PERIODISME DE CACAUS I TRAMUSSOS

Els amics de la revista valenciana Lletraferit m'han demanat una col·laboració i els he lliurat un opuscle xovinista dedicat al meu poble. L'article i la resta de la molt interessant publicació es pot comprar a través de la pàgina web de l'editorial i també a quioscos escollits de la capital del Túria. 

Així mateix, aquest dissabte a les 12 del migdia tindrà lloc la presentació del número al bar la Murta (carrer de la Murta, 14) del barri de Benimaclet. Dins del format Lletravermut, han promés que hi haurà vi d'honor, cacaus i tramussos. Ovella que bela perd bocí.

BANQUET DE MOTS I NOTES

Ressenya publicada a Recomana.cat.

Treure a pasturar versos és sempre una feina complexa. El poeta, en tant que pastor de mots i salvant les excepcions necessàries, no és actor i els escenaris (amb necessitat de dicció, codis gestuals i sentit de l’espectacle) no són per força el seu medi. Enric Casasses té el pessic escaient d’atracció pel ridícul, a més d’un ben treballat paper de bufó que conrea amb desvergonyiment.

CARTA A RTVV

Benvolguda Ràdio Televisió Valenciana:

Fa un parell de dies que et volia escriure, des que em vaig assabentar de l’afer del tancament. Les coses estan malament, no ens enganyem, però em costa assumir com de profunda és la misèria del país. 

Sobre el Nou/Vell Periodisme Teatral

-L'internacionalíssim dramaturg Guillem Clua ens envia per mail una Proposta arrel d'un estèril debat generat a través de les limitacions de Twitter. El receptors som un grapat de periodistes especialitzats en major o menor grau en el complicat marc de la cultura, i més concretament en les arts escèniques. L'escrit ve a queixar-se de la manca de relleu generacional en el que s'entén com a "crítica" i ens espenta a crear plataformes i sinergies que ens identifiquen com a col·lectiu. Li responc el següent:

"El tema que planteges, Guillem, és força interessant.

És evident que als últims anys s'ha produït una revolució considerable al panorama teatral català. No només parle de l'emergència d'un necessari i importantíssim relleu generacional, sinó també del canvi de moltes altres coses com ara l'obertura dels referents, gèneres, temes, estructures i un suculent etcètera. Amb això no vull dir que tots els treballs joves/nous siguen bons—ni molt menys—de la mateixa manera que no tots els "vells" s'han quedat sense res a dir.

La crítica teatral, en canvi, com apuntes, no ha vist reflectida tota aquesta evolució ni en els seus referents ni, sobretot i més important, en seu àmbit d'acció. Pense ara en els grans diaris, única tribuna on a hores d'ara es pot fer amb més o menys rigor i projecció el que anomenem “crítica teatral”. La crisi d'aquest tipus de comentari i el seu desprestigi és el propi de les capçaleres que els editen. Cada cop hi ha menys espai, recursos i voluntat, i això òbviament espenta els professionals a caure en faltes, com haver de valorar espectacles de dues hores en 15 línies, entre d'altres mancances greus. No els culpe. Un altre tema són els clixés i dèries que puguen tenir; açò pense que continuarà mentre siguen persones les que facen els comentaris, hi haja o no relleu entre els professionals d'allò que anomenem “crítica”.

Per altra banda, l'aparició de revistes com Hamlet tampoc no està contribuint a crear nous públics i a difondre substancialment el fet escènic, vist el seu format, l'alt grau d'especialització i tenint present que publiquen estrictament els mateixos que ho fan als diaris. Desaparicions de magazins com TeatreBCN—perdoneu el proselitisme—o l'espai marginal dedicat al teatre a la major part de publicacions, encara tanca més el ventall, allunya el teatre del públic en majúscula i coarta la difusió i la independència del periodista front a les estructures empresarials i les famílies teatrals. De la televisió, ni en parlem. A la ràdio es poden fer cosetes, i de fet n'hi ha, però sempre limitades al caràcter del mitjà. A Internet tampoc hi ha recursos des d'on aixecar temples (gran excepció quixotesca és Teatralnet). Tot plegat indica, sota el meu parer, que de crisi no només n'hi ha a la “crítica” sinó al periodisme que s'aboca al teatre i, si m'apures, al periodisme cultural en general.

Arribats fins aquest punt, coincidisc amb tu, l'aportació de la crítica teatral barcelonina és a totes llums limitada i insuficient, com la del periodisme cultural.

I ara entraríem nosaltres, una nova generació de periodistes caracteritzats per la nostra relativa naturalitat de moviment entre la/les xarxes i el que això representa a nivell de projecció, que fins i tot alguns guanyem diners—pocs, molt pocs—pel que anem fent o pel que ens deixen fer, un grapat fan tribuna des del seu blog i podem trobar inclús qui es fa dir “crític”. La facilitat per comunicar-nos, però, no sempre ve acompanyada del temps ni de la dedicació que a molts de nosaltres ens agradaria per aprofundir encara més en el periodisme teatral, des del rigor que es mereix. Supose que la immediatesa és allò que en diuen el “signe dels temps”, com també ho és en molts casos la precarietat que patim pel fet de dedicar-nos al que ens dediquem.

Sense voler enrotllar-me més, servisca tot açò de primera i improvisada reflexió per anar fent o desfent, per tenir present aquesta unió de la qual parles Guillem, a la qual, òbviament, hauríem d'estar oberts i receptius. Els repetits i continuats intents de crear des del periodisme professional dedicat a les arts escèniques un vincle d'unió han fracassat, fins i tot quan ho intentava bastir José Monleón. Ara, però, hi ha una novetat, i és que estem acostumats a tractar els uns amb els altres a través de les diferents xarxes, connectats permanentment, i gaudim també de la possibilitat real d'obrir blogs i altres recursos i mitjans directes, com qualsevol altre aficionat. I encara no sabem els efectes que això pot tenir.

No es pot negar, però, que tens raó Guillem, i hauríem de fer alguna cosa continuada i consistent que anés més enllà dels 140 caràcters que ens permet el Twitter. Parlar-ho i discutir-ho pot ser un primer pas. D'agrair és el teu “brindis al sol”, que no per ximple deixa de ser encertadament positiu".

Die Briefe aus Berlin (VIII)

Il faut être absolument moderne.
Rimbaud

-Un sopar: creïlles bullides, cols, carabassa i altres delícies de la cuina germànica. Tots els assistents al sopar són artistes, òbviament. "A Berlín tothom és artista", m'explicarien més tard, "Ací tothom és alguna cosa i la gent se sorprenen si tu no escrius, pintes o punxes discos". Hi ha aquell violinista tan ben vestit i educat que recorre els pobles oferint concerts de Bach a canvi d'allotjament. Hi ha l'altra, la seua parella, una francesa d'origen libanés que és figurinista, escenògrafa, actriu, videoartista i a més escriu. Els dos són el nucli dur d'una embrionària companyia de teatre musical els membres de la qual no es coneixen entre ells. Aquests dies preparen les sessions que han d'iniciar un projecte d'espectacle d'autoria col·lectiva. Hi ha també la portuguesa que guarda pa dur per crear un mural on probablement s'expresse la fugacitat del temps. Hi ha l'islandés que escriu poesia glacial, la seua especialitat són els poemes adreçats a les xiques que visiten la seua alcova. Hi ha també la que amb només dues notes que li trau a la guitarra ja ha composat una cançó, i el qui punxa discos que es posa corbata per subratllar la importància del mestre de cerimònies. Per altra banda hi ha l'anglés estrafolari que és guru de la moda i va de festa en festa vestit de presidiari. Hi ha el que inventa còctels i ho considera també un art. Ningú no trau diners de les seues habilitats, i ho consideren normal, per a ells l'art és només el vehicle, un hobby per a omplir les estones buides d'una vida d'estudiant que no s'acaba mai.

I Hegel? Ho veuria normal, tot açò?

Julio Wallovits a la seua obra de teatre Las listas va imaginar un món on tothom es dedicava a l'art. La plaga d'artistes suposava la fi de la civilització car ningú es dedicava ja a professions útils com l'agricultura i la gent anava morint de fam. En un entorn com aquest l'autentic elegit com a model seria el treballador pencaire, un simple obrer d'eixos que tant costa de trobar a Berlín.

Pedra Viva (Homenatge a Louise Bourgeois)

-No es va emportar cap trauma a la tomba, ja els havia parit, ja els hi havia deixat esculpits per tots els racons del món. Recorde que el primer contacte amb la seua obra em va horroritzar. Eren dies d'excessos a Bilbao i aquella aranya gegant, la guardiana de la porta del darrera del Guggenheim, venia a ser la metàfora d'aquella maldat que hi havia sempre instal·lada al capvespre al qualsevol lavabo del casc antic.

Més endavant, amb una altra perspectiva, vaig arribar a entendre que un tros de marbre pot tenir vida més enllà dels paràmetres perfectes del David, que la vida—en tota la seua vastitud—a voltes també és grotesca, obscena, retorçuda. I que molts cops la bellesa comporta l'enfrontament directe amb el que ens espanta, car les nostres pors, els nostres recels, ens descriuen molt millor que les nostres virtuts.

Anys després, en tornar a la ciutat, una exposició d'Amish Kapur em va confirmar el que jo ja sabia: no morirà mai. Marxarà la carn, i amb ella se n'aniran els seus terrors, l'essència del grans, però, roman, i això ja és un fet en el seu cas.

Cementiris de Llibres

-Entre els nombrosos desavantatges que comporta la vida a la gran ciutat també trobem algunes altres raons que justifiquen la permanència. Caldria imaginar-ho tot com un gran laberint on sempre trobem un cul-de-sac amb forma d'interrogant.

Dic això perquè pensava en la feina del periodista, aquesta que si es fa bé requereix una important vessant d'investigació. Imagine ara, per exemple, un matí tranquil de redacció. De sobte, l'agenda es capgira i et cau al damunt una tasca que has d'enllestir a corre-cuita, car sempre hi ha un tancament vista. És llavors quan has de visitar el cementiris vivents, el carrerons sense eixida on van a morir el vells llibres.

Barcelona compta amb algunes botigues dedicades a recopilar tota la literatura de deixalla, aquella que ha quedat descartada de la voràgine comercial, és a dir, el 99 % de tot el que es publica. Molts pocs llibres són els que romanen a les llibreries més enllà dels quatre o cinc mesos que dura la seua explotació editorial. Després s'obliden, i l'oblit és el morir.

Afortunadament, existeixen punts com Els llibres del mirall, una fascinant cova on podem trobar tresors inimaginables fent només un clic a la pantalla de l'ordinador. Un exemple, però hi ha més. L'altre dia vaig descobrir l'últim d'aquests amagatalls, la Llibreria Fontana, un deliciós racó groguenc i polsós amb sabor al vell Paral·lel que conserva algunes joies impossibles de trobar enlloc. Una nova referència d'obligat coneixement de qualsevol bibliòfil. Una raó de pes per estimar, una miqueta més, a aquesta mastodòntica ciutat.

Stalags: Pornografia i Holocaust

-La primera vegada que vaig tenir contacte amb els Stalags va ser la setmana passada, dijous, mentre em feia una cervesa al bar Els Tres Tombs tot esperant la fi d'un petit diluvi nocturn. Xarràvem i xarràvem i les botelles buides començaven a ser abundants damunt la taula, una greixosa taula d'un establiment que malgrat l'oratge enarca estava mig ple a eixes hores de la nit. De tant en tant, un llamp es reflectia als enormes finestrals que donen a la Ronda de Sant Antoni. No recorde sobre quina tautologia malèfica estàvem parlant al bell mig d'aquell ambient de novel·la negra, però de sobte, per boca d'una xilena d'origen jueu, vaig escoltar per primer cop la paraula Stalags.

Segons sembla, els Stalags van ser un gènere de novel·la il·lustrada molt popular a Israel durant principis de la dècada dels seixanta. Per sorprenent que parega, el seu repetitiu argument se centrava en escenes de tortura i sadisme on soldats aliats eren extremament vexats per belles i descocades oficials nazis. Aquestes obres van ser durant uns pocs anys l'aliment espiritual de les masturbacions israelianes, l'única matèria pornogràfica que escapava al control de la conservadora censura. Es disfressaven com traduccions de novel·les americanes o angleses però en realitat eren ideades, pensades i escrites per jueus.

La bola de neu va anar creixent, en molt poc temps els stalags van assolir una enorme distribució i es van convertir en un consum habitual, publicant-se milers i milers setmanalment, fins i tot hi van aparèixer subgèneres com el dels jueus venjadors (del qual Tarantino extrauria inspiració per al seu film Inglourious Basterds). La competència va anar creixent i la baralla entre els diferents editors passava per portar als quioscos la història més bestia i cruel. La polèmica va esclatar quan els tribunals van acabar per prohibir una d'aquestes novel·les, titulada Jo vaig ser la puta privada del coronel Schultz (casualment una de les poques en les que el rol ama-esclau s'invertia). El gènere va acabar etiquetat com pornogràfic i poc a poc la moda va passar; el fet , però, roman.

Una bona part d'aquella societat acabava d'eixir del trauma de la Segona Guerra Mundial, dels camps d'extermini, de tota la monstruositat simbòlica que suposava per als ciutadans d'Israel la sola menció de l'holocaust. Malgrat tot, compraven massivament novel·les on la pornografia es fabricava a partir de ferides col·lectives mai curades, horror transformat en excitació, el nazi mutat en objecte sexual; la realitat a voltes tan incomprensible.

Havia deixat Els Tres Tombs i la pluja continuava caient. De tant en tant un llamp es reflectia a l'espill que formaven els carrers mullats del Raval. Pel meu cap no parava de pegar voltes la paraula stalag. Desviació? Perversió? Malaltia? Hi ha d'haver, segur, alguna cosa més, alguna cosa que encara roman inexplicable, que se m'escapa.

L'Odissea de Mira

-Quan la pudor de fem ens satura el nas fins al punt que ho donem tot per perdut, algun episodi puntual ens empeny a recobrar l'esperança, a continuar el dur viatge.

Un d'aquests episodis té noms i cognom, Joan Francesc Mira, l'intel·lectual valencià més sobreeixit del moment, una de les grans col·lumnes vives de la cultura en català al País Valencià, mantenidor i continuador d'aquell ressorgiment literari tardà dels seixanta, viu encara malgrat la mala maror. Donen testimoni d'aquest fet esdeveniments literaris com la publicació de la seua trilogia de València, on destaca la novel·la Purgatori (2003) o tants altres títols de gèneres diversos com Borja Papa (1996). No s'atura ací la cosa, perquè Mira és assagista, articulista, polític, professor de grec, historiador i descomunal traductor d'obres de la mida de la La Divina Comèdia; i tot això amb una qualitat i rigor poc habituals a latituds on les coses s'acostumen a fer arreu.

Aquest dies, intel·lectuals del pes de Vicenç Villatoro, Josep Piera, Isabel-Clara Simó, Enric Sòria o Vicent Sanchis glossen la figura del que ja és un mestre a unes jornades organitzades per l'obra social de Caixa Catalunya a la Pedrera. Una reunió ben insòlita ja que rarament les lletres catalanes li reten un homenatge d'aquestes característiques a un escriptor viu. I com viu i ben viu, Mira ha volgut estar present per xafardejar tot el que d'ell diuen. Present també per parlar però no d'ell mateix sinó amb l'objectiu de remarcar, una vegada més, el seu caràcter d'humanista imprescindible.

La lliçó magistral d'ahir li donava una altra volta a La Divina Comèdia, traçant un encisador i colpidor contrast entre la figura d'Ulisses clàssica i la visió que d'ell dóna l'obra de Dante Alighieri, més influenciada per la història de Roma i per la narració de l'Eneida de Virgili. Un Ulisses traïdor i responsable de la tràgica destrucció de Troia que al trobar-se amb Dante a l'Infern li explica que realment mai va tornar a Ítaca, que el seu viatge mai va acabar, que va donar voltes i més voltes pels oceans fins que va arribar a la fi del món on va morir de gosadia.

La curiositat infinita sembla ser també la malaltia de Mira que, en el seu empeny d'erigir-se com a nom imprescindible de la nostra cultura, es troba immers en una altra tasca colossal, la d'una nova traducció al català, en aquest cas la de l'Odissea d'Homer. Llarga vida al viatge.

La Nàusea

-Quasi mitja part de la coberta del llibre reprodueix un detall del quadre Dinamisme d’un ciclista” d’Umberto Boccioni, pintat el 1911. La figura humana és pràcticament imperceptible. Tampoc no queden restes de l’incident…

Moscarda, va advertir ella. De seguida la meua mirada va topar amb la bestiola. S’havia aturat a la cara interior dels vidres del finestral: grossa, negra, imponent, fastigosa. La reacció va ser instantània, instintiva, no va haver-hi reflexió. La nàusea de Jean-Paul Sartre va volar a través del dormitori. La col·lisió del llibre contra la superfície freda del cristall va produir un esclafit sec i eixordador. L’havia mort. Al terra van quedar, una al costat de l’altra, la la novel·la i la mosca. La primera amb una minúscula taca d’humitat a la coberta, la segona esventrada, amb totes les seues entranyes—grises i pàl·lides—precipitades vers l’exterior a causa de l’impacte.

Al carrer s’escolten les nadales d’una xaranga molt rudimentària. També alguns cotxes. Llegisc encara: La nàusea no és pas dins meu: la sento allà, a la paret, als elàstics, per tot al voltant meu. Fa una sola cosa amb el cafè; jo hi sóc dins.

Notes Pendents

Unes de coses al voltant de les qual volia escriure:

1- A hores d'ara serà ja pràcticament impossible aconseguir entrades per a qualsevol de les funcions que queden de Mort d'un viatjant de Mario Gas. Aquests dies al Teatre Lliure es dóna una lliçó de correcció, en la qual destaca, sobretot, el treball dels actors (menció d'excel·lencia per a la Linda de Rosa Renom). La professionalitat ressalta les innombrables virtuts del magnific text d'Arthur Miller. Resumint: emoció pura.

2- En l'anàlisi dels elements que composen el nou film de l'irregular Ron Howard, Frost/Nixon, cal criticar amb força l'ús barroer del ja poc original recurs dels fals documental, com també l'interès del guió per l'anècdota front al fet històric contrastat. Destacaria per insòlita la manca de maniqueisme a l'hora de construir els personatges, cosa estranya en films estatunidencs. Una proposta salvada, en aquest cas també, pel bon nivell dels actors, potenciat pel cinematogràfic avantatge de la presa curta.

3- En els dies en què els directors de cinema atempten en contra de les velles regles de la composició del plànol (la qual cosa, aclarisc, no veig malament), he fet una deliciosa regressió a un dels mestres del découpage, Federico Fellini. La revisió de Il Casanova i La dolce vita ha provocat en mi una profunda nostàlgia per devorar als directors clàssics.

Crisi, Futbol i Rock'n'roll

-Verd: Àlex Rigola ofereix aquests dies una autèntica lliçó escènica al Teatre Lliure gràcies a un magnific text de Tom Stoppard. Una entremaliada narració de la Praga de l'altre costat del Teló d'acer contraposada a l'occidentalitzada i academicista Cambridge. Una personal crònica de l'ensorrament de les grans ideologies revolucionàries del segle XX i de l'ascens capitalista de l'individualisme postmodern. Un complex compendi polític que el director del Lliure ha trasformat en espectacle sense caure en el pamfletisme. Rock'n'roll és recomanable a tots els nivells i obre una temporada teatral que promet bons moments.

Groc: L' administració Bush té previst concloure hui la tramitació d'un pla de rescat de l'economia estatunidenca que marcarà un històric precedent mundial. Davant la greu crisi financera que aquests dies sacseja els mercats globals, el Govern del EUA posa en marxa un pla de suport econòmic que injectarà 700.000 milions de dòlars al mercat. La mesura no és més que una nacionalització encoberta dels capitals bancaris de risc que han desencadenat l'actual crisi. Enfront als teòrics del lliuremercat radical, l'actualitat prova la irracionalitat del sistema econòmic mundial i posa de manifest, al mateix bressol del capitalisme, la necessitat d'un ens regulador, l'Estat, que garantisca la estabilitat i la cordura del sistemes financers.

Roig: El derbi futbolístic del cap de setmana, Espanyol-Barça, s'ha transformat novament en un camp de batalla. Els radicals han campat a voluntat amb la permissivitat dels dispositius de seguretat dels clubs. Violència-futbol torna a ser un binomi d'actualitat. Si tenim en compte la importància de l'esport a la nostra societat, aquests esdeveniments haurien de ser motiu d'alarma per tothom.