BUFETADA ESCÈNICA

Qui s'hagi enfrontat mai als espectacles de Milo Rau sap que l'etiqueta de 'punyent' li queda molt curta. Els seus muntatges actuen amb precisió quirúrgica en la sempre feble consciència benpensant de la classe intel·lectual, el seu públic. Hem tingut la sort de veure a Catalunya 'Hate Radio', esfereïdor testimoni de teatre document sobre el genocidi de Ruanda, o 'Civil Wars', un fris quasi psiquiàtric sobre la descomposició moral d'Europa. Ara, el Temporada Alta ens brinda l'oportunitat d'acostar-nos a 'Mitleid', prolífica col·laboració amb la Schaubühne de Berlín.

El muntatge torna a fer servir les armes del teatre document per agitar des de l'essència els mecanismes de l'horror i els seus efectes sobre la nostra consciència. El relat parteix del terrible cas d'Aylan Kurdi, el nen refugiat de tres anys que va morir ofegat a les costes de Turquia, una imatge que va fer la volta al món, elevada a la categoria d'icona sinistra. Sense menystenir ni ponderar, Milo Rau s'allunya de l'ara i aquí, de les ferides en carn viva del present mediàtic, i agafa distància per tornar a bastir l'espant dels genocidis de Ruanda dels anys noranta. A través d'un llarg monòleg articulat en clau testimonial s'uneixen diferents vivències de cooperants que actuaven en la regió en el moment dels fets. El degoteig de barbàrie s'embolcalla d'una certa ironia, l'únic recurs possible per suportar més d'una hora de narració sense concessions, passejada per l'infern de les misèries humanes.

L'actriu Ursina Lardi carrega amb tot el monòleg central, un desplegament de contenció i dosificació d'una gran intel·ligència. Rau insisteix en el recurs de la projecció de vídeo de primers plans de l'actriu, el que facilita encara més el lluïment de la protagonista que pot incorporar detalls i matisos quasi cinematogràfics. L'altra actriu, Consolate Sipérius, actua de contrapunt acusador, testimoni directe de la carnisseria africana postcolonial que posiciona el públic en la seva doble natura d'espectadors passius d'un teatre i responsables indirectes de la inacció global davant la barbàrie. Gran bufetada escènica, sense pamflet ni sensacionalisme, un espectacle que, com un pinyol, queda travessat a la gola. Sense amabilitat ni concessions en les formes o el contingut, 'Mitleid' aconsegueix una pirueta a l'abast de molt pocs creadors. Bravo!

 

ANGÉLICA LIDDELL

«La transgressió és la base del teatre i de la religió»

El teatre entès com un purgant, revulsiu de les convencions, estètica de la desmesura i poètica de les veritats incòmodes. Parlar d'Angélica Liddell (Figueres, 1966) és entrar en l'huracà de la seua exorbitància escènica, un lúcid retrat del nostre món a partir del treball amb emocions primàries de l'ésser humà com el dolor, l'angoixa, l'amor o la necessitat de transcendència.

El seu últim muntatge, ¿Qué haré yo con esta espada?, s'articula a partir de dos fets violents: el crim caníbal d'Issei Sagawa i la massacre terrorista del 13 de novembre a París, un còctel de quasi cinc hores que no es veurà a l'Estat espanyol, on ha decidit no tornar a actuar com a càstig al tracte rebut per polítics i gestors culturals.

Llegir l'entrevista completa al web d'El Temps.

TEATRE EN COMPÀS D'ESPERA

Amb un escenari replet de canvis, incerteses i falta de definició, el teatre dels Països Catalans mira de trobar un camí que permeta recuperar infraestructures i xifres prèvies a la crisi. Amb la temporada acabada de començar, l'argument de la peça preveu uns quants girs dramàtics de conseqüències imprevisibles. Mentre els actors es posicionen, el públic espera amb il·lusió el desenllaç d'una situació d'estancament que dura ja massa temps. Alcem el teló de la temporada 2016/17 amb la vista posada en les fites que ens esperen i en l'argument possible d'una obra sempre apassionant.

Si recorrem a tòpics, l'infortuni beckettià del Tot esperant Godot ens serviria per definir la situació del sector teatral, atrapat entre uns canvis estructurals que no s'acaben de materialitzar i la persistència d'un context desfavorable on perviuen polítiques nefastes que barren el pas al creixement -com a exemple, el nociu IVA cultural al 21% que acaba de fer quatre anys en vigor. També en clau pirandelliana trobem personatges a la recerca d'autor: festivals i infraestructures que, tot i els respectius canvis de Govern, encara naveguen a la deriva d'un model en definició que no acaba de concretar-se. Finalment, com el mestre Dario Fo va advertir, Ací no paga ni Déu, i les dotacions han de conviure amb una realitat canviant fent servir pressupostos desfasats, a recer de convocatòries que no arriben o en dependència de càrrecs en funció.

Llegir el reportatge complet al web d'El Temps

AVINYÓ, CRUÏLLA ESCÈNICA D'EUROPA

Cada mes de juliol, una modesta localitat de la Provença es transforma en la capital cultural d'Europa. Avinyó acull -amb el permís d'Edimburg- la cita cabdal del panorama internacional de les arts escèniques. Un festival que celebra aquest mes la seua edició número 70, una oportunitat per fer memòria mentre el futur del continent s'encalla en la cruïlla.

L 'any 1947 Europa mirava de sobreposar-se encara de les terribles conseqüències d'una guerra que havia estat funesta en tots els sentits. A la crisi econòmica i als reptes de la reconstrucció s'afegia el buit moral que havia deixat la caiguda del feixisme. Greument ferida pels bombardejos del conflicte, la vila d'Avinyó mirava també de trobar el seu camí recolzant-se en la cultura i, com no podia ser d'una altra manera, en els vestigis patrimonials del seu període com una de les dues capitals del Cisma d'Occident.

Inicialment reticent a l'encàrrec, l'actor i director Jean Vilar va acceptar engegar un cicle de teatre quan l'ajuntament de la localitat li cedeix l'espai de la Cour d'Honneur del palau papal. Començava així la història d'una mostra que a força de risc i compromís ha dictat durant set dècades els patrons estètics del teatre europeu, alè de trajectòries tan referencials com les de Maurice Béjart, Living Theatre, Merce Cunningham o Peter Brook, entre moltíssim altres.

Llegir reportatge complet a la web d'El Temps

LLARGA VIDA A BARÓ D'EVEL

Que Baró d'Evel Zirc són una de les companyies més interessants del panorama del circ contemporani és una cosa que ja sabíem. Que els seus espectacles generen una bellesa captivadora, un diàleg penetrant entre l'oposició home i animal, i que el seu llenguatge defuig de forma intel·ligent qualsevol frontera o interpretació simple, són factors que creixen a cada nou espectacle.

'Bèsties', el darrer muntatge, és una consolidació i alhora un pas per eixamplar horitzons. La investigació sobre el llenguatge del circ clàssic i la barreja d'elements com la dansa o les arts plàstiques continua donant fruits insospitats. L'ús d'animals i el tipus d'integració de l'element salvatge aconsegueix una expressivitat com poques vegades s'havia aconseguit dins d'una carpa.

El propi discurs, per moments arrossegat fins a l'enunciació més evident, acaba per produir l'efecte contrari, eleva les lectures possibles. Un còctel irresistible on fins i tot la manca de ritme d'alguns moments se supera a cop d'ironia. Llarga vida a Baró d'Evel.

 

TXÈKHOV AL WEST END

Sense més artificis que l'art d'un actor al més pur estil Royal Shakespeare Company, que no és poca cosa, Michael Pennington ens enlluerna i sedueix des del primer segon. El temps corre veloç i les dues hores i escaig—entreacte inclòs—passen ràpid, tota una sorpresa ja que es tracta d'un monòleg despullat, sense efectes de llum ni gairebé suport rellevant d'escenografia. Encert, per tant, per a tots aquells que hagin comprat l'entrada per veure el principal reclam de l'espectacle, el treball actoral.



L'altre element, Txèkhov, la figura biogràfica que s'intenta reconstruir, no queda tan clarament dibuixat. Amb prou feina es pot dir que Pennington hagi buscat una construcció psicològica de calat, o que la tria d'anècdotes del periple vital txekhovià tingui més gràcia que el d'una recopilació sense ànima de material dispers. En cap cas aporta res nou i es queda a meitat camí entre el didactisme i la recerca. Una llàstima.

UBU JOAN CARLES

La particular forma de barrejar teatre document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina d'un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d''El rey' un artefacte afilat i corretjós. El to gruixut és una convenció llençada des de les primeres llums de l'espectacle, que ens descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls desagradables, com un 'Ubu rei' podrit entre tanta hipocresia, pròleg d'un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i tot el que representa.

La ironia de l'element grotesc aporta llum als passatges més foscos del recorregut vivencial del personatge. Les anècdotes, espigolades entre tants anys d'autocensura complaent, són en molts casos massa especulatives, si no tendencioses, però s'agraeix la manca d'interès per la imparcialitat. La barreja de personatges adjacents, trames i escenaris, la fragmentació que necessita punts d'ancoratge, desconcerta per moments i aporta un refons de malson a tot plegat. Ajuda Luis Bermejo, un monstre de l'estranyament. Des del seu posat natural d'home corrent ens transporta a la deformació més pertorbadora. Tot un encert el no buscar en cap moment la imitació règia directa.

De Teatro del Barrio ens quedem amb l'honestedat. També ens agrada que hagin recuperat dels Animalario essències d'expressivitat i treball de companyia. Com no recordar aquí la intenció revisionista d'aquella obra mestra anomenada 'Urtain'? Incorrecció i mala bava, intenció i contestació; li faria bé als creadors de casa nostra passar-se per 'El rey' i prendre apunts. A Barcelona el més contestatari que hem vist és 'Polònia, el musical'. Les comparacions sempre són odioses. 

Ressenya publicada a Recomana.cat