BUFETADA ESCÈNICA

Qui s'hagi enfrontat mai als espectacles de Milo Rau sap que l'etiqueta de 'punyent' li queda molt curta. Els seus muntatges actuen amb precisió quirúrgica en la sempre feble consciència benpensant de la classe intel·lectual, el seu públic. Hem tingut la sort de veure a Catalunya 'Hate Radio', esfereïdor testimoni de teatre document sobre el genocidi de Ruanda, o 'Civil Wars', un fris quasi psiquiàtric sobre la descomposició moral d'Europa. Ara, el Temporada Alta ens brinda l'oportunitat d'acostar-nos a 'Mitleid', prolífica col·laboració amb la Schaubühne de Berlín.

El muntatge torna a fer servir les armes del teatre document per agitar des de l'essència els mecanismes de l'horror i els seus efectes sobre la nostra consciència. El relat parteix del terrible cas d'Aylan Kurdi, el nen refugiat de tres anys que va morir ofegat a les costes de Turquia, una imatge que va fer la volta al món, elevada a la categoria d'icona sinistra. Sense menystenir ni ponderar, Milo Rau s'allunya de l'ara i aquí, de les ferides en carn viva del present mediàtic, i agafa distància per tornar a bastir l'espant dels genocidis de Ruanda dels anys noranta. A través d'un llarg monòleg articulat en clau testimonial s'uneixen diferents vivències de cooperants que actuaven en la regió en el moment dels fets. El degoteig de barbàrie s'embolcalla d'una certa ironia, l'únic recurs possible per suportar més d'una hora de narració sense concessions, passejada per l'infern de les misèries humanes.

L'actriu Ursina Lardi carrega amb tot el monòleg central, un desplegament de contenció i dosificació d'una gran intel·ligència. Rau insisteix en el recurs de la projecció de vídeo de primers plans de l'actriu, el que facilita encara més el lluïment de la protagonista que pot incorporar detalls i matisos quasi cinematogràfics. L'altra actriu, Consolate Sipérius, actua de contrapunt acusador, testimoni directe de la carnisseria africana postcolonial que posiciona el públic en la seva doble natura d'espectadors passius d'un teatre i responsables indirectes de la inacció global davant la barbàrie. Gran bufetada escènica, sense pamflet ni sensacionalisme, un espectacle que, com un pinyol, queda travessat a la gola. Sense amabilitat ni concessions en les formes o el contingut, 'Mitleid' aconsegueix una pirueta a l'abast de molt pocs creadors. Bravo!

 

ANGÉLICA LIDDELL

«La transgressió és la base del teatre i de la religió»

El teatre entès com un purgant, revulsiu de les convencions, estètica de la desmesura i poètica de les veritats incòmodes. Parlar d'Angélica Liddell (Figueres, 1966) és entrar en l'huracà de la seua exorbitància escènica, un lúcid retrat del nostre món a partir del treball amb emocions primàries de l'ésser humà com el dolor, l'angoixa, l'amor o la necessitat de transcendència.

El seu últim muntatge, ¿Qué haré yo con esta espada?, s'articula a partir de dos fets violents: el crim caníbal d'Issei Sagawa i la massacre terrorista del 13 de novembre a París, un còctel de quasi cinc hores que no es veurà a l'Estat espanyol, on ha decidit no tornar a actuar com a càstig al tracte rebut per polítics i gestors culturals.

Llegir l'entrevista completa al web d'El Temps.

AVINYÓ, CRUÏLLA ESCÈNICA D'EUROPA

Cada mes de juliol, una modesta localitat de la Provença es transforma en la capital cultural d'Europa. Avinyó acull -amb el permís d'Edimburg- la cita cabdal del panorama internacional de les arts escèniques. Un festival que celebra aquest mes la seua edició número 70, una oportunitat per fer memòria mentre el futur del continent s'encalla en la cruïlla.

L 'any 1947 Europa mirava de sobreposar-se encara de les terribles conseqüències d'una guerra que havia estat funesta en tots els sentits. A la crisi econòmica i als reptes de la reconstrucció s'afegia el buit moral que havia deixat la caiguda del feixisme. Greument ferida pels bombardejos del conflicte, la vila d'Avinyó mirava també de trobar el seu camí recolzant-se en la cultura i, com no podia ser d'una altra manera, en els vestigis patrimonials del seu període com una de les dues capitals del Cisma d'Occident.

Inicialment reticent a l'encàrrec, l'actor i director Jean Vilar va acceptar engegar un cicle de teatre quan l'ajuntament de la localitat li cedeix l'espai de la Cour d'Honneur del palau papal. Començava així la història d'una mostra que a força de risc i compromís ha dictat durant set dècades els patrons estètics del teatre europeu, alè de trajectòries tan referencials com les de Maurice Béjart, Living Theatre, Merce Cunningham o Peter Brook, entre moltíssim altres.

Llegir reportatge complet a la web d'El Temps

LLARGA VIDA A BARÓ D'EVEL

Que Baró d'Evel Zirc són una de les companyies més interessants del panorama del circ contemporani és una cosa que ja sabíem. Que els seus espectacles generen una bellesa captivadora, un diàleg penetrant entre l'oposició home i animal, i que el seu llenguatge defuig de forma intel·ligent qualsevol frontera o interpretació simple, són factors que creixen a cada nou espectacle.

'Bèsties', el darrer muntatge, és una consolidació i alhora un pas per eixamplar horitzons. La investigació sobre el llenguatge del circ clàssic i la barreja d'elements com la dansa o les arts plàstiques continua donant fruits insospitats. L'ús d'animals i el tipus d'integració de l'element salvatge aconsegueix una expressivitat com poques vegades s'havia aconseguit dins d'una carpa.

El propi discurs, per moments arrossegat fins a l'enunciació més evident, acaba per produir l'efecte contrari, eleva les lectures possibles. Un còctel irresistible on fins i tot la manca de ritme d'alguns moments se supera a cop d'ironia. Llarga vida a Baró d'Evel.

 

TXÈKHOV AL WEST END

Sense més artificis que l'art d'un actor al més pur estil Royal Shakespeare Company, que no és poca cosa, Michael Pennington ens enlluerna i sedueix des del primer segon. El temps corre veloç i les dues hores i escaig—entreacte inclòs—passen ràpid, tota una sorpresa ja que es tracta d'un monòleg despullat, sense efectes de llum ni gairebé suport rellevant d'escenografia. Encert, per tant, per a tots aquells que hagin comprat l'entrada per veure el principal reclam de l'espectacle, el treball actoral.



L'altre element, Txèkhov, la figura biogràfica que s'intenta reconstruir, no queda tan clarament dibuixat. Amb prou feina es pot dir que Pennington hagi buscat una construcció psicològica de calat, o que la tria d'anècdotes del periple vital txekhovià tingui més gràcia que el d'una recopilació sense ànima de material dispers. En cap cas aporta res nou i es queda a meitat camí entre el didactisme i la recerca. Una llàstima.

UBU JOAN CARLES

La particular forma de barrejar teatre document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina d'un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d''El rey' un artefacte afilat i corretjós. El to gruixut és una convenció llençada des de les primeres llums de l'espectacle, que ens descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls desagradables, com un 'Ubu rei' podrit entre tanta hipocresia, pròleg d'un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i tot el que representa.

La ironia de l'element grotesc aporta llum als passatges més foscos del recorregut vivencial del personatge. Les anècdotes, espigolades entre tants anys d'autocensura complaent, són en molts casos massa especulatives, si no tendencioses, però s'agraeix la manca d'interès per la imparcialitat. La barreja de personatges adjacents, trames i escenaris, la fragmentació que necessita punts d'ancoratge, desconcerta per moments i aporta un refons de malson a tot plegat. Ajuda Luis Bermejo, un monstre de l'estranyament. Des del seu posat natural d'home corrent ens transporta a la deformació més pertorbadora. Tot un encert el no buscar en cap moment la imitació règia directa.

De Teatro del Barrio ens quedem amb l'honestedat. També ens agrada que hagin recuperat dels Animalario essències d'expressivitat i treball de companyia. Com no recordar aquí la intenció revisionista d'aquella obra mestra anomenada 'Urtain'? Incorrecció i mala bava, intenció i contestació; li faria bé als creadors de casa nostra passar-se per 'El rey' i prendre apunts. A Barcelona el més contestatari que hem vist és 'Polònia, el musical'. Les comparacions sempre són odioses. 

Ressenya publicada a Recomana.cat

GENIAL ADAPTACIÓ D'UN SHAKESPEARE POC BRILLANT

Ressenya publicada a Recomana.cat

Partim de la base que Mesura per mesura no és, ni de lluny, un Shakespeare dels més brillants. Per oposició al patetisme universal dels personatges dramàtics més coneguts, les situacions i la moral de la peça presenten coordenades més simplistes, pulsions i heroïcitats més planeres.

Aplicant tisora generosa, Declan Donnellan ja s'apunta el primer punt a favor en aquesta adaptació del text en col·laboració amb la companyia del Teatre Puixkin de Moscou. La versió va a l'essència del conflicte, a les escenes cabdals que sustenten la trama. Les idees desfasades sobre honor i puresa es compensen en la digestió per una subtil actualització contextual que, sense alterar la trama, ens transporta a la Rússia més actual. La reflexió sobre la fàcil corruptibilitat dels governs i de les persones que ostenten el poder resulta aquí adient. Les comparacions de present volen soles, per més que el director no en vulgui parlar en les entrevistes.

Fins aquí tot normal, clar manca referir-se a l'excel·lent treball de direcció, d'una fastuositat de recursos impagable: dinàmica, àgil, esquemàtica i elegant. Amb compassats moviments corals de la companyia Donnellan executa un teló d'actors que en les seves anades i tornades fa transformar espais i capgirar emocions. La troupe assumeix el repte amb nota, posant damunt la taula virtuts precises, quasi de companyia de dansa. Grans moments de teatre, sense estridències ni elements superflus, tot al seu lloc.

TEATRE DOCUMENT A RITME DE RAP

Ressenya publicada a Recomana.cat

Mèxic pateix una greu malaltia que és la violència. Des de la distància reconfortadora costa d'imaginar els diferents drames patits pels seus habitants, que en els últims anys s'enfronten per regions a un veritable estat d'excepció. El principal instigador d'aquest clima de violència és el narcotràfic, un agent del terror capaç de crear situacions tan dantesques com difícils de pair. En contra d'aquest mal es revolta la companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol, que visita el festival Temporada Alta per quarta ocasió després d''El rumor del incendio' (2011), 'Montserrat' (2013) i 'Derretiré con un cerillo la nieve de un volcán' (2014).

'Está escrita en sus campos' és el títol de la peça que ens porten enguany, escrita, dirigida i interpretada per Francisco Barreiro. El mecanisme és senzill: per una banda trobem una exposició divulgativa sobre la història del narcotràfic mexicà, amb un conferenciant que en clau de hip-hop ens alliçona sobre els lligams pocs dissimulats entre el món il·legal de les drogues i les polítiques d'estat mexicanes. Per altra banda, en paral·lel, se'ns obre la finestra cap a la història d'El Tigre, un raper i traficant a petita escala la tragèdia personal del qual és analitzada pels monòlegs d'escena i pel suport dels vídeos testimonials.

L'interès de la proposta rau en l'ús dels recursos del teatre document, pilar fonamental de l'estructura, que atrapa l'espectador des del primer moment. Les cançons en directe de l'actor mimetitzat en el personatge del cantant tenen també la seva gràcia testimonial. La proposta trontolla, però, en allargassar-se, en repetir fins a les quasi dues hores les opinions d'un grup reduït de testimonis i una estructura que d'esquemàtica termina en repetitiva. La manca d'un final possible per unir de forma més clara les dues línies expositives també acaba per passar factura al conjunt.

ENERGIA INVISIBLE

Ressenya publicada a Recomana.cat

Com qui deambula i per casualitat va descobrint racons que no esperava. Pels carrers de Tàrrega ens trobem individus misteriosos a meitat camí entre el clown i ballarins de dansa contemporània. Interactuen amb l'entorn, experimenten amb el mobiliari urbà, creen nous significats entre objectes i edificis, una curiositat desmesurada els empeny. Acompanyen el seu periple de petits cartells on paraules combinades multipliquen el significat de les seves accions.

L'ambientació sonora, ingredient poc usual dels espectacles de carrer, ens arriba per mitjà d'altaveus portàtils i megàfons, ajuda i de quina manera a generar encara una major sensació d'estranyament. Definitivament, 'En potència' és la mena d'espectacle de carrer que esperem trobar a FiraTàrrega. La creació té el perfum de l'humor absurd del gran Ernesto Collado, qui ha donat un cop de mà a la creació.

Finalment, els personatges s'aturen al voltant d'una benzinera, on les seves prospeccions a la recerca de l'energia de Tàrrega creixen en intensitat. Globus, fum, elements agegantats; l'experiment ha donat fruit i el petit i estrany món de l'espectacle s'unfla fins a aconseguir un conjunt d'imatges molt potents que es belluguen entre el somni i la ximpleria. Ens quedem amb el nom de la companyia, 1Watt, volem veure més espectacles seus.

LA DIGESTIÓ DE LA MEMÒRIA

Ressenya publicada a Recomana.cat

La companyia mexicana Vaca 35 va signar un dels millors espectacles que vam tenir el plaer de veure durant la FiràTàrrega 2013, una versió intimista i colpidora de 'Les criades' de Genet feta a base de molta feina, experimentació i un gust per anar a l'essència del teatre que és vida mateixa.
Per aquest nou treball, la companyia ha ampliat de dos a sis intèrprets i també busca una atmosfera íntima no tan encertada donat que l'espectacle intenta ja escapar del format reduït d'espectadors. En aquest trànsit cap a un aforament més ampli, l'abast de la reflexió de la proposta també transita del retrat personal de l'individu a la reflexió col·lectiva.
La memòria juga aquí un paper fonamental, articulada al voltant de la cuina i el menjar. Els actors reben al públic mentre cuinen plats relacionats amb els records personals de cada intèrpret, i en la seva feina expliquen la història de la recepta sempre relacionada amb la persona que la va inspirar.

Paral·lelament, com els ingredients d'una recepta feta a base de capes superposades, els discursos, les accions de ritual, les coreografies, la guitarra i les cançons van superposant altres sabors i olors, imatges i paraules que ens remeten a la guerra, als conflictes culturals, a la irracionalitat, violència i l'amor, matèria primera diversa d'un brou fet de temes acoblats no sempre de forma harmònica però que en el conjunt de la cocció funcionen com un tot que deixa un regust d'espectacle rodó.

UN PASSAT IMAGINAT PER A UN PRESENT POSSIBLE

Ressenya publicada a Recomana.cat

A escena una distòpia, recurs narratiu en efervescència que planteja una ficció anòmala a un fet històric real, el replantejament d'una veritat discursiva com a via alternativa de configuració de la iconografia present. Salvador Allende pronuncia el seu recordat parlament de comiat davant la nació minuts abans de suïcidar-se. El president, però, no està sol: el seu gabinet mira d'influenciar el discurs, són assessors polítics més preocupats per la imatge que pel contingut, tecnòcrates del present segle XXI formats en modernes escoles de màrqueting. La combinació de matèria mitològica i lògica del present resulta abassegadora, a més d'irreverent.

Amb tot, el poder dessacralitzador de la faula té més efectes que la pura transgressió. La provocació gratuïta se supera des de la perspectiva d'una realitat que qüestiona les veritats absolutes de l'immediat passat. Teatre d'idees que, no obstant això, no renuncia a la possibilitat d'entretenir, i de quina manera! Ho aconsegueix per mitjà d'un dinamisme vertiginós més proper al circ que al pamflet, una fantasia lisèrgica que actua com una trituradora de certeses. Alguns apunts dislocats d'entremès cabareter amb prou feines desllueixen les múltiples capes d'un espectacle total, una joia que s'autocorona emperadora de les troballes del Grec 2015.


La imaginación del futuro
Dramatúrgia: La Re-sentida
Direcció: Marco Layera
Data d'inici: 28/07
Data de finalització: 30/07
Espai: Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver

NOSALTRES ELS EUROPEUS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Tots portem una història d'Europa a dins. És una de les conclusions de l'espectacle The Civil Wars on el suïs Milo Rau dispara en totes direccions per mirar d'explicar el present d'incertesa que travessa el continent.

MOUAWAD SENSE ÈPICA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Després de l'èxit que Wajdi Mouawad va obtenir amb la tetralogia Le sang des promesses—amb 'Incendis' com obra trenca taquilles a Barcelona en la versió d'Oriol Broggi—qualsevol dels seus nous treballs aixequen certa expectació entre el públic de casa nostra. Ara, l'autor d'origen libanès transita camins diferents i ens presenta les obres del cicle 'Domèstic'. La primera part, Seuls, va passar pel Lliure al febrer, amb protagonisme i direcció del mateix autor. Ara és el torn de Soeurs, entrega amb moltes similituds amb la seva predecessora.

MOLT SOROLL PER A NO RES

Ressenya sobre Ninet'Inferno publicada a Recomana.cat

Proposta molt ambiciosa que es perd en la seva pretensiositat. Per mitjà de l'adaptació de textos de Shakespeare entrem en la història de la passió amorosa d'un home gran per un noi jove. Pascal Greggory posa veu a la part textual, la vesant madura, bona tècnica deslluïda per ampul·lositat del contingut, densa matèria barroca sense ancoratge possible. L'artista de circ Mathurin Bolze expressa amb el cos la joventut de l'altre personatge, esbossada dansa d'idees més que l'esperada acrobàcia, un trànsit a la recerca de gènere que resulta igualment altiu. La participació orquestral s'encabeix en la desmesura de la proposta i subratlla més que aporta. La bellesa de certs quadres compositius, sobretot al principi, no aconsegueix rescatar de la irrellevància al conjunt.

Critiques d'aquest mateix espectacle

TEATRE PER A UNA NIT D'ESTIU

Ressenya publicada a Recomana.cat

A Shakespeare li senta bé l'estiu. El lirisme dels seus espectacles més relaxats fa conjunt amb la lleugeresa que sembla reclamar la nit que segueix a la xafogor. Fins i tot, el mateix autor es va encarregar de recordar-nos-ho al títol d'una de les seves comèdies més cèlebres.

L'ENTESA COM A REALITAT

Ressenya publicada a Recomana.cat

L'escenari del CCCB ja ens va deixar un dels més emotius treballs del passat Grec, l'espectacle Nadia de La Conquesta del Pol Sud. En la mateixa línia d'aportar valor a la creació escènica per mitjà del teatre-realitat, 2015 com a possibilitat obri una finestra als barris més multiculturals de la ciutat per oferir-nos un testimoni de vida, el curt però intens periple vital d'un grapat d'adolescents d'entre 15 i 20 anys.

FEMINISME GLOBAL

Sol Picó ha reunit diferents perfils d'artistes del moviment per parlar de la dona al segle XXI. Des de Benin (Julie Dossavi) al Japó (Minako Seki), vers l'Índia (Shantala Shivalingappa) i de retorn a Europa (la pròpia Picó), quatre ballarines més tres músics, totes dones.

ASSAIG EN BLANC

Ressenya publicada a Recomana.cat

La fructífera carrera de les T de Teatre ha cercat en els últims anys col·laboracions de luxe amb alguns dels autors i directors de més volada del moment. Javier Daulte, Alfredo Sanzol o Pau Miró van saber treure el suc a la vis còmica i alhora dramàtica d'un conjunt d'actrius sempre en forma.

EL SEGREST DE LES EMOCIONS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Còctel melodramàtic a la caça i captura dels mocadors de platea. S'hi convoca el personatge protagonista discapacitat intel·lectual, la mare coratge amb un passat traumàtic que redimeix a força d'abnegació i—com no—els dolents que—oh sorpresa—són nazis.

MANIERISME BASTARD

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un metafòric descens a l'infern que s'acompanya d'una estètica neobarroca densament guanyada. Viatgem entre el llenguatge profètic de l'Antic Testament a Dant (és clar), o ja més en clau contemporània tocs del pertorbador surrealisme vermellós de Lynch, tant irrenunciable a l'estil La Veronal. En el pla del moviment regna l'estranyament d'un cos aliè a les seves pròpies reaccions, una sensació difícil de pair que qualla dins la proposta des dels primers moments. Descàrrega en el pla musical d'arrel clàssica, tan ben compassat al conjunt, fent lliga també amb l'alienant ambientació sonora. No es pot negar que l'artefacte escènic té una brillant personalitat que ens permet elevar-lo a l'Olimp dels encàrrecs d'inauguració del Festival Grec malgrat, fins i tot, que la potència decaigui als minuts previs al final.