BUFETADA ESCÈNICA

Qui s'hagi enfrontat mai als espectacles de Milo Rau sap que l'etiqueta de 'punyent' li queda molt curta. Els seus muntatges actuen amb precisió quirúrgica en la sempre feble consciència benpensant de la classe intel·lectual, el seu públic. Hem tingut la sort de veure a Catalunya 'Hate Radio', esfereïdor testimoni de teatre document sobre el genocidi de Ruanda, o 'Civil Wars', un fris quasi psiquiàtric sobre la descomposició moral d'Europa. Ara, el Temporada Alta ens brinda l'oportunitat d'acostar-nos a 'Mitleid', prolífica col·laboració amb la Schaubühne de Berlín.

El muntatge torna a fer servir les armes del teatre document per agitar des de l'essència els mecanismes de l'horror i els seus efectes sobre la nostra consciència. El relat parteix del terrible cas d'Aylan Kurdi, el nen refugiat de tres anys que va morir ofegat a les costes de Turquia, una imatge que va fer la volta al món, elevada a la categoria d'icona sinistra. Sense menystenir ni ponderar, Milo Rau s'allunya de l'ara i aquí, de les ferides en carn viva del present mediàtic, i agafa distància per tornar a bastir l'espant dels genocidis de Ruanda dels anys noranta. A través d'un llarg monòleg articulat en clau testimonial s'uneixen diferents vivències de cooperants que actuaven en la regió en el moment dels fets. El degoteig de barbàrie s'embolcalla d'una certa ironia, l'únic recurs possible per suportar més d'una hora de narració sense concessions, passejada per l'infern de les misèries humanes.

L'actriu Ursina Lardi carrega amb tot el monòleg central, un desplegament de contenció i dosificació d'una gran intel·ligència. Rau insisteix en el recurs de la projecció de vídeo de primers plans de l'actriu, el que facilita encara més el lluïment de la protagonista que pot incorporar detalls i matisos quasi cinematogràfics. L'altra actriu, Consolate Sipérius, actua de contrapunt acusador, testimoni directe de la carnisseria africana postcolonial que posiciona el públic en la seva doble natura d'espectadors passius d'un teatre i responsables indirectes de la inacció global davant la barbàrie. Gran bufetada escènica, sense pamflet ni sensacionalisme, un espectacle que, com un pinyol, queda travessat a la gola. Sense amabilitat ni concessions en les formes o el contingut, 'Mitleid' aconsegueix una pirueta a l'abast de molt pocs creadors. Bravo!

 

AVINYÓ, CRUÏLLA ESCÈNICA D'EUROPA

Cada mes de juliol, una modesta localitat de la Provença es transforma en la capital cultural d'Europa. Avinyó acull -amb el permís d'Edimburg- la cita cabdal del panorama internacional de les arts escèniques. Un festival que celebra aquest mes la seua edició número 70, una oportunitat per fer memòria mentre el futur del continent s'encalla en la cruïlla.

L 'any 1947 Europa mirava de sobreposar-se encara de les terribles conseqüències d'una guerra que havia estat funesta en tots els sentits. A la crisi econòmica i als reptes de la reconstrucció s'afegia el buit moral que havia deixat la caiguda del feixisme. Greument ferida pels bombardejos del conflicte, la vila d'Avinyó mirava també de trobar el seu camí recolzant-se en la cultura i, com no podia ser d'una altra manera, en els vestigis patrimonials del seu període com una de les dues capitals del Cisma d'Occident.

Inicialment reticent a l'encàrrec, l'actor i director Jean Vilar va acceptar engegar un cicle de teatre quan l'ajuntament de la localitat li cedeix l'espai de la Cour d'Honneur del palau papal. Començava així la història d'una mostra que a força de risc i compromís ha dictat durant set dècades els patrons estètics del teatre europeu, alè de trajectòries tan referencials com les de Maurice Béjart, Living Theatre, Merce Cunningham o Peter Brook, entre moltíssim altres.

Llegir reportatge complet a la web d'El Temps

EXUBERÀNCIA GLOBAL

Crònica Publicada a Recomana.cat.

'WeWomen' tindrà força, molta, es veu des de les primeres pinzellades de moviment que les ballarines esbossen a la sala d'assaig del Teatre Principal d'Olot. Sol Picó i la seva 'troupe' han vingut aquí convocades en residència pel Festival Sismògraf, que oferirà un petit tast de les escenes treballades. El muntatge definitiu s'estrenarà al Festival Grec de Barcelona. Fins aleshores, la preparació de l'espectacle resultarà frenètica. Són moltes agendes a coordinar, tot un trencaclosques organitzatiu que avui convoca a la capital de la Garrotxa cinc de les vuit intèrprets. Falta, per exemple, Shantala Shivalingappa, la ballarina d'origen indi que aportarà al còctel definitiu la cadència pròpia dels balls clàssics orientals.

INTUÏCIÓ FEMENINA

Crònica publicada a Recomana.cat

A ella li costa veure-ho, però el cas és que la feminitat i les arestes de l'encaix de les dones en la societat masclista sempre ha ha estat un tema que ha sobrevolat molts dels espectacles de Sol Picó, sobretot els del principi. A tall d'exemple, la sensualitat desarrelada de 'Bésame el cactus' o, encara més clar, aquella desconstrucció de clixés sexistes que ens brindava 'La dona manca o Barbie Superstar'. Anys després, i qui sap si a causa del cansament d'anys de combatre les dinàmiques patriarcals, l'artista alcoiana torna a posar de nou en primer pla el tema de la dona.

WOOLF EN CRU

Ressenya publicada a Recomana.cat

Orlando no és un text fàcil, Virginia Woolf va avocar-hi tota la seva capacitat de fantasia poètica i de plasticitat compositiva. El resultat és una obra densa i barroca, molt personal i suggeridora, que pot provocar més d'un maldecap a qui intenti el treball de la seva adaptació.

Guy Cassiers, però, no li ha donat massa voltes. Ha decidir presentar-nos-el en cru, com si la pròpia Woolf pugés a l’escenari per llegir el seu manuscrit, cosa que ha terminat per arrossegar les virtuts i els defectes d'una proposta un pèl massa textual.

SOMNI D'UNA NIT DE TEATRE

Ressenya publicada a Recomana.cat

Gaudir els Propeller, més que un espectacle és un privilegi: el domini i control de tots els instruments del cos, la tècnica fonamentada i elevada a través del treball col·lectiu com a companyia, la creació d'atmosferes a partir de materials escenogràfics ben elementals, la revisió i actualització dels paràmetres del teatre clàssic sense concessions a l'anacronisme; mires on mires, tot són virtuts a l'hora de comentar els referents internacionals del teatre shakesperià. 

AIXÍ AL TEATRE COM AL CINEMA

 Ressenya publicada a Recomana.cat

“Les nostres ficcions reflecteixen el món o és el món una projecció distorsionada de les nostres ficcions?”. Aquesta és una de les reflexions crucials que Mariano Pensotti utilitza per explicar el seu espectacle Cineastas. La peça ens serveix quatre històries de directors de cinema molt diferents entre elles, tot i que travessades pel comú denominador de reflexionar sobre la vida i l'art, sobre com els periples vitals dels protagonistes acabaran influenciant de forma molt marcada les seves creacions fílmiques.

EL LABERINT DE 'FAUNA'

Ressenya publicada a Recomana.cat

El pas de l'obra El tiempo todo entero pel Temporada Alta del 2011 va suposar tota una revolució entre públic i crítica, enaltint la seva autora, Romina Paula, a figura d'obligat coneixement entre el panorama internacional de joves creadors contemporanis. La directora, actriu i dramaturga ha tornat al Festival per presentar-nos Fauna, obra que a totes llums no està a l'alçada de les expectatives generades.

L’INFINIT ENNUEGAT

“Uno dice la palabra infinito y se le llena la boca de nada”

Daisy de Rodrigo García.

Durant bastant temps va arrossegar l’etiqueta d’enfant terrible i ara, després de 25 anys a escena, ostenta ceptre i corona del panorama teatral dels nous llenguatges i l’experimentació. Ho testimoniava ahir el nombrós peregrinatge de membres del reduït cercle dels creadors alternatius catalans que van acudir al Teatre de Salt per esquitxar-se de l’univers nihilista i desficiós de Rodrigo García.

ROBOTS MOLT HUMANS

Ressenya publicada a Recomana.cat

La presència de les màquines a les nostres vides, com modifica els nostres comportaments i costums el contacte amb la tecnologia, la humanització del robot o la robotització dels humans. La coreògrafa Blanca Li aprofita els seu darrer i espectacular treball per llançar-nos totes aquestes reflexions a través del cos del seus ballarins però també amb la presència de robots a escena. Per una banda trobarem màquines que fan d'instrument musical, una creació del col·lectiu japonès Maywa Denki que aporta expressivitat i sorpresa. També trobarem els petits robots humanoides NAO, el moviment dels quals regala els moments més excepcionals de la proposta.

TODOS AL PATIO

Dansa i improvisació, dos conceptes ben compassats que en aquesta nova proposta de Pere Faura entaulen, a més, un interessant joc d'interacció amb el públic. Els espectadors són convidats a escollir el contingut de l'espectacle en un exercici de deconstrucció de les tècniques de la dansa moderna però també un suspicaç joc d'ironia que mossega alguns dels estereotips de la creació contemporània. Una gran idea sobre el paper que troba els seus moments més divertits amb la interacció amb el públic però que xoca frontalment amb una execució plana i tècnicament poc elaborada.

LO ÚNICO QUE NECESITA UNA GRAN ACTRIZ...

Ressenya publicada a Recomana.cat

Un lúgubre i senzill safareig rebuscat a les entranyes de Tàrrega, un punt de partida (Les criades de Genet) i un joc de rutina que degut als seus traços gruixuts ens acaba per semblar, per moments, un artifici de clown grotesc. Però la cosa funciona, i molt bé. Els vincles de dependència, els precipitats canvis emotius que passen de l’amor a l’odi en un sospir, l’hipnòtic discórrer dels rituals de quotidianitat, tot en aquest petit univers simple i alhora inquietant ens atrapa de principi a fi, ens colpeja però també ens fa riure. Sens dubte, un “imperdible” de la Fira Tàrrega 2013.

LAS SATISFECHOS

La proximitat de l'espai contribueix ressaltar un dels principals atractius de l'obra, el poder expressiu dels seus intèrprets. Una companyia, Trastro Teatro, que atresora unes deu produccions i que arriba a Fira Tàrrega per presentar-nos Las satisfechos una comèdia de caràcter reflexiu i un expressionisme amb cert aire al millor teatre clàssic castellà.

L'acció comença a una vetlla on ens troben tres personatges units per una misèria que els corca de gana. El cop d'efecte arriba quan el mort esdevé plat carregat de menjar, i amb ell el dilema entre saciar-se o mantenir l'honra no posant cullera a plat aliè.

ALMA I ELISABETH

Persona(1966) és una obra d'art cabdal, un tresor patrimonial del setè art en constant producció d'interpretacions i font inesgotable d'inspiracions, moltes implícites i algunes poques ben explícites. Entre aquestes darreres podem afegir Alma i Elisabeth, transfiguració bastant directa del film als escenaris barcelonins que dirigeix Magda Puyo i defensen cada dia sobre les taules de la Muntaner Marta Marco i Mònica López, amb la col·laboració filmada de Vicky Peña.

La historiografia de la peça ens explica que la cinta va partir d'una crisi creativa del seu autor, Ingmar Bergman, l'ingrés hospitalari del qual el va inspirar per crear a la protagonista, Elisabeth Vogler, una actriu de teatre que de sobte perd la parla al bell mig d'una representació d'Elektra. Durant la seua posterior emmudida convalescència l'acompanyarà la infermera Alma, i serà a través dels monòlegs de l'innocent assistent on sortiran les espurnen que prendran foc a la passió de la peça.

EL VERÍ DEL TEATRE

L'èxit real d'un text no depèn només de l'estrena i de les primeres funcions, és clau també el fet que l'obra perdure en el temps. És el cas d'El verí del teatre de Rodolf Sirera, una peça que va camí de convertir-se en referència de la dramatúrgia en català dels anys setanta a jutjar per les múltiples i diverses representacions que han anat succeint-se al llarg dels anys. Entre les últimes, la versió en anglès estrenada a Londres al maig i ara aquesta en castellà que arriba des de Madrid amb direcció de Mario Gas i l'actuació dels argentins Daniel Freire y Miguel Ángel Solá.

És a la interpretació d'aquests últims on l'obra troba el l’enlairament necessari,fins i tot als moments de marcada afectació que la trama requereix, gens senzills d'executar, per altra banda.

EL VIENTO EN UN VIOLÍN

L'amarga jocositat de l'univers del director Claudio Tolcachir competeix amb ella mateixa en la recerca del model de família més disfuncional imaginable. Aquest sembla el repte d'El viento en un violín, peça estrenada al Temporada Alta en 2010 que ara torna al Romea amb motiu del Festival Grec.

Tots els que es van poder emocionar amb l'agredolça La omisión de la família Coleman reviuran la dosi justa d'aquell aspre humor, una rialla que gairebé ens fa sentir culpables quan ens enfronta a la misèria d'uns personatges desarrelats d'ells mateixos, en combat constant per trobar un lloc al món, com si dels millors herois dels films d'Aristarain es tractés. 

LES TRAGÈDIES ROMANES

Només cal afegir alguna nota dispersa. Les tres parts de l'obra encaixen les unes amb les altres una mica bruscament. La tercera de les tragèdies, Antoni i Cleòpatra, satiritza un pèl el to del seu començament, pagant-ho sobretot el personatge de la reina egípcia i el de la malaurada Octàvia. Al text d'aquesta peça, a més, es troba a faltar eixa tisora que tan bé ha modelat les altres parts. Clar, després de cinc hores el públic es troba ja comprensiblement cansat.

Dit això, Les tragèdies romanes d'Ivo van Hove són un esdeveniment teatral de primera magnitud. Constaria com a falta greu al currículum de tot bon aficionat al teatre el perdre-se-les. Més encara quan la crisi ha eliminat la parada Barcelona del calendari de gires de les primeres companyies i directors internacionals. Una oportunitat que no es pot desaprofitar. Cal anar-hi. 

No Guts No Glory (I)

-El jardi dels estels, espectacle inaugural del Festival Grec, Dissabte, 22 h, Teatre Grec.

Ricardo Szwarcer, dimissió. Sense arribar a l’escridassada de l’any passat, la inauguració del Festival Grec ha tornat a decebre. Potser la por a què es tornara a repetir l'esbronc ha motivat l’elecció del descafeïnat espectacle El jardi dels estels per a la nit de l’estrena. Marcello Ciarenza i Alessandro Serena, els responsables del xiquet, no passaran a la història per haver arriscat. La primera part de l’espectacle, Criatures, que tenia l'èxit assegurat car ja s'ha passejat per mig Europa, és una predictible combinació entre uns magnífics acròbates explotats durant més d’una llarga hora, una escenografia encertada, una soprano al seu lloc, un pallasso conductor sense recursos ni gràcia i una estructura discursiva copiada del Cirque du soleil. La segona part, que va tenir lloc als renovats jardins del Grec, tampoc no va entusiasmar malgrat ser una mica mes variada. Una part que molta gent no es va quedar a veure donat l’escàs interès que palesava tot el conjunt. Mala tria (hauria resultat més adient durant el qualsevol altre moment del festival i no durant la inauguració), mala gestió, el prestigi del Grec pel terra, els nostres impostos en mans incompetents.

Camera: de l’Ull a l’Escopeta

-Aquesta nit, a l’incomparable Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, es clausura la 14è Festival de Cinema Independent. Ha sigut una setmaneta intensa, que no he pogut aprofitar tot el que haguera volgut, ja que no vaig poder falsificar-me el passe de premsa. Malgrat tot, he aconseguit veure uns quants treballs, i he pogut assabentar-me de les carreres de cineastes com Paul Bush i Peter Brook, als quals se’ls dedicava una retrospectiva enguany.

Tampoc no vull criticar més, no he vist prou projeccions i estic coaccionat pel fet de no haver aconseguit el passe. Em quede amb una imatge: la que ha servit de cartell i de capçalera del Festival. És una imatge molt retro, en la qual un home de començaments del segle XX sosté una escopeta enmig d’una filmació en Súper8 d’una cacera molt kitsch. Acostumem a veure metàfores clàssiques de la càmera, on se’ns mostra com un ull, com un punt d’observació que actua com a finestra del món. Així ho vegem des de les avantguardes, primers moviments que es van atrevir a reflexionar metadiscursivament al voltant del dispositiu fílmic. Buñuel va voler anar una mica més lluny i ens va presentar al Chien Andalou un ull que volia ésser esgarrat per una afiladíssima navalla d’afaitar. Interessant plantejament que resumeix tot sol la voluntat colpidora del surrealisme i d’altres avantguardes que van tenir al cinema com a referent cap als anys 30 del passat segle.

Ara però, els amics de l’Alternativa ens col·loquen una capçalera on la càmera es una escopeta amb objectiu de caça i captura d’imatges en moviment. És molt bona icona definitòria que serviria de senyera, no sols d’un festival sinó de tota una tendència del cinema actual. Un cinema que gràcies a la democratització dels mitjans de producció es transforma lentament en una eina de denúncia social, allunyant-se de l’estret i corrupte marc comercial. Hui més que mai, tot el món és potencial productor de material fílmic (al format que vullgueu) i així, xino xano, l’ull passiu esdevindrà escopeta colpidora, els trets de la qual són passos cap a la democratització de les arts.

Ara, només cal donar sortida als materials, i poc a poc anar obrint la noció de cinema, tancada als grisos cervells de la critica clàssica i del públic hollywoodianement adoctriat. Festivals com aquest són una bona pitança per obrir camí.