Cap de Setmana Musical

Track 1 - Vive la Fête (Sala 2, Razzmatazz) 24/10, 22 h.
Poques formacions poden presumir de tenir un directe tan potent com els belgues Vive la Fête. Poderoses essències rock damunt d'una base electro penetrant, cabassos de glam i desvergonyiment en la veu d'Els Pynoo, contundència i perseverança a la guitarra de Danny Mommens; això és el què ens ofereix aquest grup cosit a força de carretera i manta. Per damunt de productes en sèrie, reedicions, retrobaments i altres fórmules de màrqueting diverses, els Vive la Fête saben imposar-se allà on ha de destacar un músic, damunt de l'escenari. Els cada cops més nombrosos seguidors els coneixem gràcies als seus divertidíssims shows, una explosió d'adrenalina ballable que va saber a poc donat la criticable fórmula Razz del concert expres.
Web
MySpace

Track 2 - La Maga i El Club de la Serpiente (Teatre Romea) 25/10, 21 h.

Quim Lecina va reunir als experimentats i solvents SwingSet acompanyats per la veu versàtil de Laia Porta i una convincent Andrea Fantoni interpretant a la mítica Maga; tots plegats escenifiquen musicalment un dels més colpidors capítols del gran clàssic del segle XX Rayuela. El jazz, un dels grans protagonistes de la primera part de la novel·la, per fi pren cos. Les nombroses mencions musicals que hi ha al llarg del text es transformen en melodia i es fan presents per a les nostres orelles. Lecina crea jazz des de l'admiració, com ho plantejava Cortázar. Partitures i versions que passen directament del paper a l'escenari. Un concert 100% recomanat per a tots els fans de la gran Rayuela.

Track 3 - Pablo Mannise i la seua troupe (Live in his house) 25/10, 23 h.

El bo de Pablito ens convida a sopar un ben presentadet pollastre al forn. Té un nou pis al Born que ens vol ensenyar. Carmela i jo, botella de vi en mà, ens deixem caure en sortir del teatre. Després del pertinent àpat, i amb les copes ja quasi buides, el binomi Pablito-Claudio treu els instruments. Els acompanya com pot un jove i prometedor Marco Llano. Improvisen els hits de sempre: Barcelona, Montevideo i les noves Un lugar debajo del agua i Sueños clónicos. Melodies senzilles, les lletres encara més; un músic de cult... ocult, que malgrat tot compta amb l'estima dels seus gràcies a tantes vegades com l'hem escoltat.

MySpace


Track 4 - The Infadels (Sala Bikini) 26/10, 20 h.

Aquests sanguangos es mouen entre el típic rock de ràdio-fórmula rebel i unes bases electro sense cap tipus de brillantor. Tot i això tenen un directe presentable i una presència vistosa en escenari, en bona part gràcies al carisma i vàlua del cantant, la seua millor carta de presentació. Sobre les seues esquenes tenen un mínimament interessant treball de debut. El segon disc els va llançar a perdre. El futur dirà si fan alguna cosa més de profit. De moment ahir van fer un bon concert, i això ja és prou.
Web
MySpace

Strindberg dins l'Infern

-Arran d'un article publicat a la revista la passada temporada vaig entrar en contacte amb la figura de l'escriptor suec August Strindberg, un personatge ben curiós. Allò que més em va interessar en un primer moment va ser la fertilitat de la seua obra, en especial la del gènere autobiogràfic. Fa unes setmanes vaig pagar 20 euros per la primera edició completa en castellà que s'ha publicat d'Infern, relat basat en els episodis d'una de les més fosques èpoques de la seua vida.

L'infern d'Strindberg va discórrer entre França i alguns racons d'Alemanya. Concretament entre 1894 i 1897 (any de l'escriptura de l'obra). Segons sembla el desencadenant d'aquesta crisi va ser el seu segon divorci. Després del trencament amb la periodista austríaca Frida Uhl, sol i arraconat dins d'un París huitcentista que es prestava a ser font d'inspiració però també de perdició, el dramaturg i novel·lista va aïllar-se en ell mateix, concentrant-se les seues activitats en tasques que precisament li havien reportat la desgràcia sentimental. Parle de l'ocultisme, l'alquímia, les drogues, les gatzares nocturnes i un greu empitjorament de la malaltia que el va acompanyar la major part de la seua vida i que mai sabria detectar: paranoia i mania persecutòria.

Infern és una narració angoixant pels meandres psicològics d'un malalt mental amb prou geni i capacitat per canalitzar tot el turment que patia a través d'uns exercicis de reflexió força delirants. Testimoni d'una època on encara flotaven a l'aire les reminiscències del romanticisme i on Strindberg edifica tot un corpus de fantasies patològiques que farien les delícies del psicoestudiosos. Un calidoscopi de bogeria amb el marc d'allò real com a teló de fons.



Infierno d'August Strindberg. Títol original: Inferno. Ediciones El acantilado, Barcelona 2002.

Film d'encàrrec

VICKY CRISTINA BARCELONA ANY: 2008 DURACIÓ: 96 min. PAÍS: EAU, Espanya DIRECTOR Woody Allen GUIÓ Woody Allen FOTOGRAFIA Javier Aguirresarobe WEB OFICIAL http://www.vickycristina-movie.com/ REPARTIMENT: Javier Bardem, Penélope Cruz, Scarlett Johansson, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Rebecca Hall, Chris Messina

-Woody Allen, eixe genial cineasta i tal i qual, que ens té acostumats a grans films, però també a treballs menors, acaba d'estrenar un de molt fluixet. Per tant, ens reservarem els afalagaments per a quan ens presente una altra Mach point (per dir alguna de les poques coses bones que li han sortit darrerament) i posarem al seu lloc una pel·li que tal volta, per les circumstancies que l'han envoltat, havia despertat massa expectacions.

Vicky (Rebecca Hall) i Cristina (Scarlett Johansson) es traslladen per motius diversos a passar un estiu a Barcelona. Un cop arribades comencen a cardar a tort i a dret amb Juan Antonio (Javier Bardem), un pintor abstracte que viu a una mansió i condueix un descapotable. Més tard s'incorpora María Elena (Penélope Cruz), ex-parella de Juan Antonio i que amb la seua bogeria afegeix un punt surrealista a la trama.

Allen torna a demostrar que és un gran conductor dels sentiments humans i que se'n sap sortir a l'hora de parlar dels afers del cor. Les creïbles motivacions dels personatges són un cop més els punts a favor de la cinta. No era d'esperar, per altra banda, que un estatunidenc que es congratula d'ésser el lobby del savoir affaire europeu als EUA construís un artefacte tan carregat de tòpics. Barcelona en mans d'Allen és un pastiche turístic amb moltes poques pinzellades de realitat i versemblança. L'escriptura presenta més ombres que llums i la primera part del metratge sembla més un tractament que no pas un guió acabat. L'injustificat i barroer abús de la veu en off no té cap sentit més enllà de reflectir el cansament d'un cineasta que tal volta hauria de pensar més en la qualitat i no en la quantitat dels seus treballs. De cara a la interpretació, és trist destacar que una actriu tan poc brillant com Penélope Cruz siga la responsable, dins la segona part, de salvar un film rodat amb la mà esquerra. La resta dels integrants del repartiment estavella les seues bones intencions amb una direcció molt poc rigorosa. La música, repetitiva i eixordant. El ritme, desconcertant i desigual.

Fluix acostament d'Allen al nostre territori. Un encàrrec que sembla haver-se completat ràpidament i amb desgana.