Un metafòric descens a l'infern que
s'acompanya d'una estètica neobarroca densament guanyada. Viatgem
entre el llenguatge profètic de l'Antic Testament a Dant (és clar),
o ja més en clau contemporània tocs del pertorbador surrealisme
vermellós de Lynch, tant irrenunciable a l'estil La Veronal. En el
pla del moviment regna l'estranyament d'un cos aliè a les seves
pròpies reaccions, una sensació difícil de pair que qualla dins la
proposta des dels primers moments. Descàrrega en el pla musical
d'arrel clàssica, tan ben compassat al conjunt, fent lliga també
amb l'alienant ambientació sonora. No es pot negar que l'artefacte
escènic té una brillant personalitat que ens permet elevar-lo a
l'Olimp dels encàrrecs d'inauguració del Festival Grec malgrat,
fins i tot, que la potència decaigui als minuts previs al final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada