Pedra Viva (Homenatge a Louise Bourgeois)

-No es va emportar cap trauma a la tomba, ja els havia parit, ja els hi havia deixat esculpits per tots els racons del món. Recorde que el primer contacte amb la seua obra em va horroritzar. Eren dies d'excessos a Bilbao i aquella aranya gegant, la guardiana de la porta del darrera del Guggenheim, venia a ser la metàfora d'aquella maldat que hi havia sempre instal·lada al capvespre al qualsevol lavabo del casc antic.

Més endavant, amb una altra perspectiva, vaig arribar a entendre que un tros de marbre pot tenir vida més enllà dels paràmetres perfectes del David, que la vida—en tota la seua vastitud—a voltes també és grotesca, obscena, retorçuda. I que molts cops la bellesa comporta l'enfrontament directe amb el que ens espanta, car les nostres pors, els nostres recels, ens descriuen molt millor que les nostres virtuts.

Anys després, en tornar a la ciutat, una exposició d'Amish Kapur em va confirmar el que jo ja sabia: no morirà mai. Marxarà la carn, i amb ella se n'aniran els seus terrors, l'essència del grans, però, roman, i això ja és un fet en el seu cas.