TESTIMONI EXEMPLAR

La realitat invadeix l'escenari en aquest documental teatralitzat que ens explica en primera persona el periple de Nadia Ghulam, una nena afganesa que, després de quedar greument ferida i mutilada durant la guerra civil que va seguir a la retirada soviètica, es fa passar per un noi per tal de poder treballar sota les intransigents normes del règim talibà. Durant quasi deu anys, Nadia va interpretar el paper del seu germà mort fins que, després d'una altra guerra, la que va seguir a la caiguda de les Torres Bessones, va poder traslladar-se a Barcelona on recupera el rostre i la condició de dona.

Amb la perspectiva que atorga el temps, Nadia Ghulam puja a l'escenari acompanyada dels membres de la companyia La conquesta del Pol Sud (Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer) per simular una entrevista que esdevé, al mateix temps, monòleg, conferència i teatre document. El resultat és emoció pura, que supera les mancances actorals i dramatúrgiques amb bocins de realitat, honestedat i espontaneïtat. Una autèntica lliçó de vida de proporcions quasi litúrgiques, que ens injecta esperança i ens reconcilia amb la condició humana com a concepte oposat a les guerres i el fanatisme.

Nadia, cia La conquesta del pol Sud i Nadia Ghulam. Festival Grec. Teatre del CCCB fins e 27 de juliol.

INQUIETANTMENT ATRAIENT

Ressenya publicada a Recomana.cat

Espectacle multidisciplinari que aposta per la recerca de nous llenguatges i tècniques, amb referències visuals i literàries en l'òrbita de Lynch i Bolaño i una atmosfera hipnotitzant i magnètica molt penetrant. Narrativament se'ns mostra difós i discontinu: un grapat curt de petites narracions esbossades ens arriben a través d'enregistraments d'àudio o textos projectats. Els actors, per la seva banda, dibuixen quadres a meitat camí entre dansa, performance i teatre conceptual. Els elements de situació es completen amb un sinistre un paisatge desolat, projeccions de carretera i pluja i uns lluminosos que pampalluguegen formant les diferents combinacions significants de les lletres de Shell (She, He, Hell). El còctel—excloent determinats excessos en les llicències poètiques—funciona i té interès. Caldrà estar atent a la trajectòria d'aquest grup signant anomenat Projecte Nisu. 

Shell de Projecte Nisu. Direcció Albert Boronat i Nicolas Chevallier. Festival Grec. Mercat de les Flors fins el 27 de juliol. 

PATERNITATS BASTARDES

Ressenya publicada a Recomana.cat

La gran bellesa plàstica i profunditat de molts dels quadres proposats per Vader ens penetra i somou. No es pot negar el domini complet de totes les tècniques empleades en la seva construcció (dansa, interpretació, cant), així com la innovació en la seva utilització. No obstant això, la combinació entre humor surrealista, patetisme i un pessic de frivolitat aplicat a certs moments en essència commovedors llasten l'assaboriment. Qüestió de sensibilitat. 

 

 

Vader, cia. Peeping Tom. Direcció Franck Chartier. Festival Grec. Mercat de les Flors fins el 18 de juliol.

LA MARE DE DÉU PAGANA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Ens trobem la Mare de Déu que viu els seus últims dies mig presonera del fanatisme dels deixebles del seu fill, amagada també del món que persegueix la jove fe cristiana. Al retir forçat de l'illa d'Efes, turmentada pels records dels episodis viscuts i per la versió parcial dels fets que s'hi vol transmetre, es deixa endur per la fe dels seus nous veïns grecs. Al temple, compra una figureta d'Àrtemis, deessa local de la fecunditat i la natura. La persona que està a punt de convertir-se en mite acarona la divinitat pagana que en pocs segles substituirà, idolatra la part més primitiva del culte a la fertilitat: els grans pits, la maternitat pura sense el constrenyiment de la imposada puresa patriarcal. És una de les imatges més belles de l'espectacle El testamento de María, que il·lumina amb la seva colpidora interpretació la sempre remarcable Blanca Portillo.

El que veurem després, passat el joc de mirall entre la deessa pagana i la verge cristiana forçada a ser-ho, és una nova narració dels fets ja coneguts: la resurrecció de Llàtzer, les noces de Canà, la crucifixió. El punt de vista s'inscriu en la mera fabulació especulativa apòcrifa, amb una intenció sacrílega i transgressora destinada a provocar més que a reflexionar. La humanització de Maria passa per moments d'ira, de covardia, de foscor. La fantàstica ambientació i les imaginatives solucions de vestuari de Mercè Paloma no són suficients per aixecar l'interès per una història massa suada i un punt de vista gens enriquidor. Sort de la presència de Portillo, ella sola aconsegueix que pagui la pena.

El testamento de Maria de Colm Tóibín. Direcció Agustí Villaronga. Amb Blanca Portillo. Capella del MACBA. Festival Grec fin el 20 de juliol. 

TEATRE QUE RAJA PENSAMENT

L'esperat retorn d'Ivo van Hove al Festival Grec després de les aclamades Tragèdies romanes no va decebre. Se'ns presentava de nou un espectacle brollador de llargària considerable, quatre intenses hores en aquesta ocasió. The Fountainhead conserva un cert gust per l'estètica racionalista en els decorats, un sentit de la narració encavalcat que prescindeix d'elements superflus i un ponderat ús de recursos audiovisuals i música en directe que arrodoneix la personalitat de la proposta. 

Pel que respecta a l'argument, The Fountainhead roman fidel a personatges i essència tant de la novel·la com del film homònim. Howard Roark és un arquitecte entestat a defensar les seves idees com a creador i la seva particular interpretació de l'estètica moderna. Això li valdrà el rebuig global dels diferents actors d'una societat que no tolera els individus insubornables ni les personalitats indiferents al control que dicten les majories. 

Ivo van Hove, lluny de presentar resistència, navega sense complexos per aquest discurs apedaçat de clixés del liberalisme més instrumentalitzat per la Guerra Freda. Roark i el seu superego són heroi i màrtir d'una causa a la qual, fins i tot, se li concedeix la vènia d'un discurs final d'apologia de l'individualisme (antítesi de l'humanisme, causa de tots els mals socials) que més que un epíleg es llegeix com una provocació destinada a encendre el debat intel·lectual entre les classes benpensants d'una Europa tradicionalment reticent a semblants guisats.

Triperia ideològica a banda, The Fountainhead és un espectacle superb, un mecanisme rodant quasi perfecte si excloem alguns passatges d'una segona part que es fa massa feixuga per l'allargassada de certes trames. Cal veure'l igualment, recordem que el Grec és una de les poques ocasions que ens permeten als barcelonins gaudir de grans noms de l'escena internacional.