Paco Zarzoso. Converses Teatrals Valencianes II

Matí assolellat de tardor. Una taula arrapada contra l'enorme aparador de La Confiteria, bar recurrent de l'ambient escènic del Paral·lel barceloní. Paco Zarzoso és una de les figures de més projecció de la dramatúrgia valenciana. Juntament amb Lluïsa Cunillé i Lola López forma l'Hongaresa, companyia que pateix l'ostracisme generalitzat que viu el teatre valencià.  

#ConversesTeatralsValencianes.

Amb muntatges col·lectius com Zero Responsables, o amb la teua obra El alma se serena, hem vist la cara crítica del teatre valencià. La professió havia estat adormida?

Fins fa poc, estàvem vivint una dramatúrgia que parlava d'un moment en què no hi havia grans conflictes. Vivíem en esta mena de màscara, en la què tot més o menys anava bé, sense crisi. Per tant, en eixos moments de suposada prosperitat, la dramatúrgia estava més centrada en els conflictes de l'individu: la solitud, la identitat... Amb la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre.   

I les subvencions? No han actuat tot aquest temps com a mordassa?

El sector teatral depèn de les subvencions. Estic d'acord en que hi ha hagut una autocensura molt forta. Quan vam fer Zero Responsables i El alma se serena algú de la professió ens va dir: "a ma casa mai faltarà un plat de paella", com volent dir que això ens anava a costar car. L'autocensura és molt forta. Existeix la por a perdre un estatus. Una por justificada perquè s'han pres i es prenen decisions de censura. S'hi respira a l'ambient. Hi ha hagut actors que per posicionar-se davant de determinades qüestions han estat censurats i no han entrat en repartiments de Teatres de la Generalitat, o companyies que pel fet de treballar un tipus d'obres no han sigut programades. Hi ha un sentiment de por. Però pensem que ara a València el 90% dels actors estan a l'atur.

Això és matèria primera de contestació.
Jo crec que sí, perquè com no hi ha res a perdre es faran moviments per canviar molt poderosos. És un moment terrible per a que és un moment fèrtil perquè puguen passar coses, i jo crec que estan passant. En aquest sentit, El alma se serena va ser tot un fenomen, la gent va respondre d'una forma increïble.

Tot i això, no es va poder veure a València capital.
Després d'haver-la estrenada a grans teatres de Sevilla, Madrid o Mallorca, a València no es va poder veure a cap sala, pública o privada, vam haver de recórrer a una sala per a xiquets per poder exhibir-la. Els programadors de teatres poden dir que no ha estat un acte de censura sinó que no els ha interessat. Però jo sé que la censura ha estat molt important, perquè quan hem intentat parlar d'esta obra no ens han rebut.

El repartiment d'El alma se serena durant la representació.

Com es conviu amb la censura?
És molt dolorós, perquè hi ha grans creadors com Carles Alfaro, Carles Santos, els Sirera, que d'alguna manera han tingut una veu pròpia i brillant i que s'han vist obligats a marxar,  a exiliar-se. En el nostre cas continuem allí per una qüestió personal, perquè és el lloc de viure i tenim molts amics. Però en cap moment per tenir cap connexió o recolzament institucional. Vull continuar allà, però és molt frustrant. Jo vinc ara d'estar programat tres mesos a Buenos Aires, han produït la meua obra, però ací directament ni et reben.

Conseqüentment, la relació de la teua companyia, l'Hongaresa, amb Teatres de la Generalitat és...
Terrible. Fins i tot ara anem a entrar en un contenciós administratiu per la manera de tractar-nos. En 17 anys de vida de la companyia ens han donat menys ajuda de la que rep anualment el casa faller més menut de València. El fet que Lluïsa [Cunillé] siga Premi Nacional de Literatura dramàtica hauria de ser important, però no, i és molt penós. Perquè la censura no és nomes ideològica, és també estètica. No li donen importància a projectes amb una coherència. Només importen les relacions d'amistat o projectes molt comercials que poden omplir teatres.

I això no contribueix a crear un repertori propi.
És clar. Està molt bé fer un Txèkhov, però si tu vols fer un teatre nacional d'una qualitat, amb veu pròpia, hauràs de veure quina és aquesta veu pròpia de l'autoria. I mai ha hagut des de Teatres de la Generalitat la voluntat de recolzar els autors. Ells diuen que sí, i de tant en tant es programa alguna cosa, però mai en teatres grans i amb el suport decidit de les institucions.

La gaviota de Txèkhov és una de les obres produïdes aquesta temporada per Teatres de la Generalitat.

De cara al futur?
Jo crec que hi haurà una reconversió, i serà molt positiva en este sentit. Com va haver també a Buenos Aires, on a partir de la crisi es van buscar maneres diferents de fer teatre. Perquè eixe impuls de fer teatre no es pot matar d'un dia per l'altre. I jo espere que en un moment de crisi com el que estem vivint  es generen reconversions.

De quin tipus?
Les persones que estan en el teatre públic han de canviar perquè són persones a les que no els agrada el teatre, i no tenen un criteri per pensar com d'important és el teatre per a una societat. Ells no se n'adonen de que és un aliment per a l'esperit de les persones. I, per tant, s'ha de fer un teatre de repertori, de qualitat, s'ha de confiar en la veu dels professionals, recolzant els autors propis. S'ha de dignificar uns actors que porten molts anys i són molt bons. És, simplement, el que necessiten els ciutadans, la possibilitat de tenir un teatre públic de qualitat.

Molta Merda per Sagunt a Escena

-Mentre aquests dies es viu la enèsima posada en escena del ridícul circ de la política valenciana, amb gestació del segon Molt Honorable en una legislatura de menys de dos mesos, en un discret segon pla—com tot allò que afecta a la cultura valenciana—s'inaugura hui una escanyolida edició de Sagunt a Escena, descolorit titella que havia de ser el gran festival escènic del País Valencià.

La mostra és l'enèsima víctima del desgovern cultural de l'executiu del Partit Popular. De sobres són conegudes les notícies que fan referència al desbocat deute que pateix la institució encarregada de les arts escèniques valencianes, Teatres de la Generalitat, el forat de la qual es valora en 10 milions d'euros. Per a més referents, direm que en els seus primers 16 anys de vida Teatres només ha produït huit obres d'autoria valenciana i que a la seua responsable, Inmaculada Gil-Lázaro, se li atribueix el desmantellament de la xarxa d'exhibició pública, el que està deixant sense faena a la major part de professionals i companyies.

L'alcalde de Sagunt, Alfredo Castelló (que no es queixa perquè és també pepero), la consellera Johnson, altrament coneguda com la Goebbels valenciana pel seu paper de directora de Canal 9, i, finalment, Inmaculada Gil-Lázaro, acabada de ratificar el seu càrrec d'esbudelladora del teatre valencià.

Sagunt a Escena, com dèiem, arranca l'edició d'enguany amb una reducció del 30% del pressupost respecte del 2010, 70% si remuntem fins el 2009. Amb tot, la nova consellera de Cultura, Lola Johnson —ex màxima responsable del manipulat Canal 9—va declarar un hipòcrita "decidit suport" a les arts escèniques valencianes durant la presentació del festival el passat 4 de juliol, tractant, a més a més, de maquillar la desfeta assegurant que pràcticament la totalitat de les companyies participants són valencianes. Una endogàmia que no deuria ser motiu d'orgull publicitari.

Amb tot, però, que ningú es pense que la cultura valenciana i les arts escèniques sortiran beneficiades d'un festival que ha decrescut la seua durada en vora trenta dies. La llengua n'és un exemple. Com ja va ser motiu de vergonya l'any passat, es tornarà a repetir l'obscenitat de no programar ni una sola obra en valencià. I el que és més abominable, que la consellera defense aquesta indecència per "evitar discriminar els turistes". Fins i tot companyies com Oscura Teatre hauran de canviar la llengua de creació d'un dels seus espectacles per ser programades. 

Uns pressupostos més "acord als temps", unes decisions que discriminen la cultura pròpia, un despropòsit que no cessa. Hui arranca Sagunt a Escena:  molta merda, en ambdós sentits.

L'Odissea de Mira

-Quan la pudor de fem ens satura el nas fins al punt que ho donem tot per perdut, algun episodi puntual ens empeny a recobrar l'esperança, a continuar el dur viatge.

Un d'aquests episodis té noms i cognom, Joan Francesc Mira, l'intel·lectual valencià més sobreeixit del moment, una de les grans col·lumnes vives de la cultura en català al País Valencià, mantenidor i continuador d'aquell ressorgiment literari tardà dels seixanta, viu encara malgrat la mala maror. Donen testimoni d'aquest fet esdeveniments literaris com la publicació de la seua trilogia de València, on destaca la novel·la Purgatori (2003) o tants altres títols de gèneres diversos com Borja Papa (1996). No s'atura ací la cosa, perquè Mira és assagista, articulista, polític, professor de grec, historiador i descomunal traductor d'obres de la mida de la La Divina Comèdia; i tot això amb una qualitat i rigor poc habituals a latituds on les coses s'acostumen a fer arreu.

Aquest dies, intel·lectuals del pes de Vicenç Villatoro, Josep Piera, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria o Vicent Sanchis glossen la figura del que ja és un mestre a unes jornades organitzades per l'obra social de Caixa Catalunya a la Pedrera. Una reunió ben insòlita ja que rarament les lletres catalanes li reten un homenatge d'aquestes característiques a un escriptor viu. I com viu i ben viu, Mira ha volgut estar present per xafardejar tot el que d'ell diuen. Present també per parlar però no d'ell mateix sinó amb l'objectiu de remarcar, una vegada més, el seu caràcter d'humanista imprescindible.

La lliçó magistral d'ahir li donava una altra volta a La Divina Comèdia, traçant un encisador i colpidor contrast entre la figura d'Ulisses clàssica i la visió que d'ell dóna l'obra de Dante Alighieri, més influenciada per la història de Roma i per la narració de l'Eneida de Virgili. Un Ulisses traïdor i responsable de la tràgica destrucció de Troia que al trobar-se amb Dante a l'Infern li explica que realment mai va tornar a Ítaca, que el seu viatge mai va acabar, que va donar voltes i més voltes pels oceans fins que va arribar a la fi del món on va morir de gosadia.

La curiositat infinita sembla ser també la malaltia de Mira que, en el seu empeny d'erigir-se com a nom imprescindible de la nostra cultura, es troba immers en una altra tasca colossal, la d'una nova traducció al català, en aquest cas la de l'Odissea d'Homer. Llarga vida al viatge.

Rubianes Solamente

-Ha mort un geni del humor, dels escenaris, l'actor galaico-català Pepe Rubianes. La seua tècnica interpretant monòlegs ha creat una escola. El seu estil directe i mordaç van ser un exemple de llibertat creativa. Davall del surrealisme temàtic d'algunes de les peces que va crear, del seus sarcasmes, hi havia una crítica àcida dels valors socials del nostre temps. Va ser un artista compromès, un referent ètic. Ací va un exemple:

Notes Pendents

Unes de coses al voltant de les qual volia escriure:

1- A hores d'ara serà ja pràcticament impossible aconseguir entrades per a qualsevol de les funcions que queden de Mort d'un viatjant de Mario Gas. Aquests dies al Teatre Lliure es dóna una lliçó de correcció, en la qual destaca, sobretot, el treball dels actors (menció d'excel·lencia per a la Linda de Rosa Renom). La professionalitat ressalta les innombrables virtuts del magnific text d'Arthur Miller. Resumint: emoció pura.

2- En l'anàlisi dels elements que composen el nou film de l'irregular Ron Howard, Frost/Nixon, cal criticar amb força l'ús barroer del ja poc original recurs dels fals documental, com també l'interès del guió per l'anècdota front al fet històric contrastat. Destacaria per insòlita la manca de maniqueisme a l'hora de construir els personatges, cosa estranya en films estatunidencs. Una proposta salvada, en aquest cas també, pel bon nivell dels actors, potenciat pel cinematogràfic avantatge de la presa curta.

3- En els dies en què els directors de cinema atempten en contra de les velles regles de la composició del plànol (la qual cosa, aclarisc, no veig malament), he fet una deliciosa regressió a un dels mestres del découpage, Federico Fellini. La revisió de Il Casanova i La dolce vita ha provocat en mi una profunda nostàlgia per devorar als directors clàssics.

Cap de Setmana Musical

Track 1 - Vive la Fête (Sala 2, Razzmatazz) 24/10, 22 h.
Poques formacions poden presumir de tenir un directe tan potent com els belgues Vive la Fête. Poderoses essències rock damunt d'una base electro penetrant, cabassos de glam i desvergonyiment en la veu d'Els Pynoo, contundència i perseverança a la guitarra de Danny Mommens; això és el què ens ofereix aquest grup cosit a força de carretera i manta. Per damunt de productes en sèrie, reedicions, retrobaments i altres fórmules de màrqueting diverses, els Vive la Fête saben imposar-se allà on ha de destacar un músic, damunt de l'escenari. Els cada cops més nombrosos seguidors els coneixem gràcies als seus divertidíssims shows, una explosió d'adrenalina ballable que va saber a poc donat la criticable fórmula Razz del concert expres.
Web
MySpace

Track 2 - La Maga i El Club de la Serpiente (Teatre Romea) 25/10, 21 h.

Quim Lecina va reunir als experimentats i solvents SwingSet acompanyats per la veu versàtil de Laia Porta i una convincent Andrea Fantoni interpretant a la mítica Maga; tots plegats escenifiquen musicalment un dels més colpidors capítols del gran clàssic del segle XX Rayuela. El jazz, un dels grans protagonistes de la primera part de la novel·la, per fi pren cos. Les nombroses mencions musicals que hi ha al llarg del text es transformen en melodia i es fan presents per a les nostres orelles. Lecina crea jazz des de l'admiració, com ho plantejava Cortázar. Partitures i versions que passen directament del paper a l'escenari. Un concert 100% recomanat per a tots els fans de la gran Rayuela.

Track 3 - Pablo Mannise i la seua troupe (Live in his house) 25/10, 23 h.

El bo de Pablito ens convida a sopar un ben presentadet pollastre al forn. Té un nou pis al Born que ens vol ensenyar. Carmela i jo, botella de vi en mà, ens deixem caure en sortir del teatre. Després del pertinent àpat, i amb les copes ja quasi buides, el binomi Pablito-Claudio treu els instruments. Els acompanya com pot un jove i prometedor Marco Llano. Improvisen els hits de sempre: Barcelona, Montevideo i les noves Un lugar debajo del agua i Sueños clónicos. Melodies senzilles, les lletres encara més; un músic de cult... ocult, que malgrat tot compta amb l'estima dels seus gràcies a tantes vegades com l'hem escoltat.

MySpace


Track 4 - The Infadels (Sala Bikini) 26/10, 20 h.

Aquests sanguangos es mouen entre el típic rock de ràdio-fórmula rebel i unes bases electro sense cap tipus de brillantor. Tot i això tenen un directe presentable i una presència vistosa en escenari, en bona part gràcies al carisma i vàlua del cantant, la seua millor carta de presentació. Sobre les seues esquenes tenen un mínimament interessant treball de debut. El segon disc els va llançar a perdre. El futur dirà si fan alguna cosa més de profit. De moment ahir van fer un bon concert, i això ja és prou.
Web
MySpace

Estellés-Ovidi-Ollé

-A molts lloc he llegit aquella frase mítica de Joan Fuster a la qual es definia a Vicent Andrés Estellés com el més gran poeta des d'Ausiàs March. Darrerament, l'he vista escrita a moltes notes reduccionistes acompanyada de la marca "valencià". No sé si Fuster es referia només al territori valencià o a la llengua catalana per complet. En tot cas, no cal afegir res més a este assumpte, ja que el propi Estellés ja ho va deixar clar:

"Em moriré escrivint els millors versos
de l'idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu."

Per esbrinar les raons d'aquesta superioritat faria falta un assaig molt llarg que explicara perquè un simple home es capaç d’erigir-se veu, consciència i ànima de tot un poble, a més d'arribar a teixir la crònica poètica perfecta de tot un temps i tota una generació, constituint un pont entre els seus coetanis i les generacions que li hem vingut després. Estellés és un poeta sortit de la humilitat, amb veu autoritzada per parlar del poble i des del poble, perquè ell mateix era poble, el fill del forner. "A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint" ens diu en altre moment d'inspiració Fuster. Són fets diferencials que podrien establir tota una xarxa argumental, però això, com ja he dit, no és l'objectiu d'aquesta reflexió. Destriar el perquè Estellés no està al lloc que es mereix en els llibres de text és endinsar-se en una complexa reflexió al voltant de les sinergies que han estirat la cultura catalana des de la segona meitat del segle XX, unes tan centralistes i altres tan vertebradores. Una bona matèria per l’assaig, però—com ja he dit—no es la meua intenció d'avui.

Jo volia retornar al mestre de mestres perquè aquesta setmana s'ha estrenat a Barcelona una versió escènica d'una de les millors composicions d'Estellés: Coral Romput. Si per a Vargas Llosa el Tirant lo Blanc és la novel·la total; Coral Romput és el poema total; per allò que té de poema (els temes universals de sempre) però també per tot allò que té d'univers personal propi d'un ésser concret i també per tot allò que té de crònica d'un poble, d'un temps i d'unes circumstancies particulars. També per la seua espectacular estructura que en primera instància sembla escriptura automàtica, post-dadaisme, casualitat. Però amaga contingut, o millor dit, amaga el contingut, un tot, un resum o síntesi de la poètica estellesiana i al mateix temps una projecció cap a fora de totes les seues interrogants. Un text increïblement complex i inabastable en la seua magnificència. Enfrontar-se a ell es una tasca no apta per a tots els públics, un gran castell molt difícil d’assetjar.

Només un altre geni, bon coneixedor de la realitat humana al voltant de la qual Estelles creava el seus versos, podia enfrontar-se al text i sortir guanyador. Ovidi Montllor i el seu inseparable Toti Soler van fer una versió discogràfica a l'any 1979 del Coral Romput. Ovidi va aportar els paragrafs que Estellés es resistí a incloure, i va posar-li música, però sobretot va posar-li veu i força, sintetitzant en dues hores la major concentració de bellesa que s'haja vist mai dins d'un disc en llengua catalana. Així, el disc serví per popularitzar el text i per consolidar a l'Ovidi com el gran caçador de poesia que era.

"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música”, Aixi se’ns presenta l’obra teatral. D’aquesta manera, ja podem intuir el què ha fet el seu director, Joan Ollé; intentar seguir l’estela deixada primer per Estellés i després per Ovidi, i tractar de dur la barreja a dalt d’un escenari. Bona jugada, molt ben pensat. Es podia haver passat per alt a Ovidi i anar directament al text. Però no, Ollé reprodueix el disc a l’espectacle, ha copiat la música i fins i tot a fer pujar a l’escenari a Toti Soler per a que torne a interpretar-la. També ha copiat moltes de les separacions i de les solucions que s’havien triat al disc per fer més digerible la fruïció del poema. Com ja he dit, bon intent. Malgrat tot, el resultat general no llueix. La posada en escena és massa estàtica, els actors no arriben al to (pense en Joan Anguera o en Montse Carulla), molts cops per la seua indiferència en front del text i molts altres (la majoria) per un clar error d'una direcció que no sap donar-li el ritme i la força que tan monumental peça requereix. De tota manera, és lloable i admirable la gosadia. Coral Romput és una vaca sagrada molt difícil de torejar. La faena aprova amb nota, clar el text ja ho dóna tot fet.

El Silenci arreu d'Europa

-Les Variacions Goldberg són una de les millors composicions musicals que mai s’hagen escrit. El comte Hermann Carl von Kayserlingk les va encarregar a Bach en 1742 per superar les molèsties que li causava l’insomni. La peça porta el nom del clavicordista del comte, el qual era l’encarregat d’interpretar els moviments durant les llargues nits que aquell bon senyor passava sense dormir.

Dos cents seixanta-sis anys després, una pianola automatitzada traspassa la substància fílmica i camina tota sola. Carles Santos i Pere Portabella s’han posat d’acord per amussar el mateix gos. Visca el piano (exposició que vaig veure l’any passat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València) i El silencio antes de Bach (film acabadet d’estrenar), comencen de la mateixa forma, la mateixa pianola que es desplaça tota sola interpretant mecànicament les Variacions Goldberg. Mentre que Carles Santos feia l’objecte presoner d’uns enormes bustos colpejables de Bach tots fet de suro, Portabella comença el seu film amb la mateixa pianola transitant autònomament per les sales buides d’un museu. Ambdós han caigut davall l’embruix del Cantor de Sant Tomàs, els dos pateixen la mateixa malaltia reflexiva.

Quan Europa s’encaminava cap a l’Holocaust, quan Leipzig ja portava escrit a l’ADN la seua devastació durant la II Gerra Mundial, quan el carnisser de Mendelssohn embolicava la carn sangonosa amb les partitures de La Passió segons San Mateu, abans de tot això, abans hi havia el silenci. Després vindria la música. Va ser i era un temps en que els europeus s’entenien gràcies a la música. Mentre els seus pobles s’esquarteraven els uns als altres, mentre esteníem la barbàrie a les colònies, mentre segrestàvem continents per esclavitzar-los o subjugar-los, mentre passava tot això i més, hi havia Bach, o Mozart, o Beethoven, i la música s’estenia com l’únic idioma sota el qual s’entenien el pobles i els tirans. Aquells escrivien en francès, els altres teoritzaven en alemany i els italians cantaven en italià; però tots ells llegien les mateixes partitures. L’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria segurament taral·lejava algun clàssic conegut un segon abans d’ésser assassinat. Un poble unit dessota un cel estrelat de rodones, corxeres i semicorxeres. Propose de canviar les estreles de la bandera europea i ficar notes musicals.

Conta Portabella a la seua pel·lícula que un Nadal els nazis van decidir posar música a les presoneres jueves. En sentir les cançons tradicionals, les presoneres van començar a plorar i tot seguit imploraren als captors que aturaren aquella tortura. “La música fa mal” comenta un personatge al film. Segurament, el comte Kayserlingk ja somniava aquestes coses quan es dormia escoltant les Variacions Goldberg.

La Cantant Calba: Gènesi d'un Mite

-L’any que estem a punt de tancar ens deixa moltes bones notícies teatrals, entre elles es podria destacar una: la celebració al mític teatre de la Huchette de París dels cinquanta anys consecutius de representacions de l’obra ‘La cantant calba’, escrita per Eugène Ionesco. La peça s’ofereix en un interessant programa doble juntament amb ‘La lliçó’, escrita també pel dramaturg francès nascut a Romania. Ambdues es mantenen en cartell ininterrompudament des de 1957, establint el rècord de continuïtat més important conegut fins a la data. Açò suposa més de 13.500 representacions de dues de les obres de referència de l’anomenat “teatre de l’absurd”. Molts autors teatrals estarien disposats a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir crear uns clàssics contemporanis tan cèlebres. Qui no coneix els bojos diàlegs entre el Sr. i la Sra. Smith, o la irrupció absurda del bomber que no troba focs que apagar? El què no molta gent coneix és que la ‘La cantant calba’ va nàixer fruit de la frustració de l’autor enfront un curs d’idiomes. Ionesco tractava d’aprendre anglès utilitzant un mètode anomenat Assimil, que llavors era molt popular i que es basava en la repetició constant de frases tòpiques. Aquesta acumulació de clixés anotats al seu quadern inspirà Ionesco a l’hora de donar forma als conegudíssims diàlegs. Açò explica que el contingut de les converses dels personatges es base en els dies de la setmana, l’alimentació, les parts de la casa o altres tòpics de les lliçons d’idiomes per a principiants. Els protagonistes—arquetípics de la societat anglesa—també foren extrets dels quaderns de l’autor, la qual cosa explica el marcat caràcter anglès de les situacions. De fet, el títol provisional de l’obra era ‘L’anglais sans peine’ (L’anglès sense esforç), en referència a l’eslògan dels cursos. Més avant aquest títol mutaria quan, de forma accidental a un assaig, un actor va pronunciar malament una part del diàleg i en compte de “mestra rossa” (institutrice blonde) va recitar “cantant calba” (cantatrice chauve). Una errada que serviria per batejar aquesta històrica peça que, malgrat l’èxit actual, va ser un fracàs absolut el dia de la seva estrena. Conten les cròniques que aquell 11 de maig de 1950 el públic del parisenc teatre dels Noctàmbuls va sortir visiblement molest, grunyint d’incomprensió en front d’uns diàlegs sense cap ni peus, pensant que aquella “antipeça” era una broma de mal gust. Tampoc les condicions del debut van ser les millors: Ionesco era un desconegut corrector de textos de 40 anys que no tenia res a veure amb el teatre. Estrenava la seva primera obra a l’incòmode horari de les 6 de la tarda, precedint altres peces d’autors ja consagrats com Brecht o Kafka. D’aquesta forma, l’estrena del nouvingut va passar gairebé desapercebuda. Després de només 25 representacions ‘La cantant’ va desaparèixer dels escenaris amb indiferència general de crítica i públic. Ionesco va perdre els 500.000 francs que hi havia invertit i es replantejà abandonar la carrera teatral que acabava de començar. Afortunadament, no ho va fer i va continuar escrivint encoratjat per un grapat d’intel·lectuals que havien sabut apreciar el valor del seu treball. Influents autors com Breton, Péret o Buñuel elogiaren la peça creient trobar en ella una inspiració surrealista. Amb aquest boca a boca la fama transgressora de ‘La cantant’ va augmentar ràpidament, propiciant la seva publicació a l’any següent i obrint camí cap a noves reposicions. Seria al 1957 quan la tercera posada en escena de ‘La cantant calba’ va desbordar totes les previsions al convertir-se en una obra de referència de les nits parisenques. Un rècord absolut de permanència que arriba fins als nostres dies.

Camera: de l’Ull a l’Escopeta

-Aquesta nit, a l’incomparable Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, es clausura la 14è Festival de Cinema Independent. Ha sigut una setmaneta intensa, que no he pogut aprofitar tot el que haguera volgut, ja que no vaig poder falsificar-me el passe de premsa. Malgrat tot, he aconseguit veure uns quants treballs, i he pogut assabentar-me de les carreres de cineastes com Paul Bush i Peter Brook, als quals se’ls dedicava una retrospectiva enguany.

Tampoc no vull criticar més, no he vist prou projeccions i estic coaccionat pel fet de no haver aconseguit el passe. Em quede amb una imatge: la que ha servit de cartell i de capçalera del Festival. És una imatge molt retro, en la qual un home de començaments del segle XX sosté una escopeta enmig d’una filmació en Súper8 d’una cacera molt kitsch. Acostumem a veure metàfores clàssiques de la càmera, on se’ns mostra com un ull, com un punt d’observació que actua com a finestra del món. Així ho vegem des de les avantguardes, primers moviments que es van atrevir a reflexionar metadiscursivament al voltant del dispositiu fílmic. Buñuel va voler anar una mica més lluny i ens va presentar al Chien Andalou un ull que volia ésser esgarrat per una afiladíssima navalla d’afaitar. Interessant plantejament que resumeix tot sol la voluntat colpidora del surrealisme i d’altres avantguardes que van tenir al cinema com a referent cap als anys 30 del passat segle.

Ara però, els amics de l’Alternativa ens col·loquen una capçalera on la càmera es una escopeta amb objectiu de caça i captura d’imatges en moviment. És molt bona icona definitòria que serviria de senyera, no sols d’un festival sinó de tota una tendència del cinema actual. Un cinema que gràcies a la democratització dels mitjans de producció es transforma lentament en una eina de denúncia social, allunyant-se de l’estret i corrupte marc comercial. Hui més que mai, tot el món és potencial productor de material fílmic (al format que vullgueu) i així, xino xano, l’ull passiu esdevindrà escopeta colpidora, els trets de la qual són passos cap a la democratització de les arts.

Ara, només cal donar sortida als materials, i poc a poc anar obrint la noció de cinema, tancada als grisos cervells de la critica clàssica i del públic hollywoodianement adoctriat. Festivals com aquest són una bona pitança per obrir camí.