ALMA I ELISABETH

Persona(1966) és una obra d'art cabdal, un tresor patrimonial del setè art en constant producció d'interpretacions i font inesgotable d'inspiracions, moltes implícites i algunes poques ben explícites. Entre aquestes darreres podem afegir Alma i Elisabeth, transfiguració bastant directa del film als escenaris barcelonins que dirigeix Magda Puyo i defensen cada dia sobre les taules de la Muntaner Marta Marco i Mònica López, amb la col·laboració filmada de Vicky Peña.

La historiografia de la peça ens explica que la cinta va partir d'una crisi creativa del seu autor, Ingmar Bergman, l'ingrés hospitalari del qual el va inspirar per crear a la protagonista, Elisabeth Vogler, una actriu de teatre que de sobte perd la parla al bell mig d'una representació d'Elektra. Durant la seua posterior emmudida convalescència l'acompanyarà la infermera Alma, i serà a través dels monòlegs de l'innocent assistent on sortiran les espurnen que prendran foc a la passió de la peça.

EL VERÍ DEL TEATRE

L'èxit real d'un text no depèn només de l'estrena i de les primeres funcions, és clau també el fet que l'obra perdure en el temps. És el cas d'El verí del teatre de Rodolf Sirera, una peça que va camí de convertir-se en referència de la dramatúrgia en català dels anys setanta a jutjar per les múltiples i diverses representacions que han anat succeint-se al llarg dels anys. Entre les últimes, la versió en anglès estrenada a Londres al maig i ara aquesta en castellà que arriba des de Madrid amb direcció de Mario Gas i l'actuació dels argentins Daniel Freire y Miguel Ángel Solá.

És a la interpretació d'aquests últims on l'obra troba el l’enlairament necessari,fins i tot als moments de marcada afectació que la trama requereix, gens senzills d'executar, per altra banda.

EL VIENTO EN UN VIOLÍN

L'amarga jocositat de l'univers del director Claudio Tolcachir competeix amb ella mateixa en la recerca del model de família més disfuncional imaginable. Aquest sembla el repte d'El viento en un violín, peça estrenada al Temporada Alta en 2010 que ara torna al Romea amb motiu del Festival Grec.

Tots els que es van poder emocionar amb l'agredolça La omisión de la família Coleman reviuran la dosi justa d'aquell aspre humor, una rialla que gairebé ens fa sentir culpables quan ens enfronta a la misèria d'uns personatges desarrelats d'ells mateixos, en combat constant per trobar un lloc al món, com si dels millors herois dels films d'Aristarain es tractés. 

LES TRAGÈDIES ROMANES

Només cal afegir alguna nota dispersa. Les tres parts de l'obra encaixen les unes amb les altres una mica bruscament. La tercera de les tragèdies, Antoni i Cleòpatra, satiritza un pèl el to del seu començament, pagant-ho sobretot el personatge de la reina egípcia i el de la malaurada Octàvia. Al text d'aquesta peça, a més, es troba a faltar eixa tisora que tan bé ha modelat les altres parts. Clar, després de cinc hores el públic es troba ja comprensiblement cansat.

Dit això, Les tragèdies romanes d'Ivo van Hove són un esdeveniment teatral de primera magnitud. Constaria com a falta greu al currículum de tot bon aficionat al teatre el perdre-se-les. Més encara quan la crisi ha eliminat la parada Barcelona del calendari de gires de les primeres companyies i directors internacionals. Una oportunitat que no es pot desaprofitar. Cal anar-hi.