El muntatge torna a fer servir les armes del teatre document per agitar des de l'essència els mecanismes de l'horror i els seus efectes sobre la nostra consciència. El relat parteix del terrible cas d'Aylan Kurdi, el nen refugiat de tres anys que va morir ofegat a les costes de Turquia, una imatge que va fer la volta al món, elevada a la categoria d'icona sinistra. Sense menystenir ni ponderar, Milo Rau s'allunya de l'ara i aquí, de les ferides en carn viva del present mediàtic, i agafa distància per tornar a bastir l'espant dels genocidis de Ruanda dels anys noranta. A través d'un llarg monòleg articulat en clau testimonial s'uneixen diferents vivències de cooperants que actuaven en la regió en el moment dels fets. El degoteig de barbàrie s'embolcalla d'una certa ironia, l'únic recurs possible per suportar més d'una hora de narració sense concessions, passejada per l'infern de les misèries humanes.L'actriu Ursina Lardi carrega amb tot el monòleg central, un desplegament de contenció i dosificació d'una gran intel·ligència. Rau insisteix en el recurs de la projecció de vídeo de primers plans de l'actriu, el que facilita encara més el lluïment de la protagonista que pot incorporar detalls i matisos quasi cinematogràfics. L'altra actriu, Consolate Sipérius, actua de contrapunt acusador, testimoni directe de la carnisseria africana postcolonial que posiciona el públic en la seva doble natura d'espectadors passius d'un teatre i responsables indirectes de la inacció global davant la barbàrie. Gran bufetada escènica, sense pamflet ni sensacionalisme, un espectacle que, com un pinyol, queda travessat a la gola. Sense amabilitat ni concessions en les formes o el contingut, 'Mitleid' aconsegueix una pirueta a l'abast de molt pocs creadors. Bravo!
 |
