-Va existir un temps en el que l’art i la pintura en concret tenien una funció social que més bé era una obediència feudal. Els pintors pintaven motius incitats per les butxaques plenes o la moda imperant. La pintura no era un art en si mateix sinó que era un art representatiu, calia un objecte de representació, un motiu, una excusa. La invenció d’aparells físics que acomplien mecànicament la funció representativa va començar a desplaçar la pintura cap a altres camins més subjectius. El retrat, el paisatge, la natura morta, començaren a mutar. Van aparèixer els primers impressionismes (fins i tot abans de la invenció de la fotografia, l’art és sempre anticipatiu), que vehiculaven la subjectivitat per damunt del motiu. I així, xino-xano, arribaren les avantguardes i l’explosió artística del segle XX.
L’art de l’abstracció naixeria en adonar-se els pintors que no calia un objecte, que no calia representar res, que la pintura era capaç d’independitzar-se, d’esdevenir un art pur, sense regles ni normes. La pintura com a pintura. I sense objecte la finalitat artística no era la representació, sinó pintar. La pintura era ja lliure. Molts grans autors van seguir aquesta norma de forma brillant, exposant geometries mondrianianes, o lirismes kandinskyans, o tantes altres formes; però és a la dècada dels quaranta on l’art abstracte va trobar la gran empenta amb una sèrie d’autors establits als Estats Units que posaren l’accent d’or d’aquest moviment. Entre els pollocks, klines i newmans vull destacar un: Mark Rothko.
El Palazzo delle Esposizioni alberga fins al sis de gener una mostra que ningú es pot permetre el luxe de perdre’s si viatja a Roma. Més de cent obres del genial pintor d’origen rus que va desenvolupar un expressionisme abstracte d’una singularitat excepcional. I no només podem trobar les obres del gran format “clàssic” que desenvolupara el pintor a la fi de la seua carrera; els primerencs treballs, associats al Realisme americà, són també presents, oferint una retrospectiva única com poques vegades s’ha vist al Món. Aquests primers treballs contenen un gust molt urbà, amb un domini precoç del color i les tonalitats, anunciant allò que hauria d’arribar.
Però òbviament és als grans formats característics on Rothko brilla espectacularment. Aquestes sèries són en la seua major part uns rectangles disposats de forma enfrontada, amb el marges sempre velats per oferir un major contrast i dinamisme de la forma. Els seu gran tamany permetia al pintor de submergir-se a la composició, de manera que l’acte de pintar esdevenia en un ritual místic de comunió entre l’artista i l’obra. Seria a través d’aquesta fusió on el pintor crearia l’univers de llum tan característic, perquè si hi ha una diferencia entre altres pintors abstractes i Rothko es que ell va saber mirar més enllà de la pura tècnica per crear un cosmos personal i transferible, on la llum supera el pur abtraccionisme i crea una referencialitat pròpia. La pintura rothkiana no és sinó objecte de si mateixa, de les seues característiques íntimes, té un referent intern que es projecta magistralment en forma de color-llum. Blaus intensos, rojos penetrants, negre profund, descomunal; uns colors que contenen la puresa perfecta d’un sistema creat només per ells. Rothko modela la llum com si fora més escultor que pintor. Els seus llenços semblen molts cops pantalles electròniques, llum projectada a la sala. Rothko pintor, Rothko escultor de llum, la pintura com a referent de si mateixa. L’art de pintar i ja està.
Ara que en aquest sobtat començament de segle XXI sembla que els pintors tornen a necessitar d’objectes referencials, ens cal formular-nos una pregunta: no arribaria ja la pintura al seu estat més pur amb l’Abstraccionisme? Potser tot és una qüestió de cercles, d’esperar temps millors. L’art abstracte va estar prop de llibertar a l’artista del narrativisme, de la representació. Un viatge a la puresa d’estil que a molts poders els encantava per ésser ideològicament buit. Una honestedat artística per a la qual—potser—no estem preparats. Un món complex necessita d’un art complex.
Més enllà del tòpics que circulen al voltant del contorsionisme, Andreane Leclerc basteix una proposta que abraça la noció de moviment i obra plàstica en un espectacle de natura inclassificable i sorprenents efectes visuals. Sobre el paper, Cherepaka s'inspira en l'obra del pintor Francis Bacon, i és als seus quadres que acudim per traçar analogies entre uns éssers impossibles que lluiten, en aquest cas, per humanitzar les seues deformitats i el seu permanent estat d'estranyament. L'hipnotisme de les contorsions de Leclerc ens reporta matèria de més enllà del somni surrealista, juga amb les llums i ombres per recrear atmosferes pictòriques o projectar criatures a meitat camí entre la carn i l'insecte. Mixtura plena d'encert, en definitiva, imprescindible per als amants del circ, la dansa i les arts plàstiques, matèries destriades amb especial encert. 
.sergio.parra.jpg)
