Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opressió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opressió. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de gener del 2011

Malalties Endèmiques

-Amb motiu de la presentació del senzill i encisador cabaret No te'n riguis de Rimbaud (fins diumenge al Brossa Espai Escènic), els veterans mallorquins Iguana Teatre llançaven a l'aire una d'aquelles qüestions que per molt que se'n torne mai no ha estat resolta: Barcelona hauria de ser el principal aparador del teatre que es fa arreu dels Països Catalans? No ho és, per moltes raons que seria llarg, complicat i dolorós d'explicar.

El cas és que, casualitat o no, les darreres setmanes són especialment promiscues en visites de companyies perifèriques. Acabem de suggerir la proposta dels mallorquins i ja hem tornat una i dues vegades sobre les fèrtils visites valencianes. Ara tocaria parlar de Teatre de l'Enjòlit que, tot i ser una companyia resident a Barcelona, parla al seu darrer espectacle d'un Tema i un País que sense gaires subtileses ens recorda a la Regió del Sud.

Jenny Beacraft, Elies Barberà, Albert Alemany, Marta Montiel i Arnau Marín són Teatre de l'Enjòlit i protagonistes de Corrüptia, una regió de l'Est.

Corrüptia és el títol d'una divertidíssima farsa creada pel debutant xativí Josep Lluís Fitó que, sense massa maquillatge, retracta d'una forma espaterrant i didàctica els ets i els uts de la Gürtel. Camps, Costa o Fabra es transformen en deliris dramatúrgics que serien més propis de l'esperpent de no trobar-nos-els cada dia als diaris o als jutjats. Una proposta pensada i escrita Sènia abaix que el director Carles Fernández Giua resol d'una manera dinàmica, amb el ritme que requereix una sàtira basada en el sovint poc interessant tema de la política. És, pelat i resumit, la versió teatral del Polònia que mai tindrem els valencians.

Però, que no patisquen tots aquells a qui la política valenciana li la bufa. L'obra camina per ella mateixa i els personatges són suficientment consistents. En gran part gràcies a l'intuïtiu treball dels actors. Ben probablement, una imitació dels referents reals hauria empobrit el conjunt. Però no, i el resultat final és bastant rodó. Seguirem la pista d'aquesta companyia (de la qual és membre el també recomanable poeta Elies Barberà) per veure si es capaç de portar més lluny aquest compromís, aire fresc que s'allunya de la repetitiva frivolitat habitual dels dramaturgs i companyies de nova planta. Fins al 6 de febrer al Tantarantana.



Finalment, a mode de postdata cafre, afegir que Corrüptia, una regió de l'Est, obra que acabem de recomanar, ha estat l'enèsima víctima de l'analfabetisme democràtic del PP al País Valencià. L'alcalde Rus, en una de les seues habituals tisorades, va evitar que l'obra es veiés al teatre públic de Xàtiva. No contents amb això, el mateix Josep Lluís Fitó—periodista artífex de la revolució narrativa en les retransmissions esportives de pilota valenciana—ha estat apartat de les seues funcions de presentador dels partits. No cal ser molt intel·ligent per lligar ambdós fets.

El mateix Fitó m'explicava l'altre dia que el més curiós de tot l'afer no són les conseqüències de les represàlies, per altra banda fastigosament previsibles, sinó que la gent, pel carrer, els hi recrimina: però que esperàveu que us arribara amb una obra com aquesta? Gran error de base.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Una Nit d'Òpera

ACTE III
L’espart (estipa tenacissima) és una planta herbàcia perenne el conreu de la qual va estar molt estès al sud-est peninsular fins a la dècada dels seixanta. La seua grogor i duresa són les principals característiques que la distingeixen... Ara recorde, encara que no ho vaig viure; les mans d’un nen, les veig sagnar després de catorze hores al camp. L’espart punxa, l’espart és de les poques coses que creix a l’estepa: fred i gel a l’hivern, flames de l’infern a l’estiu. S’utilitza en la confecció de basquets, cabassos, cadires, cordes, barrets i paper de la millor qualitat... Només pagaven unes miserables pessetes la braçada. L’espart va deixar de conrear-se per falta de mà d’obra, només és possible arrencar-lo amb les mans.
Font: Viquipèdia

ACTE I
Le nozze di Figaro. Commedia per musica en quatre actes. Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra La folle journé ou Le mariage de Figaro de Pierre Agustin Carron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart.
Resum argumental: Estrenada al Burgtheater de Viena el 1786, és una de les òperes més estimades de Mozart. L’acció se situa prop de Sevilla, al Castell Aguas Frescas, propietat del comte d’Almaviva, amb molts dels personatges de Le barbier de Séville. Ja fa anys que el comte s’ha casat amb Rosina gràcies a l’ajuda de l’aleshores barber Figaro, ara al seu servei i a punt de casar-se amb Susana, cambrera de la comtessa.
Font: Programa de mà del Liceu. Le nozze di Figaro temporada 08/09.

ACTE II
Principis de la dècada dels cinquanta del segle XX. Una bicicleta la cadena de la qual era una corda. Quatre hores de trajecte a l’escola. Quan la fam espenta, a ca la iaia. Un rosegó de pa dur que remullat en aigua és la berena perfecta. L’altra meitat se la menja un gos llebrer famolenc que algun dia caçarà alguna cosa.

ACTE IV
Diumenge, 30 de novembre de 2008. Aquesta nit hi ha Liceu, de l’aristocràcia palau. Entre la porqueria, a platea, l’home més elegant de tot el teatre és també el que té les mans més dures. Ara ja ningú no passa fam, però hi ha certes coses que són impossibles d’entendre, car és tard, és ja massa tard.


Twitter Delicious Facebook Digg Stumbleupon Favorites More

 
Llicència de Creative Commons
Retaule de Meravelles de Retaule de Meravelles està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons