LLARGA VIDA A BARÓ D'EVEL

Que Baró d'Evel Zirc són una de les companyies més interessants del panorama del circ contemporani és una cosa que ja sabíem. Que els seus espectacles generen una bellesa captivadora, un diàleg penetrant entre l'oposició home i animal, i que el seu llenguatge defuig de forma intel·ligent qualsevol frontera o interpretació simple, són factors que creixen a cada nou espectacle.

'Bèsties', el darrer muntatge, és una consolidació i alhora un pas per eixamplar horitzons. La investigació sobre el llenguatge del circ clàssic i la barreja d'elements com la dansa o les arts plàstiques continua donant fruits insospitats. L'ús d'animals i el tipus d'integració de l'element salvatge aconsegueix una expressivitat com poques vegades s'havia aconseguit dins d'una carpa.

El propi discurs, per moments arrossegat fins a l'enunciació més evident, acaba per produir l'efecte contrari, eleva les lectures possibles. Un còctel irresistible on fins i tot la manca de ritme d'alguns moments se supera a cop d'ironia. Llarga vida a Baró d'Evel.

 

TXÈKHOV AL WEST END

Sense més artificis que l'art d'un actor al més pur estil Royal Shakespeare Company, que no és poca cosa, Michael Pennington ens enlluerna i sedueix des del primer segon. El temps corre veloç i les dues hores i escaig—entreacte inclòs—passen ràpid, tota una sorpresa ja que es tracta d'un monòleg despullat, sense efectes de llum ni gairebé suport rellevant d'escenografia. Encert, per tant, per a tots aquells que hagin comprat l'entrada per veure el principal reclam de l'espectacle, el treball actoral.



L'altre element, Txèkhov, la figura biogràfica que s'intenta reconstruir, no queda tan clarament dibuixat. Amb prou feina es pot dir que Pennington hagi buscat una construcció psicològica de calat, o que la tria d'anècdotes del periple vital txekhovià tingui més gràcia que el d'una recopilació sense ànima de material dispers. En cap cas aporta res nou i es queda a meitat camí entre el didactisme i la recerca. Una llàstima.

UBU JOAN CARLES

La particular forma de barrejar teatre document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina d'un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d''El rey' un artefacte afilat i corretjós. El to gruixut és una convenció llençada des de les primeres llums de l'espectacle, que ens descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls desagradables, com un 'Ubu rei' podrit entre tanta hipocresia, pròleg d'un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i tot el que representa.

La ironia de l'element grotesc aporta llum als passatges més foscos del recorregut vivencial del personatge. Les anècdotes, espigolades entre tants anys d'autocensura complaent, són en molts casos massa especulatives, si no tendencioses, però s'agraeix la manca d'interès per la imparcialitat. La barreja de personatges adjacents, trames i escenaris, la fragmentació que necessita punts d'ancoratge, desconcerta per moments i aporta un refons de malson a tot plegat. Ajuda Luis Bermejo, un monstre de l'estranyament. Des del seu posat natural d'home corrent ens transporta a la deformació més pertorbadora. Tot un encert el no buscar en cap moment la imitació règia directa.

De Teatro del Barrio ens quedem amb l'honestedat. També ens agrada que hagin recuperat dels Animalario essències d'expressivitat i treball de companyia. Com no recordar aquí la intenció revisionista d'aquella obra mestra anomenada 'Urtain'? Incorrecció i mala bava, intenció i contestació; li faria bé als creadors de casa nostra passar-se per 'El rey' i prendre apunts. A Barcelona el més contestatari que hem vist és 'Polònia, el musical'. Les comparacions sempre són odioses. 

Ressenya publicada a Recomana.cat