SUPERAR L'AMNÈSIA

Ressenya publicada a Recomana.cat

Si fa tot just un any Albertí ens presentava una revisió del gènere de la revista—pilar fonamental de l'època clàssica del Paral·lel—com a tema d'obertura de la temporada, enguany és el torn de la sarsuela, forma d'expressió escènica encara més allunyada, oblidada i menystinguda. El rescabalament d'aquest forat històric és el principal atractiu d'un recital farcit de moments humorístics fruit de la intervenció en la posada en escena de la companyia circense Animal Religion. Més enllà de l'encaix formal, el còctel vessa d'interès donat que la sarsuela i el context històric que la va generar romanen encara verges a ulls de la immensa majoria d'espectadors. Superar aquesta amnèsia i situar el gènere a la Sala Gran del principal teatre públic català és una tasca encomiable que enlloc més es podria haver muntat. Comptat i debatut, felicitar Albertí i equip per la tria i selecció, tot convidant el públic a guarir-se d'un injust oblit.

ESSÈNCIA LORQUIANA

Ressenya publicada a Recomana.cat

No resulta senzill temperar un text com Doña Rosita la soltera o el lenguage de la flores. En primer lloc perquè l'argument d'aquest drama costumista escrit per Lorca el 1935 pot resultar-nos, a ulls de 2014, desfasat i carrincló. Voldríem pensar que als nostres dies no es relega socialment les dones sense parella, ni el seu periple sentimental agafa tints tan tràgics. Descartada la contemporització o la posada en escena arqueològica, resta espai per a una encertada tercera via, la de Joan Ollé.

El director ha ideat una Doña Rosita per al TNC altament estilitzada i preciosista, amb una escenografia i moviment més propis d'un espectacle d'òpera, amb música, transicions i canvis d'espai d'un lirisme molt marcat. Tot aquest component d'irreal atemporalitat contribuïx a fer surar la part més perdurable de la peça, la inabastable bellesa poètica dels diàlegs, de les imatges, de l'estructura mateixa del text, un univers delicat, sensual i èpic inequívocament lorquià. 

Tot aquest artifici, però, triga una mica en agafar volada, en trobar el seu ritme i la seva lògica interna. Per això, la primera part és la que resulta més feixuga. També incideix en aquest sentit algun desencaix de repartiment. L'artefacte, afortunadament, accelera a la segona part, sobretot als moments musicals de la tertúlia de dones, i ja resulta penetrant en la foscúria del tercer i últim acte. Un muntatge, en definitiva, que ens deixa amarats de Lorca, que aconsegueix ressaltar les virtuts perdurables d'un text delicat i exquisit.

Doña Rosita la soltera o el lenguaje de la flores de Federico García Lorca. Direcció de Joan Ollé. Al TNC fins el 6 d'abril de 2014.

SAGARRA ATEMPORAL

Ressenya publicada a Recomana.cat

Ocells i llops, obra escrita per Josep Maria de Sagarra a finals de la dècada dels quaranta, entaula i explota de forma bastant directa els conflictes morals de l'època i la hipocresia de la classe burgesa de postguerra. Avortament, homosexualitat i divorci són les “xacres” materialitzades en les vides de cadascun dels fills de Lucrècia, la protagonista. L'abnegada mare, per la seva part, mirarà per un costat d'amagar les faltes filials a cop de talonari mentre que de l'altra banda, de cara a la seva família i a la societat, aparenta el paper de mestressa ignorant, innocent i feliç. 

D'estructura límpida i simbolismes recurrents, l'obra es presta a múltiples adaptacions sent la suggerida pel propi autor la de “comèdia negra”. La direcció de Lurdes Barba no ha optat per aquest camí, més aviat al contrari, s'ha aferrat al to dramatitzant i el resultat se'ns desplega com un Sagarra de tall clàssic, atemporal, perfecte per a la seva digestió estandarditzada però mancat de l'aire fresc i de les noves lectures que tant li calen al nostre repertori. 

Ocells i llops de Josep Maria de Sagarra. Direcció Lurdes Barba. Teatre Nacional de Catalunya fins el 6 d'abril de 2014.

XAVIER ALBERTÍ: REPTES DEL SERVEI PÚBLIC

Entrevista publicada al nº184 de la revista Entreacte

Recorre els passadissos del TNC amb la determinació pròpia del seu nou càrrec; quan arriba prop de la porta, apaga el llum que algú ha deixat encès. Xavier Albertí ha fet del màxim aprofitament dels recursos públics el seu mantra, conscient que li toca assumir la direcció de l’equipament teatral més important de Catalunya en època de vaques magres. No obstant això, no pensa renunciar a les ambicioses línies mestres del seu programa, un replantejament profund de la noció de teatre públic i de les seues funcions.

Xavier Albertí al vestíbul del TNC. Foto Andreu Rojas.

Comença una nova etapa al TNC, n’assumeixes la direcció en un temps força convuls.

Exactament. En aquest últim any hem hagut d'assumir dosis de realitat i de contundència que no esperàvem. Però això ens ha portat a transformar el projecte en alguna cosa encara més essencial i necessària, menys superficial, anecdòtica o sumptuària. Ens ha obligat a pensar que els recursos que tenim els hem de fer servir de la millor manera possible i que surti, al mateix temps, un replantejament ideològic profund d’un teatre públic i de la seva funció dins la societat en què vivim.

DIES DE ROSES

Ressenya publicada a Recomana.cat

Hi ha una època complicada per a qualsevol peça teatral en la qual les generacions immediatament posteriors a la seva creació avaluen o bé el seu prematur envelliment o bé les possibilitats de transcendir. En aquest sentit, l’espai de Tennessee Williams com a referent dramatúrgic del segle XX està fora de dubte, no així el d’alguna de les seves peces. 

LA MÀQUINA DEL TEMPS D'ALBERTÍ

Ressenya publicada a Recomana.cat

Canvi de cicle. Esperem molt del nou TNC de Xavier Albertí i de moment, per encetar aquesta primera temporada, el gran mestre de cerimònies ha transformat la Sala Gran en una gegantina màquina del temps que ens transporta al mític Paral·lel dels anys 20 i 30 del passat segle, quan el gènere de les varietés sorgit de la Barcelona més canalla actuava d'hegemònic divertiment interclassista. Irreverència, ploma, música, màgia, humor; tot té cabuda en aquest calaix de sastre amb més de 70 artistes implicats i on el mateix Albertí (convenientment caracteritzat) dirigeix l'orquestra en directe al més pur estil music hall.