Benvolguda Ràdio Televisió Valenciana:
Fa un parell de dies que et volia escriure, des que em vaig assabentar de l’afer del tancament.
Les coses estan malament, no ens enganyem, però em costa assumir com de profunda és la
misèria del país.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corrupció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corrupció. Mostrar tots els missatges
divendres, 8 de novembre del 2013
dissabte, 31 de desembre del 2011
Carles Alfaro. Converses Teatrals Valencianes III
La seua vida es veu abocada al continu desplaçament. Perquè Carles Alfaro, malgrat la seua reconeguda trajectòria com a director, no troba espai per treballar al País València i es veu obligar a fer-ho a Barcelona i Madrid, sobretot. La conversa telefònica discorre entre alguna de les pauses de la seua feina en la diàspora.
Quina és la teua relació amb les institucions oficials del teatre valencià?En aquests moments és nul·la. I no es deu a que haja rebutjat cap tipus d'oferta de feina, no, és que no hi ha hagut cap tipus d'oferta. Com saps, a València Teatres de la Generalitat ho copa tot...
No sé si la paraula és exiliat.... Jo continue residint a València, pague els meus impostos a València, però tot ho guanye fora. Si la meua faena depenguera del que treballe ací ara em dedicaria a una altra cosa. És una realitat absolutament irracional que una persona per dedicar-se al teatre haja de marxar fora. Estem parlant d'un xicotet país que té uns recursos i una demografia suficient per a una vertebració cultural raonable. Estem parlant d'una ciutat, València, que està prop del milió d'habitants.
Alguna cosa no va bé.
Evidentment, alguna cosa falla, perquè ni tan sols es poden programar les obres que he dirigit fora. A mi em consta, perquè ha sigut prou habitual, que les productores o els teares públics amb els que he pogut treballar a Madrid o Barcelona han intentat anar a València amb alguns dels meus espectacles, i tampoc hi ha hagut manera. Tot això no ho dic amb cap tipus de victimisme. Jo sóc, evidentment, un privilegiat, el meu cas seria un paradigma perquè almenys tinc feina fora. Ara bé, em pregunte què pot fer un director que comença ara. Quants professionals valencians te trobes a Madrid i Barcelona perquè a València no hi ha hagut manera? Molts.
A finals de la temporada passada, la companyia del Micalet abandonava la gestió del teatre, entre d'altres coses, per problemes d'ofegament administratiu. Tu que vas dirigir una sala privada, el Moma Teatre, penses que és insostenible el teatre de qualitat en valencià?
 |
| Imatge promocional de Traïció, uns dels darrers espectacles dirigits per Alfaro al Teatre Lliure de Barcelona. |
Jo crec que no és cap utopia una sala a València amb qualitat, en absolut. No és una qüestió de diners, és una qüestió d'un altre tipus. El Moma, com era el cas del Micalet, representava un problema per a les institucions. Eren sales que demostraven que es pot fer un teatre amb vocació inequívocament pública, en la nostra llengua, amb un repertori gens còmode i assumint els riscos que el mercat no pot assolir. I, és clar, hi havia un greuge comparatiu molt fort amb Teatres de la Generalitat. Perquè d'alguna manera estàvem demostrant que es podia fer el que ells no han fet mai.
Com va funcionar, en concret, el cas del Moma Teatre?
En el cas de Moma, no va ser el fet que no es pogués mantindre. De fet, la mitjana d'ocupació se situava més enllà del 80 % de l'aforament. Recorde un any en concret que vam fer més funcions i vam tenir més públic que l'Abadia o el Lliure. Amb l'afegit que els recursos que se gastaven ells per a una producció a nosaltres ens valien per a tot l'any. Li donàvem una rendibilitat als diners que rebien que mai han tingut els teatres públics.
Quin va ser el problema doncs?
 |
| Imatge de l'espectacle L'altre (Umbral), dirigit per Carles Alfaro a l'Espai Moma el1997. |
No teníem la possibilitat de créixer, que no vol dir tenir més metres d'escenografia. Vol dir tenir més possibilitats d'intercanvi per produir amb teatres de fora, millors condicions laborals, més racionalitat. Cada any havies de signar un conveni. A nosaltres ens venien ofertes de coproduccions d'Europa, Madrid o Barcelona a tres anys vista, com és lògic, però nosaltres signaven convenis anuals, i mai abans d'octubre de l'any en curs.
T'obliguen a improvisar.
És una bogeria. Nosaltres estaven intentant donar qualitat, amb riscos de teatre públic. Perquè és molt fàcil omplir teatres, i qui diga el contrari està mentint. Omplir teatres és fàcil, omplir-los amb segons quines coses és més complicat. El que no pot fer un teatre públic es programar Mamma Mia! al Principal i després presumir de números. Això és enganyar. A més és d'una competència deslleial respecte de sales privades com l'Olímpia. Això i mil barrabassades més. No hi ha cap tipus de racionalitat o criteri. S'ha de posar nom a les coses, i això que fan és teatre de bar. No hi ha política cultural, no saben el que volen. Estem parlant de molts anys de majoria absoluta d'un partit que no ha tingut cap tipus de sensibilitat respecte de la llengua ni d'un teatre que no siga populista.
Després està també el tema de l'aïllament.
Eixa és una altra de les gangrenes del teatre valencià. No hi ha cap tipus d'intercanvi. El País Valencià està totalment aïllat del circuït. No té cap festival de renom. Cap de les grans produccions de volada internacional que passen per, ja no per Madrid i Barcelona, sinó per Sevilla o Bilbao, a València ni s'acosten. Ni el públic ni els propis professionals tenen el contrast del que fan respecte del que es fa.
 |
| La directora de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro (esquerra), amb l'equip del musical Mamma mia! |
Després està també el tema de l'aïllament.
Eixa és una altra de les gangrenes del teatre valencià. No hi ha cap tipus d'intercanvi. El País Valencià està totalment aïllat del circuït. No té cap festival de renom. Cap de les grans produccions de volada internacional que passen per, ja no per Madrid i Barcelona, sinó per Sevilla o Bilbao, a València ni s'acosten. Ni el públic ni els propis professionals tenen el contrast del que fan respecte del que es fa.
No cal ser especialment perspicaç per adonar-se que les dificultats són enormes. Jo estic molt, molt preocupat i molt cabrejat amb la situació que està patint la professió teatral valenciana. La situació és tremenda. Pràcticament s'han carregat dues generacions de professionals. Gent que ara té una certa edat i que ja no viu del teatre. I entre la gent jove igual. Seran, com a molt, mitja dotzena d'actors els que ara viuen exclusivament de la seua professió. Hem tirat enrere una barbaritat.
Malgrat tot, el nivell és altíssim.
Ara tenim tota una generació que és molt més ariscada, perquè ja no té res a perdre, perquè ja no espera res de la classe política. Però l'esperança aguanta una anys. Si després no hi ha oportunitats, la gent s'acaba exiliant. És la brutal conseqüència d'una política partidista, d'una falta absoluta d'actituds democràtiques, de sentit comú. La cultura és una inversió de futur, no pot estar al servei de signes polítics.
dilluns, 31 de gener del 2011
Més sobre 'Corrüptia'
Entrevista publicada a Teatralnet.
Josep Lluís Fitó parla sobre Corrüptia, una regió de l’Est (Darrera setmana en cartell al Tantarantana)
Què ens explica Corrüptia, una regió de l’Est?
La trama narra el procés intern pel qual Ric, el Portaveu parlamentari i Secretari general del Partit Regional de l’Est, es convertix en el cap de turc d’un l’escàndol per presumpta corrupció i finançament il·legal.
Una trama amb clares referències a l’actualitat política valenciana.
Òbviament, el referent de l’obra és l’actualitat. Volíem que Corrüptia s’assemblara el màxim possible a la realitat, que tu com espectador pugues reconèixer tot el que passa a l’escenari i tot semble versemblant.
I al capdavall tot agafa un aire de farsa.
Els referents i les situacions que ens inspiren són molt absurdes, és per això que quan em vaig posar a escriure el to de farsa vingué rodat. Estem parlant de frases famoses tipus te quiero un huevo o amiguito del alma. En aquest sentit, jo tinc una experiència molt positiva de la reacció del públic. L’espectador s’ho passa molt bé però quan acaba l’espectacle reflexiona, perquè es rebota i pensa com ens estan prenent el pèl. El teatre sempre ha servit per remoure consciències. Sé que el tema de la corrupció és en el fons un drama però és millor divertir-se per a després reflexionar. Per això jo sempre dic que Corrüptia és una comèdia sobre el drama de la corrupció.
Què és el que t'empeny a escriure una obra com aquesta?
Va ser una proposta que em va fer Teatre de l’Enjòlit, en concret Elies Barberà, un dels actors de la companyia que és amic meu de la infància a Xàtiva. Jo ja havia fet teatre a nivell d’aficionat, a l’institut. Elies va creure que era la persona adequada pel meu interès pel teatre i per la meua condició de periodista. Aquest és l’origen del que després acabaria sent Corrüptia.
Quin paper juga, doncs, la teva condició de periodista en el procés creatiu?
Hi ha tota una tasca de documentació darrere el text. Jo com a periodista ja fa temps que estic apartat de la informació de Palau, de la informació política, però sé el que és trepitjar la moqueta, sé com funcionen les clavegueres del poder. Sense les anècdotes que t’expliquen els companys i la pròpia experiència periodística no hauria pogut escriure aquesta obra, perquè explica coses que ocorren molt de portes cap endins però que són un reflex i alhora explicació del que està passant.
Tan semblant a la realitat que el PP no ha encaixat bé tot el que s'explica. Tinc entès que us van censurar una de les representacions previstes al País Valencià, cert?
Sí. Realment no esperàvem el tema de la censura, que ens tancaren les portes d’un teatre públic. Jo no podia creure que a l’any 2011 per fer teatre i per fer crítica política hi hagués algú capaç, a priori, de censurar. A mi sí m’ha sorprès, pense que no està dins del joc democràtic. Però al País Valencià vivim dins d’un règim terrible de dèficit democràtic.
Però ja hi havia antecedents d’obres de teatres censurades pels governants, no pensàveu que us podia arribar a vosaltres?
Es parla de por, hi ha por. Tothom sap de l’existència de llistes negres. El fet que Teatre de l’Enjòlit estiga establida a Catalunya ha estat crucial. Hauria sigut molt difícil per a una companyia valenciana fer una cosa semblant. No per la qualitat o la preparació, sinó per poder representar l'obra a la xarxa de teatres del País Valencià.
Signar un text com aquest et deuria plantejar més d'un dubte.
Sí, és cert. A l’hora de signar l'obra vaig tenir dubtes. Va haver-hi tot un debat intern. Perquè jo sé on visc i on treballe. Sé que al País Valencià no es fa este tipus de crítica, que amb aquesta obra som pioners. També podia intuir tot el que m’anava a ocórrer. Des del punt de vista personal són experiències enriquidores però a l’àmbit professional intuïa que em podia perjudicar. Però finalment aquest dubte em condueix a signar Corrüptia, perquè jo crec que no hem de cedir al xantatge de la por i no hem de sentir-nos culpables per fer crítica política. Ningú ha de ser una excepció que no se li puga criticar. No hi ha intocables ací. En aquest país se parodia al cap d’estat, al Rei, i no passa res. I si algú se sent identificat en les actituds que s’expliquen a la nostra obra que s’ho faça mirar.
Crec, a més a més, que l’episodi de censura no ha estat l’única represàlia.
No. Després del cas de censura a Xàtiva vam buscar un local alternatiu i finalment l’obra es va poder veure aquell mateix cap de setmana a l’Olleria, una ciutat a pocs quilòmetres, amb una acollida excepcional. La setmana següent, eixe mateix dimarts, em comuniquen que no seguiria treballant com a comentarista esportiu de Canal 9, la televisió pública valenciana, que ja no anava a retransmetre més partits de pilota valenciana i que em substituiria un altre company.
No cal ser massa intel·ligent per lligar ambdós fets.
Com diria Ionesco, què curiós, què estrany i què coincidència. Però en fi, coses que passen. I et sents malament perquè penses que es tracta d’una causa extra-professional. Perquè a mi dins del meu treball a Canal 9 se m’hauria de jutjar per les meues competències professionals. I si jo en la meua vida privada no puc fer el que estime convenient, sense que em repercutisca a la meua vida laboral, llavors és que vivim en una societat malalta.
Amb tots aquests problemes, penses continuar la teva nova carrera com a dramaturg?
Sí, claríssimament. Tots aquest episodis m’encoratgen a seguir endavant. El meu segon projecte parlarà sobre el món del futbol. El tinc més o menys estructurat ja, només he de seure per acabar de dissenyar-lo i escriure els diàlegs. Però sí, continua la marxa.
Josep Lluís Fitó parla sobre Corrüptia, una regió de l’Est (Darrera setmana en cartell al Tantarantana)
Què ens explica Corrüptia, una regió de l’Est?La trama narra el procés intern pel qual Ric, el Portaveu parlamentari i Secretari general del Partit Regional de l’Est, es convertix en el cap de turc d’un l’escàndol per presumpta corrupció i finançament il·legal.
Una trama amb clares referències a l’actualitat política valenciana.
Òbviament, el referent de l’obra és l’actualitat. Volíem que Corrüptia s’assemblara el màxim possible a la realitat, que tu com espectador pugues reconèixer tot el que passa a l’escenari i tot semble versemblant.
I al capdavall tot agafa un aire de farsa.
Els referents i les situacions que ens inspiren són molt absurdes, és per això que quan em vaig posar a escriure el to de farsa vingué rodat. Estem parlant de frases famoses tipus te quiero un huevo o amiguito del alma. En aquest sentit, jo tinc una experiència molt positiva de la reacció del públic. L’espectador s’ho passa molt bé però quan acaba l’espectacle reflexiona, perquè es rebota i pensa com ens estan prenent el pèl. El teatre sempre ha servit per remoure consciències. Sé que el tema de la corrupció és en el fons un drama però és millor divertir-se per a després reflexionar. Per això jo sempre dic que Corrüptia és una comèdia sobre el drama de la corrupció.
Què és el que t'empeny a escriure una obra com aquesta?
Va ser una proposta que em va fer Teatre de l’Enjòlit, en concret Elies Barberà, un dels actors de la companyia que és amic meu de la infància a Xàtiva. Jo ja havia fet teatre a nivell d’aficionat, a l’institut. Elies va creure que era la persona adequada pel meu interès pel teatre i per la meua condició de periodista. Aquest és l’origen del que després acabaria sent Corrüptia.
Quin paper juga, doncs, la teva condició de periodista en el procés creatiu?
Hi ha tota una tasca de documentació darrere el text. Jo com a periodista ja fa temps que estic apartat de la informació de Palau, de la informació política, però sé el que és trepitjar la moqueta, sé com funcionen les clavegueres del poder. Sense les anècdotes que t’expliquen els companys i la pròpia experiència periodística no hauria pogut escriure aquesta obra, perquè explica coses que ocorren molt de portes cap endins però que són un reflex i alhora explicació del que està passant.
Tan semblant a la realitat que el PP no ha encaixat bé tot el que s'explica. Tinc entès que us van censurar una de les representacions previstes al País Valencià, cert?
Sí. Realment no esperàvem el tema de la censura, que ens tancaren les portes d’un teatre públic. Jo no podia creure que a l’any 2011 per fer teatre i per fer crítica política hi hagués algú capaç, a priori, de censurar. A mi sí m’ha sorprès, pense que no està dins del joc democràtic. Però al País Valencià vivim dins d’un règim terrible de dèficit democràtic.
Però ja hi havia antecedents d’obres de teatres censurades pels governants, no pensàveu que us podia arribar a vosaltres?
Es parla de por, hi ha por. Tothom sap de l’existència de llistes negres. El fet que Teatre de l’Enjòlit estiga establida a Catalunya ha estat crucial. Hauria sigut molt difícil per a una companyia valenciana fer una cosa semblant. No per la qualitat o la preparació, sinó per poder representar l'obra a la xarxa de teatres del País Valencià.
Signar un text com aquest et deuria plantejar més d'un dubte.
Sí, és cert. A l’hora de signar l'obra vaig tenir dubtes. Va haver-hi tot un debat intern. Perquè jo sé on visc i on treballe. Sé que al País Valencià no es fa este tipus de crítica, que amb aquesta obra som pioners. També podia intuir tot el que m’anava a ocórrer. Des del punt de vista personal són experiències enriquidores però a l’àmbit professional intuïa que em podia perjudicar. Però finalment aquest dubte em condueix a signar Corrüptia, perquè jo crec que no hem de cedir al xantatge de la por i no hem de sentir-nos culpables per fer crítica política. Ningú ha de ser una excepció que no se li puga criticar. No hi ha intocables ací. En aquest país se parodia al cap d’estat, al Rei, i no passa res. I si algú se sent identificat en les actituds que s’expliquen a la nostra obra que s’ho faça mirar.
Crec, a més a més, que l’episodi de censura no ha estat l’única represàlia.
No. Després del cas de censura a Xàtiva vam buscar un local alternatiu i finalment l’obra es va poder veure aquell mateix cap de setmana a l’Olleria, una ciutat a pocs quilòmetres, amb una acollida excepcional. La setmana següent, eixe mateix dimarts, em comuniquen que no seguiria treballant com a comentarista esportiu de Canal 9, la televisió pública valenciana, que ja no anava a retransmetre més partits de pilota valenciana i que em substituiria un altre company.
No cal ser massa intel·ligent per lligar ambdós fets.
Com diria Ionesco, què curiós, què estrany i què coincidència. Però en fi, coses que passen. I et sents malament perquè penses que es tracta d’una causa extra-professional. Perquè a mi dins del meu treball a Canal 9 se m’hauria de jutjar per les meues competències professionals. I si jo en la meua vida privada no puc fer el que estime convenient, sense que em repercutisca a la meua vida laboral, llavors és que vivim en una societat malalta.
Amb tots aquests problemes, penses continuar la teva nova carrera com a dramaturg?
Sí, claríssimament. Tots aquest episodis m’encoratgen a seguir endavant. El meu segon projecte parlarà sobre el món del futbol. El tinc més o menys estructurat ja, només he de seure per acabar de dissenyar-lo i escriure els diàlegs. Però sí, continua la marxa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
