GENIAL ADAPTACIÓ D'UN SHAKESPEARE POC BRILLANT

Ressenya publicada a Recomana.cat

Partim de la base que Mesura per mesura no és, ni de lluny, un Shakespeare dels més brillants. Per oposició al patetisme universal dels personatges dramàtics més coneguts, les situacions i la moral de la peça presenten coordenades més simplistes, pulsions i heroïcitats més planeres.

Aplicant tisora generosa, Declan Donnellan ja s'apunta el primer punt a favor en aquesta adaptació del text en col·laboració amb la companyia del Teatre Puixkin de Moscou. La versió va a l'essència del conflicte, a les escenes cabdals que sustenten la trama. Les idees desfasades sobre honor i puresa es compensen en la digestió per una subtil actualització contextual que, sense alterar la trama, ens transporta a la Rússia més actual. La reflexió sobre la fàcil corruptibilitat dels governs i de les persones que ostenten el poder resulta aquí adient. Les comparacions de present volen soles, per més que el director no en vulgui parlar en les entrevistes.

Fins aquí tot normal, clar manca referir-se a l'excel·lent treball de direcció, d'una fastuositat de recursos impagable: dinàmica, àgil, esquemàtica i elegant. Amb compassats moviments corals de la companyia Donnellan executa un teló d'actors que en les seves anades i tornades fa transformar espais i capgirar emocions. La troupe assumeix el repte amb nota, posant damunt la taula virtuts precises, quasi de companyia de dansa. Grans moments de teatre, sense estridències ni elements superflus, tot al seu lloc.

UN LEAR PERDUT EN LA TEMPESTA

Ressenya publicada a Recomana.cat

D'un Rei Lear de tan excel·lent matèria primera només es poden esperar coses bones. Les expectatives es posicionen altes quan entre el repartiment trobem cognoms del prestigi d'Espert, Madaula, Manrique, Iscla i el llarg etcètera. Un cop s'aixeca el teló el que ens té preparat Lluís Pasqual és una eixuta lectura del text on les paraules i la seva intenció governen la proposta, essència de Shakespeare per plantejar-nos tota la cruesa de la tragèdia del rei que embogeix de dolor. Plataformes mòbils, fum, projeccions, vestuari consagrat a la discreció, ponderat ús de la música en directe; els afegits són mínims quan el que s'aborda és una proposta que s'aferra al text com el nàufrag al tronc.

S'hi percep un perfum al Lliure dels inicis, amb les grades als costats i teatre sense artificis elevat gràcies al bon art dels actors i l'autor. L'equilibri genera tanta austeritat que els intents de trencar-la (el rap de Teresa Lozano/bufó, els combats d'espases) paren per tronats. El voluminós repartiment comporta desajustos de càsting, per excés o per omissió. No és el cas de Ramon Madaula/comte de Ken, expressiva contenció que és perfeccionada marca d'estil; Miriam Iscla, mirades de fel per a la filla de rei, Goneril; i, és evident, Espert, natura escènica que no només està a l'alçada en energia i matisos sinó que a més ens regala el motor que fa rodar aquest Rei Lear les intencions finals del qual se'ns escapen.

MACBETH AL CONGO

Ressenya publicada a Recomana.cat

Les bones actualitzacions d'un text clàssic no grinyolen, no es veuen forçades a encabir nous significats. És per això que el shakespearià Macbeth de Brett Bailey connecta des del primer moment, fa semblar que la contextualització africana de l'obra sempre ha estat allí. El rei dels escocesos és ara un dictador, un militar sanguinari. Les bruixes que li pronostiquen el futur de glòria, que l'afavoreixen al capdavall, en realitat són executius d'una multinacional que s'hi dedica a explotar els recursos naturals del Congo. Tot quadra: la meteòrica ascensió i la fulminant caiguda d'un senyor de la guerra autor de les més esbojarrades atrocitats.

D'una imaginativa escassetat de recursos, la posada en escena i els seus elements freguen un kitsch molt en consonància amb els aires de nous rics que es gasten els fugaços governants. També escurçada és l'orquestra, el repartiment i la versió, que es queda amb l'essencial de l'òpera de Verdi, amb les escenes i quadres fonamentals per poder anar seguint els contorns de la trama. Una proposta, en definitiva, afinada i plena de petits encerts encara que menys crua i colpidora del que hom pot esperar del retrat d'un país transformat en infern.

SHAKESPEARE A LA FRESCA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Calor i natura afavoreixen Shakespeare, realcen el to festiu i alegre de les seves comèdies. Aquest és l'experiment repetidament demostrat, estiu rere estiu, pels Parking Shakespeare, companyia avesada a l'aire lliure que cada juliol, bastint el que és ja una de les tradicions més entranyables de l'escena estival, ens munta un clàssic del bard anglès al Parc de l'Estació del Nord.

Entre els mecanismes del ritual, s'estableix que cada temporada es convidi un director diferent a dirigir la paradeta, i enguany ha estat el torn d'Israel Solà, responsable d'alguns dels espectacles de La Calòrica que tant ens han agradat. El condicionat, però, és que la companyia mantingui el seu estil despullat, directe i límpid, cosa que, afortunadament, roman a cada nova proposta amb resultats cada cop més precisos.

Amors naturals o esperonats; fingiment, enganys i els paranys que a les relacions interposa l'enveja o la malícia. Tant la història de Molt soroll per res com la profusa xarxa de personatges resulten entenedores gràcies al precís treball dels trets que aborden els actors. La versió, conservant el necessari punt de barroca estilització, aposta per mostrar-se comprensible i popular, cosa que engresca el públic, que és l'objectiu.

Encara queden dues funcions d'aquesta entranyable delícia que és el Molt soroll per res, aprofiteu-les, feu-vos un favor teatral i, recordeu el consell de sempre, porteu coixí (les grades de pedra no són tan benignes com la sensació que deixa l'espectacle).

Molt soroll per res, de William Shakespeare. Dirigida per Israel Solà, cia Parking Shakespeare. Parc de l'Estació del Nord fins el 3 d'agost.

L'ESTRANY CAS DE L'OBRA 'SIR THOMAS MORE'

Ressenya publicada a Recomana.cat

L'enigmàtica peça Sir Thomas More representa tot un misteri filològic, font d'especulació per a estudiosos del teatre isabelí. La teoria més estesa parla d'un text escrit a deu mans per alguns dels autors representatius del període, inclús s'especula amb l'autoria shakespeariana d'alguns dels passatges, motiu comercial suficient per atribuir-li al geni anglès el conjunt de la peça, sense més explicacions. 

Lluny d'aportar claredat a la qüestió, el muntatge de Tamzin Townsend que veiem aquests dies al Barts del Paral·lel fa un escombrat dels trets més angulosos de l'estructura compositiva i es centra en el personatge protagonista, un Tomàs More des del seu vesant més humà. Es potencien, doncs, els trets més amables del seu caràcter passant de puntetes sobre els dubtes filosòfics de la seva caiguda en desgràcia i, per extensió, del període històric en discussió, el regnat d'Enric VIII. 

La incorporació d'un narrador extern al fil narratiu facilita la comprensió de l'obra que, no obstant això, no aconsegueix superar el desigual interès de les escenes i quadres proposats. El treball de la companyia, tot i no ser massa original en les formes, compta amb prou energia per aixecar un conjunt al qual sempre se li pot agrair la reflexió al voltant d'un personatge històric tan interessant. 

Tomás Moro, una Utopía, dirigit per Tamzin Townsend a partir d'un manuscrit d'autoria col·lectiva d'època isabelina. Fins el 9 de març al Barts (Barcelona)

SOMNI D'UNA NIT DE TEATRE

Ressenya publicada a Recomana.cat

Gaudir els Propeller, més que un espectacle és un privilegi: el domini i control de tots els instruments del cos, la tècnica fonamentada i elevada a través del treball col·lectiu com a companyia, la creació d'atmosferes a partir de materials escenogràfics ben elementals, la revisió i actualització dels paràmetres del teatre clàssic sense concessions a l'anacronisme; mires on mires, tot són virtuts a l'hora de comentar els referents internacionals del teatre shakesperià.