PERIODISME DE CACAUS I TRAMUSSOS

Els amics de la revista valenciana Lletraferit m'han demanat una col·laboració i els he lliurat un opuscle xovinista dedicat al meu poble. L'article i la resta de la molt interessant publicació es pot comprar a través de la pàgina web de l'editorial i també a quioscos escollits de la capital del Túria. 

Així mateix, aquest dissabte a les 12 del migdia tindrà lloc la presentació del número al bar la Murta (carrer de la Murta, 14) del barri de Benimaclet. Dins del format Lletravermut, han promés que hi haurà vi d'honor, cacaus i tramussos. Ovella que bela perd bocí.

CARTA A RTVV

Benvolguda Ràdio Televisió Valenciana:

Fa un parell de dies que et volia escriure, des que em vaig assabentar de l’afer del tancament. Les coses estan malament, no ens enganyem, però em costa assumir com de profunda és la misèria del país. 

LES CENDRES DEL FUTUR

-Mentre les serres de l’interior de València cremaven en el pitjor incendi forestal dels últims 20 anys, un altre foc devorava el futur, en aquest cas de forma metafòrica. 

Carles Alfaro. Converses Teatrals Valencianes III

La seua vida es veu abocada al continu desplaçament. Perquè Carles Alfaro, malgrat la seua reconeguda trajectòria com a director, no troba espai per treballar al País València i es veu obligar a fer-ho a Barcelona i Madrid, sobretot. La conversa telefònica discorre entre alguna de les pauses de la seua feina en la diàspora. 

#ConversesTeatralsValencianes

Quina és la teua relació amb les institucions oficials del teatre valencià?

En aquests moments és nul·la. I no es deu a que haja rebutjat cap tipus d'oferta de feina, no, és que no hi ha hagut cap tipus d'oferta. Com saps, a València Teatres de la Generalitat ho copa tot...

Exiliat?

No sé si la paraula és exiliat.... Jo continue residint a València, pague els meus impostos a València, però tot ho guanye fora. Si la meua faena depenguera del que treballe ací ara em dedicaria a una altra cosa. És una realitat absolutament irracional que una persona per dedicar-se al teatre haja de marxar fora. Estem parlant d'un xicotet país que té uns recursos i una demografia suficient per a una vertebració cultural raonable. Estem parlant d'una ciutat, València, que està prop del milió d'habitants.  

Alguna cosa no va bé. 

Evidentment, alguna cosa falla, perquè ni tan sols es poden programar les obres que he dirigit fora. A mi em consta, perquè ha sigut prou habitual, que les productores o els teares públics amb els que he pogut treballar a Madrid o Barcelona han intentat anar a València amb alguns dels meus espectacles, i tampoc hi ha hagut manera. Tot això no ho dic amb cap tipus de victimisme. Jo sóc, evidentment, un privilegiat, el meu cas seria un paradigma perquè almenys tinc feina fora. Ara bé, em pregunte què pot fer un director que comença ara. Quants professionals valencians te trobes a Madrid i Barcelona perquè a València no hi ha hagut manera? Molts.

Imatge promocional de Traïció, uns dels darrers espectacles dirigits per Alfaro al Teatre Lliure de Barcelona.

A finals de la temporada passada, la companyia del Micalet abandonava la gestió del teatre, entre d'altres coses, per problemes d'ofegament administratiu. Tu que vas dirigir una sala privada, el Moma Teatre, penses que és insostenible el teatre de qualitat en valencià?

Jo crec que no és cap utopia una sala a València amb qualitat, en absolut. No és una qüestió de diners, és una qüestió d'un altre tipus. El Moma, com era el cas del Micalet, representava un problema per a les institucions. Eren sales que demostraven que es pot fer un teatre amb vocació inequívocament pública, en la nostra llengua, amb un repertori gens còmode i assumint els riscos que el mercat no pot assolir. I, és clar, hi havia un greuge comparatiu molt fort amb Teatres de la Generalitat. Perquè d'alguna manera estàvem demostrant que es podia fer el que ells no han fet mai.

Com va funcionar, en concret, el cas del Moma Teatre? 

En el cas de Moma, no va ser el fet que no es pogués mantindre. De fet, la mitjana d'ocupació se situava més enllà del 80 % de l'aforament. Recorde un any en concret que vam fer més funcions i vam tenir més públic que l'Abadia o el Lliure. Amb l'afegit que els recursos que se gastaven ells per a una producció a nosaltres ens valien per a tot l'any. Li donàvem una rendibilitat als diners que rebien que mai han tingut els teatres públics.

Imatge de l'espectacle L'altre (Umbral), dirigit per Carles Alfaro a l'Espai Moma el1997.

Quin va ser el problema doncs?

No teníem la possibilitat de créixer, que no vol dir tenir més metres d'escenografia. Vol dir tenir més possibilitats d'intercanvi per produir amb teatres de fora, millors condicions laborals, més racionalitat. Cada any havies de signar un conveni. A nosaltres ens venien ofertes de coproduccions d'Europa, Madrid o Barcelona a tres anys vista, com és lògic, però nosaltres signaven convenis anuals, i mai abans d'octubre de l'any en curs. 

T'obliguen a improvisar. 

És una bogeria. Nosaltres estaven intentant donar qualitat, amb riscos de teatre públic. Perquè és molt fàcil omplir teatres, i qui diga el contrari està mentint. Omplir teatres és fàcil, omplir-los amb segons quines coses és més complicat. El que no pot fer un teatre públic es programar Mamma Mia! al Principal i després presumir de números. Això és enganyar. A més és d'una competència deslleial respecte de sales privades com l'Olímpia. Això i mil barrabassades més. No hi ha cap tipus de racionalitat o criteri. S'ha de posar nom a les coses, i això que fan és teatre de bar. No hi ha política cultural, no saben el que volen. Estem parlant de molts anys de majoria absoluta d'un partit que no ha tingut cap tipus de sensibilitat respecte de la llengua ni d'un teatre que no siga populista.

La directora de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro (esquerra), amb l'equip del musical Mamma mia!

Després està també el tema de l'aïllament.
Eixa és una altra de les gangrenes del teatre valencià. No hi ha cap tipus d'intercanvi. El País Valencià està totalment aïllat del circuït. No té cap festival de renom. Cap de les grans produccions de volada internacional que passen per, ja no per Madrid i Barcelona, sinó per Sevilla o Bilbao, a València ni s'acosten. Ni el públic ni els propis professionals tenen el contrast del que fan respecte del que es fa.

De cara al futur? 

No cal ser especialment perspicaç per adonar-se que les dificultats són enormes. Jo estic molt, molt preocupat i molt cabrejat amb la situació que està patint la professió teatral valenciana. La situació és tremenda. Pràcticament s'han carregat dues generacions de professionals. Gent que ara té una certa edat i que ja no viu del teatre. I entre la gent jove igual. Seran, com a molt, mitja dotzena d'actors els que ara viuen exclusivament de la seua professió. Hem tirat enrere una barbaritat. 

Malgrat tot, el nivell és altíssim. 

Ara tenim tota una generació que és molt més ariscada, perquè ja no té res a perdre, perquè ja no espera res de la classe política. Però l'esperança aguanta una anys. Si després no hi ha oportunitats, la gent s'acaba exiliant. És la brutal conseqüència d'una política partidista, d'una falta absoluta d'actituds democràtiques, de sentit comú. La cultura és una inversió de futur, no pot estar al servei de signes polítics.

Paco Zarzoso. Converses Teatrals Valencianes II

Matí assolellat de tardor. Una taula arrapada contra l'enorme aparador de La Confiteria, bar recurrent de l'ambient escènic del Paral·lel barceloní. Paco Zarzoso és una de les figures de més projecció de la dramatúrgia valenciana. Juntament amb Lluïsa Cunillé i Lola López forma l'Hongaresa, companyia que pateix l'ostracisme generalitzat que viu el teatre valencià.  

#ConversesTeatralsValencianes.

Amb muntatges col·lectius com Zero Responsables, o amb la teua obra El alma se serena, hem vist la cara crítica del teatre valencià. La professió havia estat adormida?

Fins fa poc, estàvem vivint una dramatúrgia que parlava d'un moment en què no hi havia grans conflictes. Vivíem en esta mena de màscara, en la què tot més o menys anava bé, sense crisi. Per tant, en eixos moments de suposada prosperitat, la dramatúrgia estava més centrada en els conflictes de l'individu: la solitud, la identitat... Amb la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre.   

I les subvencions? No han actuat tot aquest temps com a mordassa?

El sector teatral depèn de les subvencions. Estic d'acord en que hi ha hagut una autocensura molt forta. Quan vam fer Zero Responsables i El alma se serena algú de la professió ens va dir: "a ma casa mai faltarà un plat de paella", com volent dir que això ens anava a costar car. L'autocensura és molt forta. Existeix la por a perdre un estatus. Una por justificada perquè s'han pres i es prenen decisions de censura. S'hi respira a l'ambient. Hi ha hagut actors que per posicionar-se davant de determinades qüestions han estat censurats i no han entrat en repartiments de Teatres de la Generalitat, o companyies que pel fet de treballar un tipus d'obres no han sigut programades. Hi ha un sentiment de por. Però pensem que ara a València el 90% dels actors estan a l'atur.

Això és matèria primera de contestació.
Jo crec que sí, perquè com no hi ha res a perdre es faran moviments per canviar molt poderosos. És un moment terrible per a que és un moment fèrtil perquè puguen passar coses, i jo crec que estan passant. En aquest sentit, El alma se serena va ser tot un fenomen, la gent va respondre d'una forma increïble.

Tot i això, no es va poder veure a València capital.
Després d'haver-la estrenada a grans teatres de Sevilla, Madrid o Mallorca, a València no es va poder veure a cap sala, pública o privada, vam haver de recórrer a una sala per a xiquets per poder exhibir-la. Els programadors de teatres poden dir que no ha estat un acte de censura sinó que no els ha interessat. Però jo sé que la censura ha estat molt important, perquè quan hem intentat parlar d'esta obra no ens han rebut.

El repartiment d'El alma se serena durant la representació.

Com es conviu amb la censura?
És molt dolorós, perquè hi ha grans creadors com Carles Alfaro, Carles Santos, els Sirera, que d'alguna manera han tingut una veu pròpia i brillant i que s'han vist obligats a marxar,  a exiliar-se. En el nostre cas continuem allí per una qüestió personal, perquè és el lloc de viure i tenim molts amics. Però en cap moment per tenir cap connexió o recolzament institucional. Vull continuar allà, però és molt frustrant. Jo vinc ara d'estar programat tres mesos a Buenos Aires, han produït la meua obra, però ací directament ni et reben.

Conseqüentment, la relació de la teua companyia, l'Hongaresa, amb Teatres de la Generalitat és...
Terrible. Fins i tot ara anem a entrar en un contenciós administratiu per la manera de tractar-nos. En 17 anys de vida de la companyia ens han donat menys ajuda de la que rep anualment el casa faller més menut de València. El fet que Lluïsa [Cunillé] siga Premi Nacional de Literatura dramàtica hauria de ser important, però no, i és molt penós. Perquè la censura no és nomes ideològica, és també estètica. No li donen importància a projectes amb una coherència. Només importen les relacions d'amistat o projectes molt comercials que poden omplir teatres.

I això no contribueix a crear un repertori propi.
És clar. Està molt bé fer un Txèkhov, però si tu vols fer un teatre nacional d'una qualitat, amb veu pròpia, hauràs de veure quina és aquesta veu pròpia de l'autoria. I mai ha hagut des de Teatres de la Generalitat la voluntat de recolzar els autors. Ells diuen que sí, i de tant en tant es programa alguna cosa, però mai en teatres grans i amb el suport decidit de les institucions.

La gaviota de Txèkhov és una de les obres produïdes aquesta temporada per Teatres de la Generalitat.

De cara al futur?
Jo crec que hi haurà una reconversió, i serà molt positiva en este sentit. Com va haver també a Buenos Aires, on a partir de la crisi es van buscar maneres diferents de fer teatre. Perquè eixe impuls de fer teatre no es pot matar d'un dia per l'altre. I jo espere que en un moment de crisi com el que estem vivint  es generen reconversions.

De quin tipus?
Les persones que estan en el teatre públic han de canviar perquè són persones a les que no els agrada el teatre, i no tenen un criteri per pensar com d'important és el teatre per a una societat. Ells no se n'adonen de que és un aliment per a l'esperit de les persones. I, per tant, s'ha de fer un teatre de repertori, de qualitat, s'ha de confiar en la veu dels professionals, recolzant els autors propis. S'ha de dignificar uns actors que porten molts anys i són molt bons. És, simplement, el que necessiten els ciutadans, la possibilitat de tenir un teatre públic de qualitat.

Josep Ll. Sirera. Converses Teatrals Valencianes I

València, migdia, lloc cèntric: cafeteria de l'Octubre. Josep Lluís Sirera—autor, crític, polític i meitat del tàndem dels germans Sirera—arriba amb un pesat paquet postal ple de documents. Demana un tallat, s'asseu i comença la conversa. Se sent més còmode amb la gravadora, coneix de les tergiversacions periodístiques, per això rumia bé cada paraula.
#ConversesTeatralsValencianes.

La música en valencià, la literatura, s'han mostrat sempre crítiques amb la situació política. Per què al teatre li costa tant?

La societat valenciana es troba lleugerament adormida. És una societat on no hi ha mecanismes de crítica. Per tant, el teatre no es pot excloure de la situació d'apatia, de desencís. En el cas de la música, no existeix de veritat una estructura econòmica que la sustente. Quantes vegades al mes actua Rafa Xambó? No viu d'això. Són pocs els grups que tenen un públic que els permet viure. Què passa amb el teatre? Que aquelles persones que generacionalment podrien intervenir de forma política són creadors que estan desvinculats del procés productiu. És a dir, si els teatres públics són institucions i el mecanisme que por existir per a la seua organització s'assembla al model Canal 9, ja et pots fer una idea. Rodolf [Sirera] i jo no hem estrenat en un teatre públic de València des del 1995. 

És el que Rodolf anomena autoexili? 

És l'autoexili, o l'exili interior que comentava Gil-Albert. Nosaltres no hem escrit cap obra, com ha fet Paco Zarzoso [El alma se serena], parlant sobre una situació social concreta. Ací el problema no és que la teua obra puga ser conflictiva, no t'estrenen perquè la persona no és grata per als polítics. 

Llistes negres?

Les llistes negres que no existeixen, però hi ha una norma velada. El meu germà ha accedit a una obra de teatre públic perquè un director li ha demanat una dramatúrgia. I es pot estrenar Una jornada particular amb dramatúrgia de Rodolf però no una obra de Rodolf. L'única estrena en estos anys va ser la del T6 de Nacional de Catalunya [Raccord, 2005], que el llavors director de Teatres de la Generalitat (TGV)—cessat poc després—va programar al Rialto.

Imatge promocional de l'espectacle Raccord, dirigit per Carme Portaceli.

En eixe sentit, Rodolf i tu ja escriviu pensant que les vostres obres no s'estrenaran?

Som conscients de la situació que hi ha al País, i donades les circumstàncies no estrenarem en molts anys. En última instància, però, considerem que si la nostra obligació és donar testimoniatge—encara que no puguem estrenar—com a mínim podem publicar i fer circular els textos que tenim escrits. Professionalment tenim la sort que no necessitem estrenar per viure, la qual cosa és important, lògicament.

Això comporta un greu problema de professionalització. El teatre necessita de la resposta de l'espectador, per no parlar dels hàbits de consum del públic, que s'habituen a la discutible línia de programació de TGV.

El problema no és allò que es fa sinó el que no es fa. Són, al capdavall, decisions estètiques però que en el fons són polítiques. És inqüestionable que es puga produir un Txèkhov, com fa TGV, però igual al públic li agradaria més saber el que els està passant ara mateix. La dramatúrgia occidental està plena d'obres que estan reflexionant sobre l'actual crisis i ací s'estrena Los locos de Valencia. Algú pot atacar Lope de Vega? Mai de la vida! Però si estes obres estan impedint que s'estrene al meu germà, o a Paco Zarzoso, o que Lluïsa Cunillé puga exhibir les seues obres a València, doncs jo m'ho qüestione. Estem parlant de les no censures. Estem parlant d'espectacles tan notables com El alma se serena, que no s'ha pogut veure a cap teatre de València ciutat.

Alternatives?

Vaig a ser esperançador: tota aquesta gent jove de menys de 40 anys, o la gran promoció de creadors com Carles Alberola o Paco Zarzoso, han descobert la solució al problema de com viure comercialment del teatre. Quan una obra va a un poble necessita omplir el teatre, doncs es pot dur Bessos. Mentrestant, apliquem el sistema Buenos Aires, que és que aquesta mateixa gent que està treballant dedique una part dels seus ingressos, una part del seu temps i la seua energia, a fer el teatre que no es pot fer comercialment. Recents exemples com Cabanyal Íntim són una bona mostra.

El Festival Cabanyal Íntim, microteatre a cases particulars, va celebrar la seua primera edició el passat octubre.

I mentrestant, el model públic, què en fem d'ell?

Si jo ara fos un gestor, diria no al teatre públic. Tal i com està plantejat no. Un teatre públic no hauria de tenir locals, no hauria de tenir espais. La situació d'ara tal i com la tenim és un entrebanc. I la qüestió de les subvencions, evidentment, crea un sistema captiu del poder.

Quin seria, doncs, el model de teatre públic que caldria fer?

Les subvencions, fins ara, s'han orientat al producte. Jo pense que la subvenció s'hauria d'encaminar a l'acció social dels grups. El que s'ha d'avaluar no és si muntes un Txèjhov o una Lluïsa Cunillé, sinó directament cap a quin públic t'adreces, quin compromís social amb l'entorn té la teua sala. Es tracta de pagar a gestors culturals amb plena independència. El sistema francés dels anys 60 funcionava així. Se rep una subvenció si aquesta reverteix en la societat.

I els centres de producció catalans, funcionen com toca respecte del català i no només dels catalans?

Jo crec que no. Hi ha hagut un desinterès. L'única proposta del Teatre Nacional de Catalunya que ha rebut Rodolf ha estat una adaptació. Li va semblar un poc insultant. No es tracta de tenir una quota de participació, però hi ha autors que podrien estrenar textos al Nacional i no ho han fet mai. El mateix problema amb les companyies. Fa vint anys, en el moment que les companyies catalanes decideixen estrenar en castellà a València, això provoca una fractura que no s'ha pogut superar. En aquell moment, a finals dels 80 principis dels 90, les companyies de pes podien haver pressionat, perquè tenien un públic. El mateix passa amb el model lingüístic, que a Catalunya és exclusivament l'oriental, i quan un actor com Pep Cortès no ha estat capaç de perdre l'accent valencià doncs queda limitat a fer papers marginals. És lògic, t'estan preparant per un mercat, però per un mercat limitat, que ha deixat escapar la possibilitat d'acostumar el públic a diferents varietats lingüístiques. 

Converses Teatrals Valencianes

-Ja deu d'estar distribuint-se pels quioscos el número 20 de la revista d'arts escèniques Hamlet, on s'inclou un plural monogràfic dedicat a estudiar la relació entre censura i teatre. La meua aportació va centrar-se en el cas valencià, en l'actual cas valencià, que no necessita de fonts hemerogràfiques. 

L'alarmant situació de les arts escèniques valencianes, però, donaria per a un llibre sancer, i malauradament molts dels temes s'han quedat al tinter. Amb la convicció que dóna saber que un reportatge és com un porc—que d'ell s'aprofita tot—, utilitzarem aquest blog per publicar el contingut d'algunes de les entrevistes realitzades durant la preparació del text. 

Ja hem parlat ací del cas Corrüptia i de les represàlies que està patint el seu autor, Josep Lluís Fitó,  o de Xavi Castillo, i dels problemes que ambdós creadors es troben també a l'àmbit editorial. És ara el torn d'altres participants com Josep Lluís Sirera, Paco Zarzoso o Carles Alfaro, que aniran dient la seua als pròxims dies, als pròxims posts. Agrair-los a tots ells la participació i la no sempre senzilla sinceritat en un moment tan crític per als professionals del teatre valencià. 

Professionalització Teatral

-La ràbia que em fas, un volum al que li tenia ganes. Des que va guanyar al 2008 el Ciutat d'Alcoi de Teatre li havien florit elogis ací i allà. Malauradament, tampoc vaig poder assistir al muntatge que va tancar l'Altre Espai de València el 2009. Fa uns dies, però, regirant la pila de llibres que vaig heretar del tancament d'alguna revista de teatre, vaig trobar-me el text. Edicions 62 ens el va enviar en el moment de la seua publicació. Ja no tenia excusa. 

Una de les terribles xacres que ofega el teatre valencià és la professionalització. Les xifres de l'atur entre els actors superen el 80%, el doblatge ha pràcticament desaparegut i la ficció televisiva resta parada per impagaments. Si a tot això afegim les poques opcions de treball que tenen les joves veus del teatre en valencià—donat l'escàs suport institucional i social—arribem a l'actual desesperada situació.

En aquest aiguamoll, Juli Disla (actor, dramaturg, director) ha estat un nadador de fons. En la seua completa trajectòria ja figuren importants premis d'escriptura com el ja anomenat Ciutat d'Alcoi, el Micalet o el Ciutat de València, entre d'altres. A més, va treballar el terreny televisiu al celebrat Autoindefinits, i això es nota. Perquè el text de La ràbia que em fas transpira una mil·limetrada economia de la paraula, amb acotacions brevíssimes, el que fa necessària una màxima expressivitat en cada frase. I l'obté, sense la necessitat de forçar situacions ni d'encabir crescendos injustificats. Molts dramaturgs triguen anys de professió en aconseguir uns diàlegs tan naturals, poques vegades vistos al teatre en valencià, encara perdut entre la normativa, l'adequació i la parla del carrer tan deteriorada. Tota aquesta espontaneïtat es transmet als personatges, a la història, que flueix tan absurda com la realitat, tan terrible com ridícula, tan divertida com colpidora. Tota una lliçó de bona arquitectura teatral.

I clar, després de llegir peces com aquesta, un es pregunta com aconsegueixen determinats creadors superar tants entrebancs, tants pals a la roda posats per un sistema podrit, on la cultura—i més la pròpia—és no només ignorada sinó maltractada. Malgrat tot, hi ha persones que aconsegueixen bastir una professionalitat quasi sobrenatural. No cal dir que en altre país tant La ràbia que em fas com Disla estarien a un altre nivell, gaudirien d'un altre estatus, d'una altra projecció. I no deuria, però això ho fa encara més admirable. 

Censura Teatral no nomès al Teatre

L'encontre amb Xavi Castilo de l'anterior post (tot un èxit de visites segons el comptador de Google) venia a col·lació d'una sèrie d'entrevistes que he mantingut les darreres setmanes amb diferents creadors de l'escena valenciana. I tot arrel d'un reportatge que estic preparant sobre els diversos episodis de censura que estan patint les arts escèniques valencianes, els puntuals i els perllongats, em referisc. I tot removent casos, sembla que la por al totpoderós Consell no només afecta a les arts escèniques. 

El cas del retrat zaplanesc retallat també me l'he deixat al tinter.

Tant Josep Lluís Fitó com Xavi Castillo, m'han explicat, a més de les portes tancades d'alguns teatres, s'estan trobant també les de les editorials. Fitó, el represaliat autor de Corrüptia, una regió de l'Est, després de diversos intents no ha aconseguit més que “excuses peregrines” per part de diversos editors. De moment, els que no heu vist l'obra haureu d'esperar per llegir-la.

Castillo, per la seua banda, editava a l'abril el primer llibre antològic de material de la seua companyia, Pot de Plom, amb l'alcoià títol d'Això ho pague jo. I ho feia a través de la creació d'un segell editorial propi després que Bromera declinés publicar-lo en l'últim moment. Castillo promet, als seus pròxims espectacles, donar més detalls sobre l'afer, que s'aventura sucós. 

Per cert, si algú vol consultar el reportatge del que parlava abans, lamente anunciar que s'haurà de comprar el nou-nou numero de la revista Hamlet que sortirà el més vinent. Tot i això, aquest blog continuarà donant llum a altres passatges molt llaminers que s'han quedat fora de redactat. 

Xavi Castillo Contraataca

-Ha estat tot el mes a la Sala Muntaner amb Hamlet, això ho pague jo!, i quan encara falten 5 funcions reconeix que no li ha anat malament del tot. I això que s'ha presentat per primer cop davant el públic barceloní sense afluixar ni una miqueta la carrega de valencianitat que embafa els seus espectacles. Part de l'èxit s'ha de d'agrair a la cada cop més nombrosa colònia d'emigrants valencianets, que hem fet córrer la veu. També al fet, ben significatiu, que les misèries de la política autòctona i l'allau de corrupció hagen ultrapassat les fronteres del País Valencià. Matèria primera per al bufó extraoficial, Xavi Castillo, que entaulat, com tots els còmics, sembla molt seriós. Açò ho paga ell!

La cervesa consumida durant esta entrevista la paga ell, per suposat!

Quan va començar a guanyar pes la política en els teus espectacles?

És un pas natural, lògic. Jo en realitat no faig imitacions sinó que passe a crear personatges basats en polítics. Eixos personatges dins d'algunes històries que jo m'imaginava em venien de puta mare. Així, vaig començar a utilitzar en els meus monòlegs a Zaplana, Trillo o Rita Barberà. És a partir de La Vengansa (2002) que l'actualitat política guanya el pes definitiu. 

 

I arriba el punt de dir con la iglesia hemos topao

La primera anècdota va ser durant una entrega de premis que conduïa. Davant una imitació del Papa Joan Pau, un home del públic va començar a dir-me cerdo, i fins i tot un regidor del PP el va recolzar pujant a l'escenari per demanar disculpes. Davant d'això, la gent del públic va començar a demanar llibertat d'expressió. Es va armar molt de rebombori. Això va ser amb el Papa, l'estrella del món de la censura. Poc després començarien els vetos i les prohibicions.

Tu entens que la gents s'emprenye?

A vore, jo no ho pense massa. Jo faig els espectacles com me'ls imagine. Jo crec que tant en la qüestió eclesiàstica com en la política, depèn molt del sentit de l'humor de la persona. Jo ho faig amb molt de catxondeo. Té mala llet, d'acord, però ho faig intentant que la gent es descollone al màxim. Fins i tot ma mare, que era molt beata, reia quan em veia fer de papa. Depèn de l'humor de la persona. Puc entendre que s'ofenguen però si ho fan tenen dues faenes...

Treus molt profit de la censura. 

Tinc assumit que la censura m'ha portat més públic. Però també s'ha de tenir present que estem vetats i hi ha molts pobles en els quals no podem treballar. Contractar en estos moments a Pot de Plom s'ha transformat en una qüestió quasi política, i jo no vull això, jo vull treballar pels pobles, perquè en els pobles hi ha gent de totes classes. Perquè un alcalde mana al poble però no en el poble. No tothom és del PP. Les instal·lacions públiques no són finques privades de cap gestor, són també d'aquells que volen veure'ns. Hi ha moltíssima gent que ens seguix arrel de la censura però, clar, els vetos ens obliguen a estar molt actius, a fer moltes actuacions, a treballar per dos duros. S'ha d'actuar on siga.

El Capità Moro paga també els bolos de Barcelona, encara que els catalans mai hagen vist un boato.

Llistes negres?

Al País Valencià cada companyia té una visió diferent del que és la censura. Uns te diran a mi no em deixen actuar per allí o allà. Altres, fins i tot, se senten exclosos i diuen que el circuït els arracona per treballar en castellà. Evidentment, hi ha llistes negres. Jo estic a una. Al principi no m'ho creia però després la realitat ha anat demostrant que sí. Però a més m'ho han dit a la cara. Des de Diputació diuen que Castillo no lo podemos publicar.

És pitjor la censura o l'autocensura?

El pitjor de la censura és la por. La gent té por de dir les coses. Alguns diuen dos cosetes i ja se creuen estar fent un alegato antifascista. Aneu a prendre pel cul! S'han de dir les coses clares. Al Centre Dramàtic diuen que parlen de la crisi amb un Lope de Vega. Fan un Txèkhov i els creadors se poden sentir trencadors i subversius. Però em suda la polla per davant i per darrere. Tenen por!

A què?

Anem a dir-ho clarament: la gent té por de perdre les subvencions, de perdre les seues ajudes econòmiques. Ja n'hi ha prou de parlar d'ajudes i de subvencions, anem a parlar del teatre tan poc compromès que tenim al País Valencià. A mi, fent de director, un actor ha tingut por de parlar de Canal 9, perquè resulta que eixe actor vivia de les sèries. No ens enganyem, perden el cul per actuar a Canal 9. Estan acovardits. Quan he tingut problemes amb la censura, la mateixa gent de la professió m'ha dit: eh, clar, com dient, clar que te passaria això, que no saps on vius?. Jo preferisc quedar-me ben a gust damunt d'un escenari, no rebre subvencions i que no em telefone Canal 9. 

Et sents un outsider?
No ho sé. Jo no pense en eixes coses. En tot cas, jo el que faig no té misteri, faig que la gent es descollone, però com a mínim mantinc la coherència. Al País Valencià s'ha de parlar de creativitat, de quins temes escollim per fer una obra de teatre, quins autors. Es fa un teatre burgès i acomodat i a més tenen poreta. Si això ho ampliem, al final, farem un show. Mira, es podria titular Artistes, Culturetes, Xupapolles i Tocacollons. Els agrada ser com alternatius i dir, ay, yo soy comunista, tu lo que tens és una bescollada que en déu, fill de puta!

Molta Merda per Sagunt a Escena

-Mentre aquests dies es viu la enèsima posada en escena del ridícul circ de la política valenciana, amb gestació del segon Molt Honorable en una legislatura de menys de dos mesos, en un discret segon pla—com tot allò que afecta a la cultura valenciana—s'inaugura hui una escanyolida edició de Sagunt a Escena, descolorit titella que havia de ser el gran festival escènic del País Valencià.

La mostra és l'enèsima víctima del desgovern cultural de l'executiu del Partit Popular. De sobres són conegudes les notícies que fan referència al desbocat deute que pateix la institució encarregada de les arts escèniques valencianes, Teatres de la Generalitat, el forat de la qual es valora en 10 milions d'euros. Per a més referents, direm que en els seus primers 16 anys de vida Teatres només ha produït huit obres d'autoria valenciana i que a la seua responsable, Inmaculada Gil-Lázaro, se li atribueix el desmantellament de la xarxa d'exhibició pública, el que està deixant sense faena a la major part de professionals i companyies.

L'alcalde de Sagunt, Alfredo Castelló (que no es queixa perquè és també pepero), la consellera Johnson, altrament coneguda com la Goebbels valenciana pel seu paper de directora de Canal 9, i, finalment, Inmaculada Gil-Lázaro, acabada de ratificar el seu càrrec d'esbudelladora del teatre valencià.

Sagunt a Escena, com dèiem, arranca l'edició d'enguany amb una reducció del 30% del pressupost respecte del 2010, 70% si remuntem fins el 2009. Amb tot, la nova consellera de Cultura, Lola Johnson —ex màxima responsable del manipulat Canal 9—va declarar un hipòcrita "decidit suport" a les arts escèniques valencianes durant la presentació del festival el passat 4 de juliol, tractant, a més a més, de maquillar la desfeta assegurant que pràcticament la totalitat de les companyies participants són valencianes. Una endogàmia que no deuria ser motiu d'orgull publicitari.

Amb tot, però, que ningú es pense que la cultura valenciana i les arts escèniques sortiran beneficiades d'un festival que ha decrescut la seua durada en vora trenta dies. La llengua n'és un exemple. Com ja va ser motiu de vergonya l'any passat, es tornarà a repetir l'obscenitat de no programar ni una sola obra en valencià. I el que és més abominable, que la consellera defense aquesta indecència per "evitar discriminar els turistes". Fins i tot companyies com Oscura Teatre hauran de canviar la llengua de creació d'un dels seus espectacles per ser programades. 

Uns pressupostos més "acord als temps", unes decisions que discriminen la cultura pròpia, un despropòsit que no cessa. Hui arranca Sagunt a Escena:  molta merda, en ambdós sentits.

Malalties Endèmiques

-Amb motiu de la presentació del senzill i encisador cabaret No te'n riguis de Rimbaud (fins diumenge al Brossa Espai Escènic), els veterans mallorquins Iguana Teatre llançaven a l'aire una d'aquelles qüestions que per molt que se'n torne mai no ha estat resolta: Barcelona hauria de ser el principal aparador del teatre que es fa arreu dels Països Catalans? No ho és, per moltes raons que seria llarg, complicat i dolorós d'explicar.

El cas és que, casualitat o no, les darreres setmanes són especialment promiscues en visites de companyies perifèriques. Acabem de suggerir la proposta dels mallorquins i ja hem tornat una i dues vegades sobre les fèrtils visites valencianes. Ara tocaria parlar de Teatre de l'Enjòlit que, tot i ser una companyia resident a Barcelona, parla al seu darrer espectacle d'un Tema i un País que sense gaires subtileses ens recorda a la Regió del Sud.

Jenny Beacraft, Elies Barberà, Albert Alemany, Marta Montiel i Arnau Marín són Teatre de l'Enjòlit i protagonistes de Corrüptia, una regió de l'Est.

Corrüptia és el títol d'una divertidíssima farsa creada pel debutant xativí Josep Lluís Fitó que, sense massa maquillatge, retracta d'una forma espaterrant i didàctica els ets i els uts de la Gürtel. Camps, Costa o Fabra es transformen en deliris dramatúrgics que serien més propis de l'esperpent de no trobar-nos-els cada dia als diaris o als jutjats. Una proposta pensada i escrita Sènia abaix que el director Carles Fernández Giua resol d'una manera dinàmica, amb el ritme que requereix una sàtira basada en el sovint poc interessant tema de la política. És, pelat i resumit, la versió teatral del Polònia que mai tindrem els valencians.

Però, que no patisquen tots aquells a qui la política valenciana li la bufa. L'obra camina per ella mateixa i els personatges són suficientment consistents. En gran part gràcies a l'intuïtiu treball dels actors. Ben probablement, una imitació dels referents reals hauria empobrit el conjunt. Però no, i el resultat final és bastant rodó. Seguirem la pista d'aquesta companyia (de la qual és membre el també recomanable poeta Elies Barberà) per veure si es capaç de portar més lluny aquest compromís, aire fresc que s'allunya de la repetitiva frivolitat habitual dels dramaturgs i companyies de nova planta. Fins al 6 de febrer al Tantarantana.

Finalment, a mode de postdata cafre, afegir que Corrüptia, una regió de l'Est, obra que acabem de recomanar, ha estat l'enèsima víctima de l'analfabetisme democràtic del PP al País Valencià. L'alcalde Rus, en una de les seues habituals tisorades, va evitar que l'obra es veiés al teatre públic de Xàtiva. No contents amb això, el mateix Josep Lluís Fitó—periodista artífex de la revolució narrativa en les retransmissions esportives de pilota valenciana—ha estat apartat de les seues funcions de presentador dels partits. No cal ser molt intel·ligent per lligar ambdós fets.

El mateix Fitó m'explicava l'altre dia que el més curiós de tot l'afer no són les conseqüències de les represàlies, per altra banda fastigosament previsibles, sinó que la gent, pel carrer, els hi recrimina: però que esperàveu que us arribara amb una obra com aquesta? Gran error de base.

El fill del forner, que feia versos

-Als últims anys de blau exili comprove, no sense alegria, com va creixent de mica en mica el prestigi i la difusió del més gran poeta en llengua catalana del segle XX, Vicent Andrés Estellés. A la iniciativa de recordar la seua figura a través de la celebració anual del seu naixement, i les no menys importants i nombroses reedicions de volums recopilatoris dels seus versos, ara també sumem en poc temps dues aproximacions teatrals. Ja vam comentar ací com d'encertada va ser la tria de Joan Ollé al portar l'incomparable Coral romput a les taules del Lliure fa tres temporades.

Una alegria comparable vam experimentar ahir els assistents a l'estrena de Poseu-me les ulleres, muntatge que l'incombustible companyia d'El Micalet va estrenar al seu teatre l'any passat i que molts dels que ens ho vam perdre esperàvem a Barcelona amb candeleta. I per fi va arribar, Calixto Bieito l'havia inclòs a la programació anual del Teatre Romea. I bé, el resultat és d'una senzillesa que fa conjunt amb els versos del poeta. Una proposta despullada on el treball de l'actor Enric Juezas és, sens dubte, el més destacable. Encomiable i literal furt de la carn i la veu del poeta.

Amb dues taules només, una barra de bar qualsevol que s'ubica a Burjassot. Apareix un periodista que ve a entrevistar el poeta, i xarra amb la cambrera i en això que arriba Estellés acompanyat d'un guitarrista que ben podria ser l'altre ego de l'Ovidi si no tinguera la veu trencada característica de Miquel Gil. Pocs elements però ben ubicats per traslladar a una simple tertúlia casolana tota la biografia i l'ànima d'un dels referents essencials de la cultura moderna en català. Una sèrie de vídeos (amb més bona intenció que no pas resultat) completen la proposta en el qual s'insereix també el treball coreogràfic que Isabel Anyó Andrés, ballarina i néta del poeta, desenvolupa a escena per subratllar el caràcter líric d'alguns passatges.

Pep Tosar, quixot del teatre independent barceloní i experimentat director d'espectacles sobre vida i miracles dels poetes de la catalanitat, signa el conjunt de la proposta la principal gràcia de la qual és que funciona sola. És a dir, la fam d'Estelles i la seua—nostra—causa són suficients per a que l'artefacte camine sol, per a que la catarsis regada de raó arribe a una platea que surt conscienciada del silenciament de la veu d'un poble, de les amargors d'un poeta que va ser autor i missatge. Recuperar, malgrat la distància, el bell patiment d'esser valencià.

El teatre valencià desembarca a Barcelona

[Publicat a Teatralnet]

Diverses formacions representatives de l’actual teatre valencià visitaran Barcelona aquest mes. Per una banda, la Sala Beckett de Gràcia programa aquest desembre dues companyies ben diferents, la veterana l’Hongaresa—al capdavant de la qual trobem dues primeres espases del teatre català, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé—i la jove companyia El Pont Flotant, una innovadora proposta que ha estat una de les grans revelacions de la passada Fira de Tàrrega [i Premi Epistolari Blau 09-10 d'arts escèniques]. A més, el Brossa Espai Escènic estrenava ahir Antígona 18100-7, del grup també valencià Carme Teatre, una reflexió que a través del clàssic grec explora les relacions de l’individu contemporani amb el poder.

"Les situacions complicades sempre potencien la creativitat", d’aquesta manera Toni Casares, director artístic de la Beckett, va voler explicar el bon moment creatiu que es viu al teatre valencià, coincidint en el temps amb la pitjor crisis econòmica i estructural que mai s’hagi viscut a les arts escèniques del territori veí, amb desmantellament de la xarxa d’exhibició teatral pública inclòs. Tot aquest context no és aliè al treball de les companyies, tampoc a l’argument de les obres.

D’aquesta manera, la Companyia Hongaresa, habitual en les programacions de la Beckett, explora a la seva peça El alma se serena la difícil situació de tres habitants de la ciutat de València que es veuen arraconats per la demolició del seu barri com a conseqüència de les polítiques especulatives. L’obra s’acompanya de la peça curta Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana), un apèndix de referències shakespearianes que apunta directament a un president valencià que es mou entre el remordiment i l'ànsia de poder. L’Hongaresa completa el seu desembarcament a Barcelona amb Umbral, una peça ja clàssica en el repertori de la companyia que es troba íntimament lligada a la història de la Beckett, lloc on es podrà veure tot aquest cap de setmana.

TEATRE DE SENTIMENTS

El teatre d’El Pont Flotant escapa a les classificacions, explora la natura ritual originaria del fet teatral i defuig la negativitat per abraçar una avantguarda positiva, carregada de bons sentiments. Entre el 15 i el 19 de desembre presenten a la Beckett les dues obres que han aconseguit despertar l’entusiasme de crítica i públic allà per on han passat. Com a pedres, en primer lloc, és un espectacle que parla de la memòria on la realitat familiar i els records personals dels actors es barregen amb la ficció pròpia d’una representació carregada de sorpreses.

Exercicis d’amor, per altra banda, és un espectacle concebut per a fer-nos reflexionar al voltant de les relacions humanes on, segons Pau Pons, integrant de la companyia, no parlem d’espectadors sinó de convidats a una celebració on fem al públic protagonista sense que ningú s’arribe a incomodar. A Exercicis d’amor també trobem un bon grapat de sorpreses, algunes d’elles gastronòmiques, que fan d’aquest espectacle una experiència difícil d’oblidar.

CLàSSIC D’AVANTGUARDA

La pervivència del mite clàssic de Sòfocles i les sues ressonàncies en la nostra societat són els trets bàsics de l’espectacle Antígona 18100-7, un qüestionament de la relació de l’individu amb el poder en un món cada cop més globalitzat i aparentment segur. La peça és un dels darrers èxits de Carme Teatre, una companyia amb quasi vint anys d’experiència que és tot un símbol del teatre alternatiu a la ciutat de València. Funcions fins al pròxim 12 de desembre al Brossa Espai Escènic.

***

Companyia Hongaresa de Teatre

-Umbral de Paco Zarzoso. Del 2 al 5 de desembre. Sala Beckett.

-El alma se serena, de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso, i “Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana)”. Del 8 al 12 de desembre. Sala Beckett.

El Pont Flotant

-Com a pedres del 15 al 17 de desembre. Sala Beckett.

-Exercicis d’amor, 18 i 19 de desembre. Sala Beckett.

Carme Teatre

-Antígona 18100-7 del 2 al 12 de desembre. Brossa Espai Escènic

L'Odissea de Mira

-Quan la pudor de fem ens satura el nas fins al punt que ho donem tot per perdut, algun episodi puntual ens empeny a recobrar l'esperança, a continuar el dur viatge.

Un d'aquests episodis té noms i cognom, Joan Francesc Mira, l'intel·lectual valencià més sobreeixit del moment, una de les grans col·lumnes vives de la cultura en català al País Valencià, mantenidor i continuador d'aquell ressorgiment literari tardà dels seixanta, viu encara malgrat la mala maror. Donen testimoni d'aquest fet esdeveniments literaris com la publicació de la seua trilogia de València, on destaca la novel·la Purgatori (2003) o tants altres títols de gèneres diversos com Borja Papa (1996). No s'atura ací la cosa, perquè Mira és assagista, articulista, polític, professor de grec, historiador i descomunal traductor d'obres de la mida de la La Divina Comèdia; i tot això amb una qualitat i rigor poc habituals a latituds on les coses s'acostumen a fer arreu.

Aquest dies, intel·lectuals del pes de Vicenç Villatoro, Josep Piera, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria o Vicent Sanchis glossen la figura del que ja és un mestre a unes jornades organitzades per l'obra social de Caixa Catalunya a la Pedrera. Una reunió ben insòlita ja que rarament les lletres catalanes li reten un homenatge d'aquestes característiques a un escriptor viu. I com viu i ben viu, Mira ha volgut estar present per xafardejar tot el que d'ell diuen. Present també per parlar però no d'ell mateix sinó amb l'objectiu de remarcar, una vegada més, el seu caràcter d'humanista imprescindible.

La lliçó magistral d'ahir li donava una altra volta a La Divina Comèdia, traçant un encisador i colpidor contrast entre la figura d'Ulisses clàssica i la visió que d'ell dóna l'obra de Dante Alighieri, més influenciada per la història de Roma i per la narració de l'Eneida de Virgili. Un Ulisses traïdor i responsable de la tràgica destrucció de Troia que al trobar-se amb Dante a l'Infern li explica que realment mai va tornar a Ítaca, que el seu viatge mai va acabar, que va donar voltes i més voltes pels oceans fins que va arribar a la fi del món on va morir de gosadia.

La curiositat infinita sembla ser també la malaltia de Mira que, en el seu empeny d'erigir-se com a nom imprescindible de la nostra cultura, es troba immers en una altra tasca colossal, la d'una nova traducció al català, en aquest cas la de l'Odissea d'Homer. Llarga vida al viatge.

Sorolla Superstar

-Va deixar escrit el mestre Manuel Sanchis Guarner que una oportunitat perduda entre les que van impedir la consolidació de la cultura en català al País Valencià després de la Renaixença va ser la militància castellana de Blasco Ibáñez. Si un autor de la mida de Blasco hagués escrit en valencià s'haurien pal·liat moltes de les mancances i defectes que va patir el procés de recuperació de la cultura autòctona a finals del segle XIX i principis del XX. No va poder ser, la gran novel·la va arribar quan ja era tard, com sempre passa. Pense en 1960, quan Enric Valor publicà censurada L'ambició d'Aleix.

Aquest darrers mesos, gira per l'Estat l'exposició d'un dels autors més reconeguts de l'època de Blasco, el seu conegut Joaquim Sorolla. Sorolla va pintar Visión de España per encàrrec de l'Hispanic Society de Nova York, i allà estaven les pintures fins fa no molt. Donat el seu pèssim estat de conservació, l'Obra Social de Bancaja es va comprometre restaurar-les a canvi de poder exhibir-les durant un període de temps per diferents racons d'Espanya. Després de passar per València, Sevilla, Màlaga, Bilbao, i a l'espera del seu viatge a Madrid, el treball es veu aquests dies a Barcelona. Huit mil persones van visitar l'exposició durant el primer cap de setmana al MNAC. Jo ho vaig fer l'any passat a València. No va ser fàcil aconseguir una entrada i, francament, tot plegat em va decebre.

Al terminar els seus estudis Sorolla apuntava maneres. Els historiadors parlen del gran impacte que va causar l'obra El crit del Palleter en la València de finals del XIX. Després va viatjar a Roma, pensionat per la Diputació i també va fer algunes estades a París, com era i és necessari per esdevenir bon pintor. No negaré que té alguns bons encerts, sobretot en la seva primera etapa. És el cas de la magnifica tela Tracta de blanques (1884) o de l'exel·lent I encara diuen que el peix és car (1885), algunes de les millors obres de l'autor. Més tard, però, la seva producció va agafar una línia intimista-platjera que finalment es va convertir en la més representativa del pintor. Parle d'eixes estampes vora la mar amb gent que treballa o mira l'horitzó (Passeig a la vora del mar, de 1909, per exemple).

Pintades entre 1913 i 1919, les Visions d'Espanya pertanyen a aquest període tot i que presenten una temàtica diferent. En aquestes pintures, com en cap altres que jo haja vist de l'autor, el motiu es basa en un folklore ranci, una pantomima de costumisme buida i exempta de qualsevol sentit crític. Ni rastre tampoc de l'expressionisme amb el qual sorprenentment defineixen a l'autor. No entraré a analitzar la tècnica compositiva car no sóc un expert; recorde però—sense atrevir-me a comparar-ho directament—que tenia una professora que a la facultat afirmava que José Luis Sáenz de Heredia havia fet un magnific treball compositiu filmant el guió de Franco Raza.

Visión de España es un encàrrec que li arriba a Sorolla en un moment de gran prestigi internacional. Lluny d'anteposar els criteris ètics que comporta el motiu quan parlem de pintura figurativa, Sorolla es rendeix davant dels calés i confecciona una relectura comercial de la seua pròpia obra, dels motius que li donaren fama entre el públic burgés. Recolzant-se en la ximplesa dels tòpics, Visiones està farcida dels clixés més planers, d'allò comú i ràpidament identificable que hi ha als pobles d'Espanya. Aquesta va ser la imatge del pintor que va quedar immortalitzada a Nova York i que ara fa toms per l'Estat.

Mentre Gauguin buscava la inspiració a la Polinèsia, mentre Van Gogh va preferir morir de fam abans que viure de pintar Cristos, mentre Toulouse-Lautrec desfeia la moral burgesa en alcohol acostant-nos a les avantguardes, Sorolla, el nostrat Sorolla, va retractar al seu poble disfressat de massero i fallera en una idíl·lica e irreal processó de la taronja, dessota les palmeres, les flors, la murta; amb pasdobles i tota la resta. Una bona i amplia perspectiva d'allò de sempre.