EL VERÍ DEL TEATRE

L'èxit real d'un text no depèn només de l'estrena i de les primeres funcions, és clau també el fet que l'obra perdure en el temps. És el cas d'El verí del teatre de Rodolf Sirera, una peça que va camí de convertir-se en referència de la dramatúrgia en català dels anys setanta a jutjar per les múltiples i diverses representacions que han anat succeint-se al llarg dels anys. Entre les últimes, la versió en anglès estrenada a Londres al maig i ara aquesta en castellà que arriba des de Madrid amb direcció de Mario Gas i l'actuació dels argentins Daniel Freire y Miguel Ángel Solá.

És a la interpretació d'aquests últims on l'obra troba el l’enlairament necessari,fins i tot als moments de marcada afectació que la trama requereix, gens senzills d'executar, per altra banda.
Tampoc grinyola massa el salt cronològic que remunta l'acció orinal des del París prerevolucionari al neutre saló d'aroma noucentista. Totes les decisions del muntatge encaixen de forma raonable dins el complex trencaclosques d'una història inquietant i densa, que en essència resulta un descarnat homenatge al món de la interpretació i a la seua veritat artística i que, pels moments carregats de teoria, farà les delícies dels espectadors més reflexius. D’altra banda, pel seu rigor i seriositat pot resultar difícil de pair als motivats d'altres divertiments més banals.

Ens trobem, doncs, amb una obra prescriptible als aficionats del teatre, més encara als que s'hi dediquen, que trobaran a més d'un muntatge de correcta factura una dissertació imaginativa sobre la professió. L'oportunitat de renovar els lligams amb un text i, sobretot, amb un autor que mereix un lloc d'honor a la nostra dramatúrgia, malgrat fins i tot el sistemàtic menyspreu de les nostres institucions. Però aquest és un altre tema.