ANGÉLICA LIDDELL

«La transgressió és la base del teatre i de la religió»

El teatre entès com un purgant, revulsiu de les convencions, estètica de la desmesura i poètica de les veritats incòmodes. Parlar d'Angélica Liddell (Figueres, 1966) és entrar en l'huracà de la seua exorbitància escènica, un lúcid retrat del nostre món a partir del treball amb emocions primàries de l'ésser humà com el dolor, l'angoixa, l'amor o la necessitat de transcendència.

El seu últim muntatge, ¿Qué haré yo con esta espada?, s'articula a partir de dos fets violents: el crim caníbal d'Issei Sagawa i la massacre terrorista del 13 de novembre a París, un còctel de quasi cinc hores que no es veurà a l'Estat espanyol, on ha decidit no tornar a actuar com a càstig al tracte rebut per polítics i gestors culturals.

Llegir l'entrevista completa al web d'El Temps.

AVINYÓ, CRUÏLLA ESCÈNICA D'EUROPA

Cada mes de juliol, una modesta localitat de la Provença es transforma en la capital cultural d'Europa. Avinyó acull -amb el permís d'Edimburg- la cita cabdal del panorama internacional de les arts escèniques. Un festival que celebra aquest mes la seua edició número 70, una oportunitat per fer memòria mentre el futur del continent s'encalla en la cruïlla.

L 'any 1947 Europa mirava de sobreposar-se encara de les terribles conseqüències d'una guerra que havia estat funesta en tots els sentits. A la crisi econòmica i als reptes de la reconstrucció s'afegia el buit moral que havia deixat la caiguda del feixisme. Greument ferida pels bombardejos del conflicte, la vila d'Avinyó mirava també de trobar el seu camí recolzant-se en la cultura i, com no podia ser d'una altra manera, en els vestigis patrimonials del seu període com una de les dues capitals del Cisma d'Occident.

Inicialment reticent a l'encàrrec, l'actor i director Jean Vilar va acceptar engegar un cicle de teatre quan l'ajuntament de la localitat li cedeix l'espai de la Cour d'Honneur del palau papal. Començava així la història d'una mostra que a força de risc i compromís ha dictat durant set dècades els patrons estètics del teatre europeu, alè de trajectòries tan referencials com les de Maurice Béjart, Living Theatre, Merce Cunningham o Peter Brook, entre moltíssim altres.

Llegir reportatge complet a la web d'El Temps