Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre Lliure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre Lliure. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de gener del 2015

UN LEAR PERDUT EN LA TEMPESTA


D'un Rei Lear de tan excel·lent matèria primera només es poden esperar coses bones. Les expectatives es posicionen altes quan entre el repartiment trobem cognoms del prestigi d'Espert, Madaula, Manrique, Iscla i el llarg etcètera. Un cop s'aixeca el teló el que ens té preparat Lluís Pasqual és una eixuta lectura del text on les paraules i la seva intenció governen la proposta, essència de Shakespeare per plantejar-nos tota la cruesa de la tragèdia del rei que embogeix de dolor. Plataformes mòbils, fum, projeccions, vestuari consagrat a la discreció, ponderat ús de la música en directe; els afegits són mínims quan el que s'aborda és una proposta que s'aferra al text com el nàufrag al tronc.


S'hi percep un perfum al Lliure dels inicis, amb les grades als costats i teatre sense artificis elevat gràcies al bon art dels actors i l'autor. L'equilibri genera tanta austeritat que els intents de trencar-la (el rap de Teresa Lozano/bufó, els combats d'espases) paren per tronats. El voluminós repartiment comporta desajustos de càsting, per excés o per omissió. No és el cas de Ramon Madaula/comte de Ken, expressiva contenció que és perfeccionada marca d'estil; Miriam Iscla, mirades de fel per a la filla de rei, Goneril; i, és evident, Espert, natura escènica que no només està a l'alçada en energia i matisos sinó que a més ens regala el motor que fa rodar aquest Rei Lear les intencions finals del qual se'ns escapen.

divendres, 16 de maig del 2014

WINNIE FOREVER


L'optimisme desbordat de la inoblidable Winnie de Samuel Beckett aterra per segon cop a Barcelona aquesta temporada. Ja vam subratllar l'encert del Tantarantana a l'hora programar el muntatge dels valencians Carme Teatre a principis de setembre. Ara, tornem a estar de magnífica enhorabona per la nova adaptació que al Teatre Lliure de Gràcia ha unit el talent més detallista del director Sergi Belbel amb les capacitats més enlluernadores de l'actriu Emma Vilarasau.


I és que som molts els que considerem a Vilarasau una actriu especialment brillant en els extrems, és a dir, en aquelles situacions on es fa necessari un paroxisme de sentiments que aixeque fins al límit la tensió emocional d'una peça. Amb la riuada de registres que atresora la nova Winnie de Vilarasau se'ns obliga a pujar a una muntanya russa d'emocions que no deixa treva, que abraça en la contagiosa alegria i, tot seguit, enfonsa en la decepcionant mediocritat d'un desolat microcosmos desèrtic i sense horitzó.

El personatge protagonista del quasi total monòleg, com ja és conegut, apareix parcialment soterrat en diverses fases. Una desconcertant i rutinària anomalia tant textual com actoral que obliga a concentrar els recursos del cos i el simbolisme del grapat curt d'objectes en escena. Limitacions esmolades, el muntatge i el text suren en tota la seva plenitud. Encert rere encert (la punteria de la llum, l'atmosfera sonora del segon acte, l'ús ponderat del simbolismes), Els dies feliços són ara de la cartellera mentre es programi aquest clàssic modern de mil assaborides lectures.

PD d'advertència: Vam assistir a l'assaig general del dia 14 de maig. És possible que el muntatge encara remuntés algun encert de cara a l'estrena final.

Els dies feliços de Samuel Beckett. Direcció Sergi Belbel. Treatre Lliure de Gràcia fins el 15 de juny.

dimarts, 1 d’abril del 2014

CAPA I ESPASA


Dins la memòria col·lectiva reposa un gènere que durant segles va captivar els espectadors de teatre. Parlem de les obres de “capa i espasa” entre les quals El caballero de Olmedo ofereix un patró modèlic. Trobarem la sort escaient de nobles herois, virtuoses dames enamorades, dolents ressentits i còmics servidors de motivacions picaresques. 


A més d'arquetípica, aquesta obra del Lope de Vega més comercial brilla per la sonoritat del vers i per una estructura límpida de reminiscències tràgiques. Lluís Pasqual ha trobat el punt de lirisme dins l'esquema, l'essència festiva de la representació, ha creat un muntatge que evita l'embalum, que dóna protagonisme a la paraula i que requadra l'essència més castissa aportant un toc de flamenc. 

Una recomanable creació, en definitiva, de la qual hom surt lamentant que els escenaris catalans tinguin tan arraconat el teatre clàssic castellà. 

El caballero de Olmedo de Félix Lope de Vega. Direcció Lluís Pasqual. Kompanyia del Lliure i Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico. Teatre Lliure fine el 13 d'abril.

dilluns, 24 de març del 2014

LA MODA PINTER


El teatre de Pinter sembla inspirar els creadors catalans. Si a principi de temporada ens quedàvem bocabadats amb la sensacional Terra de ningú dirigida per Xavier Albertí al TNC, ara un trio protagonista iguala o supera el magnífic treball de Josep Maria Pou i Lluís Homar del teatre de les Glòries. 


En aquest cas, L'encarregat ens torna a servir una situació típicament pinteriana, a meitat camí entre el naturalisme i l'estranyament, on el diàleg es serveix d'un profund coneixement de l'ànima humana per desemmascar els jocs de poder, petites relacions de quotidianitat que són extrapolables a qualsevol ambient imaginable. 

La direcció de Xicu Masó li troba el punt d'humor necessari al text i a les situacions, lubrifica els referents localitzant la trama a Barcelona i tempera un magnific trio protagonista: superb Marc Rodríguez, descomunal en tot el seu recorregut dramàtic Albert Pérez i sense paraules el treball de Carles Martínez, una de les més completes interpretacions vistes aquesta temporada, una contenció esborronadora que mereix tots els premis possibles. 

L'encarregat de Harold Pinter. Direcció Xicu Masó. Teatre Lliure, Espai Lliure fins el 16 de març. 

dijous, 6 de març del 2014

MOUAWAD DESCOLORIT


Wajdi Mouawad ha conquerit l'altaveu dels mitjans i l'estima del públic. Èxits teatrals com Incendis avalen l'expectació que genera l'autor i ara també director i intèrpret d'aquest Seuls. Estem davant d'un monòleg teatralitzat on sura tota la força poètica de l'univers del libano-quebequès, inclòs el seu tema capital, la recerca de la pròpia identitat.


Malgrat tot, l'establiment del torrent narratiu arrossega certa manca de ritme, una certa lentitud. Tampoc les dots interpretatives de Mouawad aconsegueixen conjurar el torrent emocional que requereix el senzill argument. D'aquesta manera, quan l'obra fa un triple salt mortal des del realisme inicial a l'exercici de plasticitat que recorda Paso doble de Nadj i Barceló, els nexes comunicants són massa precaris com per produir l'exaltació de la bellesa que intenta atrapar.

Per tot això, segurament aquest Seuls no es recorde com el millor text dramàtic de Mouawad. No obstant això, la combinació i la sorpresa dels elements de la posada en escena no deixa de tenir el seu interès. Els fans gaudiran igualment.

Seuls de Wajdi Mouawad. Teatre Lliure, del 27 de febrer al 2 de març.

divendres, 14 de febrer del 2014

UN ENEMIC DELS MATISOS


Alterar un text tan rabiosament vigent com Un enemic del poble d'Ibsen suposa un risc que ni la versió de Juan Mayorga ni la direcció de Miguel del Arco aconsegueixen defugir al Teatre Lliure. Els canvis estructurals i el nou simbolisme pretesament contemporitzador d'alguns personatges no atrapen més connotacions de les existents a l'original, més aviat al contrari, esquematitzen. 


Desafortunades i gratuïtes són les transicions musicals i l'escenografia d'un marcat simplisme metafòric tampoc no aporta lectures més profundes a un text mancat d'origen dels grisos de la paleta. Aquest sentit maniqueu és explotat també per la posada en escena (a l'assemblea, sobretot), per la qual cosa ni l'entregat afany dels actors arriba a pescar més matisos.

El conjunt, afortunadament, acaba per arrossegar també les virtuts d'una reflexió original carregada d'actualitat política i social.

dimarts, 21 de gener del 2014

BOIRA, VIOLÈNCIA I ROCK'N'ROLL


L’èxit de l’anterior proposta dels Prisamata, Sé de un lugar, va catapultar la companyia des dels racons més off del teatre de risc a les principals sales del circuit comercial, una sotragada que ha portat al Teatre Lliure a reprogramar aquesta nova creació d’Ivan Morales i la seva colla després que ho fes el Festival Grec primer i més tard el Temporada Alta. Jo mai, així és diu el nou còctel, continua arrapant anècdotes i paisatges que ens són familiars, encara que el recorregut poètic i la complexitat dels personatges s’hagi enlairat cap a noves fronteres d’un itinerari literari i cinematogràfic més marcat.

dilluns, 30 de desembre del 2013

EFÍMER ART EFÍMER


Les arts i els escenaris conreen sempre una relació fugaç i volàtil, és l’essència mateixa del teatre. Pep Bou, en la seva condició de funambulista de les bombolles de sabó, carda un fil encara més efímer, un univers trencadís i autoreferencial on es desafia la inconsistència del terme fràgil i es projecten constantment inesperats i evocadors quadres d’estimable valor.



dimarts, 24 de desembre del 2013

TRENCACLOSQUES MARSÉ


No sóc jo qui ho diu, un dels responsables del muntatge, el dramaturg Pau Miró, reconeix que l’espectacle Adiós a la infancia traeix les obres de Marsé en tant que encaixa diferents novel·les dins una mateixa dramatúrgia, un treball de síntesi que acaba recordant sense ser, amplia però també dissemina.

dissabte, 7 de desembre del 2013

ESSÈNCA MUSICAL


Hi ha escampats per les nostres ciutats una nombrosa tribu d'aficionats als musicals. És públic que no es molesta per l'aparent superficialitat amb què el gènere aixeca les seves trames, ni per l'afectada interpretació que els cantants executen durant les cançons, per molt banal que sigui el tema a tractar. Els musical lovers no semblen donar-li importància al repetitiu to melòdic de ressonàncies music hall, que arriba a embafar, ni al fet que la major part de les cançons no aconsegueixin fer avançar la narració.

diumenge, 24 de novembre del 2013

PÍNDOLA DE BOLAÑO


Ressenya publicada a Recomana.cat.

Si Bolaño és un mestre de la paraula, Rigola en aquest muntatge domina els silencis. Unes pauses inquietants recorrent aquest muntatge de caràcter espartà, on molt pocs elements i un parell d'actors també brillantment continguts aconsegueixen crear una atmosfera torbadora, molt en la línia del gènere negre del relat però sense oblidar el lirisme propi de l'univers bolañià i la seva característica dissecció de la part més fosca de l'ànima humana, encara que el relat parle de rates i d'un al·legòric món de rates.

divendres, 25 d’octubre del 2013

AGREDOLÇA BARCELONA

Publicat a Recomana.cat

En aquests temps que corren abunden fins a fartar les interpretacions simplistes sobre unitats d'identitat col·lectiva. Els discursos sobre la història (econòmica, social, cultural) i el present han caigut en general en el més ensopit dogmatisme funcional. Afortunadament, encara ens queden alguns creadors com Joan Ollé capaços de sortir-se del camí marcat i aixecar una visió personalíssima i alhora integradora d'una d'aquestes unitats de la nostra identitat, la ciutat. 

dissabte, 6 de juliol del 2013

LES TRAGÈDIES ROMANES

Només cal afegir alguna nota dispersa. Les tres parts de l'obra encaixen les unes amb les altres una mica bruscament. La tercera de les tragèdies, Antoni i Cleòpatra, satiritza un pèl el to del seu començament, pagant-ho sobretot el personatge de la reina egípcia i el de la malaurada Octàvia. Al text d'aquesta peça, a més, es troba a faltar eixa tisora que tan bé ha modelat les altres parts. Clar, després de cinc hores el públic es troba ja comprensiblement cansat.

Dit això, Les tragèdies romanes d'Ivo van Hove són un esdeveniment teatral de primera magnitud. Constaria com a falta greu al currículum de tot bon aficionat al teatre el perdre-se-les. Més encara quan la crisi ha eliminat la parada Barcelona del calendari de gires de les primeres companyies i directors internacionals. Una oportunitat que no es pot desaprofitar. Cal anar-hi. 
Twitter Delicious Facebook Digg Stumbleupon Favorites More

 
Llicència de Creative Commons
Retaule de Meravelles de Retaule de Meravelles està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons