La Nàusea

-Quasi mitja part de la coberta del llibre reprodueix un detall del quadre Dinamisme d’un ciclista” d’Umberto Boccioni, pintat el 1911. La figura humana és pràcticament imperceptible. Tampoc no queden restes de l’incident…

Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.

Al carrer s’escolten les nadales d’una xaranga molt rudimentària. També alguns cotxes. Llegisc encara: La nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, per tot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.

L'Art Sacre

Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats
que la gent és inclinada a penitència.
Sant Vicent Ferrer.

Foto disparada a la Bata de Boatiné, la matinada de dissabte a diumenge 6 de desembre, 2.28 h.

Tres recomanacions per a qui vulga llegir-les

1. El Teatre Romea obre la temporada amb la que probablement siga la millor obra de l’any, signada per la que probablement siga la millor companyia d’Espanya. Em referisc a l’Urtain dels Animalario, una peça que ens submergeix en la vida i miracles del popular boxejador dels anys setanta José Manuel Ibar. Després d’un intens procés de documentació, Juan Cavestany ha parit una criatura que, passada pel complet filtre Animalario, es transforma en un dinàmic calidoscopi de situacions que, des d'una aparent senzillesa, s'estiren fins a posar-nos la pell de gallina. La vida del Morrosco de Cestona se’ns presenta marxa enrere, dividida entre els dotze rounds d'una velada de boxa, establint reveladores connexions entre la mediocritat del personatge i l’Espanya d’aleshores. Emotiva, sobrecollidora i descomunal transformació de Roberto Álamo, actor que interpreta el paper protagonista. S'ha d'anar a veure'l.

Fotografia de l'obra Urtain dels Animalario.

2. Fa uns dies lamentava la presència a Barcelona d’un museu tan poc atractiu com el MACBA. Per redimir-me, m’he deixat caure aquest cap de setmana per una plaça que ben podria servir-li d’exemple als responsables del museu del Raval. Parle de l’IVAM de València, un pioner, un referent, un exemple que continua viu malgrat la manca de medis i la inexistent política cultural del Govern valencià. Sota el títol Confins s'articula una de les expos més ambicioses que s'han vist als últims anys al museu del Carme. Uns confins proposats que més que delimitar amplien i atomitzen les visions i els punts de vista sempre polièdrics i propis de les arts contemporànies. Fins a sis comissaris diferents han donat forma a cada una de les quatre galeries entre les que es reparteixen les obres. Poètica, plasticitat, noves tècniques i mitjans, una acurada selecció entre el bo i el millor de l'art emergent barrejat amb el necessari pessic d'artistes consolidats. S'hi poden veure autèntiques meravelles. I tot acceptablement explicat. Això sí, única i exclusivament en castellà i anglès.

Fotograma del vídeo Happily Never After de Jaishri Abichandani.

3. Fa pocs mesos, l’editorial Acontravent publicava un recull de reportatges—als quals acompanya una petita novel·la—del sensacional periodista Domènec de Bellmunt. Tot plegat sota el revelador títol de La Barcelona pecadora. Bellmunt va conrear periodísticament la Barcelona dels anys 20 i 30 del segle passat. El seu acostament al Barri Xino i altres indrets de la mítica Barcelona fosca són testimoni i al mateix temps espill, literatura i realitat barrejades. Uns treballs increïblement originals i frescos que incorporen al periodisme en català la gran tradició del reportatge novel·lat que tanta fama els hi reportaria a escriptors de la mida de Hemingway o Dos Passos. 100 % recomanable.

Portada de La Barcelona pecadora de Domènec de Bellmunt. Editorial Acontravent. Barcelona 2009.

Temps com a Pèrdua

No es pot ser museu i modern al mateix temps; amb aquesta cita de Gertrude Stein (amb e final i no com apareix reflectit) comença el llarg text de la guia que presenta l'actual exposició del MACBA. Seré sincer des del començament: no m'entusiasma l'"estil" d'aquest museu. Les meues raons són ben senzilles: mai m'ha acabat de convèncer cap de les exposicions que ha organitzat en aquests anys, i he anat unes quantes vegades. Tret d'alguns monogràfics interessants per la tria de l'autor i no per l'encert a l'hora d'explicar-lo, la meva sensibilitat artística presenta una esmena a la totalitat respecte de la línia del museu. Per això no comprenc el prestigi associat a la figura de Manuel Borja-Villel, que tants anys el va dirigir. Tampoc no combregue amb l'edifici, en tot cas això ompliria tot un post i hui no és el cas.

L'exposició, titulada El temps com a matèria, presenta les noves incorporacions a la col·lecció, és a dir, les obres que han adquirit recentment amb els diners dels nostres impostos. Sóc conscient que un museu ha d'adoptar una línia, un estil, una especialització o particularitat concreta que el diferencie de la resta. Òbviament, com és el meu cas, podem no estar d'acord. Als exemples em remetré, és a dir, al gruix de les obres comprades, posant alguns dels exemples representatius del que es pot vore.

Després d'una breu presentació referida a l'art abstracte, amb algunes obres d'autors estatunidencs poc representatius de de mitjans segle XX i alguns altres europeus, es dona un tret de sortida teòric amb New Babylon de Constant Nieuwenhuys, més que una obra d'art una representació conceptual de l'utòpic projecte d'un senyor amb els peus molt lluny de terra. Em faig creus al veure com s'intenta relacionar aquesta forma de fantasia amb la teoria de la Internacional Lletrista i la posterior Situacionista. Crec que en aquesta casa ningú entén el concepte revolució, combat, a més de tenir una discutible capacitat d'associació artística. Per sortir de dubtes, recomane llegir o veure La Société du Spectacle. No entenc tampoc que fa a la mateixa sala un vídeo (incomprensiu i mediocre) de Gordon Matta-Clark. Res a veure amb la fantàstica retrospectiva que li va dedicar-li el Reina Sofia, car no hi ha comparació possible entre els dos espais.

Incomprensiblement lluny d'allà, tenint en compte que volien parlar dels Situacionistes, es situen els treballs d'Asier Mendizabal i d'Ignasi Alballí. Dos notables punts d'interès que malauradament se'ns presenten als marges d'un conjunt poc coherent. Cinema de Mendizabal està dins dels paràmetres de l'estil MACBA i al mateix temps és interessant, un fet ben poc habitual. No gratuïtament aquesta obra dóna imatge a l'exposició. El trist conjunt que l'envolta i l'explica són un parell de pòsters de films de Jean-Luc Godard.

Mendizabal no és l'únic artista interessant mal explicat. El mateix li ocorre a Joan Jonas. Lines in the Sand és un treball menor de la novaiorquesa que desvirtua el conjunt de la seva obra. El fet que s'incloga aquesta autora, a més, és fruït de la conjuntura, ja que aquesta performance-instalació es va realitzar amb motiu del Documenta II. Bruce Naumann és un altre dels noms imprescindibles pel qual es passa de puntetes amb treballs menors.

La resta dels artistes, el gruix de l'exposició, és fàcilment prescindible. Francesc Torres i la seua instal·lació Contruction of the Matrix (1976) és simbòlicament pobre, infantil. La instal·lació de Matt Mullican està exempta d'interès i hom es compadeix de la tremenda pèrdua de temps que suposa la vida de l'autor. Presentar els treballs de Judith Barry com un exemple de relació entre els codis del cinema i la resta de les arts plàstiques és quasi una ofensa donada la frivolitat i el pobre llenguatge que atresoren les instal·lacions vistes. Les televisions amb boira constant de David Lamelas fan gust de dejà vu. El mateix li passa als conceptuals escrits de Lawrence Weiner. Finalment, els vídeos i les instal·lacions de Palle Nielsen no transmeten res, fredor.

Ni rastre a cap de les plantes de la mínima noció d'art interactiu, exceptuant l'Arena de Rita McBride (una especie d'amfiteatre sense espectacle). Tampoc hi ha rastre dels noms més importants de l'art de les últimes dècades. Manca de diners per a bones obres? No ho crec. Simplement mala tria, mala línia. Tot i que supose que ja es tard per canviar. O no. Bartomeu Marí i els seu nou equip tenen la clau.

Mentrestant, si algú vol veure exposicions veritablement instructives, didàctiques, emotives, ben presentades i amb una poc discutible línia, passeu pel sensacional CCCB, que actualment explora el Jazz amb motiu del seu primer centenari i dedica una retrospectiva força engrescadora i completa a la cultura dels Quinquis dels 80 i tota a la cinematografia que va generar.

No Guts No Glory (I)

-El jardi dels estels, espectacle inaugural del Festival Grec, Dissabte, 22 h, Teatre Grec.

Ricardo Szwarcer, dimissió. Sense arribar a l’escridassada de l’any passat, la inauguració del Festival Grec ha tornat a decebre. Potser la por a què es tornara a repetir l'esbronc ha motivat l’elecció del descafeïnat espectacle El jardi dels estels per a la nit de l’estrena. Marcello Ciarenza i Alessandro Serena, els responsables del xiquet, no passaran a la història per haver arriscat. La primera part de l’espectacle, Criatures, que tenia l'èxit assegurat car ja s'ha passejat per mig Europa, és una predictible combinació entre uns magnífics acròbates explotats durant més d’una llarga hora, una escenografia encertada, una soprano al seu lloc, un pallasso conductor sense recursos ni gràcia i una estructura discursiva copiada del Cirque du soleil. La segona part, que va tenir lloc als renovats jardins del Grec, tampoc no va entusiasmar malgrat ser una mica mes variada. Una part que molta gent no es va quedar a veure donat l’escàs interès que palesava tot el conjunt. Mala tria (hauria resultat més adient durant el qualsevol altre moment del festival i no durant la inauguració), mala gestió, el prestigi del Grec pel terra, els nostres impostos en mans incompetents.

Ultra Dissabte musical de Santos i Playback

Piturrino Fa de Músic.
Concert a càrrec de Carles Santos i el Grup BCN216. Teatre Lliure, dissabte, 20.30 h.

Carles Santos surt a escena tranquil, la fama el precedeix. Un concert a un teatre, irreverència classificada dins dels Radicals Lliure. El mestre comença desenvolupant alguns dels seus virtuosismes tècnics sense ultrapassar la barrera d’allò políticament correcte, només sarpades per anar calfant les mans i les tecles mentre descarrega adrenalina. El seu piano comença de mica en mica a estressar-se. Mentrestant els músics que l’acompanyen van elaborant una acurada presentació de virtuts. Arribat el moment, la tapa de l’instrument baixa de cop i amb cop, com si existís una anotació acadèmica que permetera escriure al pentagrama totes les elucubracions del geni musical de mestre de Vinaròs. Des d’aleshores comença la mascletà, el paroxisme: Bach, Vivaldi, Wagner, referències i reflexes, peces d’un trencaclosques els ecos del qual m’agradaria arribar a comprendre en tota la seua majestuositat, car educar la meua vocació musical forma part de les meues frustracions personals. El piano violat, obligat a donar-ho tot, tocat per dins, per fora, a cops, a martellades. Violins, violes i xelos, instruments de corda però també de fusta, de caixa, que segurament mai havien somniat ser capaços de generar l’harmonia des de tants angles possibles. Trompes i trompetes, l’aire o la natura mateixa obligada a penetrar-les. La percussió cara a cara amb la seua vergonyosa cosmogonia d’objecte inanimat. I com si d’una tragèdia grega es tractés, final de falla, l’in crecendo brutal d’una traca, els músics canten, actuen, el soroll d’una serra, aquell gosset elèctric del xino que fa cluic-cluic-cluic, els trets d’un revòlver, els vidres es trenquen, la banda municipal toca una marxa festera, Santos comença a recitar embogit uns incomprensibles versos que parlen de paella i d’alguna altra barbaritat folklòrica valenciana. Final de festa amb petards i amb una ovació com feia temps que no veia al Lliure. Chapeau, mestre.

Ultraplayback.
Concert al Sidecar, dissabte 24 h.
Entre les dinàmiques pròpies de les transformacions de l’era digital, la positiva destrucció o transformació de la industria musical és una gran notícia. Adaptant-se als nous temps l’avantguarda musical que omple els garitos de concerts ja fa temps que camina aliena als p2p, amb el goig que produeix veure al music reencontrant el seu públic. I entre el caldo de cultiu barceloní, els Ultraplayback destaquen com el referent underground més fresc, irreverent i de qualitat. Els seus shows es recargolen entre les bases electro, les guitarres potents i una posada en escena que rescata el bo i el millor del faranduleig glam. Diversió en estat pur. Un tête à tête personal i personalitzat que es fa particularment irresistible en les distàncies curtes, com va passar dissabte al club de la Plaça Reial. Si teniu ocasió aneu a veure’ls.

Núria Espert

-Devia ser l'any 1998. Núria Espert arribava a Alcoi per representar al Teatre Calderon Master Class, una exel·lent peça inspirada en els últims dies de Maria Calas que va dirigir de forma extraordinària Mario Gas. Aquells impactants monòlegs interiors, la confluència de les vides de la Espert i de la Calas, l'entrega de l'actriu en una plaça a totes llums miserable; van ser coses que llavors no vaig acabar de comprendre però que em van marcar profundament. Les meues entrades eren força barates i veia l'escenari des de molt lluny. Malgrat tot vaig estar captivat i encisat fins moltes hores després de terminar la funció. Aquell va ser el meu primer encontre amb el teatre amb majúscules, aquella funció va fer un fondo daltabaix en la meua relació amb les arts escèniques.

Reconec que quan em van encolomar l'entrevista a Núria Espert els collons se'm van arrupir. Pública és la seua fama de diva davant la premsa. La forta pedregada que l'oratge capritxos va voler llançar-me just abans de la cita no va contribuir sinó a crear-me un pressentiment de malastrugança. Res més lluny de la veritat.

La Espert s'allotja a un dels hotels amb més pedigrí del centre, a pocs metres de plaça Catalunya. Un hotel que sembla congelat en el temps, un hotel que sembla sortit d'una novel·la huitcentista: fustes caoba, uniformes amb txistera, catifes amb anys i panys. Al rebedor la trobem ja sense l'aura de diva que la persegueix. Es mostra atenta amb el fotògraf, car ja són molts anys davants dels focus. La seua trajectòria abraça alguns dels muntatges més rellevants del teatre a Espanya. Es diu al món de la faràndula que només hi ha una gran actriu cada generació, i la Espert ho ha estat, com en el seu moment ho va ser Margarida Xirgu. I encara es veu, la seua sola presència ja transmet energia, una energia impròpia de l'edat que se li atribueix, benzina d'una arma escènica a punt de disparar-se.

Durant tota la entrevista va saber regalar-me, una rere l'altra, perles, frases rodones i belles, d'aquelles que alcen un article. Em va impactar la seva capacitat per a canviar l'expressió. La sola evocació d'un personatge la feia mutar. Un sol pensament i la seua veu i rostre es transformen de sobte. Aquell dia li tocava el torn a Bernarda Alba, el mític personatge de Lorca, símbol teatral per excel·lència del totalitarisme, a la qual la Espert s'enfronta buscant-li les cuscanelles. D'ací a hora i mitja s'estrena l'esperat muntatge de La Casa de Bernarda Alba que dirigirà al TNC Lluís Pasqual. Al paper de Poncia, Rosa Maria Sardà. Tot plegat amb la intimitat de la Sala Petita. Un dels plats forts de la temporada. Un paper que contribuirà (o no) a eixamplar la llegenda de la Espert.

Ressonàncies Baconianes

Sense Déu, l’home està subjecte a les mateixes pulsions que la resta d’animals.

Francis Bacon

Francis Bacon, Study of a dog (1952)

Francisco de Goya, El perro semihundido (passada a tela el 1873).

Francis Bacon al Prado

-D’entre els plans més excitants d’aquestes vacances de Pasqua figura, sens dubte, la visita obligada a una de les exposicions de l’any, la de Francis Bacon que alberga el Museu del Prado. Pintor de referència del segle XX, Bacon comença, gràcies a les múltiples exposicions que s’organitzen al voltant de la seua obra, a gaudir d’una merescuda fama, no sols entre aficionats i crítica especialitzada, també entre públic general. Ja fa uns anys l’IVAM va rebre una petita mostra molt menys ambiciosa que la del Prado, que és força completa i definitiva fins al moment.

Les claus de la transformació de Bacon en una icona són diverses. El fet d’haver viscut els esdeveniments més importants del segle XX el van capacitar per oferir un testimoni clarificador al voltant de l’ésser humà contemporani i les seues misèries. Qualsevol persona que haja vist les guerres mundials s’ha vist afectat per elles, explica el pintor, afectaven tota la teua psique. El naixement del nazisme vist de prop a Berlín, les teories de Freud en relació a l’inconscient, les avantguardes que sacsejaven el món de la pintura; peces d’un trencaclosques que acaben concentrant-se en forma d’un estil únic i particular.

Dos eixos recorren l’exposició del Prado. Un, l’obligatori cronològic. L’altre temàtic i d’estil, agrupant per sales alguns dels tics en l’argument o la tècnica del pintor. Des de les significatives obres de la seva joventut—on s’hi perceben ja algunes de les obsessions que recorreran l’obra baconiana (com Crucifixion, 1933)—fins algunes de les teles més significatives de la seua carrera (els millors tríptics).

L’home presentat amb totes les seues debilitats, com un tros de carn, tancat entre caixes transparents, la zona, una gàbia metafòrica que apressa l’inconscient. El crit com a sortida de les pors, de les frustracions, ullals ferotges, boques que mosseguen la cruesa de la realitat. L’obsessió per reproduir i versionar el retrat del papa Innocenci X, obra original de Velázquez. Els retrats d’animals en la línia d’igualar l’home amb la resta de criatures salvatges (Study of a baboon, 1953). També hi ha rareses, com la incomprensible línia adoptada amb Study for a portrait of Van Gogh—el que també deixa patent la influència expressionista en l’autor—, o el tractament de paisatges, Figure of a mountain landscape (1956).

La presència d’alguns documents de l’arxiu personal de Bacon són particularment reveladors. Ajuden a explicar factors com la criticada i polèmica relació de l’autor amb les imatges fotogràfiques. O amb el cinema, com es fa patent, per exemple a Study of the nurse from Battleship Potemkin. Bacon va ser un pintor mitjanament figuratiu al bell mig de l’explosió de l’art abstracte més pur, la qual cosa el va fer guanyar alguns enemics. Un dels seus discutits delictes va ser saber relacionar-se amb els nous mitjans i arts que estaven canviant les arts plàstiques.

Als setanta hi ha entrada de color, trets mitològics i també aquelles ombres que surten de portes des d’on es precipiten al primer pla figures semi-humanes regalimant fluid viu, rosa i viscós. Apareix també la perseverança temàtica dels motius relacionats amb el suïcidi del seu company. Alguns dels millors moments de l’art contemporani, concentració d’obres mestres impossible d’oblidar. Imprescindible.

Ricard Salvat

-Em va sobtar no veure'l la setmana passada a la Casa del Llibre durant la presentació del darrer treball d'Isabel-Clara Simó. Com que Ricard Salvat i l'escriptora eren tan amics jo esperava trobar-me'l allà. Aquella vesprada, però, es va parlar d'ell, es va remarcar, com volent fer-li una prematura homilia, algunes veritats: Salvat havia obert les portes i les finestres al teatre europeu, que coneixia tan bé, especialment l'alemany, on ell s'havia format, i tot sol ens va fer entrar a l'Europa contemporània mentre el franquisme ens enfangava de vulgaritat i d'"Educación y Descaso". Tanmateix, crec que hauran de passar generacions abans que hom li faci justícia a Ricard Salvat: va respectar profundament un país a qui no li donava la gana ser respectat. Veges què hi farem.

Simó continua al seu nou llibre, a Els Racons de la Memòria, dient Salvat és un home orgullós, que té una immensa cultura teatral (universal afegiria jo). Va tenir la dissort de néixer en un país—sap greu dir-ho—en què la vulgaritat i la improvisació tenen premi assegurat; la seva potència intel·lectual, a més, és tan fulgurant que no pot passar desapercebut. I per tant és odiat. (...) Ho sabem tots els qui el coneixem: a Salvat li ve petit aquest país. Simó ho resumeix perfectament, Salvat va ser un geni inadaptat, un home ferit per la vulgaritat dominant.

La primera vegada que vaig trobar-me amb Salvat preparava el que s'ha convertit en el seu últim espectacle. Un dia. Mirall trencat va ser el darrer homenatge de Salvat vers una altra menystinguda de la cultura en català, Mercè Rodoreda. Vaig tenir la sort d'ésser una de les primeres persones en assistir als assajos. Allà el vaig veure treballar envoltant d'actors que l'idolatraven, no sols com a mestre, sinó també com a company experimentat, com un més del repartiment, d'aquella companyia de primera fila que es va formar fora dels circuïts públics que vetaven a Salvat. Aquella tarda d'estiu el director estava desmanegat i sense sabates, i la seua sola presència transmetia una força i vitalitat impròpies de l'edat que figurava entre les dades del meu dossier.

Al dia següent ens vam reunir al seu despatx per parlar del muntatge. Em van impactar la seua educació, com d'altre temps, com d'una època d'esplendor no escrita en cap llibre. Em va descol·locar només començar: com que jo era de les primeres persones que assistia als assajos em va demanar la meva opinió crítica i sense afalagaments al voltant d'allò vist el dia anterior. Mig blanc, desorientat, vaig optar per ser-li sincer i puntualitzar certes coses sobre les transicions entre escenes. Després del meu comentari va guardar uns interminables segons de silenci per a, més tard, prendre nota d'allò dit en un quadern. Potser ho va fer per guanyar-me, o potser per tantejar la meua cultura escènica, el cas és que aquell home petit i blanc va anotar el meu parer al seu quadern. Salvat no era només aquell homenot orgullós i de mal caràcter que molts recorden, era una persona que almenys sabia escoltar, i això des de la seua posició és digne d'elogi.

Aquell dia, a la entrevista, vam parlar sobretot de Rodoreda, però també d'altres moltes coses. Ell es va queixar de la poca memòria del país, del tardívol homenatge a l'escriptora, un reconeixement que ell no va tenir d'acord amb el què es mereixia. Malgrat les obligades mencions a la cultura local, ell va preferir discórrer per referents europeus i universals, tractant sempre de traspassar les estretes fronteres del xovinisme i l'autobombo. Van sortir noms de tota mena, influències no només del teatre i de la literatura, sinó també del cinema, de la història, de la política, del tarannà local que el tenia tant descontent. Van ser uns minuts màgics, una d'aquelles converses on tens la sensació d'estar davant d'un home excepcional. Sóc conscient que després va elogiar el to d'aquella conversa, fins i tot em demanà la transcripció de l'entrevista per mirar de fer-li un lloc entre els textos de la revista que dirigia, l'Assaig de Teatre.

Aquell primer encontre va estar seguit d'alguns més. Fins i tot vaig acabar treballant amb ell una temporada, portant la premsa d'un espectacle produït per la l'AIET, l'associació d'arts escèniques que dirigia amb una potència i vigor d'origen desconegut. Em va decebre no trobar-me'l l'altre dia durant la presentació del llibre de la Simó. Vaig pensar que estaria en algun dels seus freqüents viatges, que continuaria investigant o repartint saviesa en alguna conferència, vaig associar-ho als treballs finals de la reedició de la seua novel·la de joventut Animals destructors de lleis (apunt de presentar-se, ja sense ell).

No estava, però, el mestre per feina ni per presentacions. Aquella vesprada no el vam veure. Tenia coses més urgents. Havia de preparar aquella lletja entrevista que tard o d'hora tots hem d'afrontar, fins i tot els grans genis. Un atac de feridura va ser la darrera pregunta. Queda pendent l'homenatge en vida, aquell que li deu el teatre català, aquell que no van saber o voler retre-li els professionals que van mirar cap altra banda quan Salvat denunciava mancances. És cert, Ricard, a Catalunya el risc i la gosadia es paguen massa cars.

Sorolla Superstar

-Va deixar escrit el mestre Manuel Sanchis Guarner que una oportunitat perduda entre les que van impedir la consolidació de la cultura en català al País Valencià després de la Renaixença va ser la militància castellana de Blasco Ibáñez. Si un autor de la mida de Blasco hagués escrit en valencià s'haurien pal·liat moltes de les mancances i defectes que va patir el procés de recuperació de la cultura autòctona a finals del segle XIX i principis del XX. No va poder ser, la gran novel·la va arribar quan ja era tard, com sempre passa. Pense en 1960, quan Enric Valor publicà censurada L'ambició d'Aleix.

Aquest darrers mesos, gira per l'Estat l'exposició d'un dels autors més reconeguts de l'època de Blasco, el seu conegut Joaquim Sorolla. Sorolla va pintar Visión de España per encàrrec de l'Hispanic Society de Nova York, i allà estaven les pintures fins fa no molt. Donat el seu pèssim estat de conservació, l'Obra Social de Bancaja es va comprometre restaurar-les a canvi de poder exhibir-les durant un període de temps per diferents racons d'Espanya. Després de passar per València, Sevilla, Màlaga, Bilbao, i a l'espera del seu viatge a Madrid, el treball es veu aquests dies a Barcelona. Huit mil persones van visitar l'exposició durant el primer cap de setmana al MNAC. Jo ho vaig fer l'any passat a València. No va ser fàcil aconseguir una entrada i, francament, tot plegat em va decebre.

Al terminar els seus estudis Sorolla apuntava maneres. Els historiadors parlen del gran impacte que va causar l'obra El crit del Palleter en la València de finals del XIX. Després va viatjar a Roma, pensionat per la Diputació i també va fer algunes estades a París, com era i és necessari per esdevenir bon pintor. No negaré que té alguns bons encerts, sobretot en la seva primera etapa. És el cas de la magnifica tela Tracta de blanques (1884) o de l'exel·lent I encara diuen que el peix és car (1885), algunes de les millors obres de l'autor. Més tard, però, la seva producció va agafar una línia intimista-platjera que finalment es va convertir en la més representativa del pintor. Parle d'eixes estampes vora la mar amb gent que treballa o mira l'horitzó (Passeig a la vora del mar, de 1909, per exemple).

Pintades entre 1913 i 1919, les Visions d'Espanya pertanyen a aquest període tot i que presenten una temàtica diferent. En aquestes pintures, com en cap altres que jo haja vist de l'autor, el motiu es basa en un folklore ranci, una pantomima de costumisme buida i exempta de qualsevol sentit crític. Ni rastre tampoc de l'expressionisme amb el qual sorprenentment defineixen a l'autor. No entraré a analitzar la tècnica compositiva car no sóc un expert; recorde però—sense atrevir-me a comparar-ho directament—que tenia una professora que a la facultat afirmava que José Luis Sáenz de Heredia havia fet un magnific treball compositiu filmant el guió de Franco Raza.

Visión de España es un encàrrec que li arriba a Sorolla en un moment de gran prestigi internacional. Lluny d'anteposar els criteris ètics que comporta el motiu quan parlem de pintura figurativa, Sorolla es rendeix davant dels calés i confecciona una relectura comercial de la seua pròpia obra, dels motius que li donaren fama entre el públic burgés. Recolzant-se en la ximplesa dels tòpics, Visiones està farcida dels clixés més planers, d'allò comú i ràpidament identificable que hi ha als pobles d'Espanya. Aquesta va ser la imatge del pintor que va quedar immortalitzada a Nova York i que ara fa toms per l'Estat.

Mentre Gauguin buscava la inspiració a la Polinèsia, mentre Van Gogh va preferir morir de fam abans que viure de pintar Cristos, mentre Toulouse-Lautrec desfeia la moral burgesa en alcohol acostant-nos a les avantguardes, Sorolla, el nostrat Sorolla, va retractar al seu poble disfressat de massero i fallera en una idíl·lica e irreal processó de la taronja, dessota les palmeres, les flors, la murta; amb pasdobles i tota la resta. Una bona i amplia perspectiva d'allò de sempre.

Rubianes Solamente

-Ha mort un geni del humor, dels escenaris, l'actor galaico-català Pepe Rubianes. La seua tècnica interpretant monòlegs ha creat una escola. El seu estil directe i mordaç van ser un exemple de llibertat creativa. Davall del surrealisme temàtic d'algunes de les peces que va crear, del seus sarcasmes, hi havia una crítica àcida dels valors socials del nostre temps. Va ser un artista compromès, un referent ètic. Ací va un exemple:

Notes Pendents

Unes de coses al voltant de les qual volia escriure:

1- A hores d'ara serà ja pràcticament impossible aconseguir entrades per a qualsevol de les funcions que queden de Mort d'un viatjant de Mario Gas. Aquests dies al Teatre Lliure es dóna una lliçó de correcció, en la qual destaca, sobretot, el treball dels actors (menció d'excel·lencia per a la Linda de Rosa Renom). La professionalitat ressalta les innombrables virtuts del magnific text d'Arthur Miller. Resumint: emoció pura.

2- En l'anàlisi dels elements que composen el nou film de l'irregular Ron Howard, Frost/Nixon, cal criticar amb força l'ús barroer del ja poc original recurs dels fals documental, com també l'interès del guió per l'anècdota front al fet històric contrastat. Destacaria per insòlita la manca de maniqueisme a l'hora de construir els personatges, cosa estranya en films estatunidencs. Una proposta salvada, en aquest cas també, pel bon nivell dels actors, potenciat pel cinematogràfic avantatge de la presa curta.

3- En els dies en què els directors de cinema atempten en contra de les velles regles de la composició del plànol (la qual cosa, aclarisc, no veig malament), he fet una deliciosa regressió a un dels mestres del découpage, Federico Fellini. La revisió de Il Casanova i La dolce vita ha provocat en mi una profunda nostàlgia per devorar als directors clàssics.

El Sarcàstic Bes de La Mort

Mort de dama de Llorenç de Villalonga. Adaptació de Marc Rosich i Rafael Duran. Direcció: Rafel Duran. Intèrprets: Mercè Arànega, Eva Barceló, Llum Barrera, Miquel Bordoy, Jaume Comas, Aina Frau, Rodo Gener, Sàskia Giró, Margalida Grimalt Reynés, Nies Jaume, Àurea Márquez, entre d'altres. Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita. 28 de gener de 2009.

-No seré ni el primer ni l'últim a escriure que la nova adaptació teatral de la novel·la de Llorenç Villalonga Mort de dama és un dels millors muntatges de la temporada barcelonina. Amb una clara relació temàtica, Ricard Salvat (responsable d'altra versió escènica de Mort de Dama l'any 1970) adaptava a començaments de temporada de forma eficient el Mirall trencat de Rodoreda. Ara, Marc Rosich i Rafael Duran agafen per les banyes el declivi de la burgesia de començaments de segle XX i, salvant les diferències geogràfiques i literàries, radiografien els trets d'una aristocràtica família de Palma. Però a diferència del que passa en Rodoreda, Villalonga realitza, fins i tot amb punts argumentals de coincidència, un retrat àcid i sarcàstic dels valors d'una classe social que desapareix, i ho fa sense cap admiració, des de l'esperit crític de la contemporaneïtat i prescindint de l'embafosa càrrega nostàlgica per la pèrdua d'un temps millor.

La il·lustre hereva d'una nissaga aristocràtica mallorquina agonitza al llit. La seva cort assetja la moribunda buscant les engrunes de la seva exhaurida fortuna. La desfilada d'indesitjables personatges funciona com a paròdia d'una societat que agonitza, d'una Mallorca en transició cap a un nou món turístic i colonitzat que li succeirà. L'encertat to de la posada en escena transfigura l'argument de forma molt convincent en una enorme sàtira no exempta de moments poètics colpidors com la passejada de La Mort per l'escenari. Les subtrames, ben tractades i en sospesat equilibri amb l'argument central, funcionen a mode de puzle calidoscopi que contribueix a la lluentor del resultat final.

Rosich (contemporani rei Mides) i Duran han donat en el centre de la diana, també Rafael Lladó (escenografia en el seu punt amb l'encert del llit central que presideix els quadres, i que desapareix quan cal), i César Olivar i Ángel Vilda (el vestuari retrata l'època i al mateix temps contribueix al efecte paròdic). Entre els actors, sobresurt en la piràmide social la Mercè Arànega histriònica i moribunda, l'equilibrat contrapunt a tanta farsa que dóna Margarida Minguillón en el paper de l'expectant neboda Maria Antònia i Nies Jaume que dona vida a la frustrada poetessa Aina Cohen. Punt positiu, finalment, per a la correcta utilització de la varietat mallorquina en la parla dels actors, un fet estranyíssim en aquestes latituds, tan acostumades a barcelonitzar-ho tot fins a límits criminals.