BUFETADA ESCÈNICA

Qui s'hagi enfrontat mai als espectacles de Milo Rau sap que l'etiqueta de 'punyent' li queda molt curta. Els seus muntatges actuen amb precisió quirúrgica en la sempre feble consciència benpensant de la classe intel·lectual, el seu públic. Hem tingut la sort de veure a Catalunya 'Hate Radio', esfereïdor testimoni de teatre document sobre el genocidi de Ruanda, o 'Civil Wars', un fris quasi psiquiàtric sobre la descomposició moral d'Europa. Ara, el Temporada Alta ens brinda l'oportunitat d'acostar-nos a 'Mitleid', prolífica col·laboració amb la Schaubühne de Berlín.

El muntatge torna a fer servir les armes del teatre document per agitar des de l'essència els mecanismes de l'horror i els seus efectes sobre la nostra consciència. El relat parteix del terrible cas d'Aylan Kurdi, el nen refugiat de tres anys que va morir ofegat a les costes de Turquia, una imatge que va fer la volta al món, elevada a la categoria d'icona sinistra. Sense menystenir ni ponderar, Milo Rau s'allunya de l'ara i aquí, de les ferides en carn viva del present mediàtic, i agafa distància per tornar a bastir l'espant dels genocidis de Ruanda dels anys noranta. A través d'un llarg monòleg articulat en clau testimonial s'uneixen diferents vivències de cooperants que actuaven en la regió en el moment dels fets. El degoteig de barbàrie s'embolcalla d'una certa ironia, l'únic recurs possible per suportar més d'una hora de narració sense concessions, passejada per l'infern de les misèries humanes.

L'actriu Ursina Lardi carrega amb tot el monòleg central, un desplegament de contenció i dosificació d'una gran intel·ligència. Rau insisteix en el recurs de la projecció de vídeo de primers plans de l'actriu, el que facilita encara més el lluïment de la protagonista que pot incorporar detalls i matisos quasi cinematogràfics. L'altra actriu, Consolate Sipérius, actua de contrapunt acusador, testimoni directe de la carnisseria africana postcolonial que posiciona el públic en la seva doble natura d'espectadors passius d'un teatre i responsables indirectes de la inacció global davant la barbàrie. Gran bufetada escènica, sense pamflet ni sensacionalisme, un espectacle que, com un pinyol, queda travessat a la gola. Sense amabilitat ni concessions en les formes o el contingut, 'Mitleid' aconsegueix una pirueta a l'abast de molt pocs creadors. Bravo!

 

LLARGA VIDA A BARÓ D'EVEL

Que Baró d'Evel Zirc són una de les companyies més interessants del panorama del circ contemporani és una cosa que ja sabíem. Que els seus espectacles generen una bellesa captivadora, un diàleg penetrant entre l'oposició home i animal, i que el seu llenguatge defuig de forma intel·ligent qualsevol frontera o interpretació simple, són factors que creixen a cada nou espectacle.

'Bèsties', el darrer muntatge, és una consolidació i alhora un pas per eixamplar horitzons. La investigació sobre el llenguatge del circ clàssic i la barreja d'elements com la dansa o les arts plàstiques continua donant fruits insospitats. L'ús d'animals i el tipus d'integració de l'element salvatge aconsegueix una expressivitat com poques vegades s'havia aconseguit dins d'una carpa.

El propi discurs, per moments arrossegat fins a l'enunciació més evident, acaba per produir l'efecte contrari, eleva les lectures possibles. Un còctel irresistible on fins i tot la manca de ritme d'alguns moments se supera a cop d'ironia. Llarga vida a Baró d'Evel.

 

TXÈKHOV AL WEST END

Sense més artificis que l'art d'un actor al més pur estil Royal Shakespeare Company, que no és poca cosa, Michael Pennington ens enlluerna i sedueix des del primer segon. El temps corre veloç i les dues hores i escaig—entreacte inclòs—passen ràpid, tota una sorpresa ja que es tracta d'un monòleg despullat, sense efectes de llum ni gairebé suport rellevant d'escenografia. Encert, per tant, per a tots aquells que hagin comprat l'entrada per veure el principal reclam de l'espectacle, el treball actoral.



L'altre element, Txèkhov, la figura biogràfica que s'intenta reconstruir, no queda tan clarament dibuixat. Amb prou feina es pot dir que Pennington hagi buscat una construcció psicològica de calat, o que la tria d'anècdotes del periple vital txekhovià tingui més gràcia que el d'una recopilació sense ànima de material dispers. En cap cas aporta res nou i es queda a meitat camí entre el didactisme i la recerca. Una llàstima.

UBU JOAN CARLES

La particular forma de barrejar teatre document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina d'un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d''El rey' un artefacte afilat i corretjós. El to gruixut és una convenció llençada des de les primeres llums de l'espectacle, que ens descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls desagradables, com un 'Ubu rei' podrit entre tanta hipocresia, pròleg d'un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i tot el que representa.

La ironia de l'element grotesc aporta llum als passatges més foscos del recorregut vivencial del personatge. Les anècdotes, espigolades entre tants anys d'autocensura complaent, són en molts casos massa especulatives, si no tendencioses, però s'agraeix la manca d'interès per la imparcialitat. La barreja de personatges adjacents, trames i escenaris, la fragmentació que necessita punts d'ancoratge, desconcerta per moments i aporta un refons de malson a tot plegat. Ajuda Luis Bermejo, un monstre de l'estranyament. Des del seu posat natural d'home corrent ens transporta a la deformació més pertorbadora. Tot un encert el no buscar en cap moment la imitació règia directa.

De Teatro del Barrio ens quedem amb l'honestedat. També ens agrada que hagin recuperat dels Animalario essències d'expressivitat i treball de companyia. Com no recordar aquí la intenció revisionista d'aquella obra mestra anomenada 'Urtain'? Incorrecció i mala bava, intenció i contestació; li faria bé als creadors de casa nostra passar-se per 'El rey' i prendre apunts. A Barcelona el més contestatari que hem vist és 'Polònia, el musical'. Les comparacions sempre són odioses. 

Ressenya publicada a Recomana.cat

GENIAL ADAPTACIÓ D'UN SHAKESPEARE POC BRILLANT

Ressenya publicada a Recomana.cat

Partim de la base que Mesura per mesura no és, ni de lluny, un Shakespeare dels més brillants. Per oposició al patetisme universal dels personatges dramàtics més coneguts, les situacions i la moral de la peça presenten coordenades més simplistes, pulsions i heroïcitats més planeres.

Aplicant tisora generosa, Declan Donnellan ja s'apunta el primer punt a favor en aquesta adaptació del text en col·laboració amb la companyia del Teatre Puixkin de Moscou. La versió va a l'essència del conflicte, a les escenes cabdals que sustenten la trama. Les idees desfasades sobre honor i puresa es compensen en la digestió per una subtil actualització contextual que, sense alterar la trama, ens transporta a la Rússia més actual. La reflexió sobre la fàcil corruptibilitat dels governs i de les persones que ostenten el poder resulta aquí adient. Les comparacions de present volen soles, per més que el director no en vulgui parlar en les entrevistes.

Fins aquí tot normal, clar manca referir-se a l'excel·lent treball de direcció, d'una fastuositat de recursos impagable: dinàmica, àgil, esquemàtica i elegant. Amb compassats moviments corals de la companyia Donnellan executa un teló d'actors que en les seves anades i tornades fa transformar espais i capgirar emocions. La troupe assumeix el repte amb nota, posant damunt la taula virtuts precises, quasi de companyia de dansa. Grans moments de teatre, sense estridències ni elements superflus, tot al seu lloc.

TEATRE DOCUMENT A RITME DE RAP

Ressenya publicada a Recomana.cat

Mèxic pateix una greu malaltia que és la violència. Des de la distància reconfortadora costa d'imaginar els diferents drames patits pels seus habitants, que en els últims anys s'enfronten per regions a un veritable estat d'excepció. El principal instigador d'aquest clima de violència és el narcotràfic, un agent del terror capaç de crear situacions tan dantesques com difícils de pair. En contra d'aquest mal es revolta la companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol, que visita el festival Temporada Alta per quarta ocasió després d''El rumor del incendio' (2011), 'Montserrat' (2013) i 'Derretiré con un cerillo la nieve de un volcán' (2014).

'Está escrita en sus campos' és el títol de la peça que ens porten enguany, escrita, dirigida i interpretada per Francisco Barreiro. El mecanisme és senzill: per una banda trobem una exposició divulgativa sobre la història del narcotràfic mexicà, amb un conferenciant que en clau de hip-hop ens alliçona sobre els lligams pocs dissimulats entre el món il·legal de les drogues i les polítiques d'estat mexicanes. Per altra banda, en paral·lel, se'ns obre la finestra cap a la història d'El Tigre, un raper i traficant a petita escala la tragèdia personal del qual és analitzada pels monòlegs d'escena i pel suport dels vídeos testimonials.

L'interès de la proposta rau en l'ús dels recursos del teatre document, pilar fonamental de l'estructura, que atrapa l'espectador des del primer moment. Les cançons en directe de l'actor mimetitzat en el personatge del cantant tenen també la seva gràcia testimonial. La proposta trontolla, però, en allargassar-se, en repetir fins a les quasi dues hores les opinions d'un grup reduït de testimonis i una estructura que d'esquemàtica termina en repetitiva. La manca d'un final possible per unir de forma més clara les dues línies expositives també acaba per passar factura al conjunt.

MOLT MÉS QUE ACTORS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Una finestra a la realitat. L'exercici és summament complicat, encara que no ho sembli. Fer-nos partícips d'un fragment de vida, en temps real, un discórrer de personatges i la situació que es desplega. Sergio Boris ens convida a visitar la decadent rebotiga d'una farmàcia de barri marginal. Travestis, proxenetes i altres personatges al límit ens ofereixen el seu món de prostitució, drogues i dependències químiques i afectives. Magnífic treball d'interpretació de tota la companyia. Una perla fantàstica amb el segell inconfusible de Buenos Aires, amb eixe nivell actoral incomparable, d'una precisió desconeguda a casa nostra. Una troballa per agrair al Temporada Alta. 

BOUTADE MUSICAL

Un enregistrament sonor just després de l'oficial del teatre ens convida a deixar el mòbil encès, a fer soroll amb caramels i a tossir amb força. Aquesta és la primera d'una llarga sèrie de provocacions que Christoph Marthaler porta a escena amb l'objectiu últim de desmuntar totes les conviccions escèniques que li passen per davant, també i sobretot les musicals. Estem, doncs, davant d'un espectacle musical, en el qual es succeeixen una rere l'altra cançons de totes les èpoques i estils, sense cap lligam entre elles, com tampoc massa relació té la posada en escena amb els quadres proposats, menys que més enginyosos o desconcertants. Una boutade de complicitats absurdes que en el seu intent de denuncia dels estereotips burgesos dels gèneres que desconstrueix aixeca un mur d'elitisme encara més injustificable. 

DESPULLADA FAULA

 Ressenya publicada a Recomana.cat

Si la versió anglesa del muntatge The suit de Peter Brook s'hagés estrenat en una sala alternativa signada per un desconegut probablement hagés aixecat moltes crítiques relacionades amb el seu simplisme i no la sentida ovació que va provocar divendres al Municipal de Girona. Cal considerar que el creador anglès establert a París vesteix el seu característic llenguatge d'un minimalisme que ha creat escola, que és el retorn a l'essència mateixa del teatre, la paraula i el gest, una forma d'explicar històries, no obstant això, que en aquesta ocasió no acaba de crear la màgia necessària.

La trama ens explica en to de faula una infidelitat matrimonial en el context de la segregació racial sud-africana. Les referències socials al període històric són tangencials i no aporten res a la narració central. Tampoc creen valor les socorregudes escenes cantades, recursos de musical escindits del fil conductor de la trama. La netedat i precisió, en canvi, són la principal virtut d'un muntatge a totes llums correcte on s'hi troba a faltar una certa volada èpica o lírica que compensi l'eixutesa discursiva i argumental.

MACBETH AL CONGO

Ressenya publicada a Recomana.cat

Les bones actualitzacions d'un text clàssic no grinyolen, no es veuen forçades a encabir nous significats. És per això que el shakespearià Macbeth de Brett Bailey connecta des del primer moment, fa semblar que la contextualització africana de l'obra sempre ha estat allí. El rei dels escocesos és ara un dictador, un militar sanguinari. Les bruixes que li pronostiquen el futur de glòria, que l'afavoreixen al capdavall, en realitat són executius d'una multinacional que s'hi dedica a explotar els recursos naturals del Congo. Tot quadra: la meteòrica ascensió i la fulminant caiguda d'un senyor de la guerra autor de les més esbojarrades atrocitats.

D'una imaginativa escassetat de recursos, la posada en escena i els seus elements freguen un kitsch molt en consonància amb els aires de nous rics que es gasten els fugaços governants. També escurçada és l'orquestra, el repartiment i la versió, que es queda amb l'essencial de l'òpera de Verdi, amb les escenes i quadres fonamentals per poder anar seguint els contorns de la trama. Una proposta, en definitiva, afinada i plena de petits encerts encara que menys crua i colpidora del que hom pot esperar del retrat d'un país transformat en infern.

WOOLF EN CRU

Ressenya publicada a Recomana.cat

Orlando no és un text fàcil, Virginia Woolf va avocar-hi tota la seva capacitat de fantasia poètica i de plasticitat compositiva. El resultat és una obra densa i barroca, molt personal i suggeridora, que pot provocar més d'un maldecap a qui intenti el treball de la seva adaptació.

Guy Cassiers, però, no li ha donat massa voltes. Ha decidir presentar-nos-el en cru, com si la pròpia Woolf pugés a l’escenari per llegir el seu manuscrit, cosa que ha terminat per arrossegar les virtuts i els defectes d'una proposta un pèl massa textual.

SOMNI D'UNA NIT DE TEATRE

Ressenya publicada a Recomana.cat

Gaudir els Propeller, més que un espectacle és un privilegi: el domini i control de tots els instruments del cos, la tècnica fonamentada i elevada a través del treball col·lectiu com a companyia, la creació d'atmosferes a partir de materials escenogràfics ben elementals, la revisió i actualització dels paràmetres del teatre clàssic sense concessions a l'anacronisme; mires on mires, tot són virtuts a l'hora de comentar els referents internacionals del teatre shakesperià. 

AIXÍ AL TEATRE COM AL CINEMA

 Ressenya publicada a Recomana.cat

“Les nostres ficcions reflecteixen el món o és el món una projecció distorsionada de les nostres ficcions?”. Aquesta és una de les reflexions crucials que Mariano Pensotti utilitza per explicar el seu espectacle Cineastas. La peça ens serveix quatre històries de directors de cinema molt diferents entre elles, tot i que travessades pel comú denominador de reflexionar sobre la vida i l'art, sobre com els periples vitals dels protagonistes acabaran influenciant de forma molt marcada les seves creacions fílmiques.

EL LABERINT DE 'FAUNA'

Ressenya publicada a Recomana.cat

El pas de l'obra El tiempo todo entero pel Temporada Alta del 2011 va suposar tota una revolució entre públic i crítica, enaltint la seva autora, Romina Paula, a figura d'obligat coneixement entre el panorama internacional de joves creadors contemporanis. La directora, actriu i dramaturga ha tornat al Festival per presentar-nos Fauna, obra que a totes llums no està a l'alçada de les expectatives generades.

L’INFINIT ENNUEGAT

“Uno dice la palabra infinito y se le llena la boca de nada”

Daisy de Rodrigo García.

Durant bastant temps va arrossegar l’etiqueta d’enfant terrible i ara, després de 25 anys a escena, ostenta ceptre i corona del panorama teatral dels nous llenguatges i l’experimentació. Ho testimoniava ahir el nombrós peregrinatge de membres del reduït cercle dels creadors alternatius catalans que van acudir al Teatre de Salt per esquitxar-se de l’univers nihilista i desficiós de Rodrigo García.