BANQUET DE MOTS I NOTES

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Treure a pasturar versos és sempre una feina complexa. El poeta, en tant que pastor de mots i salvant les excepcions necessàries, no és actor i els escenaris (amb necessitat de dicció, codis gestuals i sentit de l’espectacle) no són per força el seu medi. Enric Casasses té el pessic escaient d’atracció pel ridícul, a més d’un ben treballat paper de bufó que conrea amb desvergonyiment.

Flamenc Sideral (o Montañas de Basura)

Los Planetas Festival De Cajón! Palau de la Música. 12 de març de 2010. 21.30 h.

-Si fa deu anys els hi hagueren dit als incondicionals de Los Planetes que els adalils del rock indi d'aquest país anàvem a fer un tomb ben profund per les lisèrgies flamenques no s'ho hauria cregut ningú. En saber-ho segur que molts d'ells haurien deixat d'acudir en processó a la romeria de Benicàssim on els sants estel·lars s'han vingut apareixent quasi en cada edició. Ara, però, ja és tard, i Jota, Florent i la resta ho saben, ja es creuen divins, ja han escrit el seu nom a La leyenda del espacio.

L'altra nit, mentre la banda debutava a can Millet, els seus fans ens sentíem un poc majors. Grinyolava alguna cosa quan ens pensàvem asseguts al temple de la burgesia escoltant a Los Planetas, i tot plegat enquadrat en un festival de flamenc. Més de la meitat dels simpàtics gafapasta-arròs-covat segur que recordaven nits com aquella on el garrafó de concert ho emboirava tot i de sobte et trobaves mossegant-li els llavis a qualsevol xicona borratxa a ritme de Santos que yo te pinté, o aquella altra festa on tothom dormia o vomitava menys aquella deessa i tu que ballàveu Que no sea Kang, por favor just abans d'una cardada inoblidable; tants i tants records que no paraven de venir-me al cap l'altra nit quan veia el meu retrat generacional assegut per primer cop per veure la seua banda favorita.

Renovar-se o morir. Ho crec a peu juntetes. Llavors, totalment d'acord amb les excel·lents crítiques que ha suscitat el flamenc concert de l'altra nit. I també crec que el gir de la banda és el millor que els hi podia haver passat, també als fans. Los Planetas s'havien dedicat a fer el millor rockopop del nostre país als últims 15 anys. Després d'Unidad de desplazamiento el model havia arribat al cim. Era necessari, doncs, transformar-se en allò que abans ningú havia estat, superar els gastats models anglosaxons per metamorfosar-se en alguna cosa veritablement genuïna. I com és fa això? Buscant en les arrels. Sàvia decisió.

I amb la valentia que dóna saber-se portador de la raó, l'altra nit es van presentar Los Planetas al Palau de la Música amb només la seua cara flamenca, sense quasi concessions als clàssics (només un parell d'antigues cançons). D'hipnòtica es pot qualificar la nova barreja de peteneras, tientos, fandangos, mirabras amb la psicodèlia; una escabussada en la mètrica flamenca sense deixar de recordar-nos la força de l'elèctrica sideral i la passió d'unes balades tranuitades.

Un parell de cops, quan es produïen els necessaris instants de silenci del concert, un xicon, probablement un fan de tota la vida, demanava a viva veu Montañas de basura, la cançó que tenia associada als grans instants. Jota, increïblement serè, allunyat de la seua aura de divo drogat i malcarat, no va voler respondre, va fer que no l'escoltava. Són les coses dels recintes menuts i d'un públic acostumat a cridar fins trencar-se les cordes. Quan es tornava a produir un altre silenci es torna a escoltar Montañas de basura! molt més fort. I la banda continua ignorant-lo.

Ultra Dissabte musical de Santos i Playback

Piturrino Fa de Músic.
Concert a càrrec de Carles Santos i el Grup BCN216. Teatre Lliure, dissabte, 20.30 h.

Carles Santos surt a escena tranquil, la fama el precedeix. Un concert a un teatre, irreverència classificada dins dels Radicals Lliure. El mestre comença desenvolupant alguns dels seus virtuosismes tècnics sense ultrapassar la barrera d’allò políticament correcte, només sarpades per anar calfant les mans i les tecles mentre descarrega adrenalina. El seu piano comença de mica en mica a estressar-se. Mentrestant els músics que l’acompanyen van elaborant una acurada presentació de virtuts. Arribat el moment, la tapa de l’instrument baixa de cop i amb cop, com si existís una anotació acadèmica que permetera escriure al pentagrama totes les elucubracions del geni musical de mestre de Vinaròs. Des d’aleshores comença la mascletà, el paroxisme: Bach, Vivaldi, Wagner, referències i reflexes, peces d’un trencaclosques els ecos del qual m’agradaria arribar a comprendre en tota la seua majestuositat, car educar la meua vocació musical forma part de les meues frustracions personals. El piano violat, obligat a donar-ho tot, tocat per dins, per fora, a cops, a martellades. Violins, violes i xelos, instruments de corda però també de fusta, de caixa, que segurament mai havien somniat ser capaços de generar l’harmonia des de tants angles possibles. Trompes i trompetes, l’aire o la natura mateixa obligada a penetrar-les. La percussió cara a cara amb la seua vergonyosa cosmogonia d’objecte inanimat. I com si d’una tragèdia grega es tractés, final de falla, l’in crecendo brutal d’una traca, els músics canten, actuen, el soroll d’una serra, aquell gosset elèctric del xino que fa cluic-cluic-cluic, els trets d’un revòlver, els vidres es trenquen, la banda municipal toca una marxa festera, Santos comença a recitar embogit uns incomprensibles versos que parlen de paella i d’alguna altra barbaritat folklòrica valenciana. Final de festa amb petards i amb una ovació com feia temps que no veia al Lliure. Chapeau, mestre.

Ultraplayback.
Concert al Sidecar, dissabte 24 h.
Entre les dinàmiques pròpies de les transformacions de l’era digital, la positiva destrucció o transformació de la industria musical és una gran notícia. Adaptant-se als nous temps l’avantguarda musical que omple els garitos de concerts ja fa temps que camina aliena als p2p, amb el goig que produeix veure al music reencontrant el seu públic. I entre el caldo de cultiu barceloní, els Ultraplayback destaquen com el referent underground més fresc, irreverent i de qualitat. Els seus shows es recargolen entre les bases electro, les guitarres potents i una posada en escena que rescata el bo i el millor del faranduleig glam. Diversió en estat pur. Un tête à tête personal i personalitzat que es fa particularment irresistible en les distàncies curtes, com va passar dissabte al club de la Plaça Reial. Si teniu ocasió aneu a veure’ls.

Cap de Setmana Musical

Track 1 - Vive la Fête (Sala 2, Razzmatazz) 24/10, 22 h.
Poques formacions poden presumir de tenir un directe tan potent com els belgues Vive la Fête. Poderoses essències rock damunt d'una base electro penetrant, cabassos de glam i desvergonyiment en la veu d'Els Pynoo, contundència i perseverança a la guitarra de Danny Mommens; això és el què ens ofereix aquest grup cosit a força de carretera i manta. Per damunt de productes en sèrie, reedicions, retrobaments i altres fórmules de màrqueting diverses, els Vive la Fête saben imposar-se allà on ha de destacar un músic, damunt de l'escenari. Els cada cops més nombrosos seguidors els coneixem gràcies als seus divertidíssims shows, una explosió d'adrenalina ballable que va saber a poc donat la criticable fórmula Razz del concert expres.
Web
MySpace

Track 2 - La Maga i El Club de la Serpiente (Teatre Romea) 25/10, 21 h.

Quim Lecina va reunir als experimentats i solvents SwingSet acompanyats per la veu versàtil de Laia Porta i una convincent Andrea Fantoni interpretant a la mítica Maga; tots plegats escenifiquen musicalment un dels més colpidors capítols del gran clàssic del segle XX Rayuela. El jazz, un dels grans protagonistes de la primera part de la novel·la, per fi pren cos. Les nombroses mencions musicals que hi ha al llarg del text es transformen en melodia i es fan presents per a les nostres orelles. Lecina crea jazz des de l'admiració, com ho plantejava Cortázar. Partitures i versions que passen directament del paper a l'escenari. Un concert 100% recomanat per a tots els fans de la gran Rayuela.

Track 3 - Pablo Mannise i la seua troupe (Live in his house) 25/10, 23 h.

El bo de Pablito ens convida a sopar un ben presentadet pollastre al forn. Té un nou pis al Born que ens vol ensenyar. Carmela i jo, botella de vi en mà, ens deixem caure en sortir del teatre. Després del pertinent àpat, i amb les copes ja quasi buides, el binomi Pablito-Claudio treu els instruments. Els acompanya com pot un jove i prometedor Marco Llano. Improvisen els hits de sempre: Barcelona, Montevideo i les noves Un lugar debajo del agua i Sueños clónicos. Melodies senzilles, les lletres encara més; un músic de cult... ocult, que malgrat tot compta amb l'estima dels seus gràcies a tantes vegades com l'hem escoltat.

MySpace


Track 4 - The Infadels (Sala Bikini) 26/10, 20 h.

Aquests sanguangos es mouen entre el típic rock de ràdio-fórmula rebel i unes bases electro sense cap tipus de brillantor. Tot i això tenen un directe presentable i una presència vistosa en escenari, en bona part gràcies al carisma i vàlua del cantant, la seua millor carta de presentació. Sobre les seues esquenes tenen un mínimament interessant treball de debut. El segon disc els va llançar a perdre. El futur dirà si fan alguna cosa més de profit. De moment ahir van fer un bon concert, i això ja és prou.
Web
MySpace