L’INFINIT ENNUEGAT

“Uno dice la palabra infinito y se le llena la boca de nada”

Daisy de Rodrigo García.

Durant bastant temps va arrossegar l’etiqueta d’enfant terrible i ara, després de 25 anys a escena, ostenta ceptre i corona del panorama teatral dels nous llenguatges i l’experimentació. Ho testimoniava ahir el nombrós peregrinatge de membres del reduït cercle dels creadors alternatius catalans que van acudir al Teatre de Salt per esquitxar-se de l’univers nihilista i desficiós de Rodrigo García.

Alguns dels seus incondicionals podrien haver retret a aquest nou espectacle una manca de l’histrionisme habitual, un pèl de menys de rock&roll, que és el que hom espera d’un creador capficat en la rara dèria d’incomodar el seu públic. No anirien desencaminats. Però tal volta és aquest García més reflexiu, el del “Jo” intransferible dels seus textos més punyents, el que ens deixa més espurnes de lucidesa en la seva particular dissecció kamikaze de tot el que troba per davant.

Aquest darrer agònic cant de sirena, anomenat Daisy, incapaç de combatre les seves pròpies contradiccions, ens aboca al nostre reflex com a fantasmes d’un malson bastit de béns sense importància, el quid de la nostra societat de consum i del benestar. La desesperança i el sarcasme macerat es projecten al públic com a rebequeria ressentida de doble moral, judici i condemna en forma d’espectacle que barreja disciplines, juxtaposa nimietats i crea un solatge tan particular que resulta absorbent, inclús quan el ritme es ressent. Sort de la música, que sembla l’últim recurs a la bellesa i l’optimisme del qual és capaç l’autor.

I una pregunta final. Entraria aquest espectacle dins la categoria de circ i, per tant, la Generalitat li podria prohibir l’ús d'animals a escena segons el projecte de llei que es prepara? (Recordem que a García li vetaren al Lliure la tortura en directe d’un llamàntol). Encara penso en l’hora llarga d'esforços d’una tortuga lluitant per no ofegar-se.  

 
Ressenya publicada a Recomana.cat.