ANGÉLICA LIDDELL

«La transgressió és la base del teatre i de la religió»

El teatre entès com un purgant, revulsiu de les convencions, estètica de la desmesura i poètica de les veritats incòmodes. Parlar d'Angélica Liddell (Figueres, 1966) és entrar en l'huracà de la seua exorbitància escènica, un lúcid retrat del nostre món a partir del treball amb emocions primàries de l'ésser humà com el dolor, l'angoixa, l'amor o la necessitat de transcendència.

El seu últim muntatge, ¿Qué haré yo con esta espada?, s'articula a partir de dos fets violents: el crim caníbal d'Issei Sagawa i la massacre terrorista del 13 de novembre a París, un còctel de quasi cinc hores que no es veurà a l'Estat espanyol, on ha decidit no tornar a actuar com a càstig al tracte rebut per polítics i gestors culturals.

Llegir l'entrevista completa al web d'El Temps.

Fe i Raó, Combat Desequilibrat

El encuentro de Descartes con Pascal joven de Jean-Claude Brisville. DIRECCIÓ I ADAPTACIÓ: Josep Maria Flotats INTÈRPRETS: Josep Maria Flotats i Albert Triola. Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver. 6 de març de 2010. 21.30 h.

-Josep Maria Flotats afirma que només se sent exiliat de París, però la veritat és que quan torna a Barcelona, la que durant anys va ser la seva ciutat de referència, desperta una expectació difícilment igualable. Llunyana ja la seua polèmica sortida del TNC, trepitja les taules del Lliure 32 anys després per presentar un text que havia guardat a la seua tauleta de nit tot esperant l’arribada de l’edat recomanada per interpretar-lo.

El encuentro de Descartes con Pascal joven és precisament això, un encontre entre dues de les figures filosòfiques més il·lustres de la França del segle XVII. El signa Jean-Claude Brisville (Bois-Colombes, 1922) dramaturg especialitzat en la recreació documentada de fets històrics però tendenciosament maniqueu a l’hora d’estructurar-los. Inqüestionable és la saviesa assossegada d’un Descartes/Flotats que aporta en tot moment el pes de la raó a un enfrontament desigual, també en la vessant interpretativa. I és que Flotats, en la faceta de director, ha sapigut autodosificar la seua marcada gestualitat a favor d’una construcció convincent i precisa. No s’explica, per tant, que permeta l’erràtica recreació d’Albert Triola en la pell d'un histriònic Pascal jove, il·lustre matemàtic i filòsof consumit en aquella època per les doctrines de la fe absoluta jansenista. Pautes que en escena es manifesten amb una compungida sobreactuació que allunya al personatge de la sensibilitat pròpia dels nostres dies.

La sintètica posada en escena—dues cadires, un joc de llums i poca cosa més—provoca que el pes de trama recaiga en l’acció i sobretot en la paraula, en els matisos d’una enfrontament entre raó i fe, entre l’experiència i la joventut, oposicions que acaben traspuant en escena. Un duel desequilibrat per a un elegant muntatge on l’astre Flotats brilla ineclipsable.

La Nàusea

-Quasi mitja part de la coberta del llibre reprodueix un detall del quadre Dinamisme d’un ciclista” d’Umberto Boccioni, pintat el 1911. La figura humana és pràcticament imperceptible. Tampoc no queden restes de l’incident…

Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.

Al carrer s’escolten les nadales d’una xaranga molt rudimentària. També alguns cotxes. Llegisc encara: La nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, per tot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.