Mirar de traçar un pont per unir les arts escèniques dels països de
parla catalana és un afer ple de viaranys, discontinuïtats i greuges
comparatius. Hi ha un factor que les agermana, però, el cataclisme
provocat per la crisi econòmica que l’apujada de l’IVA cultural ha
empitjorat de manera molt lesiva
El teatre ha demostrat ser un termòmetre precís de la política
cultural d’un territori. D’aquesta manera, posicions de partida més
avantatjades –les infraestructures creades sempre van al davant– han
generat contextos més resistents a la tempesta perfecta que flagel·la un
delicat ecosistema de dotacions públiques, teatres privats, sales
alternatives i circuits d’exhibició. Davant la davallada del suport
institucional, quan no desaparició, les peces s’han hagut de
reconfigurar al tauler d’un sector tendencialment dependent de les
subvencions. La transformació del model és, doncs, un fet donat de
resultats encara imprevisibles.
En aquesta partida d’escacs, les figures cabdals a l’hora d’entendre
la partida són les dues grans dotacions teatrals del Principat: el
Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Teatre Lliure, dos models en
origen molt diferents que articulen la programació anual junt amb les
dues cites temporals més destacades: el Festival Grec (estiu) i el
Temporada Alta de Girona (tardor). Tots quatre són, alhora, motor i
collita d’una política cultural activa i definida, al voltant d’ells
orbiten multitud de creadors i companyies. Els casos del País Valencià i
les Balears són força diferents, com veurem més endavant.
