Ritual de Dolor

"¿Por qué? Esa es la pregunta del dolor. ¿Por qué? ¿Por qué nos cargaste de sufrimiento si no nos diste fuerzas para soportarlo? ¿Por qué? ¿Por qué me arrancaré la carne con mis propios dientes y seguiré amándote? ¿Por qué? ¿Por qué no me quitas la rebelión? Si estás decidido a seguir jodiéndome la vida, a seguir humillándome, a seguir dándome por el culo, a seguir haciéndome daño, a seguir mintiéndome, engañándome, por qué no me quitas al menos la rebelión. Hazme sumisa. Quítame la rebelión."

Te haré invencible con mi derrota, Angélica Liddell

-Antigament, quan tots érem una mica més primitius del que ho som ara, acudíem als xamans de la tribu per buscar la cura als nostres mals. Aquella saviesa es manifestava a través d'unes coreografies farcides d'objectes estranys, d'uns impossibles moviments l'explicació dels quals només el bruixot i els seus deixebles coneixien. Aquells rituals eren la carta de supervivència d'aquells que els ideaven i executaven, els asseguraven el seu estatus dins de la comunitat. El poble, enfonsat en la seua ignorància, no podia fer res més que donar-los per autèntics, i a força de repetir-los generació rere generació, entraven a formar part de la seua cultura.

Aquest podria ser un més que probable origen del teatre, també de la religió. I és curiós que puga coincidir l'origen d'aquests dos fenòmens. No oblidem que a l'antiga Grècia, bressol de brssols, el teatre s'utilitzava com a via d'administració dels mites. I potser buscava el mite la multitud de persones que van omplir dissabte el teatre Lliure per a l'estrena a Barcelona de Te haré invencible con mi derrota, una de les darreres obres de la sempre polèmica Angélica Liddell (Aprofite per recomanar una excel·lent entrevista que publica TeatreBCN al voltant d'aquest espectacle). La reacció va ser tan freda com calia esperar. El públic va encaixar malament la comprensió d'un ritual on hi havia trets, vidres trencats, roses de dacsa, autolesions amb molta sang, crits d'angoixa, dolor i patiment, molt de patiment. Va haver-hi gent que no ho va suportar, altres, la gran majoria, van reaccionar amb negativa indiferència davant de tot el que va ocórrer, inclòs la portada final. El posterior silenci només va trencar-se per uns pocs i desganats aplaudiments.

El que va passar és que la gran romeria de la modernitat anava a descobrir el mite però este no hi era. Comprant aquella entrada, anant a vore a la Liddell, buscaven pertànyer a la gran comunitat cool que prega reunida, que adora als grans ídols culturals situats a la cresta de l'ona. És com si un ciutadà de l'antiga Grècia trobara de sobte un xaman africà al teatre en comptes d'una Antígona. Dos rituals completament allunyats: els adeptes a la frivolitat obligats a conviure amb l'horror i el patiment teatralitzat.

Cementiris de Llibres

-Entre els nombrosos desavantatges que comporta la vida a la gran ciutat també trobem algunes altres raons que justifiquen la permanència. Caldria imaginar-ho tot com un gran laberint on sempre trobem un cul-de-sac amb forma d'interrogant.

Dic això perquè pensava en la feina del periodista, aquesta que si es fa bé requereix una important vessant d'investigació. Imagine ara, per exemple, un matí tranquil de redacció. De sobte, l'agenda es capgira i et cau al damunt una tasca que has d'enllestir a corre-cuita, car sempre hi ha un tancament vista. És llavors quan has de visitar el cementiris vivents, el carrerons sense eixida on van a morir el vells llibres.

Barcelona compta amb algunes botigues dedicades a recopilar tota la literatura de deixalla, aquella que ha quedat descartada de la voràgine comercial, és a dir, el 99 % de tot el que es publica. Molts pocs llibres són els que romanen a les llibreries més enllà dels quatre o cinc mesos que dura la seua explotació editorial. Després s'obliden, i l'oblit és el morir.

Afortunadament, existeixen punts com Els llibres del mirall, una fascinant cova on podem trobar tresors inimaginables fent només un clic a la pantalla de l'ordinador. Un exemple, però hi ha més. L'altre dia vaig descobrir l'últim d'aquests amagatalls, la Llibreria Fontana, un deliciós racó groguenc i polsós amb sabor al vell Paral·lel que conserva algunes joies impossibles de trobar enlloc. Una nova referència d'obligat coneixement de qualsevol bibliòfil. Una raó de pes per estimar, una miqueta més, a aquesta mastodòntica ciutat.