Als bons amants del teatre
ens resulten particularment atractives les obres de proximitat,
aquelles en què el treball dels actors es pot gaudir en un directe
i primeríssim primer pla. És el principal reclam d'aquesta Cosmètica de l'enemic que reestrena la Sala Muntaner després del
seu pas pel Festival Grec. La majestuosa i pertorbadora construcció
de Lluís Soler ens atrapa des del començament, encara que un pèl
més d'obscuritat hauria arrodonit el caràcter d'un personatge de
tan deplorables antecedents. Xavier Ripoll, per la seva banda,
suporta el pes del seu rival amb un crescendo que passa de la gelor a
l'impacte físic. El contrapunt es dóna, funciona.
Magda Puyo dirigeix
aquesta adaptació d'un relat d'Amélie Nothomb èxit de vendes a
França. Per moments, fins i tot, recorda passatges del Camus de La
caiguda per tot l'embrutiment moral que acompanya l'enfonsament del
personatge de Lluís Soler, una mena de rodamons que aborda un
desconegut a un aeroport per explicar-li la seva accidentada vida i
les seves discutibles motivacions. Un personatge no massa encantador
que acaba carregant amb el pes de l'obra i amb ell la nul·la
identificació. Sort del final, que arrodoneix la proposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada