UN PASSAT IMAGINAT PER A UN PRESENT POSSIBLE

Ressenya publicada a Recomana.cat

A escena una distòpia, recurs narratiu en efervescència que planteja una ficció anòmala a un fet històric real, el replantejament d'una veritat discursiva com a via alternativa de configuració de la iconografia present. Salvador Allende pronuncia el seu recordat parlament de comiat davant la nació minuts abans de suïcidar-se. El president, però, no està sol: el seu gabinet mira d'influenciar el discurs, són assessors polítics més preocupats per la imatge que pel contingut, tecnòcrates del present segle XXI formats en modernes escoles de màrqueting. La combinació de matèria mitològica i lògica del present resulta abassegadora, a més d'irreverent.

Amb tot, el poder dessacralitzador de la faula té més efectes que la pura transgressió. La provocació gratuïta se supera des de la perspectiva d'una realitat que qüestiona les veritats absolutes de l'immediat passat. Teatre d'idees que, no obstant això, no renuncia a la possibilitat d'entretenir, i de quina manera! Ho aconsegueix per mitjà d'un dinamisme vertiginós més proper al circ que al pamflet, una fantasia lisèrgica que actua com una trituradora de certeses. Alguns apunts dislocats d'entremès cabareter amb prou feines desllueixen les múltiples capes d'un espectacle total, una joia que s'autocorona emperadora de les troballes del Grec 2015.


La imaginación del futuro
Dramatúrgia: La Re-sentida
Direcció: Marco Layera
Data d'inici: 28/07
Data de finalització: 30/07
Espai: Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver

NOSALTRES ELS EUROPEUS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Tots portem una història d'Europa a dins. És una de les conclusions de l'espectacle The Civil Wars on el suïs Milo Rau dispara en totes direccions per mirar d'explicar el present d'incertesa que travessa el continent.

MOUAWAD SENSE ÈPICA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Després de l'èxit que Wajdi Mouawad va obtenir amb la tetralogia Le sang des promesses—amb 'Incendis' com obra trenca taquilles a Barcelona en la versió d'Oriol Broggi—qualsevol dels seus nous treballs aixequen certa expectació entre el públic de casa nostra. Ara, l'autor d'origen libanès transita camins diferents i ens presenta les obres del cicle 'Domèstic'. La primera part, Seuls, va passar pel Lliure al febrer, amb protagonisme i direcció del mateix autor. Ara és el torn de Soeurs, entrega amb moltes similituds amb la seva predecessora.

MOLT SOROLL PER A NO RES

Ressenya sobre Ninet'Inferno publicada a Recomana.cat

Proposta molt ambiciosa que es perd en la seva pretensiositat. Per mitjà de l'adaptació de textos de Shakespeare entrem en la història de la passió amorosa d'un home gran per un noi jove. Pascal Greggory posa veu a la part textual, la vesant madura, bona tècnica deslluïda per ampul·lositat del contingut, densa matèria barroca sense ancoratge possible. L'artista de circ Mathurin Bolze expressa amb el cos la joventut de l'altre personatge, esbossada dansa d'idees més que l'esperada acrobàcia, un trànsit a la recerca de gènere que resulta igualment altiu. La participació orquestral s'encabeix en la desmesura de la proposta i subratlla més que aporta. La bellesa de certs quadres compositius, sobretot al principi, no aconsegueix rescatar de la irrellevància al conjunt.

Critiques d'aquest mateix espectacle

TEATRE PER A UNA NIT D'ESTIU

Ressenya publicada a Recomana.cat

A Shakespeare li senta bé l'estiu. El lirisme dels seus espectacles més relaxats fa conjunt amb la lleugeresa que sembla reclamar la nit que segueix a la xafogor. Fins i tot, el mateix autor es va encarregar de recordar-nos-ho al títol d'una de les seves comèdies més cèlebres.

L'ENTESA COM A REALITAT

Ressenya publicada a Recomana.cat

L'escenari del CCCB ja ens va deixar un dels més emotius treballs del passat Grec, l'espectacle Nadia de La Conquesta del Pol Sud. En la mateixa línia d'aportar valor a la creació escènica per mitjà del teatre-realitat, 2015 com a possibilitat obri una finestra als barris més multiculturals de la ciutat per oferir-nos un testimoni de vida, el curt però intens periple vital d'un grapat d'adolescents d'entre 15 i 20 anys.

FEMINISME GLOBAL

Sol Picó ha reunit diferents perfils d'artistes del moviment per parlar de la dona al segle XXI. Des de Benin (Julie Dossavi) al Japó (Minako Seki), vers l'Índia (Shantala Shivalingappa) i de retorn a Europa (la pròpia Picó), quatre ballarines més tres músics, totes dones.

ASSAIG EN BLANC

Ressenya publicada a Recomana.cat

La fructífera carrera de les T de Teatre ha cercat en els últims anys col·laboracions de luxe amb alguns dels autors i directors de més volada del moment. Javier Daulte, Alfredo Sanzol o Pau Miró van saber treure el suc a la vis còmica i alhora dramàtica d'un conjunt d'actrius sempre en forma.

EL SEGREST DE LES EMOCIONS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Còctel melodramàtic a la caça i captura dels mocadors de platea. S'hi convoca el personatge protagonista discapacitat intel·lectual, la mare coratge amb un passat traumàtic que redimeix a força d'abnegació i—com no—els dolents que—oh sorpresa—són nazis.

MANIERISME BASTARD

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un metafòric descens a l'infern que s'acompanya d'una estètica neobarroca densament guanyada. Viatgem entre el llenguatge profètic de l'Antic Testament a Dant (és clar), o ja més en clau contemporània tocs del pertorbador surrealisme vermellós de Lynch, tant irrenunciable a l'estil La Veronal. En el pla del moviment regna l'estranyament d'un cos aliè a les seves pròpies reaccions, una sensació difícil de pair que qualla dins la proposta des dels primers moments. Descàrrega en el pla musical d'arrel clàssica, tan ben compassat al conjunt, fent lliga també amb l'alienant ambientació sonora. No es pot negar que l'artefacte escènic té una brillant personalitat que ens permet elevar-lo a l'Olimp dels encàrrecs d'inauguració del Festival Grec malgrat, fins i tot, que la potència decaigui als minuts previs al final.

INTUÏCIÓ FEMENINA

Crònica publicada a Recomana.cat

A ella li costa veure-ho, però el cas és que la feminitat i les arestes de l'encaix de les dones en la societat masclista sempre ha ha estat un tema que ha sobrevolat molts dels espectacles de Sol Picó, sobretot els del principi. A tall d'exemple, la sensualitat desarrelada de 'Bésame el cactus' o, encara més clar, aquella desconstrucció de clixés sexistes que ens brindava 'La dona manca o Barbie Superstar'. Anys després, i qui sap si a causa del cansament d'anys de combatre les dinàmiques patriarcals, l'artista alcoiana torna a posar de nou en primer pla el tema de la dona.

TESTIMONI EXEMPLAR

La realitat invadeix l'escenari en aquest documental teatralitzat que ens explica en primera persona el periple de Nadia Ghulam, una nena afganesa que, després de quedar greument ferida i mutilada durant la guerra civil que va seguir a la retirada soviètica, es fa passar per un noi per tal de poder treballar sota les intransigents normes del règim talibà. Durant quasi deu anys, Nadia va interpretar el paper del seu germà mort fins que, després d'una altra guerra, la que va seguir a la caiguda de les Torres Bessones, va poder traslladar-se a Barcelona on recupera el rostre i la condició de dona.

Amb la perspectiva que atorga el temps, Nadia Ghulam puja a l'escenari acompanyada dels membres de la companyia La conquesta del Pol Sud (Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer) per simular una entrevista que esdevé, al mateix temps, monòleg, conferència i teatre document. El resultat és emoció pura, que supera les mancances actorals i dramatúrgiques amb bocins de realitat, honestedat i espontaneïtat. Una autèntica lliçó de vida de proporcions quasi litúrgiques, que ens injecta esperança i ens reconcilia amb la condició humana com a concepte oposat a les guerres i el fanatisme.

Nadia, cia La conquesta del pol Sud i Nadia Ghulam. Festival Grec. Teatre del CCCB fins e 27 de juliol.

PATERNITATS BASTARDES

Ressenya publicada a Recomana.cat

La gran bellesa plàstica i profunditat de molts dels quadres proposats per Vader ens penetra i somou. No es pot negar el domini complet de totes les tècniques empleades en la seva construcció (dansa, interpretació, cant), així com la innovació en la seva utilització. No obstant això, la combinació entre humor surrealista, patetisme i un pessic de frivolitat aplicat a certs moments en essència commovedors llasten l'assaboriment. Qüestió de sensibilitat. 

 

 

Vader, cia. Peeping Tom. Direcció Franck Chartier. Festival Grec. Mercat de les Flors fins el 18 de juliol.

LA MARE DE DÉU PAGANA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Ens trobem la Mare de Déu que viu els seus últims dies mig presonera del fanatisme dels deixebles del seu fill, amagada també del món que persegueix la jove fe cristiana. Al retir forçat de l'illa d'Efes, turmentada pels records dels episodis viscuts i per la versió parcial dels fets que s'hi vol transmetre, es deixa endur per la fe dels seus nous veïns grecs. Al temple, compra una figureta d'Àrtemis, deessa local de la fecunditat i la natura. La persona que està a punt de convertir-se en mite acarona la divinitat pagana que en pocs segles substituirà, idolatra la part més primitiva del culte a la fertilitat: els grans pits, la maternitat pura sense el constrenyiment de la imposada puresa patriarcal. És una de les imatges més belles de l'espectacle El testamento de María, que il·lumina amb la seva colpidora interpretació la sempre remarcable Blanca Portillo.

El que veurem després, passat el joc de mirall entre la deessa pagana i la verge cristiana forçada a ser-ho, és una nova narració dels fets ja coneguts: la resurrecció de Llàtzer, les noces de Canà, la crucifixió. El punt de vista s'inscriu en la mera fabulació especulativa apòcrifa, amb una intenció sacrílega i transgressora destinada a provocar més que a reflexionar. La humanització de Maria passa per moments d'ira, de covardia, de foscor. La fantàstica ambientació i les imaginatives solucions de vestuari de Mercè Paloma no són suficients per aixecar l'interès per una història massa suada i un punt de vista gens enriquidor. Sort de la presència de Portillo, ella sola aconsegueix que pagui la pena.

El testamento de Maria de Colm Tóibín. Direcció Agustí Villaronga. Amb Blanca Portillo. Capella del MACBA. Festival Grec fin el 20 de juliol. 

ALMA I ELISABETH

Persona(1966) és una obra d'art cabdal, un tresor patrimonial del setè art en constant producció d'interpretacions i font inesgotable d'inspiracions, moltes implícites i algunes poques ben explícites. Entre aquestes darreres podem afegir Alma i Elisabeth, transfiguració bastant directa del film als escenaris barcelonins que dirigeix Magda Puyo i defensen cada dia sobre les taules de la Muntaner Marta Marco i Mònica López, amb la col·laboració filmada de Vicky Peña.

La historiografia de la peça ens explica que la cinta va partir d'una crisi creativa del seu autor, Ingmar Bergman, l'ingrés hospitalari del qual el va inspirar per crear a la protagonista, Elisabeth Vogler, una actriu de teatre que de sobte perd la parla al bell mig d'una representació d'Elektra. Durant la seua posterior emmudida convalescència l'acompanyarà la infermera Alma, i serà a través dels monòlegs de l'innocent assistent on sortiran les espurnen que prendran foc a la passió de la peça.

EL VERÍ DEL TEATRE

L'èxit real d'un text no depèn només de l'estrena i de les primeres funcions, és clau també el fet que l'obra perdure en el temps. És el cas d'El verí del teatre de Rodolf Sirera, una peça que va camí de convertir-se en referència de la dramatúrgia en català dels anys setanta a jutjar per les múltiples i diverses representacions que han anat succeint-se al llarg dels anys. Entre les últimes, la versió en anglès estrenada a Londres al maig i ara aquesta en castellà que arriba des de Madrid amb direcció de Mario Gas i l'actuació dels argentins Daniel Freire y Miguel Ángel Solá.

És a la interpretació d'aquests últims on l'obra troba el l’enlairament necessari,fins i tot als moments de marcada afectació que la trama requereix, gens senzills d'executar, per altra banda.

EL VIENTO EN UN VIOLÍN

L'amarga jocositat de l'univers del director Claudio Tolcachir competeix amb ella mateixa en la recerca del model de família més disfuncional imaginable. Aquest sembla el repte d'El viento en un violín, peça estrenada al Temporada Alta en 2010 que ara torna al Romea amb motiu del Festival Grec.

Tots els que es van poder emocionar amb l'agredolça La omisión de la família Coleman reviuran la dosi justa d'aquell aspre humor, una rialla que gairebé ens fa sentir culpables quan ens enfronta a la misèria d'uns personatges desarrelats d'ells mateixos, en combat constant per trobar un lloc al món, com si dels millors herois dels films d'Aristarain es tractés. 

LES TRAGÈDIES ROMANES

Només cal afegir alguna nota dispersa. Les tres parts de l'obra encaixen les unes amb les altres una mica bruscament. La tercera de les tragèdies, Antoni i Cleòpatra, satiritza un pèl el to del seu començament, pagant-ho sobretot el personatge de la reina egípcia i el de la malaurada Octàvia. Al text d'aquesta peça, a més, es troba a faltar eixa tisora que tan bé ha modelat les altres parts. Clar, després de cinc hores el públic es troba ja comprensiblement cansat.

Dit això, Les tragèdies romanes d'Ivo van Hove són un esdeveniment teatral de primera magnitud. Constaria com a falta greu al currículum de tot bon aficionat al teatre el perdre-se-les. Més encara quan la crisi ha eliminat la parada Barcelona del calendari de gires de les primeres companyies i directors internacionals. Una oportunitat que no es pot desaprofitar. Cal anar-hi.