XAVIER ALBERTÍ: REPTES DEL SERVEI PÚBLIC

Entrevista publicada al nº184 de la revista Entreacte

Recorre els passadissos del TNC amb la determinació pròpia del seu nou càrrec; quan arriba prop de la porta, apaga el llum que algú ha deixat encès. Xavier Albertí ha fet del màxim aprofitament dels recursos públics el seu mantra, conscient que li toca assumir la direcció de l’equipament teatral més important de Catalunya en època de vaques magres. No obstant això, no pensa renunciar a les ambicioses línies mestres del seu programa, un replantejament profund de la noció de teatre públic i de les seues funcions.

Xavier Albertí al vestíbul del TNC. Foto Andreu Rojas.

Comença una nova etapa al TNC, n’assumeixes la direcció en un temps força convuls.

Exactament. En aquest últim any hem hagut d'assumir dosis de realitat i de contundència que no esperàvem. Però això ens ha portat a transformar el projecte en alguna cosa encara més essencial i necessària, menys superficial, anecdòtica o sumptuària. Ens ha obligat a pensar que els recursos que tenim els hem de fer servir de la millor manera possible i que surti, al mateix temps, un replantejament ideològic profund d’un teatre públic i de la seva funció dins la societat en què vivim.

EFÍMER ART EFÍMER

Ressenya publicada a Recomana.cat

Les arts i els escenaris conreen sempre una relació fugaç i volàtil, és l’essència mateixa del teatre. Pep Bou, en la seva condició de funambulista de les bombolles de sabó, carda un fil encara més efímer, un univers trencadís i autoreferencial on es desafia la inconsistència del terme fràgil i es projecten constantment inesperats i evocadors quadres d’estimable valor.

TRENCACLOSQUES MARSÉ

 Ressenya publicada a Recomana.cat

No sóc jo qui ho diu, un dels responsables del muntatge, el dramaturg Pau Miró, reconeix que l’espectacle Adiós a la infancia traeix les obres de Marsé en tant que encaixa diferents novel·les dins una mateixa dramatúrgia, un treball de síntesi que acaba recordant sense ser, amplia però també dissemina.

MOUAWAD ESTIGI

 Ressenya publicada a Recomana.cat

El teatre de Wajdi Mouawad atresora una relació fecunda i naturalitzada amb el tema de la mort. Els que ja no hi són acostumen a influenciar de forma marcada el pes de les trames o, fins i tot, es deixen caure com a personatges a meitat camí entre la fantasia i la poètica del dol. Ningú millor que l’autor de les reeixides Litoral i Incendis, doncs, per mirar d’aixecar aquesta evocadora faula sobre una nena que decideix plantar cara a la Parca després traspassar la seva àvia. 

DIES DE ROSES

Ressenya publicada a Recomana.cat

Hi ha una època complicada per a qualsevol peça teatral en la qual les generacions immediatament posteriors a la seva creació avaluen o bé el seu prematur envelliment o bé les possibilitats de transcendir. En aquest sentit, l’espai de Tennessee Williams com a referent dramatúrgic del segle XX està fora de dubte, no així el d’alguna de les seves peces. 

ESSÈNCA MUSICAL

 Ressenya publicada a Recomana.cat

Hi ha escampats per les nostres ciutats una nombrosa tribu d'aficionats als musicals. És públic que no es molesta per l'aparent superficialitat amb què el gènere aixeca les seves trames, ni per l'afectada interpretació que els cantants executen durant les cançons, per molt banal que sigui el tema a tractar. Els musical lovers no semblen donar-li importància al repetitiu to melòdic de ressonàncies music hall, que arriba a embafar, ni al fet que la major part de les cançons no aconsegueixin fer avançar la narració.

WOOLF EN CRU

Ressenya publicada a Recomana.cat

Orlando no és un text fàcil, Virginia Woolf va avocar-hi tota la seva capacitat de fantasia poètica i de plasticitat compositiva. El resultat és una obra densa i barroca, molt personal i suggeridora, que pot provocar més d'un maldecap a qui intenti el treball de la seva adaptació.

Guy Cassiers, però, no li ha donat massa voltes. Ha decidir presentar-nos-el en cru, com si la pròpia Woolf pugés a l’escenari per llegir el seu manuscrit, cosa que ha terminat per arrossegar les virtuts i els defectes d'una proposta un pèl massa textual.

SOMNI D'UNA NIT DE TEATRE

Ressenya publicada a Recomana.cat

Gaudir els Propeller, més que un espectacle és un privilegi: el domini i control de tots els instruments del cos, la tècnica fonamentada i elevada a través del treball col·lectiu com a companyia, la creació d'atmosferes a partir de materials escenogràfics ben elementals, la revisió i actualització dels paràmetres del teatre clàssic sense concessions a l'anacronisme; mires on mires, tot són virtuts a l'hora de comentar els referents internacionals del teatre shakesperià. 

EL PALLASSO I LA BOSSA D'ESCOMBRARIES

Ressenya publicada a Recomana.cat

“Tan senzill i tan complicat com donar-li a un pallasso una bossa d'escombraries i dir-li que vagi a llançar-la”. Poques vegades s’ha escrit una sinopsi tan concisa i alhora tan precisa, perquè bàsicament això és el que trobarem en apropar-nos a Naïf, espectacle de pallasso que busseja en l’estètica clàssica del gènere, que recrea alguns dels números tradicionals com el del romanç amb el pal de fregar, la persecució del focus de llum o un original diàleg amb el reflex del mirall on se’ns fa present a través de projecció el doble virtual del protagonista.

AIXÍ AL TEATRE COM AL CINEMA

 Ressenya publicada a Recomana.cat

“Les nostres ficcions reflecteixen el món o és el món una projecció distorsionada de les nostres ficcions?”. Aquesta és una de les reflexions crucials que Mariano Pensotti utilitza per explicar el seu espectacle Cineastas. La peça ens serveix quatre històries de directors de cinema molt diferents entre elles, tot i que travessades pel comú denominador de reflexionar sobre la vida i l'art, sobre com els periples vitals dels protagonistes acabaran influenciant de forma molt marcada les seves creacions fílmiques.

PÍNDOLA DE BOLAÑO

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Si Bolaño és un mestre de la paraula, Rigola en aquest muntatge domina els silencis. Unes pauses inquietants recorrent aquest muntatge de caràcter espartà, on molt pocs elements i un parell d'actors també brillantment continguts aconsegueixen crear una atmosfera torbadora, molt en la línia del gènere negre del relat però sense oblidar el lirisme propi de l'univers bolañià i la seva característica dissecció de la part més fosca de l'ànima humana, encara que el relat parle de rates i d'un al·legòric món de rates.

EL LABERINT DE 'FAUNA'

Ressenya publicada a Recomana.cat

El pas de l'obra El tiempo todo entero pel Temporada Alta del 2011 va suposar tota una revolució entre públic i crítica, enaltint la seva autora, Romina Paula, a figura d'obligat coneixement entre el panorama internacional de joves creadors contemporanis. La directora, actriu i dramaturga ha tornat al Festival per presentar-nos Fauna, obra que a totes llums no està a l'alçada de les expectatives generades.

L’INFINIT ENNUEGAT

“Uno dice la palabra infinito y se le llena la boca de nada”

Daisy de Rodrigo García.

Durant bastant temps va arrossegar l’etiqueta d’enfant terrible i ara, després de 25 anys a escena, ostenta ceptre i corona del panorama teatral dels nous llenguatges i l’experimentació. Ho testimoniava ahir el nombrós peregrinatge de membres del reduït cercle dels creadors alternatius catalans que van acudir al Teatre de Salt per esquitxar-se de l’univers nihilista i desficiós de Rodrigo García.

CARTA A RTVV

Benvolguda Ràdio Televisió Valenciana:

Fa un parell de dies que et volia escriure, des que em vaig assabentar de l’afer del tancament. Les coses estan malament, no ens enganyem, però em costa assumir com de profunda és la misèria del país. 

AGREDOLÇA BARCELONA

Publicat a Recomana.cat

En aquests temps que corren abunden fins a fartar les interpretacions simplistes sobre unitats d'identitat col·lectiva. Els discursos sobre la història (econòmica, social, cultural) i el present han caigut en general en el més ensopit dogmatisme funcional. Afortunadament, encara ens queden alguns creadors com Joan Ollé capaços de sortir-se del camí marcat i aixecar una visió personalíssima i alhora integradora d'una d'aquestes unitats de la nostra identitat, la ciutat. 

ENEMISTATS PROFUNDES

Als bons amants del teatre ens resulten particularment atractives les obres de proximitat, aquelles en què el treball dels actors es pot gaudir en un directe i primeríssim primer pla. És el principal reclam d'aquesta Cosmètica de l'enemic que reestrena la Sala Muntaner després del seu pas pel Festival Grec. La majestuosa i pertorbadora construcció de Lluís Soler ens atrapa des del començament, encara que un pèl més d'obscuritat hauria arrodonit el caràcter d'un personatge de tan deplorables antecedents. Xavier Ripoll, per la seva banda, suporta el pes del seu rival amb un crescendo que passa de la gelor a l'impacte físic. El contrapunt es dóna, funciona.

DICCIONARI DE LA TRIBU

Ressenya publicada a Recomana.cat

 

Quan hom surt de La Seca després d'haver vist Acorar ens acompanya la sensació d'haver fet un viatge, d'haver estat l'honorable convidat d'una tribu mil·lenària que ens ha mostrat els seus arrelats rituals, costums quasi màgics que ens transporten a un món que conserva el seu sentit tel·lúric i providencial.

Toni Gomila escriu i interpreta aquest sorprenent monòleg des dels budells. Per una part assaig sobre la contaminada vida tradicional balear que s'esmuny, de l'altra auca costumista repleta de personatges que es despleguen amb la mestria del millor Rubianes, amb semblances al Sergi López de Non solum.

El turisme desfermat, la política en descomposició, els valors de la societat del consum, amenaces totes que com a ombres es vinclen sobre un petit univers que es defensa amb un mur de paraules, mots que basteixen aquesta inesborrable peça que no per més premiada deixa de tenir l'inenarrable valor d'una experiència única.

ROBOTS MOLT HUMANS

Ressenya publicada a Recomana.cat

La presència de les màquines a les nostres vides, com modifica els nostres comportaments i costums el contacte amb la tecnologia, la humanització del robot o la robotització dels humans. La coreògrafa Blanca Li aprofita els seu darrer i espectacular treball per llançar-nos totes aquestes reflexions a través del cos del seus ballarins però també amb la presència de robots a escena. Per una banda trobarem màquines que fan d'instrument musical, una creació del col·lectiu japonès Maywa Denki que aporta expressivitat i sorpresa. També trobarem els petits robots humanoides NAO, el moviment dels quals regala els moments més excepcionals de la proposta.

LA MÀQUINA DEL TEMPS D'ALBERTÍ

Ressenya publicada a Recomana.cat

Canvi de cicle. Esperem molt del nou TNC de Xavier Albertí i de moment, per encetar aquesta primera temporada, el gran mestre de cerimònies ha transformat la Sala Gran en una gegantina màquina del temps que ens transporta al mític Paral·lel dels anys 20 i 30 del passat segle, quan el gènere de les varietés sorgit de la Barcelona més canalla actuava d'hegemònic divertiment interclassista. Irreverència, ploma, música, màgia, humor; tot té cabuda en aquest calaix de sastre amb més de 70 artistes implicats i on el mateix Albertí (convenientment caracteritzat) dirigeix l'orquestra en directe al més pur estil music hall.

REIS DE L'OR

 Ressenya publicada a Recomana.cat.

Ficar a un mateix gresol humor, música, vers, enginy, didactisme i una bona dosi de mala llet. Un cop barrejats tots aquests ingredients cal tècnica i perícia per aixecar un espectacle sense que la cosa grinyoli. Si, a més a més, es tracta de la companyia Ron Lalá, podem estar segurs d'arribar a gaudir plenament d'un artefacte còmic com poques vegades es deixen veure.

PARADIGMES D'EXISTÈNCIA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Qui ja s'ha enfrontat a alguns dels espectacles de la companyia El pont flotant segurament ha quedat colpit per l'originalitat del seu univers creatiu, a meitat camí entre l'enjogassada experimentació i una poètica nostàlgica i penetrant.

El seu darrer treball, Jo de major vull ser Fermín Jiménez, ens aboca a reflexionar al voltant de la rutina de les nostres vides, sobre els desitjos sempre presents d'una existència més plena, l'inconformisme al capdavall.

UN AIRE [TÒXIC] DE FAMÍLIA

 Ressenya publicada al web Recomana.cat

La comèdia i les seves arts, un dels misteris més capritxosos de l'escriptura, un secret que sembla haver estat revelat a la parella de dramaturgs francesos Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri, autors de múltiples i reeixits textos per a l'escena i el cinema francesos. Un d'ells, Un aire de família, ha servit pel debut com a director d'escena de l'alcoià Pau Durà i ens ha permès descobrir que també ell en sap i controla l'art de fer riure. 

DESTRIAR EL GRA DE LA PALLA

-Encetem nou blog, encetem nova temporada. L'objectiu, com indica el títol, destriar el gra de la palla, recopilar dins d'una mateixa adreça tots aquells apunts de caire més divulgatiu per separar-los d'altres més divagadors amb segell L'Epistolari Blau.

UN TROZO INVISIBLE DE ESTE MUNDO

Allà pel 2005, l'editorial El Aleph publicava un llibre amb una sèrie de narracions curtes unides pel tema de l'emigració. El volum es va titular El privilegio de ser perro i alguns d'aquells textos arriben ara al Teatre Lliure interpretats pel seu autor, Juan Diego Botto, i amb direcció de Sergio Peris-Mencheta. 

Sobre el paper, aquells escrits presentaven certa tendència a divagar i un aplanament derivat del to anecdòtic imperant, poc apropiat a l'hora de tractar les múltiples arestes d'un tema de difícil digestió. La cosa no ha millorat passada a un escenari perquè pràcticament no ha existit el treball de dramatúrgia, o perquè s'han posat en pràctica certes tècniques aïllades, com el contacte amb el públic, que no contribueixen massa al sentit general del conjunt ni li aporten aire fresc.

TODOS AL PATIO

Dansa i improvisació, dos conceptes ben compassats que en aquesta nova proposta de Pere Faura entaulen, a més, un interessant joc d'interacció amb el públic. Els espectadors són convidats a escollir el contingut de l'espectacle en un exercici de deconstrucció de les tècniques de la dansa moderna però també un suspicaç joc d'ironia que mossega alguns dels estereotips de la creació contemporània. Una gran idea sobre el paper que troba els seus moments més divertits amb la interacció amb el públic però que xoca frontalment amb una execució plana i tècnicament poc elaborada.

LO ÚNICO QUE NECESITA UNA GRAN ACTRIZ...

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un lúgubre i senzill safareig rebuscat a les entranyes de Tàrrega, un punt de partida (Les criades de Genet) i un joc de rutina que degut als seus traços gruixuts ens acaba per semblar, per moments, un artifici de clown grotesc. Però la cosa funciona, i molt bé. Els vincles de dependència, els precipitats canvis emotius que passen de l’amor a l’odi en un sospir, l’hipnòtic discórrer dels rituals de quotidianitat, tot en aquest petit univers simple i alhora inquietant ens atrapa de principi a fi, ens colpeja però també ens fa riure. Sens dubte, un “imperdible” de la Fira Tàrrega 2013.

LAS SATISFECHOS

La proximitat de l'espai contribueix ressaltar un dels principals atractius de l'obra, el poder expressiu dels seus intèrprets. Una companyia, Trastro Teatro, que atresora unes deu produccions i que arriba a Fira Tàrrega per presentar-nos Las satisfechos una comèdia de caràcter reflexiu i un expressionisme amb cert aire al millor teatre clàssic castellà.

L'acció comença a una vetlla on ens troben tres personatges units per una misèria que els corca de gana. El cop d'efecte arriba quan el mort esdevé plat carregat de menjar, i amb ell el dilema entre saciar-se o mantenir l'honra no posant cullera a plat aliè.

LOS DÍAS FELICES

El Tantarantana continua amb la necessària tasca de traçar ponts entre el teatre valencià i l'escena barcelonina. Si a la temporada passada ja vam poder gaudir d'un cicle dedicat a algunes de les més interessants companyies del sud de la Sénia, ara aprofiten la mostra Complicitats en Xarxa per programar altres que es van quedar al tinter.

És el cas de Carme Teatre, que ens porten la seva versió de Los días felices de Samuel Beckett, una peça cabdal del teatre de l'absurd, tot un desafiament escènic tant per la profunditat simbòlica del text com per la dificultat que comporta la posada en escena.

NIT DE REIS

'Twelfth Night, or What You Will' va ser originalment concebuda per a ser representada a palau la Nit de Reis (la que fa dotze després de Nadal), és d'ací que apareix aquell títol tan poc relacionat amb el context de l'obra. Un altre dels entrellats del text que se'ns perd amb els segles és el del seu argument. A l'època elisabetiana els papers femenins havien de ser interpretats pels actors més joves de la companyia, és per això que la trama ordeix amb doble metasentit aquell delirant joc entre noies que es transvesteixen i amants que cauen al parany de la disfressa. Tot per donar ales a una de les comèdies de Shakespeare més embogidores i apoteòsiques.

ALMA I ELISABETH

Persona(1966) és una obra d'art cabdal, un tresor patrimonial del setè art en constant producció d'interpretacions i font inesgotable d'inspiracions, moltes implícites i algunes poques ben explícites. Entre aquestes darreres podem afegir Alma i Elisabeth, transfiguració bastant directa del film als escenaris barcelonins que dirigeix Magda Puyo i defensen cada dia sobre les taules de la Muntaner Marta Marco i Mònica López, amb la col·laboració filmada de Vicky Peña.

La historiografia de la peça ens explica que la cinta va partir d'una crisi creativa del seu autor, Ingmar Bergman, l'ingrés hospitalari del qual el va inspirar per crear a la protagonista, Elisabeth Vogler, una actriu de teatre que de sobte perd la parla al bell mig d'una representació d'Elektra. Durant la seua posterior emmudida convalescència l'acompanyarà la infermera Alma, i serà a través dels monòlegs de l'innocent assistent on sortiran les espurnen que prendran foc a la passió de la peça.

EL VERÍ DEL TEATRE

L'èxit real d'un text no depèn només de l'estrena i de les primeres funcions, és clau també el fet que l'obra perdure en el temps. És el cas d'El verí del teatre de Rodolf Sirera, una peça que va camí de convertir-se en referència de la dramatúrgia en català dels anys setanta a jutjar per les múltiples i diverses representacions que han anat succeint-se al llarg dels anys. Entre les últimes, la versió en anglès estrenada a Londres al maig i ara aquesta en castellà que arriba des de Madrid amb direcció de Mario Gas i l'actuació dels argentins Daniel Freire y Miguel Ángel Solá.

És a la interpretació d'aquests últims on l'obra troba el l’enlairament necessari,fins i tot als moments de marcada afectació que la trama requereix, gens senzills d'executar, per altra banda.

EL VIENTO EN UN VIOLÍN

L'amarga jocositat de l'univers del director Claudio Tolcachir competeix amb ella mateixa en la recerca del model de família més disfuncional imaginable. Aquest sembla el repte d'El viento en un violín, peça estrenada al Temporada Alta en 2010 que ara torna al Romea amb motiu del Festival Grec.

Tots els que es van poder emocionar amb l'agredolça La omisión de la família Coleman reviuran la dosi justa d'aquell aspre humor, una rialla que gairebé ens fa sentir culpables quan ens enfronta a la misèria d'uns personatges desarrelats d'ells mateixos, en combat constant per trobar un lloc al món, com si dels millors herois dels films d'Aristarain es tractés. 

LES TRAGÈDIES ROMANES

Només cal afegir alguna nota dispersa. Les tres parts de l'obra encaixen les unes amb les altres una mica bruscament. La tercera de les tragèdies, Antoni i Cleòpatra, satiritza un pèl el to del seu començament, pagant-ho sobretot el personatge de la reina egípcia i el de la malaurada Octàvia. Al text d'aquesta peça, a més, es troba a faltar eixa tisora que tan bé ha modelat les altres parts. Clar, després de cinc hores el públic es troba ja comprensiblement cansat.

Dit això, Les tragèdies romanes d'Ivo van Hove són un esdeveniment teatral de primera magnitud. Constaria com a falta greu al currículum de tot bon aficionat al teatre el perdre-se-les. Més encara quan la crisi ha eliminat la parada Barcelona del calendari de gires de les primeres companyies i directors internacionals. Una oportunitat que no es pot desaprofitar. Cal anar-hi.