XAVIER ALBERTÍ: REPTES DEL SERVEI PÚBLIC

Entrevista publicada al nº184 de la revista Entreacte

Recorre els passadissos del TNC amb la determinació pròpia del seu nou càrrec; quan arriba prop de la porta, apaga el llum que algú ha deixat encès. Xavier Albertí ha fet del màxim aprofitament dels recursos públics el seu mantra, conscient que li toca assumir la direcció de l’equipament teatral més important de Catalunya en època de vaques magres. No obstant això, no pensa renunciar a les ambicioses línies mestres del seu programa, un replantejament profund de la noció de teatre públic i de les seues funcions.

Xavier Albertí al vestíbul del TNC. Foto Andreu Rojas.

Comença una nova etapa al TNC, n’assumeixes la direcció en un temps força convuls.

Exactament. En aquest últim any hem hagut d'assumir dosis de realitat i de contundència que no esperàvem. Però això ens ha portat a transformar el projecte en alguna cosa encara més essencial i necessària, menys superficial, anecdòtica o sumptuària. Ens ha obligat a pensar que els recursos que tenim els hem de fer servir de la millor manera possible i que surti, al mateix temps, un replantejament ideològic profund d’un teatre públic i de la seva funció dins la societat en què vivim.

JAIME ALBÓ

-A la desembocadura del carrer Nou de la Rambla, enfront del Teatre Apolo, flanquejat per la bohèmia del cabaret Bagdad i vigilat de prop per l’estàtua de la llegendària cupletista Rachel Meller, es troba un dels racons més genuïnament glamurosos del Paral·lel, El Rincón del Artista.

Angélica Lliddell

Vuestra ignorancia solucionará los problemas causados por vuestra inteligencia
El año de Ricardo

-Trobar la seua figura desposseïda dels artefactes i les coartades que la cuirassen a escena és topar amb una dona intensament fràgil. Sostenir el tímid equilibri de la seua mirada suposa entendre perquè la vida ha pogut colpir-la tant, al punt de transformar-la en el volcà de patiment teatral que és. Ella, però, reserva la retòrica per al seu públic i de prop juga la carta de l'amabilitat, encara les misèries de la professionalitat amb discreció i s'assegura d'acompanyar cada idea grandiloqüent amb una banal rialla que trenca la solemnitat de la conversa. Al contrari, també, gesticula de forma enèrgica per accentuar determinats trets, ho necessita com un clam, segurament deriva d'aquells anys com outsider en els quals justificar-se era una presó.

Però tot això ja ha passat, ara ja és la Liddell i els crítics d'Avinyó li han penjat medalles. Ella reacciona amb l'entusiasme del guerrer que pujat al turó contempla amb satisfacció els seus nous dominis. I és que alguna rèmora de bel·licisme li deu romandre després d'haver-se criat dispersada per diferents quarters militars del tardofranquisme. Al solatge hem d'afegir els col·legis de monges on va començar a escriure diàlegs amb déu i un ensinistrador passeig per la RESAD que només arriba a titllar de traumàtic. Més productiva, en canvi, sembla que va resultar la seua relació amb la psicologia. I la resta ja és vox populi: animadora hawaiana de Port Aventura, titellaire, passa-gorra al Retiro i altres misèries per pagar el lloguer, a més dels vint anys com a desgastadora insaciable de sales alteratives amb títols com Hysteria Passio, Y cómo no se pudrió... Blancanieves, El año de Ricardo, Perro muerto en una tintoreria: los fuertes o Te haré invencible con mi derrota.

Angélica Liddell neonglowitzada.

Després vindrien els premis, les grans places com el Lliure, el CDN, flors i englantines. Hi ha, però, qui vol veure la contradicció en el procés de beatificació. Ella, en canvi, no s'amaga, s'instal·la als antagonismes com com ho faria l'heroi grec sotmès al suplici dels deus. Tampoc l'amargor de la fel que intenta fer-nos engolir es correspon amb la seua dolça i nasal veu de xiqueta dòcil. L'ombra violada que es dibuixa acuradament sobre les parpelles revela, si més no, coqueteria i ganes de complaure un món que representa injust i criminal, al qual ha jurat venjança eterna. I és que fins i tot podríem dir que es tracta d'una persona vital i alegre quan la veiem relacionar quatre o cinc idees brillants que expliquen un moment de crueltat d'un dels seus espectacles. Sadisme? Poc ho aparenta aquesta dona trencadissa i prima que camina i postureja sempre com arronsada pel fred, una criatura allunyada del clixé de geni turmentat. Els xecs i els besamans són una tensió més d'una cosmogonia situada sempre al límit. Ja transiten les seues obres personatges construïts a través de fragments d'aquesta nova hipocresia de la santificació.

Totes aquestes oposicions anòmales, però, s'esvaïxen davant el públic. Veure-la aixecar el barroc ritual de les seues misèries, mil·limétricament pautat i raonat, representa un encanteri com de vella homilia pagana. Hom sent constantment l'amenaça que provoquen unes accions i discursos situats a peu d'abisme, sembla que la representació haja d'acabar en accident, moral o físic, moviments que pecarien d'infantilisme de no apuntalar-se amb el criteri d'autoritat del seu sòlid bagatge intel·lectual i de la bastarda amalgama de filòsofs i poetes que el revesteixen. Als últims temps, però, Angélica Liddell cada cop s'hi representa més sola, cerca deliberadament l'exageració sublimada del seu patiment, i ens el mostra despullat de tota justificació, com si tot el pes de l'univers que l'angoixa l'espentara a un dramàtic suïcidi literari. No de bades afirma que el teatre és l'única cosa que l'impedeix pegar-se un tret al cap.

Claudio Tolcachir

-Pertany a eixa estirp de directors i dramaturgs provinents d'argentina que fan un teatre que es teatre, que prescindeix d'elements superflus per mossegar l'essència d'un art sempre en crisi però mai mort. Claudio Tolcachir es declara alumne de Veronese, de Daulte, de tota una sèrie de creadors amb ànima d'il·lusionistes que es trauen del barret artefactes farcits de realitat i fantasia, de sentiment i tècnica, de vocació i professionalitat. Tolcachir encara sembla que no es creu tot el que li ha caigut al damunt—les gires, les entrevistes, els grans teatres—i ho viu sense perdre detall. Va començar a dirigir obres al seu propi apartament i la companyia que va sortir d'aquella experiència, Timbre 4, ja quasi ha fet la volta al món. Claudio Tolcachir, en definitiva, s'arrela a una tradició d'homes que encara bufen a les cendres de velles utopies i no recula si algú clava a la taula aquella vella pregunta que encara circula per l'aire de certs teatres de Buenos Aires:

-Pot el teatre canviar el món?

-"Yo creo que sí. Pero no por las obras, por los textos, sino por el hecho del teatro en sí. El teatro es el que puede cambiar el mundo, porque el teatro se enfrenta a un mundo individual, exitista, egoísta y sin futuro donde la gente se pisa las cabezas y el paradigma puede ser un Gran Hermano en el cual la gente se denuncia entre si y no tiene vocación, sólo estupidez tras estupidez y banalidad. El teatro es un hecho colectivo, social, solidario donde todos los integrantes entienden que el bien del proyecto es el bien de todos. Es necesario que vos estés bien en la obra para que me vaya bien, y entonces que el autor esté bien. Y les tiene que importar que todos podamos desarrollar nuestra vocación. Eso es sanísimo para mi. Es un lugar, un recorte del mundo que nos hace mejores a todos los que lo atravesamos y de ahí a los que nos rodean y de ahí a los que vienen a elegir ese mundo del teatro, a verlo. Más allá de los textos en si yo creo que el fenómeno del teatro es el que puede cambiar el mundo.

Tolcachir, Ateneu Barcelonès, 1 de desembre de 2010.

Núria Espert

-Devia ser l'any 1998. Núria Espert arribava a Alcoi per representar al Teatre Calderon Master Class, una exel·lent peça inspirada en els últims dies de Maria Calas que va dirigir de forma extraordinària Mario Gas. Aquells impactants monòlegs interiors, la confluència de les vides de la Espert i de la Calas, l'entrega de l'actriu en una plaça a totes llums miserable; van ser coses que llavors no vaig acabar de comprendre però que em van marcar profundament. Les meues entrades eren força barates i veia l'escenari des de molt lluny. Malgrat tot vaig estar captivat i encisat fins moltes hores després de terminar la funció. Aquell va ser el meu primer encontre amb el teatre amb majúscules, aquella funció va fer un fondo daltabaix en la meua relació amb les arts escèniques.

Reconec que quan em van encolomar l'entrevista a Núria Espert els collons se'm van arrupir. Pública és la seua fama de diva davant la premsa. La forta pedregada que l'oratge capritxos va voler llançar-me just abans de la cita no va contribuir sinó a crear-me un pressentiment de malastrugança. Res més lluny de la veritat.

La Espert s'allotja a un dels hotels amb més pedigrí del centre, a pocs metres de plaça Catalunya. Un hotel que sembla congelat en el temps, un hotel que sembla sortit d'una novel·la huitcentista: fustes caoba, uniformes amb txistera, catifes amb anys i panys. Al rebedor la trobem ja sense l'aura de diva que la persegueix. Es mostra atenta amb el fotògraf, car ja són molts anys davants dels focus. La seua trajectòria abraça alguns dels muntatges més rellevants del teatre a Espanya. Es diu al món de la faràndula que només hi ha una gran actriu cada generació, i la Espert ho ha estat, com en el seu moment ho va ser Margarida Xirgu. I encara es veu, la seua sola presència ja transmet energia, una energia impròpia de l'edat que se li atribueix, benzina d'una arma escènica a punt de disparar-se.

Durant tota la entrevista va saber regalar-me, una rere l'altra, perles, frases rodones i belles, d'aquelles que alcen un article. Em va impactar la seva capacitat per a canviar l'expressió. La sola evocació d'un personatge la feia mutar. Un sol pensament i la seua veu i rostre es transformen de sobte. Aquell dia li tocava el torn a Bernarda Alba, el mític personatge de Lorca, símbol teatral per excel·lència del totalitarisme, a la qual la Espert s'enfronta buscant-li les cuscanelles. D'ací a hora i mitja s'estrena l'esperat muntatge de La Casa de Bernarda Alba que dirigirà al TNC Lluís Pasqual. Al paper de Poncia, Rosa Maria Sardà. Tot plegat amb la intimitat de la Sala Petita. Un dels plats forts de la temporada. Un paper que contribuirà (o no) a eixamplar la llegenda de la Espert.

Ricard Salvat

-Em va sobtar no veure'l la setmana passada a la Casa del Llibre durant la presentació del darrer treball d'Isabel-Clara Simó. Com que Ricard Salvat i l'escriptora eren tan amics jo esperava trobar-me'l allà. Aquella vesprada, però, es va parlar d'ell, es va remarcar, com volent fer-li una prematura homilia, algunes veritats: Salvat havia obert les portes i les finestres al teatre europeu, que coneixia tan bé, especialment l'alemany, on ell s'havia format, i tot sol ens va fer entrar a l'Europa contemporània mentre el franquisme ens enfangava de vulgaritat i d'"Educación y Descaso". Tanmateix, crec que hauran de passar generacions abans que hom li faci justícia a Ricard Salvat: va respectar profundament un país a qui no li donava la gana ser respectat. Veges què hi farem.

Simó continua al seu nou llibre, a Els Racons de la Memòria, dient Salvat és un home orgullós, que té una immensa cultura teatral (universal afegiria jo). Va tenir la dissort de néixer en un país—sap greu dir-ho—en què la vulgaritat i la improvisació tenen premi assegurat; la seva potència intel·lectual, a més, és tan fulgurant que no pot passar desapercebut. I per tant és odiat. (...) Ho sabem tots els qui el coneixem: a Salvat li ve petit aquest país. Simó ho resumeix perfectament, Salvat va ser un geni inadaptat, un home ferit per la vulgaritat dominant.

La primera vegada que vaig trobar-me amb Salvat preparava el que s'ha convertit en el seu últim espectacle. Un dia. Mirall trencat va ser el darrer homenatge de Salvat vers una altra menystinguda de la cultura en català, Mercè Rodoreda. Vaig tenir la sort d'ésser una de les primeres persones en assistir als assajos. Allà el vaig veure treballar envoltant d'actors que l'idolatraven, no sols com a mestre, sinó també com a company experimentat, com un més del repartiment, d'aquella companyia de primera fila que es va formar fora dels circuïts públics que vetaven a Salvat. Aquella tarda d'estiu el director estava desmanegat i sense sabates, i la seua sola presència transmetia una força i vitalitat impròpies de l'edat que figurava entre les dades del meu dossier.

Al dia següent ens vam reunir al seu despatx per parlar del muntatge. Em van impactar la seua educació, com d'altre temps, com d'una època d'esplendor no escrita en cap llibre. Em va descol·locar només començar: com que jo era de les primeres persones que assistia als assajos em va demanar la meva opinió crítica i sense afalagaments al voltant d'allò vist el dia anterior. Mig blanc, desorientat, vaig optar per ser-li sincer i puntualitzar certes coses sobre les transicions entre escenes. Després del meu comentari va guardar uns interminables segons de silenci per a, més tard, prendre nota d'allò dit en un quadern. Potser ho va fer per guanyar-me, o potser per tantejar la meua cultura escènica, el cas és que aquell home petit i blanc va anotar el meu parer al seu quadern. Salvat no era només aquell homenot orgullós i de mal caràcter que molts recorden, era una persona que almenys sabia escoltar, i això des de la seua posició és digne d'elogi.

Aquell dia, a la entrevista, vam parlar sobretot de Rodoreda, però també d'altres moltes coses. Ell es va queixar de la poca memòria del país, del tardívol homenatge a l'escriptora, un reconeixement que ell no va tenir d'acord amb el què es mereixia. Malgrat les obligades mencions a la cultura local, ell va preferir discórrer per referents europeus i universals, tractant sempre de traspassar les estretes fronteres del xovinisme i l'autobombo. Van sortir noms de tota mena, influències no només del teatre i de la literatura, sinó també del cinema, de la història, de la política, del tarannà local que el tenia tant descontent. Van ser uns minuts màgics, una d'aquelles converses on tens la sensació d'estar davant d'un home excepcional. Sóc conscient que després va elogiar el to d'aquella conversa, fins i tot em demanà la transcripció de l'entrevista per mirar de fer-li un lloc entre els textos de la revista que dirigia, l'Assaig de Teatre.

Aquell primer encontre va estar seguit d'alguns més. Fins i tot vaig acabar treballant amb ell una temporada, portant la premsa d'un espectacle produït per la l'AIET, l'associació d'arts escèniques que dirigia amb una potència i vigor d'origen desconegut. Em va decebre no trobar-me'l l'altre dia durant la presentació del llibre de la Simó. Vaig pensar que estaria en algun dels seus freqüents viatges, que continuaria investigant o repartint saviesa en alguna conferència, vaig associar-ho als treballs finals de la reedició de la seua novel·la de joventut Animals destructors de lleis (apunt de presentar-se, ja sense ell).

No estava, però, el mestre per feina ni per presentacions. Aquella vesprada no el vam veure. Tenia coses més urgents. Havia de preparar aquella lletja entrevista que tard o d'hora tots hem d'afrontar, fins i tot els grans genis. Un atac de feridura va ser la darrera pregunta. Queda pendent l'homenatge en vida, aquell que li deu el teatre català, aquell que no van saber o voler retre-li els professionals que van mirar cap altra banda quan Salvat denunciava mancances. És cert, Ricard, a Catalunya el risc i la gosadia es paguen massa cars.