Gran Adaptació

-En contrapartida a l'anterior post, hui toca destacar una obra estrenada també aquesta setmana encertadament exel·lent en matèria d'adaptació. I és que si hi ha un veritable geni català en aquesta matèria és sense espai al dubte Marc Rosich. Recorde ara, per posar només alguns exemples, Don Carlos i el Tirant lo Blanc amb Calixto Bieito o Mort de dama amb Rafel Duran, totes elles valentament arriscades. Peces que més d'un purista criticaria per allunyar-se de l'estructura dels originals a cop de reubicació de recursos, però propostes sòlides totes elles amb una idea ferma sempre acompanyada d'una intencionalitat; treballs que ultrapassen tots ells el talla i enganxa covard i asèptic.

L'últim d'aquests encerts es va estrenar dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional. Es tracta de l'adaptació de la novel·la de Maria Barbal Pedra de tartera. Qui millor que Rosich per donar-li forma dramatúrgica a un text íntegrament narrat en literària primera persona, que al capdavall esdevé una autèntica obra de teatre amb diàlegs precisos, situacions perfectament acoblades de l'estructura original i personatges dotats d'una entitat sòlida i versemblant. Amb aquest desenvolupament de recursos pròpiament escènics la funció camina per ella mateixa, sense perdre la força i la profunditat de la matèria primera.

La intenció d'encabir el gruix de la novel·la i tot el seu temps narratiu (la vida entera de la protagonista) en la comercialitat de les dues hores fa per moments espesa la narració dels esdeveniments, amb sobtoses metamorfosis dels protagonistes en adults o resums minutats d'anys de patiments, obstacle que es venç a força de ritme i solucions imaginatives en les transicions, sense ni tan sols abusar massa del sovint recurrent recurs de l'apart. I, finalment, destacar un últim gran encert: la voluntat acurada de portar a escena la parla pròpia de la varietat lingüística del Pallars, una càrrega de treball extra en els muntatges que resulta infinitament agradable tant a les oïdes dels espectadors com a l'higiènic funcionament d'un teatre que es vol dir Nacional.

Lectura Dramatitzada

-L'exili representa viure amb el cor dividit, i en el meu cas la divisió és doble perquè una part ben considerable de la meua biblioteca es troba sud avall, a ma casa de sempre d'Alcoi. La manca d'espai és la principal raó de la partició, clar. Hui precisament trobe a faltar la meua còpia d'El quadern gris, aquella profusament subratllada i anotada que vaig acabar a Londres i que no sé on ni quan es va mullar fins adquirir un aspecte arrufat i descuidat, al·lusió metonímica a l'autor, sens dubte.

Aquesta ànsia possessiva me la va provocar la contemplació de l'espectacle de Joan Ollé sobre l'obra mestra de Josep Pla que ahir es va reestrenar al Romea. És ben normal que un bon muntatge de teatre basat en un llibre ens torne a despertar el desig de llegir-lo, però no, aquest no és el cas. Més aviat al contrari, el muntatge sobre El quadern gris ens espenta a tornar a l'original per desfer-nos de la simplificació interpretativa en la que cau l'adaptació. Ollé no aixeca cap idea sinó més aviat ens presenta una successió veloç de fragments del dietari en els quals tres personatges (Pla jove, vell i...?) s'acosten superficialment a les situacions, ambients i personatges descrits.


Supose que no és gens fàcil encabir 800 pàgines en dues hores de funció, no ho dubte pas. Però quan s'aposta per una posada en escena tan eixuta s'ha de parar compte en què és el que volem transmetre. Optar per la lectura resumida en veu alta de l'original (amb quatre o cinc defectuosos enregistraments sonors d'entrevistes amb l'autor afegits) o bé és una presa de pèl o bé no és teatre. La literatura, i més els llibres de Pla, es gaudeix realment amb els ulls, amb la ment. Si Pla haguera volgut ser llegit en veu alta s'hauria fet poeta, no prosista.

Tampoc no crec en les virtuts pedagògiques que pot tenir una representació d'aquestes característiques. Tal i com ja va passar amb l'infumable represa dels versos d'Espriu, la no proposta d'Ollé desvirtua els originals, allunyant al públic de la necessària relació d'intimitat. Qui no estime i conega els originals—pense ara en les funcions escolars—eixirà escaldat davant del mur impenetrable que s'alça entre públic i escenari. Coses que passen quan es tracta fer passar una rajola pel cap d'una agulla. Teatre i literatura no són el mateix idioma, unir-los sense destil·lació té un nom: lectura dramatitzada.

El Sarcàstic Bes de La Mort

Mort de dama de Llorenç de Villalonga. Adaptació de Marc Rosich i Rafael Duran. Direcció: Rafel Duran. Intèrprets: Mercè Arànega, Eva Barceló, Llum Barrera, Miquel Bordoy, Jaume Comas, Aina Frau, Rodo Gener, Sàskia Giró, Margalida Grimalt Reynés, Nies Jaume, Àurea Márquez, entre d'altres. Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita. 28 de gener de 2009.

-No seré ni el primer ni l'últim a escriure que la nova adaptació teatral de la novel·la de Llorenç Villalonga Mort de dama és un dels millors muntatges de la temporada barcelonina. Amb una clara relació temàtica, Ricard Salvat (responsable d'altra versió escènica de Mort de Dama l'any 1970) adaptava a començaments de temporada de forma eficient el Mirall trencat de Rodoreda. Ara, Marc Rosich i Rafael Duran agafen per les banyes el declivi de la burgesia de començaments de segle XX i, salvant les diferències geogràfiques i literàries, radiografien els trets d'una aristocràtica família de Palma. Però a diferència del que passa en Rodoreda, Villalonga realitza, fins i tot amb punts argumentals de coincidència, un retrat àcid i sarcàstic dels valors d'una classe social que desapareix, i ho fa sense cap admiració, des de l'esperit crític de la contemporaneïtat i prescindint de l'embafosa càrrega nostàlgica per la pèrdua d'un temps millor.

La il·lustre hereva d'una nissaga aristocràtica mallorquina agonitza al llit. La seva cort assetja la moribunda buscant les engrunes de la seva exhaurida fortuna. La desfilada d'indesitjables personatges funciona com a paròdia d'una societat que agonitza, d'una Mallorca en transició cap a un nou món turístic i colonitzat que li succeirà. L'encertat to de la posada en escena transfigura l'argument de forma molt convincent en una enorme sàtira no exempta de moments poètics colpidors com la passejada de La Mort per l'escenari. Les subtrames, ben tractades i en sospesat equilibri amb l'argument central, funcionen a mode de puzle calidoscopi que contribueix a la lluentor del resultat final.

Rosich (contemporani rei Mides) i Duran han donat en el centre de la diana, també Rafael Lladó (escenografia en el seu punt amb l'encert del llit central que presideix els quadres, i que desapareix quan cal), i César Olivar i Ángel Vilda (el vestuari retrata l'època i al mateix temps contribueix al efecte paròdic). Entre els actors, sobresurt en la piràmide social la Mercè Arànega histriònica i moribunda, l'equilibrat contrapunt a tanta farsa que dóna Margarida Minguillón en el paper de l'expectant neboda Maria Antònia i Nies Jaume que dona vida a la frustrada poetessa Aina Cohen. Punt positiu, finalment, per a la correcta utilització de la varietat mallorquina en la parla dels actors, un fet estranyíssim en aquestes latituds, tan acostumades a barcelonitzar-ho tot fins a límits criminals.