Epistolaño, Part III: 2666

-Apreciat Rigola:

Imagine com de difícil ha de ser adaptar al teatre una obra tan colossal com el 2666 de Bolaño. 1124 pàgines de novel·la total. Des d'aquí imagine un Bolaño cansant, teclejant, escoltant com s'acosta la mort irremeiablement, imparable. Una tasca d'anys reduïda a quatre vesprades d'assajos i cinc hores de muntatge. M'explique: no és que l'obra teatral que aquests dies es veu al Lliure siga dolenta, al contrari, em sembla molt bona. Gens menyspreable l'adaptació, la gràcia d'haver sabut destriar entre la palla i el gra d'un llibre tan inabastable. També tenen el seu mèrit algunes de les solucions escèniques, quasi totes idees simples però amb substància, com la mateixa prosa bolanyiana.

Hi ha, però, una sensació, alguna cosa que grinyola. Una obra tan brillant al bell bell mig d'un conjunt sense brillantor. Estar a l'alçada de la matèria primera és quasi impossible, els actors són bons, el director també, com l'escenògraf, el dramaturg, l'il·luminador... d'això no hi ha cap dubte. Brillants? Exel·lents? No, no ho crec pas. Imagine un Bolaño amb la mort a prop, sense temps per acabar la seua obra mestra. Imagine un grup de gent pensant en l'adaptació, pensant-la com una feina.

“La avenida Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni aun cementerio de 1968, ni a un cementerio de 1975, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo”. Bolaño, Amuleto.

Epistolaño, Part I: L'Auca

Benvolguda Portaceli:

A propòsit de l'estrena de la teua Auca del senyor Esteve al TNC volia deixar escrites algunes coses. En sóc conscient de que el muntatge alçarà polseguera. "Confuso sabotaje" titula hui, sense anar més lluny, Joan-Anton Benach a la seua crítica de La Vanguardia. A mi, però, em sembla valent. Els nostres clàssics, i en aquest sentit l'Auca ho és, han de servir per aquestes coses, per portar-los a un altre terreny, per explicar actituds i contextos que no estaven a l'original, per explicar el món des de la nostra idiosincràsia. Un exercici tan habitual a altres tradicions escenogràfiques. Si una obra remunta el signe dels temps i es manté vigent més de cent anys després d'haver estat publicada això vol dir que és un instrument adient de significat, peça viva d'un imaginari viu, una artefacte òptim per articular qualsevol nova accepció que li vulguem afegir.

Ara tocaria parlar de la interpretació dels actors, alguns d'ells tan mancats de versemblança, dels anacronismes d'alguns dels vídeos que il·lustraven èpoques diferents a l'acció que estava produint-se a escena, o de la necessitat d'acoblar uns documents que més que barrejar-se se juxtaposaven. Això sí, tot d'una factura tècnica acceptable, net, ben dirigit. No és que no es puga identificar a l'arquetípic Esteve amb el silenci i l'horror de les dictadures patides al segle XX, clar que sí, el que em grinyola és la confusió, una sensació, alguna cosa que s'esmuny, un desig no assolit. La incorrecta unió entre la forma i el fons. Falta de treball? De pressupost? No ho crec.