenir al cinema com a referent cap als anys 30 del passat segle.

Ara però, els amics de l’Alternativa ens col·loquen una capçalera on la càmera es una escopeta amb objectiu de caça i captura d’imatges en moviment. És molt bona icona definitòria que serviria de senyera, no sols d’un festival sinó de tota una tendència del cinema actual. Un cinema que gràcies a la democratització dels mitjans de producció es transforma lentament en una eina de denúncia social, allunyant-se de l’estret i corrupte marc comercial. Hui més que mai, tot el món és potencial productor de material fílmic (al format que vullgueu) i així, xino xano, l’ull passiu esdevindrà escopeta colpidora, els trets de la qual són passos cap a la democratització de les arts.

Ara, només cal donar sortida als materials, i poc a poc anar obrint la noció de cinema, tancada als grisos cervells de la critica clàssica i del públic hollywoodianement adoctriat. Festivals com aquest són una bona pitança per obrir camí.

Promeses i Somnis

-Sorprenentment, aquesta darrera setmana m’he donat un festí de cinema nord-americà (entenent Nord-américa sense restriccions nacionalistes). I m’he engolit els dos darrers treballs de prestigiosos directors de la zona. No em va desencoratjar el darrer i decebedor acostament a directors com Scorsese. La Indústria (producció + distribució) s’encarrega de mantenir les sales ben farcides de pel·lícules d’aqueixa part del Nou Continent, així com les revistes del gènere, que també passen la bossa, pequen d’elevar a la categoria d’obra mestra la porqueria més infumable, fent-nos picar tard o d’hora. Afortunadament no és el cas, o no ho és del tot.

David Cronemberg estrena Eastern Promises amb un sempre lacònicament efectiu cawboy postmodern, Vigo Mortensen; i amb altres joies interpretatives com la que ens dedica Armin Mueller-Stahl. Cronemberg consolida la nova etapa simbòlica mutant les seues obsessions per adaptar-les a un món globalitzat. Si al finals dels huitanta els guions ens parlaven d’un terror psico-biològic d’estranyament del propi cos—pense en per exemple, en The Fly (1986) o en Inseparables (1988)—, ara sembla que la violència, la solitud, l’emigració (relacionant-la amb la màfia) i altres trets dels nostres temps, són els que generen un nou estranyament, que aquesta vegada és extern i es manifesta de forma agressiva en contra de la unitat del cos i de l’esperit de la persona, esgarrant-lo si és menester. Ja hi vam trobar aquesta línia d’acció a Una Historia de Violencia (2005) i ara la consolida amb aquest nou treball. Promesas del Este ens compta una història de la màfia russa amb certes similituds amb Infiltrados (2006) del ja nomenat Scorsese, però aquest cop dins d’un Londres que sembla ser el fetitxe del nostre temps.

I dic això de Londres perquè la segona pel·lícula sobre la qual vull escriure és Cassandra's Dream, que casualment tanca l’etapa londinenca que Woody Allen va començar al 2005 amb l’esplèndida Match Point i que continuaria més tard amb Scoop (2006), que encara no he vist. El Somni de Cassandra és una barqueta al voltant de la qual s’obre i es tanca aquest drama moral amb tocs de tragèdia shakesperiana, moralina inclosa. De fet, el film és una tercera relectura d’altres treball més encertats com són Delitos y Faltas (Crimes and Misdemeanors, 1989) o la ja nomenada Match Point. Aquest cop però, se li escapa la mà al novaiorqués. L’avarícia de classe se’ns presenta ara amb l’embolcall d’una parella de germans, amb més trets de Caín que d’Abel. I la referència als testaments no és casual, ja que la culpa acabarà arrossegant als protagonistes a l’infern de les seues mentides i ambicions. Però la presència del sentiment de culpabilitat no és una innovació als arguments del Mestre, la novetat és la falta de coherència i d’inversemblança d’un relat que, al prescindir dels codis de la comèdia, no es justifica internament, forçant la trama fins a l’extrem de trencar la credibilitat. El que en altres temps va ser un desplegament de bones maneres i una més que magistral resolució, ara queda en res. Tot i així, el Mestre és el Mestre, i cal anar a veure’l per tal de gaudir d’una més que correcta dissecció de la societat anglesa i quasi per extensió de europea.

Si ha tingut aquestes pretensions amb Londres, em muir de ganes de veure que no farà amb Barcelona. Romandrem a l’espera.