La Solitud Organitzativa

-Diu la llegenda que això va ser i era un valent guerrer de l'art que un dia qualsevol es va atrevir a presentar un quadre titulat Horitzó on es podia veure només una ratlla horitzontal. La constant necessitat d'anar més enllà va portar a un altre brillant cavaller a presentar una reeixida tela completament pintada de blanc anomenada Blanc. Aquestes són llegendes que s'expliquen al voltant del foc de l'art contemporani, que es perdran segurament en la nit dels temps, o que es tornaran l'oli de la llàntia que altres artistes portaran en el camí de retorn a la cova, eixa gruta on s'amaga el misteri primigeni de l'art.

El Caixa Forum s'obre aquests mesos al geni de Miquel Barceló, una àmplia retrospectiva que comprèn des de l'any 1983 fins gairebé hui mateix. I el visitant no pot sinó rendir-se a la certitud d'estar davant d'una de les figures que transcendirà a la frivolitat regnant de l'art dels nostres dies. L'enigma Barceló té a veure amb el elements que utilitza, amb un retorn a la matèria elemental, a oficis ja extints com el de terrisser, a temes tan i tan antics i malgrat tot encara vius. La solitude organisative—títol de l'exposició—ens convida a fugir de l'excés contemporani, a retrobar-nos amb l'essència dels paisatges i la natura, a buscar la reminiscència viva, animal i humana entre tot aquell fang primordial del que un dia van sortir tant les persones com les bèsties.

D'aquesta manera, l'artista—es veu, se sent—torna a retrobar-se amb l'impuls originari de la creació, amb la frontera africana de l'art on l'artifici tendeix a rebaixar-se considerablement. Un mon de paisatges i caminants, de la vida a partir de la seua matèria primera, de la mort i la ironia que acompanya no només als cadàvers de carn i ossos sinó també als de l'esperit, als de les idees. El quadre que dona nom a l'exposició es una obra recent, del 2008. En ell, a mode d'autoretrat, es pot veure un mico assegut sobre un paisatge boirós. L'animal-Barceló descodifica des de la seua atalaia un món d'imatges i sensacions, un univers segurament elemental però al mateix temps encara ple d'incògnites i secrets inconfessables. Un retorn al misteri de la cova que va servir de bressol a l'art.

Ctrl + Alt + Supr

-Estic segur que a hores d'ara és la notícia bomba a totes les tertúlies teatrals estivals. I no és per a menys. TeatreBCN, la revista on havia treballat tan i tan a gust durant aquests quasi tres anys, ja no tornarà a sortir al carrer. No és que jo ho tinguera amagat, no. Simplement és que ho vaig saber ahir mateix, just quan tornava de vacances. Un poal d'aigua freda que no només cau sobre un grapat curt de professionals sinó també sobre una manera de fer periodisme que aviat s'extingirà, sempre segons els experts.

Les explicacions passen per parlar de la competència, d'unes conjuntures polítiques que bufen sempre cap al mateix costat, més fort ara si cap quan més s'acosten les eleccions i els previsibles perdedors s'enroquen al voltant del botí saquejat durant el govern. Afegim a la fórmula la pitjor crisi de la història del periodisme i del món editorial en general. Sumem l'escassa voluntat, la poca dedicació i la manca de gràcia a l'hora salvaguardar el producte. Tot açò s'eleva a la potencia monopolística del sector teatral, a les actituds mafioses, a la prevaricació d'un sistema que no tolera l'autonomia, a les rancors i altres pudors pròpies d'un corral de galls tan menut com és Barcelona. Resultat final: revista tancada.

TeatreBCN deixa enrere quasi onze anys dedicats al periodisme cultural de qualitat, a l'anàlisi insubornable i rigorosa de l'actualitat de les arts escèniques, al respecte escrupolós pels valors d'independència que han de regir sempre la feina del periodista. Els que marxem ho fem amb la satisfacció que dóna el treball ben fet i amb la pena pagada pels moments gaudits fent el que ens agrada.