dissabte, 29 de novembre del 2014

CABARET ANTISISTEMA


Un cabaret antisistema, amb varietat de números d'humor, habilitat, música, impacte. Una reflexió subjacent sobre la violència que el sistema empra per coartar la nostra llibertat. Tots el quadres proposats són d'una subtilitat engrescadora, d'una mala llet antològica, humor irreverent i poca-solta que evita per complet la tan temuda frontera de l'espectacle pamfletari. Una proposta fresca, divertida i carregada de raons. Volem tornar a veure Hostiando a M en cartell. Volem tornar a veure molts més espectacles d'Agnés Mateus.

MOLT MÉS QUE ACTORS

Una finestra a la realitat. L'exercici és summament complicat, encara que no ho sembli. Fer-nos partícips d'un fragment de vida, en temps real, un discórrer de personatges i la situació que es desplega. Sergio Boris ens convida a visitar la decadent rebotiga d'una farmàcia de barri marginal. Travestis, proxenetes i altres personatges al límit ens ofereixen el seu món de prostitució, drogues i dependències químiques i afectives. Magnífic treball d'interpretació de tota la companyia. Una perla fantàstica amb el segell inconfusible de Buenos Aires, amb eixe nivell actoral incomparable, d'una precisió desconeguda a casa nostra. Una troballa per agrair al Temporada Alta. 

dissabte, 15 de novembre del 2014

BOUTADE MUSICAL

Un enregistrament sonor just després de l'oficial del teatre ens convida a deixar el mòbil encès, a fer soroll amb caramels i a tossir amb força. Aquesta és la primera d'una llarga sèrie de provocacions que Christoph Marthaler porta a escena amb l'objectiu últim de desmuntar totes les conviccions escèniques que li passen per davant, també i sobretot les musicals. Estem, doncs, davant d'un espectacle musical, en el qual es succeeixen una rere l'altra cançons de totes les èpoques i estils, sense cap lligam entre elles, com tampoc massa relació té la posada en escena amb els quadres proposats, menys que més enginyosos o desconcertants. Una boutade de complicitats absurdes que en el seu intent de denuncia dels estereotips burgesos dels gèneres que desconstrueix aixeca un mur d'elitisme encara més injustificable. 

dimecres, 12 de novembre del 2014

EL BUIT QUE DEIXA L'AMOR

El teatre de Paco Zarzoso i els seus personatges es mouen a través d'unes coordenades pròpies,  defugen el naturalisme per caure en una poètica inconfusible, abassegadora, carregada d'ironia que panteixa sarcasme. Querencia és, probablement, una de les seves obres més ambicioses, pels extrems als que s'atansa, pel barroquisme manifest del llenguatge i per l'histrionisme tan marcat dels protagonistes i de la situació. 

Una ex-parella formada per un critic teatral i una gran diva dels escenaris es retroba temps després de la ruptura amb tot el sac de retrets carregat d'esmolats ganivets. El amor per oposició a la seva absència ens mostra uns éssers passionals i dolguts, un combat dialèctic carregat de referències metateatrals, de moments que barregen amb desimboltura la discursivitat de Pinter, els diàlegs punyents d'Albee i l'esperpèntic patetisme almodovarià.

No és senzill cuinar amb traça tot plegat. Carles Sanjaime se'n surt amb nota a la direcció, ha sabut filar l'humor que s'hi respira creant situacions divertides que no cauen en la pantomima grotesca. Verónica Andrés i Álvaro Báguena són l'afinat motor de tot el còctel, dues actuacions excel·lents,  generoses, amb energia i matisos, que ja per elles paga la pena tot plegat. S'ha de veure.

Querencia de Paco Zarzoso. Dir. Carles Sanjaime. La Seca - Espai Brossa fins el 23 de novembre.

dijous, 30 d’octubre del 2014

DESPULLADA FAULA


Si la versió anglesa del muntatge The suit de Peter Brook s'hagés estrenat en una sala alternativa signada per un desconegut probablement hagés aixecat moltes crítiques relacionades amb el seu simplisme i no la sentida ovació que va provocar divendres al Municipal de Girona. Cal considerar que el creador anglès establert a París vesteix el seu característic llenguatge d'un minimalisme que ha creat escola, que és el retorn a l'essència mateixa del teatre, la paraula i el gest, una forma d'explicar històries, no obstant això, que en aquesta ocasió no acaba de crear la màgia necessària.

La trama ens explica en to de faula una infidelitat matrimonial en el context de la segregació racial sud-africana. Les referències socials al període històric són tangencials i no aporten res a la narració central. Tampoc creen valor les socorregudes escenes cantades, recursos de musical escindits del fil conductor de la trama. La netedat i precisió, en canvi, són la principal virtut d'un muntatge a totes llums correcte on s'hi troba a faltar una certa volada èpica o lírica que compensi l'eixutesa discursiva i argumental.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

MACBETH AL CONGO


Les bones actualitzacions d'un text clàssic no grinyolen, no es veuen forçades a encabir nous significats. És per això que el shakespearià Macbeth de Brett Bailey connecta des del primer moment, fa semblar que la contextualització africana de l'obra sempre ha estat allí. El rei dels escocesos és ara un dictador, un militar sanguinari. Les bruixes que li pronostiquen el futur de glòria, que l'afavoreixen al capdavall, en realitat són executius d'una multinacional que s'hi dedica a explotar els recursos naturals del Congo. Tot quadra: la meteòrica ascensió i la fulminant caiguda d'un senyor de la guerra autor de les més esbojarrades atrocitats.

D'una imaginativa escassetat de recursos, la posada en escena i els seus elements freguen un kitsch molt en consonància amb els aires de nous rics que es gasten els fugaços governants. També escurçada és l'orquestra, el repartiment i la versió, que es queda amb l'essencial de l'òpera de Verdi, amb les escenes i quadres fonamentals per poder anar seguint els contorns de la trama. Una proposta, en definitiva, afinada i plena de petits encerts encara que menys crua i colpidora del que hom pot esperar del retrat d'un país transformat en infern.

dijous, 16 d’octubre del 2014

ESPERPÈNTICA QUIMERA

Ernesto Collado ens proposa un viatge per la cara més sorruda i profunda de Texas, un veritable road trip psicotròpic a la recerca d'un personatge quimera, Montaldo, un misteriós català mut integrant dels icarians, un moviment socialista utòpic que a mitjans del XIX va intentar crear una nova societat en el Nou Món.

Realitat i ficció conflueixen en aquest monòleg ple de situacions esperpèntiques, amb un temperat sentit de la narració ric en recursos expressius i una barreja equilibrada entre noves formes del llenguatge teatral i l'accessibilitat a prova dels públics més convencionals.

Comptat i debatut, estem davant d'un muntatge recomanable a tota mena d'espectadors, carregat d'imatges força potents i d'humor fresc, irreverent, amb alguns moments gratuïts marca de la casa, sense més incidència. Un pas més en sòlid camí de la constitució d'una de les veus més corrosives i originals del panorama alternatiu.



Montaldo d'Ernesto Collado.  La Seca - Espai Brossa fins al 2 de novembre.

dijous, 9 d’octubre del 2014

BACON FET MOVIMENT

Més enllà del tòpics que circulen al voltant del contorsionisme, Andreane Leclerc basteix una proposta que abraça la noció de moviment i obra plàstica en un espectacle de natura inclassificable i sorprenents efectes visuals. Sobre el paper, Cherepaka s'inspira en l'obra del pintor Francis Bacon, i és als seus quadres que acudim per traçar analogies entre uns éssers impossibles que lluiten, en aquest cas, per humanitzar les seues deformitats i el seu permanent estat d'estranyament. L'hipnotisme de les contorsions de Leclerc ens reporta matèria de més enllà del somni surrealista, juga amb les llums i ombres per recrear atmosferes pictòriques o projectar criatures a meitat camí entre la carn i l'insecte. Mixtura plena d'encert, en definitiva, imprescindible per als amants del circ, la dansa i les arts plàstiques, matèries destriades amb especial encert.

divendres, 3 d’octubre del 2014

SUPERAR L'AMNÈSIA


Si fa tot just un any Albertí ens presentava una revisió del gènere de la revista—pilar fonamental de l'època clàssica del Paral·lel—com a tema d'obertura de la temporada, enguany és el torn de la sarsuela, forma d'expressió escènica encara més allunyada, oblidada i menystinguda. El rescabalament d'aquest forat històric és el principal atractiu d'un recital farcit de moments humorístics fruit de la intervenció en la posada en escena de la companyia circense Animal Religion. Més enllà de l'encaix formal, el còctel vessa d'interès donat que la sarsuela i el context històric que la va generar romanen encara verges a ulls de la immensa majoria d'espectadors. Superar aquesta amnèsia i situar el gènere a la Sala Gran del principal teatre públic català és una tasca encomiable que enlloc més es podria haver muntat. Comptat i debatut, felicitar Albertí i equip per la tria i selecció, tot convidant el públic a guarir-se d'un injust oblit.

dilluns, 29 de setembre del 2014

TEATRE DE RESISTÈNCIA


Mirar de traçar un pont per unir les arts escèniques dels països de parla catalana és un afer ple de viaranys, discontinuïtats i greuges comparatius. Hi ha un factor que les agermana, però, el cataclisme provocat per la crisi econòmica que l’apujada de l’IVA cultural ha empitjorat de manera molt lesiva 


El teatre ha demostrat ser un termòmetre precís de la política cultural d’un territori. D’aquesta manera, posicions de partida més avantatjades –les infraestructures creades sempre van al davant– han generat contextos més resistents a la tempesta perfecta que flagel·la un delicat ecosistema de dotacions públiques, teatres privats, sales alternatives i circuits d’exhibició. Davant la davallada del suport institucional, quan no desaparició, les peces s’han hagut de reconfigurar al tauler d’un sector tendencialment dependent de les subvencions. La transformació del model és, doncs, un fet donat de resultats encara imprevisibles. 

En aquesta partida d’escacs, les figures cabdals a l’hora d’entendre la partida són les dues grans dotacions teatrals del Principat: el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Teatre Lliure, dos models en origen molt diferents que articulen la programació anual junt amb les dues cites temporals més destacades: el Festival Grec (estiu) i el Temporada Alta de Girona (tardor). Tots quatre són, alhora, motor i collita d’una política cultural activa i definida, al voltant d’ells orbiten multitud de creadors i companyies. Els casos del País Valencià i les Balears són força diferents, com veurem més endavant.

dissabte, 20 de setembre del 2014

ADDICCIONS PERILLOSES



El descens a l'abisme d'una dona madura per mitjà d'una relació destructiva amb un jove prostitut, aquest és l'argument de La dona sense atributs, adaptació de la novel·la de Carles Cortés qui signa junt al director Paco Macià el text d'un muntatge que se'ns presenta en clau de monòleg. Eloísa Azorín posa veu i sensualitat, condueix el pols d'una narració que passa de la passió eròtica al masoquisme anihilador. Molts pocs elements escènics basteixen de precisió una proposta que va a l'essència del conflicte, al procés de devastació de la protagonista. L'atmosfera de l'habitatge central passa de l'intimisme a la claustrofòbia de la presó sentimental gràcies a un encaix de llums ben travat, també a l'ús ponderat de projeccions i música. Un espectacle, en definitiva, dur, pertorbador, que ens mostra la cara més sàdica de l'atracció amorosa tot deixant-nos un regust amarg de passejada per l'infern.


dilluns, 15 de setembre del 2014

EL TOTXO I LA RIALLA

L'única cosa garantida en els espectacles on Ernesto Collado afegeix la seva signatura és l'humor. La resta resulta imprevisible i inclassificable. Per aquest Constructivo, que basteix junt a Piero Steiner, ens ha preparat un còctel amb aires de work in progress, amb aroma de cabaret polsegós, amb escenes irregulars que van sobreposant-se com els materials d'una casa. La forma i el significat de les construccions que ens envolten, del paisatge que hi generen, del sentit de la creació humana, són temes que suren en aquesta obra que presenta l'encert de l'espai triat per representar-la, l'interior d'una mastodòntica farinera abandonada que ens convida a qüestionar el sentit últim dels nostres actes constructius i la seva permanència, cabòries oportunes en aquests temps post-boom del totxo.



diumenge, 14 de setembre del 2014

UNA RAVE HONESTA

Els seus cosos no són els prototípics dels ballarins, ni el seu moviment presenta la voluntat intel·lectualitzant que moltes vegades dificulta la comprensió de la dansa. Els Mariantònia Oliver presenten a FiraTàrrega un espectacle de vora trenta minuts, senzill però treballat, plàstic i visual, dotat d'una estètica que ens recorda el positivisme pop d'altres mallorquins, els Antònia Font. Una proposta honesta i popular, que acaba en festa participativa on el públic es converteix en ballarí. Durant la rave improvisada els intèrprets desapareixeran, deixant-nos un regust alegre que ens convida a interpretar la dansa com un element natural de les nostres vides. 


dissabte, 13 de setembre del 2014

FORÇA CREATIVA

No fa massa temps que el món es movia per la força bruta de les persones, aleshores la jornada laboral estava farcida d'un conjunt d'esforços físics que en res s'assemblen a les sedentàries ocupacions d'oficina actuals. Aquell treball de desgast esculpia uns homes cepats i corpulents, rudes en certa manera, unes generacions no tant llunyanes a les quals el nou espectacle de Manolo Alcántara ha volgut retre homenatge. Ho fa, per una banda, a través d'un eixut i entranyable personatge protagonista i, d'altra, per mitjà d'una cuidada ambientació i estètica que ens transporta fins aquells desendreçats ambients portuaris de les fotos en blanc i negre, tot un bombardeig de sensacions visuals, sonores i, fins i tot, olfactives que abracen l'espectador ja des de l'accés a la petita carpa on es desenvolupa l'acció. 

Tot seguit veurem com s'aixequen un conjunt d'estructures de fusta, caixes apilonades que es disposen en precari equilibri, impulsades sempre per l'embranzida i el vigor d'un ésser rude i forçut que es comunica amb grunyits i gestos. La tosquedat de l'estibador contrasta amb la fragilitat inestable del funambulista que després desplegarà el seu art davant d'un petit aforament de grans i menuts. Números consagrats a la força bruta es combinen amb les vacil·lants passes sobre la barra fixa de ferro o, fins i tot, amb la manipulació d'un delicat titella que balla des de l'altura amb el gegant protagonista. Completen el quadre de sensacions el violí i el violoncel de, respectivament, Laia Rius i Maria Bou, que interpreten en directe la música creada per Clara Peya a més de jugar els papers antagònics d'alguns dels números proposats. Un conjunt, en definitiva, arranjat i precís de resultats evocadors.

Ressenya publicada a Recomana.cat.
Fitxa de l'espectacle a FiraTàrrega. 
 

FUENTEOVEJUNA AL TWITTER

Fuenteovejuna sempre resulta, sempre llueix. Intentar contemporitzar-la amb recursos d'actualitat (els exaltats es convoquen a través de Twitter o busquen informació al Google) resulta encertat en el trànsit de transformar el drama en comèdia didàctica. La tècnica a l'hora de dir el vers i la gràcia per construir una proposta dinàmica són encerts dels Obskené. Altres elements incorporats, com la reiterada relació amb les ovelles o l'obsessió per Marisol, no acaben de lligar.


VIATGE ESTELAR PER LA CIÈNCIA FICCIÓ

La primera narració del llibre Diari de les estrelles de Stanisław Lem ens parla d'un pilot espacial que després de travessar una pertorbació còsmica comença a generar clons entre els quals s'entaula una relació meitat poètica meitat surrealista. Sense amagar la seva admiració pel relats del mestre polonès de la ciència ficció—al qual fins i tot s'hi cita a través de la seva obra més coneguda, Solaris—, la companyia Teatro de Arena ens brinda una història amb traces d'aquell relat i de moltes altres característiques arquetípiques del gènere literari, tan poc conreat en teatre. La velocidad del zoom del horizonte és una magnífica excepció, una obra molt ben dirigida, executada i interpretada, una petita joia també en el pla textual (seria una gran novel·la). Un bon vestuari i quatre bancs de fusta són suficients per arrossegar-nos per l'espai i pel futur. Una aposta de risc que meravellarà els amants de la ciència ficció. Un dels encerts de la FiraTàrrega d'enguany. 
 
 

divendres, 12 de setembre del 2014

L'ODISSEA DELS POBRES

“Porto cinquanta anys en aquesta ciutat i mai l'havia vist des d'aquesta perspectiva”. Amb aquesta frase una dona de Tàrrega definia Fugit a mitja funció. L'espontaneïtat del públic, de les situacions que s'esdevenen pel recorregut proposat, els moments d'inesperada interacció entre obra i realitat; hi ha molta vida i molt de teatre en aquest nou espectacle que porta el segell inconfusible dels Kamchatka, sense paraules però carregat de sensacions. En aquesta ocasió ens proposen un viatge que parteix des d'un present runós i gris cap un futur ple d'esperança, cap a un món millor, la idea de l'emigrant a través d'un laberíntic periple ple d'incertesa, subterfugis i por a ser descoberts en la il·legalitat transfronterera. Tots aquests perills es conjuren a través del catàrtic rencontre a la línia d'arribada, partícips tots, personatges i públic, d'un èxode ple d'experiències colpidores que per estètica ens evoquen temps passats però que imaginem ben vives en el present. Un espectacle experiencial i molt humà, no apte per a misantrops, una de les petites perles de FiraTàrrega. 

dijous, 11 de setembre del 2014

ANIMALADES QUE ENS ESPEREN A TÀRREGA

Avui comença la FiraTàrrega, magistral concentració d'arts escèniques a la capital de l'Urgell. Si necessiteu orientació per la vostra selecció d'espectacles, des de Recomana.cat hem preparat una selecció de propostes de tots els gèneres i estils. Entre ells, jo us propose Chicken legz, dels Animal Religion. Ací va la meua prescripció:

Som més animals del que ens pensem, i en aquest espai de convivència entre els instints i el que ens fa humans Animal Religion basteix les seves originals creacions barreja d'humor, moviment i noves tendències del circ. El públic observa l'artista des de la protecció de la distància, com si visités un zoològic, i el que veu es una transposició de comportaments que li són familiars, rutines esbudellades que evidencien la part més il·lògica i bèstia del nostre discernir. Quim Girón, responsable de totes aquestes animalades, va sacsejar propis i estranys amb el seu anterior espectacle Indomador, Premi Zirkòlika a l'artista revelació i reconeixement Off al TAC de Valladolid. El seu esperat retorn s'emmarca molt apropiadament en una granja i es dirà Chicken legz. Els espectadors que s'aventuren als afores de Tàrrega trobaran tot un circ d'animals molt humans, de persones que es deixen arrossegar per la fera interior, sempre tan present. Una rave rural d'imprevisibles conseqüències on l'humor i l'acrobàcia ataca l'aparent coherència del que ens identifica com a persones.

dimecres, 3 de setembre del 2014

#VOICES A FIRATÀRREGA

Per a molts de nosaltres l'inici de la temporada teatral està lligat a FiraTàrrega, eixe esdeveniment que transforma carrers, places, teatres i espais insòlits de la capital de l'Urgell en un escenari on gairebé pot passar qualsevol cosa. Unes dates, doncs, subratllades en vermell al calendari que enguany gaudirem des d'una perspectiva molt interessant. 


I és que els anomenats Voices acudirem a FiraTàrrega com ambaixadors digitals de la mostra, un títol que se'ns ha concedit, segons posa al programa, perquè tenim "criteri cultural" i "perfils actius a les xarxes socials". La selecció de personatges és molt diversa, la qual cosa promet donar joc. Si us acomboia, ja sabeu, serem a Tàrrega entre l'11 i el 14 de setembre. Bona Fira!

 
ELS VOICES


Clara Narvion
TW | IG @claranarvion

Isabel Brummer  
TW @INHonthespot

Jaume Ramon
TW | IG @jaumeramon6
FBfacebook.com/jaume.ramon 

Josep M. Ganyet
TW | IG @ganyet
http://ganyet.com

Leti Rodríguez 
TW | IG @letibop
FBfacebook.com/leti.rodriguez

Maite Guisado 
FBfacebook.com/dolce.fulmine

Jo mateix, 
TW | IG @ManelPiM
http://retauledemeravelles.blogspot.com



diumenge, 3 d’agost del 2014

LES FEBLESES DEL TAFUR


No resulta senzill copsar l'aparent simplicitat de la psicologia masculina, amb totes les seves tares manifestes i estereotips condicionants. La partida (Dealer's Choice) de Patrick Marber ho aconsegueix plantejant un escenari esbudellador que revela, a cop de vici, totes les falquesses de l'ànima del mascle. Es tracta d'una timba de pòquer on les debilitats d'aquest grup de perdedors protagonista se'ns mostren translúcides, menyspreables, però sempre assaonades d'un contrapunt d'idealitzada compassió.

Aquest torrent d'humanitat, de pròleg allargassat fins arribar a seure a la taula de joc, necessita pols narratiu i control de la versemblança, dues qualitats en què Manrique des de la direcció sempre excel·leix. Ni rastre de manierisme, ni un bri d'impostura, la realitat i la veritat s'obri pas gracies a encerts com, per exemple, transportar-hi l'acció original a la Barcelona dels nostres dies, amb tot de referències espacials i un català real gens forçat.

Sextet d'actors temperadíssim, cadascú refrenat o histriònic en servei dels respectius personatges. Un privilegi de planter amb un Marc Rodríguez bufonesc des del patetisme, un contundent Andreu Benito, emotiu Joan Carreras, eloqüents Andrew Tarbet i Oriol Vila i un Ramon Madaula contingut i efectiu que centra la tensió de les trames sense despentinar-se. Una obra, en definitiva, divertida i accessible, plena d'encert i solatge.

La partida (Dealer's Choice) de Patrick Maber. Direcció Julio Manrique. Teatre Romea fins el 10 d'agost.


dissabte, 2 d’agost del 2014

SHAKESPEARE A LA FRESCA


Calor i natura afavoreixen Shakespeare, realcen el to festiu i alegre de les seves comèdies. Aquest és l'experiment repetidament demostrat, estiu rere estiu, pels Parking Shakespeare, companyia avesada a l'aire lliure que cada juliol, bastint el que és ja una de les tradicions més entranyables de l'escena estival, ens munta un clàssic del bard anglès al Parc de l'Estació del Nord.

Entre els mecanismes del ritual, s'estableix que cada temporada es convidi un director diferent a dirigir la paradeta, i enguany ha estat el torn d'Israel Solà, responsable d'alguns dels espectacles de La Calòrica que tant ens han agradat. El condicionat, però, és que la companyia mantingui el seu estil despullat, directe i límpid, cosa que, afortunadament, roman a cada nova proposta amb resultats cada cop més precisos.

Amors naturals o esperonats; fingiment, enganys i els paranys que a les relacions interposa l'enveja o la malícia. Tant la història de Molt soroll per res com la profusa xarxa de personatges resulten entenedores gràcies al precís treball dels trets que aborden els actors. La versió, conservant el necessari punt de barroca estilització, aposta per mostrar-se comprensible i popular, cosa que engresca el públic, que és l'objectiu.

Encara queden dues funcions d'aquesta entranyable delícia que és el Molt soroll per res, aprofiteu-les, feu-vos un favor teatral i, recordeu el consell de sempre, porteu coixí (les grades de pedra no són tan benignes com la sensació que deixa l'espectacle).


Molt soroll per res, de William Shakespeare. Dirigida per Israel Solà, cia Parking Shakespeare. Parc de l'Estació del Nord fins el 3 d'agost.

dissabte, 26 de juliol del 2014

TESTIMONI EXEMPLAR

La realitat invadeix l'escenari en aquest documental teatralitzat que ens explica en primera persona el periple de Nadia Ghulam, una nena afganesa que, després de quedar greument ferida i mutilada durant la guerra civil que va seguir a la retirada soviètica, es fa passar per un noi per tal de poder treballar sota les intransigents normes del règim talibà. Durant quasi deu anys, Nadia va interpretar el paper del seu germà mort fins que, després d'una altra guerra, la que va seguir a la caiguda de les Torres Bessones, va poder traslladar-se a Barcelona on recupera el rostre i la condició de dona.




Amb la perspectiva que atorga el temps, Nadia Ghulam puja a l'escenari acompanyada dels membres de la companyia La conquesta del Pol Sud (Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer) per simular una entrevista que esdevé, al mateix temps, monòleg, conferència i teatre document. El resultat és emoció pura, que supera les mancances actorals i dramatúrgiques amb bocins de realitat, honestedat i espontaneïtat. Una autèntica lliçó de vida de proporcions quasi litúrgiques, que ens injecta esperança i ens reconcilia amb la condició humana com a concepte oposat a les guerres i el fanatisme.

Nadia, cia La conquesta del pol Sud i Nadia Ghulam. Festival Grec. Teatre del CCCB fins e 27 de juliol.

dijous, 24 de juliol del 2014

INQUIETANTMENT ATRAIENT

Espectacle multidisciplinari que aposta per la recerca de nous llenguatges i tècniques, amb referències visuals i literàries en l'òrbita de Lynch i Bolaño i una atmosfera hipnotitzant i magnètica molt penetrant. Narrativament se'ns mostra difós i discontinu: un grapat curt de petites narracions esbossades ens arriben a través d'enregistraments d'àudio o textos projectats. Els actors, per la seva banda, dibuixen quadres a meitat camí entre dansa, performance i teatre conceptual. Els elements de situació es completen amb un sinistre un paisatge desolat, projeccions de carretera i pluja i uns lluminosos que pampalluguegen formant les diferents combinacions significants de les lletres de Shell (She, He, Hell). El còctel—excloent determinats excessos en les llicències poètiques—funciona i té interès. Caldrà estar atent a la trajectòria d'aquest grup signant anomenat Projecte Nisu. 
Shell de Projecte Nisu. Direcció Albert Boronat i Nicolas Chevallier. Festival Grec. Mercat de les Flors fins el 27 de juliol. 

dissabte, 19 de juliol del 2014

PATERNITATS BASTARDES


La gran bellesa plàstica i profunditat de molts dels quadres proposats per Vader ens penetra i somou. No es pot negar el domini complet de totes les tècniques empleades en la seva construcció (dansa, interpretació, cant), així com la innovació en la seva utilització. No obstant això, la combinació entre humor surrealista, patetisme i un pessic de frivolitat aplicat a certs moments en essència commovedors llasten l'assaboriment. Qüestió de sensibilitat. 
 
 
Vader, cia. Peeping Tom. Direcció Franck Chartier. Festival Grec. Mercat de les Flors fins el 18 de juliol.

LA MARE DE DÉU PAGANA


Ens trobem la Mare de Déu que viu els seus últims dies mig presonera del fanatisme dels deixebles del seu fill, amagada també del món que persegueix la jove fe cristiana. Al retir forçat de l'illa d'Efes, turmentada pels records dels episodis viscuts i per la versió parcial dels fets que s'hi vol transmetre, es deixa endur per la fe dels seus nous veïns grecs. Al temple, compra una figureta d'Àrtemis, deessa local de la fecunditat i la natura. La persona que està a punt de convertir-se en mite acarona la divinitat pagana que en pocs segles substituirà, idolatra la part més primitiva del culte a la fertilitat: els grans pits, la maternitat pura sense el constrenyiment de la imposada puresa patriarcal. És una de les imatges més belles de l'espectacle El testamento de María, que il·lumina amb la seva colpidora interpretació la sempre remarcable Blanca Portillo.


El que veurem després, passat el joc de mirall entre la deessa pagana i la verge cristiana forçada a ser-ho, és una nova narració dels fets ja coneguts: la resurrecció de Llàtzer, les noces de Canà, la crucifixió. El punt de vista s'inscriu en la mera fabulació especulativa apòcrifa, amb una intenció sacrílega i transgressora destinada a provocar més que a reflexionar. La humanització de Maria passa per moments d'ira, de covardia, de foscor. La fantàstica ambientació i les imaginatives solucions de vestuari de Mercè Paloma no són suficients per aixecar l'interès per una història massa suada i un punt de vista gens enriquidor. Sort de la presència de Portillo, ella sola aconsegueix que pagui la pena.

El testamento de Maria de Colm Tóibín. Direcció Agustí Villaronga. Amb Blanca Portillo. Capella del MACBA. Festival Grec fin el 20 de juliol. 

dijous, 3 de juliol del 2014

TEATRE QUE RAJA PENSAMENT

L'esperat retorn d'Ivo van Hove al Festival Grec després de les aclamades Tragèdies romanes no va decebre. Se'ns presentava de nou un espectacle brollador de llargària considerable, quatre intenses hores en aquesta ocasió. The Fountainhead conserva un cert gust per l'estètica racionalista en els decorats, un sentit de la narració encavalcat que prescindeix d'elements superflus i un ponderat ús de recursos audiovisuals i música en directe que arrodoneix la personalitat de la proposta. 

Pel que respecta a l'argument, The Fountainhead roman fidel a personatges i essència tant de la novel·la com del film homònim. Howard Roark és un arquitecte entestat a defensar les seves idees com a creador i la seva particular interpretació de l'estètica moderna. Això li valdrà el rebuig global dels diferents actors d'una societat que no tolera els individus insubornables ni les personalitats indiferents al control que dicten les majories. 

Ivo van Hove, lluny de presentar resistència, navega sense complexos per aquest discurs apedaçat de clixés del liberalisme més instrumentalitzat per la Guerra Freda. Roark i el seu superego són heroi i màrtir d'una causa a la qual, fins i tot, se li concedeix la vènia d'un discurs final d'apologia de l'individualisme (antítesi de l'humanisme, causa de tots els mals socials) que més que un epíleg es llegeix com una provocació destinada a encendre el debat intel·lectual entre les classes benpensants d'una Europa tradicionalment reticent a semblants guisats.

Triperia ideològica a banda, The Fountainhead és un espectacle superb, un mecanisme rodant quasi perfecte si excloem alguns passatges d'una segona part que es fa massa feixuga per l'allargassada de certes trames. Cal veure'l igualment, recordem que el Grec és una de les poques ocasions que ens permeten als barcelonins gaudir de grans noms de l'escena internacional.

dijous, 19 de juny del 2014

THRILLER POÈTIC


Cels ens situa a l'interior d'un thriller d'espies, una trama que en cru ens recorda la sèrie Homeland, amb un equip d'elit que tracta d'impedir un imminent atemptat terrorista. Hi ha també un enigmàtic suïcidi, endevinalles encriptades i una pintura que, com passa al bestseller El codi Da Vici, dóna la clau al misteri.
Sota aquesta cortina maintream, Mouawad amaga el seu text més pretensiós, i no dubta a vincular-hi el pes de la història, dels morts de totes les guerres del segle XX, la responsabilitat cosmogònica de la paternitat, el sentiment universal de l'existència compartida i el manllevat sentit de la identitat personal. Deu n'hi do!

Davant del cabalós torrent discursiu, la companyia i la direcció d'Oriol Broggi reacciona amb modes de gran producció, passa amb nota els reptes tècnics o de ritme i només la direcció massa afectada d'alguns actors aparta el muntatge de l'excel·lent. Cels reforçarà l'opinió de mouawadistes i detractors però, igualment, s'ha de veure, és tot un gran repte superat a ca la Perla 29.

Cels de Wajdi Mouawad. Direcció Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya.


divendres, 6 de juny del 2014

UN TIPUS QUE ES VESTEIX


Inquietant barreja de disciplines on el moviment i la paraula rellisquen entre els meandres d'un univers resclosit i pertorbat. Introspectiu fins a la malaltia, el personatge protagonista de elhombreVisible ens intenta arrossegar cap el seu món de lògiques desficaciades, d'olor a vell, d'explosions incontrolades d'entusiasme extravertit per a, tot seguit, recaure en el ritual de la misantropia. elhombreVisible és un monòleg sobre un personatge que es vesteix durant una hora, que es prepara per sortir al món, que per la mateixa peculiaritat dels seus raonaments poeticoinconnexos pot crear simpaties aferrissades o un rebuig insuperable, una mena d'Ignatius J. Reilly dels nous llenguatges escènics. En resum, lloable treball físic i expressiu de David Climent no apte per a la gran majoria del públic que busca espectacles convencionals.

elhombreVisible de loscorderos.sc. La Seca-Espai Brossa fins el 22 de juny.

FAMILIARS BOGERIES


Superbs. El conjunt d'actors que formen el repartiment d'El loco y la camisa ens deixen amb un pam de nas, desborden amb el seu control de les emocions, amb el domini de les pauses i els silencis, amb la complicitat o incomoditat que generen les escenes íntimes d'aquest espectacle de les distàncies curtes. El loco y la camisa és un exemple avantatjat del millor teatre argentí, que s'ancora novament en el nucli desestructurat d'una família humil i deforme, com l'hem vista altres vegades a l'obsessiu divan escènic de Daulte o Tolcachir. Una joia, en definitiva, per gaudir de prop; i és per això que recomane evitar la grada esquerra del Romea (disposició reaprofitada de l'anterior muntatge) a risc de perdre's el ventall d'expressions i reaccions de l'escena final, traca catàrtica d'aquesta faula d'un boig massa lúcid. Advertits quedeu.

El loco y la camisa
de Nelson Valente. Teatre Romea fins el 22 de juny. 


divendres, 16 de maig del 2014

WINNIE FOREVER


L'optimisme desbordat de la inoblidable Winnie de Samuel Beckett aterra per segon cop a Barcelona aquesta temporada. Ja vam subratllar l'encert del Tantarantana a l'hora programar el muntatge dels valencians Carme Teatre a principis de setembre. Ara, tornem a estar de magnífica enhorabona per la nova adaptació que al Teatre Lliure de Gràcia ha unit el talent més detallista del director Sergi Belbel amb les capacitats més enlluernadores de l'actriu Emma Vilarasau.


I és que som molts els que considerem a Vilarasau una actriu especialment brillant en els extrems, és a dir, en aquelles situacions on es fa necessari un paroxisme de sentiments que aixeque fins al límit la tensió emocional d'una peça. Amb la riuada de registres que atresora la nova Winnie de Vilarasau se'ns obliga a pujar a una muntanya russa d'emocions que no deixa treva, que abraça en la contagiosa alegria i, tot seguit, enfonsa en la decepcionant mediocritat d'un desolat microcosmos desèrtic i sense horitzó.

El personatge protagonista del quasi total monòleg, com ja és conegut, apareix parcialment soterrat en diverses fases. Una desconcertant i rutinària anomalia tant textual com actoral que obliga a concentrar els recursos del cos i el simbolisme del grapat curt d'objectes en escena. Limitacions esmolades, el muntatge i el text suren en tota la seva plenitud. Encert rere encert (la punteria de la llum, l'atmosfera sonora del segon acte, l'ús ponderat del simbolismes), Els dies feliços són ara de la cartellera mentre es programi aquest clàssic modern de mil assaborides lectures.

PD d'advertència: Vam assistir a l'assaig general del dia 14 de maig. És possible que el muntatge encara remuntés algun encert de cara a l'estrena final.

Els dies feliços de Samuel Beckett. Direcció Sergi Belbel. Treatre Lliure de Gràcia fins el 15 de juny.

dijous, 1 de maig del 2014

ELS DUBTES I EL DOGMA


Un personatge irromp a platea per interrogar el públic sobre l'aparença de Déu. Aquesta és la primera pregunta d'una peça farcida d'intensos debats, que s'eixampla i creix en diverses direccions i que acaba per llançar més qüestions que respostes. Entre els seus encerts més destacats figura la incorporació d'un resum esbossat del Llibre del gentil de Ramon Llull, obra de més de 700 anys que es recupera com a teló de fons d'una altra història central.




Una investigadora que prepara un treball sobre el Llibre del gentil de Ramon Llull troba feina com a assistent d'una aïllada comunitat de científics. La pau dels tres homes es veu torbada per la presència femenina i pel qüestionament que s'hi planteja als valors dominats del grup. La investigadora, com el gentil del llibre de Llull, acaba enfrontant els tres homes que representen i simbolitzen les tres religions monoteistes, afegint el debat de la inqüestionabilitat de la ciència que representen com a investigadors.

Lluny d'acotar l'abast de les reflexions, el joc entre les dues històries i els debats que planteja Helena Tornero es disparen a cada nova escena i diàleg, una càrrega que acaba passant factura a una narració central plena de meandres, molts d'ells no ressols. Una peça, sens dubte, molt ambiciosa que ens obliga a reflexionar sobre les diferències entre les persones a partir dels dogmes, els idiomes o les fronteres. 


Sots l'ombra d'un bell arbre d'Helena Tornero. Direcció Marta Pazos. Tantarantana Teatre fins l'11 de maig.
 

dimecres, 30 d’abril del 2014

REFERENTS NO TANT LLUNYANS


Oriol Broggi s'acosta a un text clàssic xinés del segle XIII. Els referents ens poden resultar molt llunyans però en realitat el viatge no és tan llarg. I no ho és perquè Broggi ha muntat la peça com si es tractés d'una obra més de Shakespeare o Sòfocles, abordant el muntatge des d'un enfoc merament textual i prescindint de tot el component simbòlic, plàstic o gestual tant propi del teatre oriental. Espases i honor, bons i dolents, venjances i venjadors es succeïxen a escena vestits d'eixe minimalisme ornamental tan propi del director. Una pièce bien faite en la que destaquen un planter d'actors brillants. 

L'orfe del clan del Zhao de Ji Junxiang. Direcció Oriol Broggi. Teatre Romea fins el 4 de maig.

dijous, 17 d’abril del 2014

CIRC EN CONSTRUCCIÓ


Una de les condicions fonamentals d'un espectacle de circ és la sorpresa. En aquest sentit Secret de Johann Le Guillerm compleix el seu objectiu. El personatge i el seu món poètic se situa a meitat camí entre el funambulista, l'escultor i el performer. Estructures de fusta s'aixequen i es desplomen davant dels nostres ulls; ferros retorçuts, lletres que es transformen en números o un sorprenent tornado formen la resta del corpus de l'espectacle. Un material, sens dubte, molt original, tant en el tractament com en l'execució de les tècniques, però que requereix un ritme lent i pausat de construcció i execució que acaba passant factura a l'espectacle. 

Secret de Johann Le Guillerm. Mercat de les Flors fins el 21 d'abril.

divendres, 11 d’abril del 2014

CATARSI

Ressenya publicada  Recomana.cat

Teatre veritat podria ser una de les etiquetes aplicables a aquest sensacional Llibert que han tingut l'encert de rescatar per a noves funcions a la Biblioteca de Catalunya. Precisar, però, que qualsevol intent de classificar aquesta obra resultaria estèril.
 

Estem davant d'un emotiu muntatge basat en fets reals que tracta un tema duríssim (l'eutanàsia per a nadons) però que no renuncia a l'humor, tot convidant-nos a pujar a una muntanya russa d'emocions d'imprevisibles conseqüències. Esborronadors sentiments es barregen amb el punyent debat ètic, presentat de forma directa i sense complexos, que pot i deu despertar suspicàcies però que presenta l'encert de no caure en cap moment en el sentimentalisme gratuït ni en l'exposició naïf dels fets. Una experiència increïblement humana, que es complementa amb el torrent energètic de les interpretacions i amb la força musical del rock descarnat de Mürfila.

Cal veure Llibert, s'ha de gaudir com el que és, un dels muntatges més corprenedors que hagi donat mai el nostre teatre. Porteu, això sí, mocadors en quantitat, la veritat d'aquest muntatge colpeix en tots els sentits.

Llibert de

dimecres, 2 d’abril del 2014

NOU 'ENTREACTE' DIGITAL

http://www.entreacte.cat
El passat dia 27 de març, coincidint amb el Dia Mundial del Teatre, estrenàvem un projecte llargament covat i engrescador. Es tracta del nou espai web de la revista Entreacte. 

La pàgina és fruit del procés de renovació que està experimentat la publicació i va començar amb el relleu en la direcció de l'edició impresa protagonitzat per Carme Tierz, una transformació que culmina ara amb el nou portal web que jo mateix conduiré.

L'Entreacte és una revista que atresora vint-i-cinc anys de servei a la comunitat dels professionals del teatre i l'audiovisual. Editada per l'Associació Actors i Directors, en aquesta nova etapa continuarà mantenint els criteris d'especialització sense deixar de tractar temes i personatges d'interès general.

I res més, convidar-vos a que feu una ullada tant a la pàgina (www.entreacte.cat) com a les xarxes socials (Twitter i Facebook) que us mantindran informats de totes les novetats i els continguts que anirem actualitzant. Bont vent i barca nova!

dimarts, 1 d’abril del 2014

CAPA I ESPASA


Dins la memòria col·lectiva reposa un gènere que durant segles va captivar els espectadors de teatre. Parlem de les obres de “capa i espasa” entre les quals El caballero de Olmedo ofereix un patró modèlic. Trobarem la sort escaient de nobles herois, virtuoses dames enamorades, dolents ressentits i còmics servidors de motivacions picaresques. 


A més d'arquetípica, aquesta obra del Lope de Vega més comercial brilla per la sonoritat del vers i per una estructura límpida de reminiscències tràgiques. Lluís Pasqual ha trobat el punt de lirisme dins l'esquema, l'essència festiva de la representació, ha creat un muntatge que evita l'embalum, que dóna protagonisme a la paraula i que requadra l'essència més castissa aportant un toc de flamenc. 

Una recomanable creació, en definitiva, de la qual hom surt lamentant que els escenaris catalans tinguin tan arraconat el teatre clàssic castellà. 

El caballero de Olmedo de Félix Lope de Vega. Direcció Lluís Pasqual. Kompanyia del Lliure i Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico. Teatre Lliure fine el 13 d'abril.

dijous, 27 de març del 2014

REPRESSIÓ SEXUAL ANGLESA


La moral i la sexualitat de l'Anglaterra victoriana i la contemporània es juxtaposen en aquest díptic de Caryl Churchill, dues peces separades per un entreacte que expliquen de forma molt fragmentada els impulsos afectius, la hipocresia i els valors socials de dues èpoques aparentment distanciades. D'aquesta manera, trobem una primera part on el matrimoni, els fills o la pàtria colonial, amb les seves corresponents repressions, cobren un protagonisme que es veu textualment superat a la segona meitat per l'alliberament sexual dels nostres dies. Dos exemples de societat que busquen les arestes i els extrems per situar-nos davant d'un mirall de grotesques conseqüències. 

La companyia Teatre de l'Enjòlit i la direcció de Glòria Balañà ataquen de forma directa i valent el text, mirant de superar l'excessiva fragmentació de les escenes amb un trànsit trepidant d'entrades i sortides que per moments evoca el ritme d'un videoclip. El joc atrapa, més a la primera part que no pas a la segona, quan l'espectador ha de tornar a bastir un nou mapa de personatges i situacions que atabalen la concentració. El planter d'actors ajuda amb construccions precises a atrapar el sentit i les contradiccions dels personatges. Destaca l'autoritat d'Elies Barberà al paper de Clive, cap de família victorià, o Arnau Marín, contenció d'esclau negre a punt d'esclatar. 

Obra ambiciosa, en definitiva, d'una gosadia i procacitat que la fan mereixedora d'una oportunitat. Fins el 13 d'abril a la Sala Beckett.

El setè cel de Caryl Churchill. Direcció Glòria Balañà. Companyia Tetre de l'Enjòlit. Sala Beckett.

dilluns, 24 de març del 2014

LA MODA PINTER


El teatre de Pinter sembla inspirar els creadors catalans. Si a principi de temporada ens quedàvem bocabadats amb la sensacional Terra de ningú dirigida per Xavier Albertí al TNC, ara un trio protagonista iguala o supera el magnífic treball de Josep Maria Pou i Lluís Homar del teatre de les Glòries. 


En aquest cas, L'encarregat ens torna a servir una situació típicament pinteriana, a meitat camí entre el naturalisme i l'estranyament, on el diàleg es serveix d'un profund coneixement de l'ànima humana per desemmascar els jocs de poder, petites relacions de quotidianitat que són extrapolables a qualsevol ambient imaginable. 

La direcció de Xicu Masó li troba el punt d'humor necessari al text i a les situacions, lubrifica els referents localitzant la trama a Barcelona i tempera un magnific trio protagonista: superb Marc Rodríguez, descomunal en tot el seu recorregut dramàtic Albert Pérez i sense paraules el treball de Carles Martínez, una de les més completes interpretacions vistes aquesta temporada, una contenció esborronadora que mereix tots els premis possibles. 

L'encarregat de Harold Pinter. Direcció Xicu Masó. Teatre Lliure, Espai Lliure fins el 16 de març. 

dijous, 20 de març del 2014

PERIODISME DE CACAUS I TRAMUSSOS

Els amics de la revista valenciana Lletraferit m'han demanat una col·laboració i els he lliurat un opuscle xovinista dedicat al meu poble. L'article i la resta de la molt interessant publicació es pot comprar a través de la pàgina web de l'editorial i també a quioscos escollits de la capital del Túria. 

Així mateix, aquest dissabte a les 12 del migdia tindrà lloc la presentació del número al bar la Murta (carrer de la Murta, 14) del barri de Benimaclet. Dins del format Lletravermut, han promés que hi haurà vi d'honor, cacaus i tramussos. Ovella que bela perd bocí.

divendres, 14 de març del 2014

"RIGOLADA" AMB BOLAÑO, MICROS Y PISTOLES


Per fer una obra de teatre “modern” cal ficar-hi projeccions, violència, detonacions de pistoles de fogueig, sexe-drogues-i-rock&roll, un ritme atropellat, una narrativa discontinua i, per suposat, micros de peu per cantar o per introduir tota mena d'aparts, salts narratius, d'espai o digressions diverses. No fa massa temps, a Barcelona, aquest tipus de teatre rebia el nom de “rigolada”, un estil que en essència beu d'altres directors europeus que també al seu moment van ser anomenats “enfants terribles”. Fèlix Pons és un digne continuador. 

Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, relat primerenc de Roberto Bolaño escrit a quatre mans amb Antoni García Porta, entra com un guant en aquesta manera de explicar històries. La fugida endavant de la parella d'assassins enamorats de la violència i la literatura sap trobar la seva lògica interna entre la frenètica successió de cançons dels The Doors, assalts armats i escenes de desfici al voltant de l'únic llit que forma el gruix de l'escenografia. 


L'exercici de dramatúrgia és encomiable, així com l'energia constant dels intèrprets, un Nao Albet que es mou com el peix a l'aigua en aquesta mena de muntatges i Clàudia Benito, que resulta perversa i sensual, malvada i emotiva, de presència captivadora. Conforme el muntatge agafi més rodatge i ritme aquesta partitura de cadència fílmica brillarà encara més. Obra no apta per a pusil·lànimes. 

Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce de Roberto Bolaño i Antoni Garcia Porta. Direcció Fèlix Pons. Teatre Tantarantana fins el 30 de març.

dimecres, 12 de març del 2014

EL MODEL IRLANDÈS


A hores d'ara, queda poc per destacar de la genial Traduccions/Translations en aquesta darrera setmana d'exhibició a la Biblioteca de Catalunya. S'ha remarcat l'avinentesa de la lectura catalana del tema, el estatus de diglòssia de l'Irlanda del XIX, la imposició institucional de l'anglès per sobre del gaèlic, origen del conflicte que, com sabem, acaba amb la pràctica extinció social d'aquest últim. El tractament de la qüestió es fa de forma ordenada i argumentada, amagada darrere de les motivacions personals dels protagonistes, per la qual cosa s'agraeix l'intent de fugir en la major part de l'obra de posicions massa maniquees.


La vessant més humana de l'argument (històries familiars, de poder, amoroses) està realçada pel conjunt de brillants construccions de personatges. A destacar un sentenciari Ramon Vila, l'histrionisme commovedor d'Oscar Intente i un Albert Prat que atrapa l'atenció per la seva trasbalsadora i detallista construcció del rol protagonista. Només el però de la llargària, en menys temps, eludint potser l'entreacte i escurçant algunes escenes, es podria haver explicat el mateix. Imperdible, en tot cas, i queden ja poquíssimes entrades. Només fins divendres. 

Traduccions / Translations de Brian Friel. Direcció Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya fins el 14 de març de 2014.

dimarts, 11 de març del 2014

ESSÈNCIA LORQUIANA


No resulta senzill temperar un text com Doña Rosita la soltera o el lenguage de la flores. En primer lloc perquè l'argument d'aquest drama costumista escrit per Lorca el 1935 pot resultar-nos, a ulls de 2014, desfasat i carrincló. Voldríem pensar que als nostres dies no es relega socialment les dones sense parella, ni el seu periple sentimental agafa tints tan tràgics. Descartada la contemporització o la posada en escena arqueològica, resta espai per a una encertada tercera via, la de Joan Ollé.

El director ha ideat una Doña Rosita per al TNC altament estilitzada i preciosista, amb una escenografia i moviment més propis d'un espectacle d'òpera, amb música, transicions i canvis d'espai d'un lirisme molt marcat. Tot aquest component d'irreal atemporalitat contribuïx a fer surar la part més perdurable de la peça, la inabastable bellesa poètica dels diàlegs, de les imatges, de l'estructura mateixa del text, un univers delicat, sensual i èpic inequívocament lorquià. 

Tot aquest artifici, però, triga una mica en agafar volada, en trobar el seu ritme i la seva lògica interna. Per això, la primera part és la que resulta més feixuga. També incideix en aquest sentit algun desencaix de repartiment. L'artefacte, afortunadament, accelera a la segona part, sobretot als moments musicals de la tertúlia de dones, i ja resulta penetrant en la foscúria del tercer i últim acte. Un muntatge, en definitiva, que ens deixa amarats de Lorca, que aconsegueix ressaltar les virtuts perdurables d'un text delicat i exquisit.

Doña Rosita la soltera o el lenguaje de la flores de Federico García Lorca. Direcció de Joan Ollé. Al TNC fins el 6 d'abril de 2014.

divendres, 7 de març del 2014

MUSICALS GENERACIONALS


Que l'actual situació social dóna per a un musical ja ho sabem tots. Si ha de ser un drama o una comèdia ja és una elecció dels creadors. Xavi Morató (text) i Gerard Sesé (música) opten per aquesta última opció, i fan saltar les etiquetes de la correcció política ja des del títol, batejant a la suposadament “perduda” com, directament, Generació de merda.

L'espectacle comença encadenant una sort d'encertats gags musicals al voltant de la misèria i problemes quotidians dels joves del nostre temps (atur, precarietat, incomunicació malgrat les tecnologies). Entre el repartiment destaca un folgat Marc Pociello que treu el millor registre còmic, efusiu però controlat tant en veu com en gestualitat. 

D'aquesta manera, entre gags sobre WhatsApp, entrevistes de feina, supervisors esclavistes però enrotllats, tendes de pakistanesos i la relació amorosa que no pot faltar a la cita, el muntatge aconsegueix mantenir l'interès i la gràcia. Fins i tot alguna de les melodies s'encomana. Ja en la segona part, però, l'argument abandona la versemblança, s'entrega al deliri de sèrie B i fa visibles certes dificultats a l'hora de tancar les trames de forma imaginativa. No tot s'hi val. 

Generació de merda de Xavi Morató i Gerard Sesé. Programació d'adults del Jove Teatre Regina, fins el 13 d'abril.

dijous, 6 de març del 2014

MOUAWAD DESCOLORIT


Wajdi Mouawad ha conquerit l'altaveu dels mitjans i l'estima del públic. Èxits teatrals com Incendis avalen l'expectació que genera l'autor i ara també director i intèrpret d'aquest Seuls. Estem davant d'un monòleg teatralitzat on sura tota la força poètica de l'univers del libano-quebequès, inclòs el seu tema capital, la recerca de la pròpia identitat.


Malgrat tot, l'establiment del torrent narratiu arrossega certa manca de ritme, una certa lentitud. Tampoc les dots interpretatives de Mouawad aconsegueixen conjurar el torrent emocional que requereix el senzill argument. D'aquesta manera, quan l'obra fa un triple salt mortal des del realisme inicial a l'exercici de plasticitat que recorda Paso doble de Nadj i Barceló, els nexes comunicants són massa precaris com per produir l'exaltació de la bellesa que intenta atrapar.

Per tot això, segurament aquest Seuls no es recorde com el millor text dramàtic de Mouawad. No obstant això, la combinació i la sorpresa dels elements de la posada en escena no deixa de tenir el seu interès. Els fans gaudiran igualment.

Seuls de Wajdi Mouawad. Teatre Lliure, del 27 de febrer al 2 de març.
Twitter Delicious Facebook Digg Stumbleupon Favorites More

 
Llicència de Creative Commons
Retaule de Meravelles de Retaule de Meravelles està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons