Els dos últims espectacles de les T de Teatre havien comptat amb l'encertada aliança del dramaturg i director Alfredo Sanzol. Amb ell el seus muntatges s'havien enlairat cap a noves fronteres estètiques i temàtiques. Un altre pas endavant arriba ara de la mà de l'associació de la companyia amb Pau Miró, creador que assumeix el repte en plena forma després de l'èxit d'Els jugadors o de la relectura Marsé de l'espectacle Adiós a la infancia.
La versemblança de personatges, situacions i espais és una de les principals virtuts de la nova creació Dones com jo, i no és poca cosa, la dramatúrgia dels nostres dies resta plena d'artificis o, el que és pitjor, de situacions i caràcters que aspiren a la naturalitat i es queden pel camí. Miró ens atrapa amb diàlegs naturals, protagonistes molt humanes i creïbles, dosificant amb precisió la informació de tal forma que quan l'obra accelera la seva realitat interior ja estem totalment atrapats pels seus mecanismes, combreguem amb aquestes quatre dones perdudes, desarrelades, ens solidaritzem amb el seu desesperat intent d'adaptar-se a una existència fracassada.
Dones com jo és pura tragicomèdia de rialla glaçada, amb fortor dels paisatges i el desencís característics de l'univers Pau Miró. També trobarem el recurs a la dignitat en forma d'humor, la marca de la casa T de Teatre, personatges sacsejats que es sobreposen a la seva desgràcia amb acidesa. Les contingudes interpretacions ho arrodoneixen. Tot és al seu lloc, tot rutlla en aquesta fructífera simbiosi.
