El NEO RESSUSCITA COM APARADOR "RADICAL"

Darrerament, són prou habituals les notícies al voltant de cancel·lacions o retallades de festivals d'arts escèniques. Però aquest no és el cas que ens ocupa, afortunadament. Ahir es va presentar el Festival NEO (Noves Escenes Obertes), una mostra que pretén omplir el buit deixat pel cicle Radicals tan característic del Lliure de Rigola. La mostra se celebrarà concentrada entre el 10 i el 13 de maig a diversos espais de la ciutat. Comptarà amb una quinzena d'espectacles, encara que ahir només es van avançar tres d'ells.

La Doble Moral

-Els reialmes de la hipocresia i fariseisme s'estenen cada cop més dins la desorientació general d'aquests anys de confusió. Al circ global de la doble moral que hi ha muntat aquesta setmana vull afegir—sense  que tinga el grau de comparació possible—la narració d'un petit fet local encara que simptomàtic.

Alguns francòfils morbosos recordaran el cas del famós assassinat de l'actriu Marie Trintignant a mans del seu marit, el polèmic exlíder del grup rock Noir Desir, Bertrand Cantat. Ella va morir com a conseqüència dels cops i ell va ser jutjat i condemnat a presó el 2004. Fi de la primera part.  

Imatge promocional de l'espectacle Des femmes.

Anys després, l'interessant director teatral Wadji Mouawad hi veu la necessitat d'incloure un rocker a un dels seus espectacles, li pregunta al reinserit Cantat—que va eixir del presidi als quatre anys per bona conducta—si coneix algú. Ell li respon que ell mateix ho pot fer i a Mouawad li sembla perfecte.

Finalment l'espectacle es dirà Des femmes i Cantat ha de renunciar a la funció prevista a Avinyó per no haver de coincidir amb el pare de la víctima, el també actor Jean-Louis Trigtignant. Canadà també va amenaçar de negar-li el visat ja que el país és molt restrictiu amb els delictes d'aquesta mena.

Aquesta setmana, finalment, l'Ajuntament de Barcelona a través de l'Institut de Cultura (ICUB) ha posat a Mouawad en la disjuntiva: o l'espectacle venia al Festival Grec sense Cantat o no venia. Finalment no vindrà i, òbviament, des de la companyia denuncien censura argumentat que no hi ha cap raó legal que ho impedisca. 

Des de l'ICUB reconeixen que la decisió no ha estat fàcil, però que finalment ha pogut el respecte a les víctimes, més encara quan l'espectacle parla de les dones. Jo llegisc també la por d'un partit arraconat davant les imminents eleccions, la por a què un escàndol molt al gust de la moral de dretes acabe monopolitzant el discurs cultural, un punt fort dels socialistes. 

A ningú, novament, sembla importar-li la teoria: Bertrand Cantat ha estat condemnat per assassinat, sí, però ja ha pagat la seua pena. Si creiem en la justícia i les seues condemnes no com a mètode punitiu sinó com a via per a la reinserció, quin sentit té tot aquest escàndol? Novament la doble moral.  

El teatre valencià desembarca a Barcelona

[Publicat a Teatralnet]

Diverses formacions representatives de l’actual teatre valencià visitaran Barcelona aquest mes. Per una banda, la Sala Beckett de Gràcia programa aquest desembre dues companyies ben diferents, la veterana l’Hongaresa—al capdavant de la qual trobem dues primeres espases del teatre català, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé—i la jove companyia El Pont Flotant, una innovadora proposta que ha estat una de les grans revelacions de la passada Fira de Tàrrega [i Premi Epistolari Blau 09-10 d'arts escèniques]. A més, el Brossa Espai Escènic estrenava ahir Antígona 18100-7, del grup també valencià Carme Teatre, una reflexió que a través del clàssic grec explora les relacions de l’individu contemporani amb el poder.

"Les situacions complicades sempre potencien la creativitat", d’aquesta manera Toni Casares, director artístic de la Beckett, va voler explicar el bon moment creatiu que es viu al teatre valencià, coincidint en el temps amb la pitjor crisis econòmica i estructural que mai s’hagi viscut a les arts escèniques del territori veí, amb desmantellament de la xarxa d’exhibició teatral pública inclòs. Tot aquest context no és aliè al treball de les companyies, tampoc a l’argument de les obres.

D’aquesta manera, la Companyia Hongaresa, habitual en les programacions de la Beckett, explora a la seva peça El alma se serena la difícil situació de tres habitants de la ciutat de València que es veuen arraconats per la demolició del seu barri com a conseqüència de les polítiques especulatives. L’obra s’acompanya de la peça curta Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana), un apèndix de referències shakespearianes que apunta directament a un president valencià que es mou entre el remordiment i l'ànsia de poder. L’Hongaresa completa el seu desembarcament a Barcelona amb Umbral, una peça ja clàssica en el repertori de la companyia que es troba íntimament lligada a la història de la Beckett, lloc on es podrà veure tot aquest cap de setmana.

TEATRE DE SENTIMENTS

El teatre d’El Pont Flotant escapa a les classificacions, explora la natura ritual originaria del fet teatral i defuig la negativitat per abraçar una avantguarda positiva, carregada de bons sentiments. Entre el 15 i el 19 de desembre presenten a la Beckett les dues obres que han aconseguit despertar l’entusiasme de crítica i públic allà per on han passat. Com a pedres, en primer lloc, és un espectacle que parla de la memòria on la realitat familiar i els records personals dels actors es barregen amb la ficció pròpia d’una representació carregada de sorpreses.

Exercicis d’amor, per altra banda, és un espectacle concebut per a fer-nos reflexionar al voltant de les relacions humanes on, segons Pau Pons, integrant de la companyia, no parlem d’espectadors sinó de convidats a una celebració on fem al públic protagonista sense que ningú s’arribe a incomodar. A Exercicis d’amor també trobem un bon grapat de sorpreses, algunes d’elles gastronòmiques, que fan d’aquest espectacle una experiència difícil d’oblidar.

CLàSSIC D’AVANTGUARDA

La pervivència del mite clàssic de Sòfocles i les sues ressonàncies en la nostra societat són els trets bàsics de l’espectacle Antígona 18100-7, un qüestionament de la relació de l’individu amb el poder en un món cada cop més globalitzat i aparentment segur. La peça és un dels darrers èxits de Carme Teatre, una companyia amb quasi vint anys d’experiència que és tot un símbol del teatre alternatiu a la ciutat de València. Funcions fins al pròxim 12 de desembre al Brossa Espai Escènic.

***

Companyia Hongaresa de Teatre

-Umbral de Paco Zarzoso. Del 2 al 5 de desembre. Sala Beckett.

-El alma se serena, de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso, i “Paco e Isabel (sàtira breu sobre la classe política valenciana)”. Del 8 al 12 de desembre. Sala Beckett.

El Pont Flotant

-Com a pedres del 15 al 17 de desembre. Sala Beckett.

-Exercicis d’amor, 18 i 19 de desembre. Sala Beckett.

Carme Teatre

-Antígona 18100-7 del 2 al 12 de desembre. Brossa Espai Escènic

Rubianes Solamente

-Ha mort un geni del humor, dels escenaris, l'actor galaico-català Pepe Rubianes. La seua tècnica interpretant monòlegs ha creat una escola. El seu estil directe i mordaç van ser un exemple de llibertat creativa. Davall del surrealisme temàtic d'algunes de les peces que va crear, del seus sarcasmes, hi havia una crítica àcida dels valors socials del nostre temps. Va ser un artista compromès, un referent ètic. Ací va un exemple:

Crisi, Futbol i Rock'n'roll

-Verd: Àlex Rigola ofereix aquests dies una autèntica lliçó escènica al Teatre Lliure gràcies a un magnific text de Tom Stoppard. Una entremaliada narració de la Praga de l'altre costat del Teló d'acer contraposada a l'occidentalitzada i academicista Cambridge. Una personal crònica de l'ensorrament de les grans ideologies revolucionàries del segle XX i de l'ascens capitalista de l'individualisme postmodern. Un complex compendi polític que el director del Lliure ha trasformat en espectacle sense caure en el pamfletisme. Rock'n'roll és recomanable a tots els nivells i obre una temporada teatral que promet bons moments.

Groc: L' administració Bush té previst concloure hui la tramitació d'un pla de rescat de l'economia estatunidenca que marcarà un històric precedent mundial. Davant la greu crisi financera que aquests dies sacseja els mercats globals, el Govern del EUA posa en marxa un pla de suport econòmic que injectarà 700.000 milions de dòlars al mercat. La mesura no és més que una nacionalització encoberta dels capitals bancaris de risc que han desencadenat l'actual crisi. Enfront als teòrics del lliuremercat radical, l'actualitat prova la irracionalitat del sistema econòmic mundial i posa de manifest, al mateix bressol del capitalisme, la necessitat d'un ens regulador, l'Estat, que garantisca la estabilitat i la cordura del sistemes financers.

Roig: El derbi futbolístic del cap de setmana, Espanyol-Barça, s'ha transformat novament en un camp de batalla. Els radicals han campat a voluntat amb la permissivitat dels dispositius de seguretat dels clubs. Violència-futbol torna a ser un binomi d'actualitat. Si tenim en compte la importància de l'esport a la nostra societat, aquests esdeveniments haurien de ser motiu d'alarma per tothom.

Estellés-Ovidi-Ollé

-A molts lloc he llegit aquella frase mítica de Joan Fuster a la qual es definia a Vicent Andrés Estellés com el més gran poeta des d'Ausiàs March. Darrerament, l'he vista escrita a moltes notes reduccionistes acompanyada de la marca "valencià". No sé si Fuster es referia només al territori valencià o a la llengua catalana per complet. En tot cas, no cal afegir res més a este assumpte, ja que el propi Estellés ja ho va deixar clar:

"Em moriré escrivint els millors versos
de l'idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu."

Per esbrinar les raons d'aquesta superioritat faria falta un assaig molt llarg que explicara perquè un simple home es capaç d’erigir-se veu, consciència i ànima de tot un poble, a més d'arribar a teixir la crònica poètica perfecta de tot un temps i tota una generació, constituint un pont entre els seus coetanis i les generacions que li hem vingut després. Estellés és un poeta sortit de la humilitat, amb veu autoritzada per parlar del poble i des del poble, perquè ell mateix era poble, el fill del forner. "A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint" ens diu en altre moment d'inspiració Fuster. Són fets diferencials que podrien establir tota una xarxa argumental, però això, com ja he dit, no és l'objectiu d'aquesta reflexió. Destriar el perquè Estellés no està al lloc que es mereix en els llibres de text és endinsar-se en una complexa reflexió al voltant de les sinergies que han estirat la cultura catalana des de la segona meitat del segle XX, unes tan centralistes i altres tan vertebradores. Una bona matèria per l’assaig, però—com ja he dit—no es la meua intenció d'avui.

Jo volia retornar al mestre de mestres perquè aquesta setmana s'ha estrenat a Barcelona una versió escènica d'una de les millors composicions d'Estellés: Coral Romput. Si per a Vargas Llosa el Tirant lo Blanc és la novel·la total; Coral Romput és el poema total; per allò que té de poema (els temes universals de sempre) però també per tot allò que té d'univers personal propi d'un ésser concret i també per tot allò que té de crònica d'un poble, d'un temps i d'unes circumstancies particulars. També per la seua espectacular estructura que en primera instància sembla escriptura automàtica, post-dadaisme, casualitat. Però amaga contingut, o millor dit, amaga el contingut, un tot, un resum o síntesi de la poètica estellesiana i al mateix temps una projecció cap a fora de totes les seues interrogants. Un text increïblement complex i inabastable en la seua magnificència. Enfrontar-se a ell es una tasca no apta per a tots els públics, un gran castell molt difícil d’assetjar.

Només un altre geni, bon coneixedor de la realitat humana al voltant de la qual Estelles creava el seus versos, podia enfrontar-se al text i sortir guanyador. Ovidi Montllor i el seu inseparable Toti Soler van fer una versió discogràfica a l'any 1979 del Coral Romput. Ovidi va aportar els paragrafs que Estellés es resistí a incloure, i va posar-li música, però sobretot va posar-li veu i força, sintetitzant en dues hores la major concentració de bellesa que s'haja vist mai dins d'un disc en llengua catalana. Així, el disc serví per popularitzar el text i per consolidar a l'Ovidi com el gran caçador de poesia que era.

"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música”, Aixi se’ns presenta l’obra teatral. D’aquesta manera, ja podem intuir el què ha fet el seu director, Joan Ollé; intentar seguir l’estela deixada primer per Estellés i després per Ovidi, i tractar de dur la barreja a dalt d’un escenari. Bona jugada, molt ben pensat. Es podia haver passat per alt a Ovidi i anar directament al text. Però no, Ollé reprodueix el disc a l’espectacle, ha copiat la música i fins i tot a fer pujar a l’escenari a Toti Soler per a que torne a interpretar-la. També ha copiat moltes de les separacions i de les solucions que s’havien triat al disc per fer més digerible la fruïció del poema. Com ja he dit, bon intent. Malgrat tot, el resultat general no llueix. La posada en escena és massa estàtica, els actors no arriben al to (pense en Joan Anguera o en Montse Carulla), molts cops per la seua indiferència en front del text i molts altres (la majoria) per un clar error d'una direcció que no sap donar-li el ritme i la força que tan monumental peça requereix. De tota manera, és lloable i admirable la gosadia. Coral Romput és una vaca sagrada molt difícil de torejar. La faena aprova amb nota, clar el text ja ho dóna tot fet.

La Cantant Calba: Gènesi d'un Mite

-L’any que estem a punt de tancar ens deixa moltes bones notícies teatrals, entre elles es podria destacar una: la celebració al mític teatre de la Huchette de París dels cinquanta anys consecutius de representacions de l’obra ‘La cantant calba’, escrita per Eugène Ionesco. La peça s’ofereix en un interessant programa doble juntament amb ‘La lliçó’, escrita també pel dramaturg francès nascut a Romania. Ambdues es mantenen en cartell ininterrompudament des de 1957, establint el rècord de continuïtat més important conegut fins a la data. Açò suposa més de 13.500 representacions de dues de les obres de referència de l’anomenat “teatre de l’absurd”. Molts autors teatrals estarien disposats a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir crear uns clàssics contemporanis tan cèlebres. Qui no coneix els bojos diàlegs entre el Sr. i la Sra. Smith, o la irrupció absurda del bomber que no troba focs que apagar? El què no molta gent coneix és que la ‘La cantant calba’ va nàixer fruit de la frustració de l’autor enfront un curs d’idiomes. Ionesco tractava d’aprendre anglès utilitzant un mètode anomenat Assimil, que llavors era molt popular i que es basava en la repetició constant de frases tòpiques. Aquesta acumulació de clixés anotats al seu quadern inspirà Ionesco a l’hora de donar forma als conegudíssims diàlegs. Açò explica que el contingut de les converses dels personatges es base en els dies de la setmana, l’alimentació, les parts de la casa o altres tòpics de les lliçons d’idiomes per a principiants. Els protagonistes—arquetípics de la societat anglesa—també foren extrets dels quaderns de l’autor, la qual cosa explica el marcat caràcter anglès de les situacions. De fet, el títol provisional de l’obra era ‘L’anglais sans peine’ (L’anglès sense esforç), en referència a l’eslògan dels cursos. Més avant aquest títol mutaria quan, de forma accidental a un assaig, un actor va pronunciar malament una part del diàleg i en compte de “mestra rossa” (institutrice blonde) va recitar “cantant calba” (cantatrice chauve). Una errada que serviria per batejar aquesta històrica peça que, malgrat l’èxit actual, va ser un fracàs absolut el dia de la seva estrena. Conten les cròniques que aquell 11 de maig de 1950 el públic del parisenc teatre dels Noctàmbuls va sortir visiblement molest, grunyint d’incomprensió en front d’uns diàlegs sense cap ni peus, pensant que aquella “antipeça” era una broma de mal gust. Tampoc les condicions del debut van ser les millors: Ionesco era un desconegut corrector de textos de 40 anys que no tenia res a veure amb el teatre. Estrenava la seva primera obra a l’incòmode horari de les 6 de la tarda, precedint altres peces d’autors ja consagrats com Brecht o Kafka. D’aquesta forma, l’estrena del nouvingut va passar gairebé desapercebuda. Després de només 25 representacions ‘La cantant’ va desaparèixer dels escenaris amb indiferència general de crítica i públic. Ionesco va perdre els 500.000 francs que hi havia invertit i es replantejà abandonar la carrera teatral que acabava de començar. Afortunadament, no ho va fer i va continuar escrivint encoratjat per un grapat d’intel·lectuals que havien sabut apreciar el valor del seu treball. Influents autors com Breton, Péret o Buñuel elogiaren la peça creient trobar en ella una inspiració surrealista. Amb aquest boca a boca la fama transgressora de ‘La cantant’ va augmentar ràpidament, propiciant la seva publicació a l’any següent i obrint camí cap a noves reposicions. Seria al 1957 quan la tercera posada en escena de ‘La cantant calba’ va desbordar totes les previsions al convertir-se en una obra de referència de les nits parisenques. Un rècord absolut de permanència que arriba fins als nostres dies.