No resulta senzill temperar un text com Doña Rosita la soltera o el lenguage de la flores. En primer lloc perquè l'argument d'aquest drama costumista escrit per Lorca el 1935 pot resultar-nos, a ulls de 2014, desfasat i carrincló. Voldríem pensar que als nostres dies no es relega socialment les dones sense parella, ni el seu periple sentimental agafa tints tan tràgics. Descartada la contemporització o la posada en escena arqueològica, resta espai per a una encertada tercera via, la de Joan Ollé.
El director ha ideat una Doña Rosita per al TNC altament estilitzada i preciosista, amb una escenografia i moviment més propis d'un espectacle d'òpera, amb música, transicions i canvis d'espai d'un lirisme molt marcat. Tot aquest component d'irreal atemporalitat contribuïx a fer surar la part més perdurable de la peça, la inabastable bellesa poètica dels diàlegs, de les imatges, de l'estructura mateixa del text, un univers delicat, sensual i èpic inequívocament lorquià.
Tot aquest artifici, però, triga una mica en agafar volada, en trobar el seu ritme i la seva lògica interna. Per això, la primera part és la que resulta més feixuga. També incideix en aquest sentit algun desencaix de repartiment. L'artefacte, afortunadament, accelera a la segona part, sobretot als moments musicals de la tertúlia de dones, i ja resulta penetrant en la foscúria del tercer i últim acte. Un muntatge, en definitiva, que ens deixa amarats de Lorca, que aconsegueix ressaltar les virtuts perdurables d'un text delicat i exquisit.
Doña Rosita la soltera o el lenguaje de la flores de Federico García Lorca. Direcció de Joan Ollé. Al TNC fins el 6 d'abril de 2014.
.sergio.parra.jpg)
