Una de les terribles xacres que ofega el teatre valencià és la professionalització. Les xifres de l'atur entre els actors superen el 80%, el doblatge ha pràcticament desaparegut i la ficció televisiva resta parada per impagaments. Si a tot això afegim les poques opcions de treball que tenen les joves veus del teatre en valencià—donat l'escàs suport institucional i social—arribem a l'actual desesperada situació.
I és que si hi ha un veritable geni català en aquesta matèria és sense espai al dubte Marc Rosich. Recorde ara, per posar només alguns exemples, Don Carlos i el Tirant lo Blanc amb Calixto Bieito o Mort de dama amb Rafel Duran, totes elles valentament arriscades. Peces que més d'un purista criticaria per allunyar-se de l'estructura dels originals a cop de reubicació de recursos, però propostes sòlides totes elles amb una idea ferma sempre acompanyada d'una intencionalitat; treballs que ultrapassen tots ells el talla i enganxa covard i asèptic.
Dic això perquè pensava en la feina del periodista, aquesta que si es fa bé requereix una important vessant d'investigació. Imagine ara, per exemple, un matí tranquil de redacció. De sobte, l'agenda es capgira i et cau al damunt una tasca que has d'enllestir a corre-cuita, car sempre hi ha un tancament vista. És llavors quan has de visitar el cementiris vivents, el carrerons sense eixida on van a morir el vells llibres.
argument se centrava en escenes de tortura i sadisme on soldats aliats eren extremament vexats per belles i descocades oficials nazis. Aquestes obres van ser durant uns pocs anys l'aliment espiritual de les masturbacions israelianes, l'única matèria pornogràfica que escapava al control de la conservadora censura. Es disfressaven com traduccions de novel·les americanes o angleses però en realitat eren ideades, pensades i escrites per jueus..ros.ribas.jpg)
Imagine com de difícil ha de ser adaptar al teatre una obra tan colossal com el 2666 de Bolaño. 1124 pàgines de novel·la total. Des d'aquí imagine un Bolaño cansant, teclejant, escoltant com s'acosta la mort irremeiablement, imparable. Una tasca d'anys reduïda a quatre vesprades d'assajos i cinc hores de muntatge. M'explique: no és que l'obra teatral que aquests dies es veu al Lliure siga dolenta, al contrari, em sembla molt bona. Gens menyspreable l'adaptació, la gràcia d'haver sabut destriar entre la palla i el gra d'un llibre tan inabastable. També tenen el seu mèrit algunes de les solucions escèniques, quasi totes idees simples però amb substància, com la mateixa prosa bolanyiana.
A propòsit de l'estrena de la teua Auca del senyor Esteve al TNC volia deixar escrites algunes coses. En sóc conscient de que el muntatge alçarà polseguera. "Confuso sabotaje" titula hui, sense anar més lluny, Joan-Anton Benach a la seua crítica de La Vanguardia. A mi, però, em sembla valent. Els nostres clàssics, i en aquest sentit l'Auca ho és, han de servir per aquestes coses, per portar-los a un altre terreny, per explicar actituds i contextos que no estaven a l'original, per explicar el món des de la nostra idiosincràsia. Un exercici tan habitual a altres tradicions escenogràfiques. Si una obra remunta el signe dels temps i es manté vigent més de cent anys després d'haver estat publicada això vol dir que és un instrument adient de significat, peça viva d'un imaginari viu, una artefacte òptim per articular qualsevol nova accepció que li vulguem afegir.
Certament, l'obra literària de Jaime Gil de Biedma, en la seua desaforada qualitat, justifica per ella mateixa l'existència d'un biopic sobre l'autor, amb més raons si afegim que el subjecte es declarava poeta de l'experiència i que, per tant, la seua biografia és crucial de cara a comprendre el motor dels seus versos. Si, a més a més, a risc que se'ns considere morbosos, adduïm que el subjecte va arrossegar sempre una reputació de maleït, arribem a un còctel certament sucós. Marsé, que ix retractat a la cinta, té tot el dret a emprenyar-se. Supose que no ha de ser fàcil veure's transformat en personatge, ni a un mateix ni a un amic desaparegut. Menys encara quan els responsables de l'obra han prescindit del perfil amable, furgant i abusant dels tics més grogosos (sentimental i socialment parlant) de la biografia d'un poeta burgés, comunista i homosexual.
No obstant, dubte que tant Sigfrid Monleón com Miguel Dalmau (autor de la biografia que ha donat origen a la pel·lícula) es creguen portadors de la veritat absoluta i donen per descomptant que amb un llibre o film s'haja pogut fer un calc exacte de tot el que va ser i va significar Gil de Biedma. Totes les interpretacions són discutibles però, des de fora, el biopic funciona, en part gràcies als treballs dels actors—enlluernant Jordi Mollà—, convenç als profans que són els receptors últim de l'obra. Si a la cinta hi ha massa sexe, massa sentimentalisme o es retracta un personatge frívol és una altra cosa, dues hores han de ser per força parcials, la qual cosa no vol dir que aquests aspectes escabrosos no existiren realment. Si la cinta no és excel·lent és pel seu ritme i per la seua falta d'ambició estètica, tan pròpia del cinema espanyol, però no per ser covard, s'ha de reconèixer la gosadia a l'hora de donar-li forma al polèmic personatge, que no a la persona.
Un d'aquests episodis té noms i cognom, Joan Francesc Mira, l'intel·lectual valencià més sobreeixit del moment, una de les grans col·lumnes vives de la cultura en català al País Valencià, mantenidor i continuador d'aquell ressorgiment literari tardà dels seixanta, viu encara malgrat la mala maror. Donen testimoni d'aquest fet esdeveniments literaris com la publicació de la seua trilogia de València, on destaca la novel·la Purgatori (2003) o tants altres títols de gèneres diversos com Borja Papa (1996). No s'atura ací la cosa, perquè Mira és assagista, articulista, polític, professor de grec, historiador i descomunal traductor d'obres de la mida de la La Divina Comèdia; i tot això amb una qualitat i rigor poc habituals a latituds on les coses s'acostumen a fer arreu.
Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.
Fa unes setmanes vaig pagar 20 euros per la primera edició completa en castellà que s'ha publicat d'Infern, relat basat en els episodis d'una de les més fosques èpoques de la seua vida.
-A molts lloc he llegit aquella frase mítica de Joan Fuster a la qual es definia a Vicent Andrés Estellés com el més gran poeta des d'Ausiàs March. Darrerament, l'he vista escrita a moltes notes reduccionistes acompanyada de la marca "valencià". No sé si Fuster es referia només al territori valencià o a la llengua catalana per complet. En tot cas, no cal afegir res més a este assumpte, ja que el propi Estellés ja ho va deixar clar:
"Em moriré escrivint els millors versos
de l'idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu."
Per esbrinar les raons d'aquesta superioritat faria falta un assaig molt llarg que explicara perquè un simple home es capaç d’erigir-se veu, consciència i ànima de tot un poble, a més d'arribar a teixir la crònica poètica perfecta de tot un temps i tota una generació, constituint un pont entre els seus coetanis i les generacions que li hem vingut després. Estellés és un poeta sortit de la humilitat, amb veu autoritzada per parlar del poble i des del poble, perquè ell mateix era poble, el fill del forner. "A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint" ens diu en altre moment d'inspiració Fuster. Són fets diferencials que podrien establir tota una xarxa argumental, però això, com ja he dit, no és l'objectiu d'aquesta reflexió. Destriar el perquè Estellés no està al lloc que es mereix en els llibres de text és endinsar-se en una complexa reflexió al voltant de les sinergies que han estirat la cultura catalana des de la segona meitat del segle XX, unes tan centralistes i altres tan vertebradores. Una bona matèria per l’assaig, però—com ja he dit—no es la meua intenció d'avui.
Jo volia retornar al mestre de mestres perquè aquesta setmana s'ha estrenat a Barcelona una versió escènica d'una de les millors composicions d'Estellés: Coral Romput. 
Si per a Vargas Llosa el Tirant lo Blanc és la novel·la total; Coral Romput és el poema total; per allò que té de poema (els temes universals de sempre) però també per tot allò que té d'univers personal propi d'un ésser concret i també per tot allò que té de crònica d'un poble, d'un temps i d'unes circumstancies particulars. També per la seua espectacular estructura que en primera instància sembla escriptura automàtica, post-dadaisme, casualitat. Però amaga contingut, o millor dit, amaga el contingut, un tot, un resum o síntesi de la poètica estellesiana i al mateix temps una projecció cap a fora de totes les seues interrogants. Un text increïblement complex i inabastable en la seua magnificència. Enfrontar-se a ell es una tasca no apta per a tots els públics, un gran castell molt difícil d’assetjar.
Només un altre geni, bon coneixedor de la realitat humana al voltant de la qual Estelles creava el seus versos, podia enfrontar-se al text i sortir guanyador. Ovidi Montllor i el seu inseparable Toti Soler van fer una versió discogràfica a l'any 1979 del Coral Romput. Ovidi va aportar els paragrafs que Estellés es resistí a incloure, i va posar-li música, però sobretot va posar-li veu i força, sintetitzant en dues hores la major concentració de bellesa que s'haja vist mai dins d'un disc en llengua catalana. Així, el disc serví per popularitzar el text i per consolidar a l'Ovidi com el gran caçador de poesia que era.
"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música”, Aixi se’ns presenta l’obra teatral. D’aquesta manera, ja podem intuir el què ha fet el seu director, Joan Ollé; intentar seguir l’estela deixada primer per Estellés i després per Ovidi, i tractar de dur la barreja a dalt d’un escenari. Bona jugada, molt ben pensat. Es podia haver passat per alt a Ovidi i anar directament al text. Però no, Ollé reprodueix el disc a l’espectacle, ha copiat la música i fins i tot a fer pujar a l’escenari a Toti Soler per a que torne a interpretar-la. També ha copiat moltes de les separacions i de les solucions que s’havien triat al disc per fer més digerible la fruïció del poema.
Com ja he dit, bon intent. Malgrat tot, el resultat general no llueix. La posada en escena és massa estàtica, els actors no arriben al to (pense en Joan Anguera o en Montse Carulla), molts cops per la seua indiferència en front del text i molts altres (la majoria) per un clar error d'una direcció que no sap donar-li el ritme i la força que tan monumental peça requereix. De tota manera, és lloable i admirable la gosadia. Coral Romput és una vaca sagrada molt difícil de torejar. La faena aprova amb nota, clar el text ja ho dóna tot fet.
-Mai he negat la meua ignorància, que és ben basta i fonda. Així que no em fa vergonya dir que no havia sentit parlar d’Eugeni d’Ors fins que vaig arribar a la Facultat. Va ser llavors quan Martí Domínguez es va escandalitzar un fum perquè ningú de la meua quinta sabia qui era d'Ors. Després, a força llegir, no he deixat de trobar referències a ell. El mestre tenia raó. Fuster, Pla, Umbral i els fills del Noucentisme, contenen tots referències suficientment amples d’aquest senyor com per a clarificant d’una forma sensata la seua importància literària.
De fet, aquest senyor va ser el pare i alma mater del moviment noucentista, i va ser ell mateix qui va batejar-lo a una d'aquelles gloses que publicara entre 1907 i 1921 al diari La Veu de Catalunya. Un moviment que l’autor personifica com cap altre. Definir a d’Ors és definir al Noucentisme, i açò no deixa ben parat al moviment.
Xènius (el pseudònim sota el qual signava les gloses), era catòlic, apostòlic i romà, xenòfob, racista, imperialista, burgés, masclista, i, per què no dir-ho: feixista. Podríem fer una defensa, al·ludint que aquells temps eren diferents, que les coses no eren com ara. No cola. El socialisme, la democràcia, el sufragisme, el feminisme, i tantes altres idees ja es trobaven ben escampades, fins tot per Catalunya. Un altra cosa era no voler escoltar-les. D’Ors s'enfrontà al romanticisme, a la sensibilitat, al subjectivisme, a la individualitat, al laïcisme, al naturalisme. Va reprendre un classicisme de caire intervencionista molt proper a les idees de d’Annuncio i d’altres intel·lectuals feixistes. L’ordre, la raó, la civilitat, el bon comportament, la moral de classe, la nació (extrapolada a l’Imperi), la religiositat; temes d’aquests que et fan deixar un llibre a les vint pàgines.
No obstant això, és impressionant el poder que tenen aquestes gloses per atraure l’atenció, quin és la seua capacitat de síntesi en uns pocs paràgrafs, com són capaces d’aprofundir tan òptimament als temes més diversos. D’Ors és, sobretot, un geni de la crítica d’art, de l’escriptura catalana (conec però la versió adaptada), un gran analista polític, un gran observador de la vida quotidiana. Un home que escoltava del palpitar del temps com a ell li agradava dir de si mateix. Llegir a d’Ors és un plaer perquè és el cronista perfecte de la seua societat, del seu racó d’intel·lectualisme català. Un tros d’història sense la qual seria impensable desembolicar aquella època i tot allò que vindria després.
I que va ser això que vindria després? Doncs l’adhesió de d’Ors a l’Alçament del 36 i la seua posterior deserció de les lletres catalanes, del catalanisme i de la Nació (d’un tipus de nació, clar). D’Ors esdevindria un dels intel·lectuals més importants del franquisme. Abans hi havia sigut el pare moral de tota una societat, després ho va ser d’un altra no tan diferent. Els mateixos interessos hi havia a la Barcelona noucentista que al Madrid de postguerra. Els interessos d’una classe dominant, d’un poder establert que sempre s’ha rodejat d’aquesta aura d’importància, d’aquest paternalisme, d’aquests conceptes d’agrupació sectària amb què tant els agrada d’omplir-se la boca: la Nació, la Bandera, la Raça, Nosaltres i els altres. Paraules que lamentablement no acaben de passar de moda.
Josep Pla deia que s’haguera estimat més no conéixer personalment a Eugeni d’Ors, que hauria preferit quedar-se amb el mite, amb el Xènius de les gloses i no amb la persona. Jo em quede també amb les gloses, i cada matí al metro—que és el meu moment glosa del dia—llig el Glosari com se’l llegien els noucentistes, i m’imagine a mi mateix com un petit burgés de començaments del segle XX. És aleshores quan gaudisc dels escrits d’un geni.
