LLARGA VIDA A BARÓ D'EVEL

Que Baró d'Evel Zirc són una de les companyies més interessants del panorama del circ contemporani és una cosa que ja sabíem. Que els seus espectacles generen una bellesa captivadora, un diàleg penetrant entre l'oposició home i animal, i que el seu llenguatge defuig de forma intel·ligent qualsevol frontera o interpretació simple, són factors que creixen a cada nou espectacle.

'Bèsties', el darrer muntatge, és una consolidació i alhora un pas per eixamplar horitzons. La investigació sobre el llenguatge del circ clàssic i la barreja d'elements com la dansa o les arts plàstiques continua donant fruits insospitats. L'ús d'animals i el tipus d'integració de l'element salvatge aconsegueix una expressivitat com poques vegades s'havia aconseguit dins d'una carpa.

El propi discurs, per moments arrossegat fins a l'enunciació més evident, acaba per produir l'efecte contrari, eleva les lectures possibles. Un còctel irresistible on fins i tot la manca de ritme d'alguns moments se supera a cop d'ironia. Llarga vida a Baró d'Evel.

 

UBU JOAN CARLES

La particular forma de barrejar teatre document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina d'un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d''El rey' un artefacte afilat i corretjós. El to gruixut és una convenció llençada des de les primeres llums de l'espectacle, que ens descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls desagradables, com un 'Ubu rei' podrit entre tanta hipocresia, pròleg d'un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i tot el que representa.

La ironia de l'element grotesc aporta llum als passatges més foscos del recorregut vivencial del personatge. Les anècdotes, espigolades entre tants anys d'autocensura complaent, són en molts casos massa especulatives, si no tendencioses, però s'agraeix la manca d'interès per la imparcialitat. La barreja de personatges adjacents, trames i escenaris, la fragmentació que necessita punts d'ancoratge, desconcerta per moments i aporta un refons de malson a tot plegat. Ajuda Luis Bermejo, un monstre de l'estranyament. Des del seu posat natural d'home corrent ens transporta a la deformació més pertorbadora. Tot un encert el no buscar en cap moment la imitació règia directa.

De Teatro del Barrio ens quedem amb l'honestedat. També ens agrada que hagin recuperat dels Animalario essències d'expressivitat i treball de companyia. Com no recordar aquí la intenció revisionista d'aquella obra mestra anomenada 'Urtain'? Incorrecció i mala bava, intenció i contestació; li faria bé als creadors de casa nostra passar-se per 'El rey' i prendre apunts. A Barcelona el més contestatari que hem vist és 'Polònia, el musical'. Les comparacions sempre són odioses. 

Ressenya publicada a Recomana.cat

GENIAL ADAPTACIÓ D'UN SHAKESPEARE POC BRILLANT

Ressenya publicada a Recomana.cat

Partim de la base que Mesura per mesura no és, ni de lluny, un Shakespeare dels més brillants. Per oposició al patetisme universal dels personatges dramàtics més coneguts, les situacions i la moral de la peça presenten coordenades més simplistes, pulsions i heroïcitats més planeres.

Aplicant tisora generosa, Declan Donnellan ja s'apunta el primer punt a favor en aquesta adaptació del text en col·laboració amb la companyia del Teatre Puixkin de Moscou. La versió va a l'essència del conflicte, a les escenes cabdals que sustenten la trama. Les idees desfasades sobre honor i puresa es compensen en la digestió per una subtil actualització contextual que, sense alterar la trama, ens transporta a la Rússia més actual. La reflexió sobre la fàcil corruptibilitat dels governs i de les persones que ostenten el poder resulta aquí adient. Les comparacions de present volen soles, per més que el director no en vulgui parlar en les entrevistes.

Fins aquí tot normal, clar manca referir-se a l'excel·lent treball de direcció, d'una fastuositat de recursos impagable: dinàmica, àgil, esquemàtica i elegant. Amb compassats moviments corals de la companyia Donnellan executa un teló d'actors que en les seves anades i tornades fa transformar espais i capgirar emocions. La troupe assumeix el repte amb nota, posant damunt la taula virtuts precises, quasi de companyia de dansa. Grans moments de teatre, sense estridències ni elements superflus, tot al seu lloc.

TEATRE DOCUMENT A RITME DE RAP

Ressenya publicada a Recomana.cat

Mèxic pateix una greu malaltia que és la violència. Des de la distància reconfortadora costa d'imaginar els diferents drames patits pels seus habitants, que en els últims anys s'enfronten per regions a un veritable estat d'excepció. El principal instigador d'aquest clima de violència és el narcotràfic, un agent del terror capaç de crear situacions tan dantesques com difícils de pair. En contra d'aquest mal es revolta la companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol, que visita el festival Temporada Alta per quarta ocasió després d''El rumor del incendio' (2011), 'Montserrat' (2013) i 'Derretiré con un cerillo la nieve de un volcán' (2014).

'Está escrita en sus campos' és el títol de la peça que ens porten enguany, escrita, dirigida i interpretada per Francisco Barreiro. El mecanisme és senzill: per una banda trobem una exposició divulgativa sobre la història del narcotràfic mexicà, amb un conferenciant que en clau de hip-hop ens alliçona sobre els lligams pocs dissimulats entre el món il·legal de les drogues i les polítiques d'estat mexicanes. Per altra banda, en paral·lel, se'ns obre la finestra cap a la història d'El Tigre, un raper i traficant a petita escala la tragèdia personal del qual és analitzada pels monòlegs d'escena i pel suport dels vídeos testimonials.

L'interès de la proposta rau en l'ús dels recursos del teatre document, pilar fonamental de l'estructura, que atrapa l'espectador des del primer moment. Les cançons en directe de l'actor mimetitzat en el personatge del cantant tenen també la seva gràcia testimonial. La proposta trontolla, però, en allargassar-se, en repetir fins a les quasi dues hores les opinions d'un grup reduït de testimonis i una estructura que d'esquemàtica termina en repetitiva. La manca d'un final possible per unir de forma més clara les dues línies expositives també acaba per passar factura al conjunt.

ENERGIA INVISIBLE

Ressenya publicada a Recomana.cat

Com qui deambula i per casualitat va descobrint racons que no esperava. Pels carrers de Tàrrega ens trobem individus misteriosos a meitat camí entre el clown i ballarins de dansa contemporània. Interactuen amb l'entorn, experimenten amb el mobiliari urbà, creen nous significats entre objectes i edificis, una curiositat desmesurada els empeny. Acompanyen el seu periple de petits cartells on paraules combinades multipliquen el significat de les seves accions.

L'ambientació sonora, ingredient poc usual dels espectacles de carrer, ens arriba per mitjà d'altaveus portàtils i megàfons, ajuda i de quina manera a generar encara una major sensació d'estranyament. Definitivament, 'En potència' és la mena d'espectacle de carrer que esperem trobar a FiraTàrrega. La creació té el perfum de l'humor absurd del gran Ernesto Collado, qui ha donat un cop de mà a la creació.

Finalment, els personatges s'aturen al voltant d'una benzinera, on les seves prospeccions a la recerca de l'energia de Tàrrega creixen en intensitat. Globus, fum, elements agegantats; l'experiment ha donat fruit i el petit i estrany món de l'espectacle s'unfla fins a aconseguir un conjunt d'imatges molt potents que es belluguen entre el somni i la ximpleria. Ens quedem amb el nom de la companyia, 1Watt, volem veure més espectacles seus.

LA DIGESTIÓ DE LA MEMÒRIA

Ressenya publicada a Recomana.cat

La companyia mexicana Vaca 35 va signar un dels millors espectacles que vam tenir el plaer de veure durant la FiràTàrrega 2013, una versió intimista i colpidora de 'Les criades' de Genet feta a base de molta feina, experimentació i un gust per anar a l'essència del teatre que és vida mateixa.
Per aquest nou treball, la companyia ha ampliat de dos a sis intèrprets i també busca una atmosfera íntima no tan encertada donat que l'espectacle intenta ja escapar del format reduït d'espectadors. En aquest trànsit cap a un aforament més ampli, l'abast de la reflexió de la proposta també transita del retrat personal de l'individu a la reflexió col·lectiva.
La memòria juga aquí un paper fonamental, articulada al voltant de la cuina i el menjar. Els actors reben al públic mentre cuinen plats relacionats amb els records personals de cada intèrpret, i en la seva feina expliquen la història de la recepta sempre relacionada amb la persona que la va inspirar.

Paral·lelament, com els ingredients d'una recepta feta a base de capes superposades, els discursos, les accions de ritual, les coreografies, la guitarra i les cançons van superposant altres sabors i olors, imatges i paraules que ens remeten a la guerra, als conflictes culturals, a la irracionalitat, violència i l'amor, matèria primera diversa d'un brou fet de temes acoblats no sempre de forma harmònica però que en el conjunt de la cocció funcionen com un tot que deixa un regust d'espectacle rodó.

TEATRE PER A UNA NIT D'ESTIU

Ressenya publicada a Recomana.cat

A Shakespeare li senta bé l'estiu. El lirisme dels seus espectacles més relaxats fa conjunt amb la lleugeresa que sembla reclamar la nit que segueix a la xafogor. Fins i tot, el mateix autor es va encarregar de recordar-nos-ho al títol d'una de les seves comèdies més cèlebres.

EL DIT A L'ULL DELS PRIVILEGIS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Ja ho remarca el programa de mà: “Sota el concepte de minoria s'amaga un pou petrolífer d'idees”. Darrere la necessitat humana de classificar subjau l'ombra de la discriminació. Les minories són conceptes imposats en el joc de poder de la categorització humana. Distingir-se és imposar fronteres els límits de les quals sempre són sempre difusos i artificials.

Per remuntar el significat classificatori del concepte de minoria, 99%, l'última obra de la companyia Teatre de l'Enjòlit (en coproducció amb la luxemburguesa Little Lies i la italiana Teatro Excelsior), dóna múltiples formes a l'oposició elit-minoria. Ens situa al costat dels oprimits però també—i bastant—ens mostra el costat de la minoria opressora, el menystingut 1% de la població que governa els seus privilegis conscient de les greus contradiccions, indiferent al sentit comú.

99% se'ns presenta com una fragmentada i esbojarrada successió d'equetxos que durant quasi dues hores ens qüestionen el nostre paper com a minoria explotada o explotadora, transitant entre símbols del consum capitalista i suposades icones de la indignació que no són el que semblen. Els salts de ritme són quasi inherents al tipus d'estructura, però els moments àlgids brillen amb fulgor, com la recreació de la llar dels Bush, el concurs de polítics i brokers que canvien el seu rol pel dels seus governats o el Monòleg del Papa, que acaba transformat en la colèrica reacció afectiva d'un dels autors de la peça, el també actor que la interpreta, Elies Barberà, que clama de furor en adonar-se minoria com a valencià i catalanoparlant, una greuge cívic esdevingut després de dècades (segles) d'insídies culturals. La diatriba recorda en estupor la volada poètica d'alguns fragments del Barberà poeta, de llibres destacats com Allà on les grues nien.

Comptat i debatut, 99% està a l'alçada en energia i muscle d'anteriors treballs d'Enjòlit, muntatges com El setè cel (Sala Beckett, 2014), Si no ens paguen, no paguem (renovat i oportú clàssic de Dario Fo en versió crisi, 2013) o la incisiva farsa Corrüptia (2011) que tant va irritar el govern valencià del PP. Fins i tot en aquest nou muntatge l'experimentació del discurs fragmentari contribueix a atomitzar la imaginació i els recursos expressius de la companyia, factor que els ha permès portar més lluny la càrrega sarcàstica del seu teatre inequívocament polític i punyent.

MOLT MÉS QUE ACTORS

Ressenya publicada a Recomana.cat

Una finestra a la realitat. L'exercici és summament complicat, encara que no ho sembli. Fer-nos partícips d'un fragment de vida, en temps real, un discórrer de personatges i la situació que es desplega. Sergio Boris ens convida a visitar la decadent rebotiga d'una farmàcia de barri marginal. Travestis, proxenetes i altres personatges al límit ens ofereixen el seu món de prostitució, drogues i dependències químiques i afectives. Magnífic treball d'interpretació de tota la companyia. Una perla fantàstica amb el segell inconfusible de Buenos Aires, amb eixe nivell actoral incomparable, d'una precisió desconeguda a casa nostra. Una troballa per agrair al Temporada Alta. 

BOUTADE MUSICAL

Un enregistrament sonor just després de l'oficial del teatre ens convida a deixar el mòbil encès, a fer soroll amb caramels i a tossir amb força. Aquesta és la primera d'una llarga sèrie de provocacions que Christoph Marthaler porta a escena amb l'objectiu últim de desmuntar totes les conviccions escèniques que li passen per davant, també i sobretot les musicals. Estem, doncs, davant d'un espectacle musical, en el qual es succeeixen una rere l'altra cançons de totes les èpoques i estils, sense cap lligam entre elles, com tampoc massa relació té la posada en escena amb els quadres proposats, menys que més enginyosos o desconcertants. Una boutade de complicitats absurdes que en el seu intent de denuncia dels estereotips burgesos dels gèneres que desconstrueix aixeca un mur d'elitisme encara més injustificable. 

EL BUIT QUE DEIXA L'AMOR

El teatre de Paco Zarzoso i els seus personatges es mouen a través d'unes coordenades pròpies,  defugen el naturalisme per caure en una poètica inconfusible, abassegadora, carregada d'ironia que panteixa sarcasme. Querencia és, probablement, una de les seves obres més ambicioses, pels extrems als que s'atansa, pel barroquisme manifest del llenguatge i per l'histrionisme tan marcat dels protagonistes i de la situació. 

Una ex-parella formada per un critic teatral i una gran diva dels escenaris es retroba temps després de la ruptura amb tot el sac de retrets carregat d'esmolats ganivets. El amor per oposició a la seva absència ens mostra uns éssers passionals i dolguts, un combat dialèctic carregat de referències metateatrals, de moments que barregen amb desimboltura la discursivitat de Pinter, els diàlegs punyents d'Albee i l'esperpèntic patetisme almodovarià.

No és senzill cuinar amb traça tot plegat. Carles Sanjaime se'n surt amb nota a la direcció, ha sabut filar l'humor que s'hi respira creant situacions divertides que no cauen en la pantomima grotesca. Verónica Andrés i Álvaro Báguena són l'afinat motor de tot el còctel, dues actuacions excel·lents,  generoses, amb energia i matisos, que ja per elles paga la pena tot plegat. S'ha de veure.

Querencia de Paco Zarzoso. Dir. Carles Sanjaime. La Seca - Espai Brossa fins el 23 de novembre.

DESPULLADA FAULA

 Ressenya publicada a Recomana.cat

Si la versió anglesa del muntatge The suit de Peter Brook s'hagés estrenat en una sala alternativa signada per un desconegut probablement hagés aixecat moltes crítiques relacionades amb el seu simplisme i no la sentida ovació que va provocar divendres al Municipal de Girona. Cal considerar que el creador anglès establert a París vesteix el seu característic llenguatge d'un minimalisme que ha creat escola, que és el retorn a l'essència mateixa del teatre, la paraula i el gest, una forma d'explicar històries, no obstant això, que en aquesta ocasió no acaba de crear la màgia necessària.

La trama ens explica en to de faula una infidelitat matrimonial en el context de la segregació racial sud-africana. Les referències socials al període històric són tangencials i no aporten res a la narració central. Tampoc creen valor les socorregudes escenes cantades, recursos de musical escindits del fil conductor de la trama. La netedat i precisió, en canvi, són la principal virtut d'un muntatge a totes llums correcte on s'hi troba a faltar una certa volada èpica o lírica que compensi l'eixutesa discursiva i argumental.

MACBETH AL CONGO

Ressenya publicada a Recomana.cat

Les bones actualitzacions d'un text clàssic no grinyolen, no es veuen forçades a encabir nous significats. És per això que el shakespearià Macbeth de Brett Bailey connecta des del primer moment, fa semblar que la contextualització africana de l'obra sempre ha estat allí. El rei dels escocesos és ara un dictador, un militar sanguinari. Les bruixes que li pronostiquen el futur de glòria, que l'afavoreixen al capdavall, en realitat són executius d'una multinacional que s'hi dedica a explotar els recursos naturals del Congo. Tot quadra: la meteòrica ascensió i la fulminant caiguda d'un senyor de la guerra autor de les més esbojarrades atrocitats.

D'una imaginativa escassetat de recursos, la posada en escena i els seus elements freguen un kitsch molt en consonància amb els aires de nous rics que es gasten els fugaços governants. També escurçada és l'orquestra, el repartiment i la versió, que es queda amb l'essencial de l'òpera de Verdi, amb les escenes i quadres fonamentals per poder anar seguint els contorns de la trama. Una proposta, en definitiva, afinada i plena de petits encerts encara que menys crua i colpidora del que hom pot esperar del retrat d'un país transformat en infern.

ESPERPÈNTICA QUIMERA

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Ernesto Collado ens proposa un viatge per la cara més sorruda i profunda de Texas, un veritable road trip psicotròpic a la recerca d'un personatge quimera, Montaldo, un misteriós català mut integrant dels icarians, un moviment socialista utòpic que a mitjans del XIX va intentar crear una nova societat en el Nou Món.

Realitat i ficció conflueixen en aquest monòleg ple de situacions esperpèntiques, amb un temperat sentit de la narració ric en recursos expressius i una barreja equilibrada entre noves formes del llenguatge teatral i l'accessibilitat a prova dels públics més convencionals.

Comptat i debatut, estem davant d'un muntatge recomanable a tota mena d'espectadors, carregat d'imatges força potents i d'humor fresc, irreverent, amb alguns moments gratuïts marca de la casa, sense més incidència. Un pas més en sòlid camí de la constitució d'una de les veus més corrosives i originals del panorama alternatiu.

Montaldo d'Ernesto Collado.  La Seca - Espai Brossa fins al 2 de novembre.

BACON FET MOVIMENT

Ressenya publicada en Recomana.cat.

Més enllà del tòpics que circulen al voltant del contorsionisme, Andreane Leclerc basteix una proposta que abraça la noció de moviment i obra plàstica en un espectacle de natura inclassificable i sorprenents efectes visuals. Sobre el paper, Cherepaka s'inspira en l'obra del pintor Francis Bacon, i és als seus quadres que acudim per traçar analogies entre uns éssers impossibles que lluiten, en aquest cas, per humanitzar les seues deformitats i el seu permanent estat d'estranyament. L'hipnotisme de les contorsions de Leclerc ens reporta matèria de més enllà del somni surrealista, juga amb les llums i ombres per recrear atmosferes pictòriques o projectar criatures a meitat camí entre la carn i l'insecte. Mixtura plena d'encert, en definitiva, imprescindible per als amants del circ, la dansa i les arts plàstiques, matèries destriades amb especial encert.

SUPERAR L'AMNÈSIA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Si fa tot just un any Albertí ens presentava una revisió del gènere de la revista—pilar fonamental de l'època clàssica del Paral·lel—com a tema d'obertura de la temporada, enguany és el torn de la sarsuela, forma d'expressió escènica encara més allunyada, oblidada i menystinguda. El rescabalament d'aquest forat històric és el principal atractiu d'un recital farcit de moments humorístics fruit de la intervenció en la posada en escena de la companyia circense Animal Religion. Més enllà de l'encaix formal, el còctel vessa d'interès donat que la sarsuela i el context històric que la va generar romanen encara verges a ulls de la immensa majoria d'espectadors. Superar aquesta amnèsia i situar el gènere a la Sala Gran del principal teatre públic català és una tasca encomiable que enlloc més es podria haver muntat. Comptat i debatut, felicitar Albertí i equip per la tria i selecció, tot convidant el públic a guarir-se d'un injust oblit.

ADDICCIONS PERILLOSES

Ressenya publicada a Recomana.cat.

El descens a l'abisme d'una dona madura per mitjà d'una relació destructiva amb un jove prostitut, aquest és l'argument de La dona sense atributs, adaptació de la novel·la de Carles Cortés qui signa junt al director Paco Macià el text d'un muntatge que se'ns presenta en clau de monòleg. Eloísa Azorín posa veu i sensualitat, condueix el pols d'una narració que passa de la passió eròtica al masoquisme anihilador. Molts pocs elements escènics basteixen de precisió una proposta que va a l'essència del conflicte, al procés de devastació de la protagonista. L'atmosfera de l'habitatge central passa de l'intimisme a la claustrofòbia de la presó sentimental gràcies a un encaix de llums ben travat, també a l'ús ponderat de projeccions i música. Un espectacle, en definitiva, dur, pertorbador, que ens mostra la cara més sàdica de l'atracció amorosa tot deixant-nos un regust amarg de passejada per l'infern.

Enllaç de l'espectacle al web del Tantarantana. 

EL TOTXO I LA RIALLA

L'única cosa garantida en els espectacles on Ernesto Collado afegeix la seva signatura és l'humor. La resta resulta imprevisible i inclassificable. Per aquest Constructivo, que basteix junt a Piero Steiner, ens ha preparat un còctel amb aires de work in progress, amb aroma de cabaret polsegós, amb escenes irregulars que van sobreposant-se com els materials d'una casa. La forma i el significat de les construccions que ens envolten, del paisatge que hi generen, del sentit de la creació humana, són temes que suren en aquesta obra que presenta l'encert de l'espai triat per representar-la, l'interior d'una mastodòntica farinera abandonada que ens convida a qüestionar el sentit últim dels nostres actes constructius i la seva permanència, cabòries oportunes en aquests temps post-boom del totxo.

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Fitxa de l'espectacle al web de FiraTàrrega.

LES FEBLESES DEL TAFUR

Ressenya publicada a Recomana.cat

No resulta senzill copsar l'aparent simplicitat de la psicologia masculina, amb totes les seves tares manifestes i estereotips condicionants. La partida (Dealer's Choice) de Patrick Marber ho aconsegueix plantejant un escenari esbudellador que revela, a cop de vici, totes les falquesses de l'ànima del mascle. Es tracta d'una timba de pòquer on les debilitats d'aquest grup de perdedors protagonista se'ns mostren translúcides, menyspreables, però sempre assaonades d'un contrapunt d'idealitzada compassió.

Aquest torrent d'humanitat, de pròleg allargassat fins arribar a seure a la taula de joc, necessita pols narratiu i control de la versemblança, dues qualitats en què Manrique des de la direcció sempre excel·leix. Ni rastre de manierisme, ni un bri d'impostura, la realitat i la veritat s'obri pas gracies a encerts com, per exemple, transportar-hi l'acció original a la Barcelona dels nostres dies, amb tot de referències espacials i un català real gens forçat.

Sextet d'actors temperadíssim, cadascú refrenat o histriònic en servei dels respectius personatges. Un privilegi de planter amb un Marc Rodríguez bufonesc des del patetisme, un contundent Andreu Benito, emotiu Joan Carreras, eloqüents Andrew Tarbet i Oriol Vila i un Ramon Madaula contingut i efectiu que centra la tensió de les trames sense despentinar-se. Una obra, en definitiva, divertida i accessible, plena d'encert i solatge.

La partida (Dealer's Choice) de Patrick Maber. Direcció Julio Manrique. Teatre Romea fins el 10 d'agost.

SHAKESPEARE A LA FRESCA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Calor i natura afavoreixen Shakespeare, realcen el to festiu i alegre de les seves comèdies. Aquest és l'experiment repetidament demostrat, estiu rere estiu, pels Parking Shakespeare, companyia avesada a l'aire lliure que cada juliol, bastint el que és ja una de les tradicions més entranyables de l'escena estival, ens munta un clàssic del bard anglès al Parc de l'Estació del Nord.

Entre els mecanismes del ritual, s'estableix que cada temporada es convidi un director diferent a dirigir la paradeta, i enguany ha estat el torn d'Israel Solà, responsable d'alguns dels espectacles de La Calòrica que tant ens han agradat. El condicionat, però, és que la companyia mantingui el seu estil despullat, directe i límpid, cosa que, afortunadament, roman a cada nova proposta amb resultats cada cop més precisos.

Amors naturals o esperonats; fingiment, enganys i els paranys que a les relacions interposa l'enveja o la malícia. Tant la història de Molt soroll per res com la profusa xarxa de personatges resulten entenedores gràcies al precís treball dels trets que aborden els actors. La versió, conservant el necessari punt de barroca estilització, aposta per mostrar-se comprensible i popular, cosa que engresca el públic, que és l'objectiu.

Encara queden dues funcions d'aquesta entranyable delícia que és el Molt soroll per res, aprofiteu-les, feu-vos un favor teatral i, recordeu el consell de sempre, porteu coixí (les grades de pedra no són tan benignes com la sensació que deixa l'espectacle).

Molt soroll per res, de William Shakespeare. Dirigida per Israel Solà, cia Parking Shakespeare. Parc de l'Estació del Nord fins el 3 d'agost.